Tensió social i aixecament militar
Cartell del PSUC emès durant la guerra civil.
Com acabem de veure en l’últim apartat del darrer capítol, durant els vint anys anteriors a l’esclat de la Guerra Civil, Catalunya va patir una situació de forta tensió política i social i hi van sovintejar els conflictes entre empresaris i treballadors. Aquesta tensió i aquests conflictes cal situar-los, naturalment, en el marc d’una societat capitalista en la qual la diferenciació entre aquells qui controlaven els mitjans de producció i els treballadors industrials i agraris era especialment aguda. El cas català es caracteritzava, a més, per fets que tant les formes d’acció sindical com les organitzacions que les menaven procedien d’una llarga tradició de lluita obrera en la qual les idees anarquistes havien tingut un pes decisiu. Aquesta preeminència del pensament llibertari es concretava en l’hegemonia absoluta que ostentava la CNT dins el moviment obrer català. Ja hem esmentat, també, que des dels primers anys de la República, la central anarcosindicalista era decisivament influïda per homes pertanyents a la FAI, que representaven el sector més radical i revolucionari del moviment anarquista espanyol.
La duresa dels enfrontaments socials que es van produir a Catalunya durant els anys de la República i l’agudització de les discrepàncies polítiques no haurien portat segurament, pel seu compte, a l’esclat d’una guerra civil. Fou la situació creada a d’altres indrets d’Espanya la que va abocar a la rebel·lió militar. No pretenem afirmar que a Catalunya no hi hagués una forta tensió social ni menystenir la importància dels enfrontaments polítics que hi havia en el si de la societat catalana, sinó subratllar el fet que el moviment sediciós va tenir el seu origen i va trobar suport ideològic i material en altres zones d’Espanya.
No és aquest el lloc adequat per a presentar una anàlisi aprofundida del rerefons social de l’aixecament militar de l’estiu del 1936, però sí que pot resultar convenient de recordar alguns punts fonamentals. Per a entendre correctament què va significar la proclamació de la República per a l’oligarquia tradicional espanyola, cal tenir present quina era la situació en les dècades anteriors. Des de l’inici de la Restauració, el 1875, fins a la instauració de la Dictadura, el 1923, i també sota aquesta, l’Estat havia actuat com a garant del manteniment de les prerrogatives pròpies de la propietat privada i dels beneficis derivats d’aquesta propietat. El poder públic intervenia en l’activitat econòmica de dues maneres: utilitzant la força per a assegurar el manteniment d’un sistema de relacions socials favorable als propietaris dels mitjans de producció, i aplicant una política econòmica (duanera, fiscal, d’obres públiques) destinada a afavorir els beneficis de les empreses industrials i dels propietaris agraris. En el primer aspecte, l’acció de l’Estat era crucial. La combativitat dels treballadors obligava al recurs sistemàtic de la força (estat de guerra, militaritzacions, deportacions, empresonaments, etc.) per a mantenir la rendibilitat del capital. És en aquestes circumstàncies que cal situar el canvi de règim de l’abril del 1931.
Per primera vegada, des de feia més de cinquanta anys, els propietaris no gaudiren de la protecció sistemàtica de l’Estat. Els governs republicans d’esquerres no van intentar, en cap moment abans de la guerra, un canvi de fons del sistema econòmic vigent. Ben al contrari, l’economia espanyola va continuar essent de caire liberal capitalista. El que sí que va canviar, però, fou l’actitud de l’Estat davant els conflictes socials. Tot i que les forces d’ordre públic van reprimir sense contemplacions els intents insurreccionáis de la CNT, la veritat és que la llibertat d’acció atorgada a les centrals sindicals fou suficient perquè els propietaris se sentissin seriosament amenaçats. Just en uns moments en què molts sectors patien una important recessió, l’ofensiva obrera obligava a incrementar els salaris, amb el subsegüent decrement dels beneficis. En el cas dels propietaris agraris, fins i tot es posava en qüestió el manteniment mateix de la propietat privada (reforma agrària, llei de contractes de conreu).
Pel costat dels treballadors, malgrat els avenços salarials i socials aconseguits, hi havia també decepció davant l’actitud dels primers governs republicans. Els més colpits per aquesta decepció foren, sens dubte, els camperols sense terra de les zones de latifundi. La reforma agrària tan esperada es va retardar a conseqüència de les discrepàncies polítiques entre els partits governants i, un cop aprovada, va aplicar-se amb extrema lentitud. La tensió social al camp augmentava i les mesures adoptades no aconseguien de reduir-la. Entre els obrers industrials hi havia també impaciència i algunes accions repressives de les autoritats contra moviments reivindicatius no van ajudar a incorporar els treballadors, sovint reticents, a la causa republicana.
En aquest context, la presència en el poder dels partits conservadors després de les eleccions del novembre del 1933 va agreujar extraordinàriament la tensió social. Les tímides reformes del període progressista foren anul·lades o, si més no, congelades. Per a molts treballadors, el bienni negre va posar punt a tota esperança en la democràcia liberal com a via per a aconseguir un canvi social profund. Els partidaris de la revolució immediata van guanyar adeptes, tant en la UGT i el PSOE com en la CNT.
Per tot això, la victòria del Front Popular del febrer del 1936 tenia un significat molt diferent de l’aconseguida per les mateixes forces el 1931. Tothom sabia que ara, sota l’impuls dels sectors més revolucionaris, la política aplicada seria molt més radical. Les ocupacions espontànies de terres —que el govern s’havia de limitar a legalitzar— eren una prova ben clara que ara l’autèntica força era en unes altres mans.
Com és ben lògic, aquest estat de coses féu evident als grans propietaris latifundistes i a l’oligarquia financera tradicional que res no podien esperar de bo del sistema democràtic. No quedava càp altre camí que intentar d’aturar el més ràpidament possible l’onada que amenaçava de capgirar definitivament l’ordre social establert. Des d’aquesta perspectiva, l’aixecament militar del juliol del 1936 s’ha d’entendre com un intent de restaurar les relacions socials existents abans de la proclamació de la República, o sia l’absoluta preeminència dels propietaris dels mitjans de producció.
Naturalment, els promotors de l’aixecament tenien també altres motius: defensar la unitat d’Espanya presumptament amenaçada, restaurar la religió catòlica en el seu paper secular, imposar una política militar més favorable als oficials conservadors, etc. En definitiva, es tractava de tornar al seu lloc l’ordre jeràrquic tradicional amenaçat ara per les forces populars.
Cartell del POUM, signat per SIWE.
Cartell de la FAI, de Carles Fontserè.
No tots els grups que formaven part de la burgesia espanyola es podien sentir amenaçats de la mateixa manera per la pèrdua de control sobre l’Estat. Per als grans propietaris agraris i els propietaris de les grans empreses financeres i industrials, el perill era imminent. Es posava en qüestió el mateix dret a la propietat i ja no era possible d’influir sobre la política econòmica com ho havien fet durant la Restauració i la Dictadura traient-ne un gran profit.
La diferent estructura social i econòmica de Catalunya i la distinta percepció que aquí es tenia de la crisi econòmica feren que la burgesia catalana se sentís molt menys amenaçada. És veritat que els propietaris agraris també aquí s’havien vist directament afectats. La Llei de Contractes de Conreu, aprovada a l’abril del 1934 i anul·lada pel Tribunal de Garanties Constitucionals, va tornar a entrar en vigor amb la recuperació del règim autonòmic el mateix febrer del 1936. Altres sectors de la patronal, però, no tenien raons per a témer un canvi dràstic en la situació. El seu partit representatiu, la Lliga, havia quedat exclòs del poder autonòmic, però també era cert que la Generalitat regida per Esquerra Republicana s’havia mostrat força bel·ligerant en la contenció dels intents insurreccionáis de la CNT. D’altra banda, la influència de la burgesia catalana en el poder central havia estat gairebé sempre molt limitada i els negocis dels empresaris catalans depenien poc de l’acció econòmica de l’Estat. Per a ells només resultava rellevant la protecció aranzelària que mai no fou posada en qüestió per les forces republicanes. D’altres aspectes, com l’anticatalanisme, allunyaven la burgesia catalana del que havia d’ésser el nucli d’interessos que van conglomerar-se en la conspiració antirepublicana. Això explica que no hi hagués presència remarcable de la burgesia catalana en la preparació del cop. El decantament cap als revoltats seria el resultat de la situació creada després del 19 de juliol i no de la situació existent abans.
Guerra i revolució
Dibuix publicat a “Economia”, butlletí mensual del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya, any 1, núm. 3, 1937. La tasca legislativa del govern de la Generalitat s’ha d’entendre com un intent de canalitzar els esdeveniments i les forces que actuaven realment —partits i sindicats, especialment— més que no pas com a l’exercici d’un poder real.
Els fets ocorreguts a Barcelona immediatament després d’haver-se tingut notícia de l’aixecament de l’exèrcit d’Àfrica són prou coneguts i no és necessari de detallar-los aquí. N’hi ha prou amb recordar que en les primeres hores del 19 de juliol diverses unitats de l’exèrcit van intentar d’ocupar els punts estratègics de la ciutat. Els responsables de la rebel·lió estaven convençuts de no trobar sinó alguna resistència aïllada. El record del 6 d’octubre de 1934, en que l’exèrcit va desfer fàcilment l’intent de rebel·lió de la Generalitat contra el govern conservador de Madrid, era ben present en l’ànim dels revoltats. D’altra banda, però, els responsables d’ordre públic de la Generalitat també havien après la lliçó i estaven disposats a no cometre els mateixos errors. Aquesta vegada, a més, totes les organitzacions sindicals i polítiques d’esquerres, inclosa la CNT, estaven disposades a impedir l’èxit dels militars. Durant tot el dia 19 va haver-hi enfrontaments entre les columnes militars i les forces lleials a la República, entre les quals hi havia la Guàrdia Civil, els Guàrdies d’Assalt i les milícies populars. Al vespre, la derrota dels militars estava consumada i els darrers focus de resistència foren reduïts durant la nit i el matí següents.
S’ha discutit molt sobre la quota que correspon a les milícies obreres i a les forces d’ordre públic coordinades per la Generalitat en l’èxit aconseguit. Posada en aquests termes, la qüestió no té resposta perquè ambdues forces foren crucials. El que sembla clar, de tota manera, és que sense la decidida intervenció de les milícies dependents de les organitzacions obreres, i molt concretament de la CNT, la victòria hauria estat molt difícil i potser no hauria resultat senzill de convèncer els responsables de les forces d’ordre públic de mantenir-se lleials a la República.
La derrota de la rebel·lió va produir-se també a la resta de Catalunya, on els militars confiaven en una ràpida caiguda de Barcelona per a actuar. Les places on les forces van arribar a revoltar-se (Girona, Lleida, Mataró, Figueres) foren aviat vençudes.
El resultat immediat de la victòria fou un canvi dràstic en la correlació de forces vigent al Principat. Els treballadors armats que ocupaven les places i els carrers obeïen les seves pròpies organitzacions i no la Generalitat. D’altra banda, la situació de guerra provocada per l’aixecament en l’àmbit espanyol obligava a prendre mesures ràpides, especialment respecte a la regió aragonesa, on els militars havien triomfat a Saragossa i a Osca. Sense ressorts efectius de poder, el president Companys va haver d’accedir a la formació d’un Comitè Central de Milícies Antifeixistes que intentava de controlar l’ordre públic i, alhora, d’organitzar la mobilització cap al front. El Comitè era format per representants d’ERC, Acció Catalana, Unió de Rabassaires, Unió Socialista (després PSUC), Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), UGT, CNT i FAI. El control efectiu era, però, en mans dels anarquistes que eren els qui comptaven amb més suport armat al carrer.
La capacitat del Comitè i de les mateixes direccions dels partits i sindicats per a controlar les accions dels comitès de pobles i barris i de les Patrulles de Control era molt limitada. Molts d’aquests nuclis revolucionaris locals actuaven pel seu compte seguint el seu propi criteri i deixant-se portar sovint pels desigs de revenja acumulats contra persones i institucions en l’etapa anterior. El terror sembrat per aquests grups entre la població en general i entre les classes mitjana i alta en concret explica en gran manera la peculiar situació en què es va trobar l’economia catalana després de la derrota de l’aixecament militar.
Dues revistes vinculades a la UGT, dins del sector financer de banca i estalvi: ”Esforç”, portaveu de la Federació Catalana de Treballadors de banca, borsa i estalvi; i ”Relieves”, portaveu dels treballadors del Banco Español de Crédito.
El Comitè Central de Milícies Antifeixistes fou dissolt el 3 d’octubre de 1936, dia en què es va aconseguir de formar un govern de la Generalitat on hi havia representades les mateixes forces que formaven el Comitè, sota la presidència, com a conseller en cap, de Josep Tarradellas. A partir d’aquest moment, va iniciar-se un procés de normalització institucional que, en la majoria dels casos, va consistir a legalitzar el que la pròpia dinàmica revolucionària havia establert. No va aconseguir-se, en canvi, un transvasament efectiu del control de l’ordre públic a mans de la Generalitat. Cada partit i cada sindicat van continuar mantenint les seves milícies armades i el control sobre els locals i activitats que havia ocupat en els primers dies de la revolució. En aquesta situació, la tasca legislativa del govern de la Generalitat s’ha d’entendre com un intent de canalitzar els esdeveniments i les forces que realment actuaven més que no pas com l’exercici d’un poder real.
Les organitzacions antifeixistes representades en les institucions no tenien pas visions coincidents quant a la política que calia seguir en aquelles circumstàncies. Mentre que la CNT i el POUM posaven l’èmfasi en la realització immediata de la revolució social alhora que es lluitava al front contra el feixisme, ERC, UGT i PSUC (aquests dos últims decisivament influïts des de Moscou) defensaven la pervivència del concepte de Front Popular i dels principis republicans liberals, per a mantenir la unitat de les forces burgeses i obreres antifeixistes contra la revolta militar i oligàrquica. Visions tan diferents de la situació no podien conviure fàcilment en el poder. Al maig del 1937, un intent de les forces de la Generalitat de recuperar l’edifici de la Telefònica, ocupat per les milícies de la CNT, va provocar un enfrontament general entre els partidaris de les dues visions del conflicte. Els combats als carrers van ocasionar centenars de morts i van representar un cop molt important per a la moral de la rereguarda. El govern central aprofità l’ocasió per a recuperar algunes competències crucials —com l’ordre públic i la defensa— tot iniciant un procés de centralització que havia de continuar en els mesos següents.
En termes polítics, els fets de maig del 1937 van marcar la pèrdua d’influència de les forces anarquistes i l’ascens definitiu dels comunistes. La persecució dels militants i els dirigents del POUM, falsament acusats d’espies, en fou una conseqüència immediata. També van introduir-se canvis en la política econòmica i en la política militar, sempre en el sentit de donar més preeminència a la disciplina i d’imposar un sistema de jerarquies.
Res no va poder impedir, però, la derrota final. A l’abril del 1938, les forces franquistes trencaven el front d’Aragó i penetraven en terres lleidatanes ocupant les centrals elèctriques que abastaven Barcelona. Alhora, pel sud, l’exèrcit revoltat arribava a Vinaròs i deixava Catalunya separada de la resta del territori republicà. El juliol següent, les forces republicanes intentaren un contraatac entre Mequinensa i Amposta, primer episodi de la llarguíssima batalla de l’Ebre. Després d’uns primers avanços, començà una sagnant guerra de desgast que acabà, al final d’any, amb la derrota republicana i amb la ràpida ocupació de tot Catalunya per les forces franquistes. El 26 de gener queia Barcelona i el 10 de febrer l’exèrcit del general Franco arribava a la frontera francesa i donava per acabada la guerra en territori català.
Durant els dos anys i mig que va durar la guerra a Catalunya, la conjunció d’una veritable i profunda revolució social i de la guerra va donar com a resultat canvis substancials en l’economia catalana. Canvis productius i, sobretot, canvis organitzatius, a conseqüència de la nova situació revolucionària. Les pàgines següents presenten un repàs del que fins ara sabem del funcionament de l’economia catalana en aquest període.
L’economia catalana durant la Guerra Civil
Des d’una perspectiva estrictament productiva, la guerra va imposar la necessitat de potenciar la producció d’armes i d’altres béns que li eren indispensables.
Malgrat l’enorme quantitat de bibliografia existent sobre la Guerra Civil espanyola, l’estudi de l’evolució econòmica disposa de molt poques aportacions. Hi ha alguns testimonis valuosos de persones que van intervenir d’una manera o d’una altra en la gestió econòmica durant aquell període. Aquests testimonis, però, no ofereixen una visió de conjunt i són sovint massa influïts per l’adscripció ideològica dels autors. Afortunadament, disposem de dos importants estudis de caràcter general duts a terme amb materials de primera mà i relativament complementaris. El primer i més útil per a nosaltres és la coneguda obra de Josep M.Bricall, Política Econòmica de la Generalitat (1936-1939), amb dos volums dedicats, respectivament, a la producció industrial i al sistema financer; i la de Walter L.Bernecker, Colectividades y revolución social, que, tot i estar referida a tota l’Espanya republicana, dedica una atenció especial a Catalunya. Aquestes són les dues obres sobre les quals ens basarem en les pàgines següents.
Com dèiem més amunt, el desenllaç immediat de l’aixecament del 19 de juliol va comportar un canvi radical en les condicions sobre les quals havia funcionat l’economia catalana. Hi havia, d’una banda, els canvis derivats de la nova situació social i, d’una altra, els canvis imposats per la situació de guerra en la qual s’entrava.
Des de la perspectiva social, l’economia catalana va experimentar una autèntica revolució. El sistema de propietat privada fins llavors vigent fou eliminat gairebé del tot tant en la indústria com en els serveis i va iniciar-se una experiència, única en el món, d’autogestió obrera. En l’agricultura, les transformacions foren menys radicals; consistiren, essencialment, en l’atribució als arrendataris de gairebé tota la propietat de la terra.
Des d’una perspectiva estrictament productiva, la guerra va imposar, d’una banda, la necessitat de potenciar la producció d’armes i d’altres béns necessaris per a la guerra, mentre que, d’altra banda, la mateixa situació bèl·lica dificultava tant l’arribada de primeres matèries com la col·locació dels productes propis habitualment venuts fora del Principat.
Aquesta situació de canvi radical de les relacions de producció, de desenvolupament d’una economia de guerra i de dificultats en els abastaments i en les vendes a l’exterior, la referirem als tres àmbits més importants de l’economia catalana: l’agricultura, la indústria i les finances, tot intentant de no perdre de vista una interpretació general.
L’agricultura: propietat pagesa i escassetat alimentària
L’agricultura és, sens dubte, el sector per al qual disposem de menys informació. Això resulta especialment cert pel que fa a produccions, preus i altres dades rellevants. La visió que podem oferir haurà d’ésser forçosament molt incompleta.
Dos cartells de l’època de la guerra. Pel que fa a l’agricultura, la revolució hi va tenir un to moderat; va persistir la propietat privada, bé que en mans dels conreadors directes, els quals foren els beneficiaris principals de l’extrema escassetat alimentària que va patir la població catalana.
La situació del camp català en el moment d’esclatar la guerra i la revolució era notablement diferent de la pròpia d’altres zones d’Espanya. A Catalunya predominava de forma gairebé absoluta l’explotació familiar. Molts pagesos eren propietaris de la terra, mentre que d’altres la conreaven subjectes a un contracte d’arrendament. Aquests contractes podien ésser de diversos tipus: de masoveria (lliurament d’una part de la collita), de parceria (parts de fruits i de despeses), de rabassa o de lloguer en termes monetaris (molt poc corrent). Les clàusules d’aquests contractes d’arrendament havien donat lloc, en els anys anteriors a la guerra, a greus problemes socials i polítics. La qüestió més debatuda era l’estabilitat del conreador i el seu dret a accedir a la propietat. En el cas de la rabassa, el més conflictiu, el contracte tradicional establia la durada en funció de la vida dels ceps, pero ja des del segle XVIII, la millora de la tècnica agrària —que feia innecessària la renovació de les plantes—va obligar a definir en altres termes la durada dels acords. En la llarga lluita per a assegurar-se la permanència en les terres que treballaven, els rabassaires havien constituït un important sindicat, la Unió de Rabassaires (UdR), del qual fou president Lluís Companys. El 1936, la UdR era sens dubte la principal organització dels treballadors agraris.
Fruit de la pressió de la UdR havia estat l’aprovació pel Parlament de Catalunya, el 1934, de la Llei de Contractes de Conreu. Aquesta llei regulava les condicions dels contractes tot assegurant la perpetuïtat de la rabassa i establia els mecanismes d’accés dels rabassaires i altres arrendataris a la propietat de la terra que conreaven. Els propietaris, amb el suport de la Lliga, van impugnar la llei que fou anul·lada pel Tribunal de Garanties Constitucionals. El fracàs de l’intent revolucionari de l’octubre del 1934 va comportar una forta repressió contra les organitzacions agràries i restricta exigència de les obligacions contractuals tradicionals. Aquesta situació va perdurar fins a la victòria electoral del Front Popular del febrer del 1936 que va significar el restabliment del govern democràtic a la Generalitat i l’entrada en vigor, una altra vegada, de la llei de 1934. L’oposició dels propietaris i de la Lliga fou aquesta vegada molt més moderada i les tensions semblaven alleugerir-se, just en el moment que a la resta d’Espanya la situació esdevenia extraordinàriament crítica.
L’esclat de la guerra i l’aixafament de l’intent subversiu a Barcelona van introduir canvis substancials en aquest panorama. La UdR formava part de les forces antifeixistes que van prendre el poder efectiu l’endemà del cop i, des de la constitució del primer govern de la Generalitat posterior a l’aixecament, fou un dirigent de la UdR, Josep Calvet, el qui va dirigir la Conselleria d’Agricultura. Aquest fet, afegit al pes creixent que van anar tenint els comunistes en la política catalana i espanyola, va determinar decisivament el tipus de reforma que va experimentar l’agricultura catalana. Cal tenir present que des del setembre del 1936 fou el comunista Vicente Uribe el qui va ocupar el Ministeri d’Agricultura del govern central.
La visió de la UdR i dels comunistes ortodoxos respecte a què havien d’ésser les transformacions agràries a l’Espanya republicana eren molt pròximes. Els comunistes, fidels a la seva estratègia de front popular i interessats a atreure’s els petits propietaris i arrendataris per a contrarestar la influència de la CNT i FNTT-UGT entre els camperols sense terra, van propugnar una política d’oposició a les col·lectivitzacions i de manteniment de l’explotació familiar. Aquesta visió “petitburgesa” era, naturalment, compartida per la UdR, que havia centrat sempre la seva lluita a aconseguir de deslliurar els petits arrendataris de la pressió dels propietaris, sense defensar mai seriosament el conreu col·lectiu de la terra. La política endegada des de la Generalitat i també des del govern central va anar dirigida així a protegir i a fomentar la petita propietat i a dificultar la constitució de col·lectivitats.
A l’altre costat de la polèmica hi havia, naturalment, la CNT, que defensava activament la col·lectivització agrària. La visió de la central anarquista era fortament influïda per la situació en el camp andalús, on tenia una presència destacada. L’explotació col·lectiva dels grans latifundis un cop expropiats era una posició àmpliament compartida pels jornalers andalusos i fou espontàniament imposada des del mateix febrer del 1936. També a Aragó s’estengué el col·lectivisme agrari després de l’esclat de la guerra. S’ha discutit molt sobre el caràcter “voluntari” d’aquestes col·lectivitzacions que es van fer sota l’impuls de les columnes de militants anarquistes arribades de Catalunya. És segur que hi va haver coaccions, però també cal tenir present que l’economia agrària aragonesa, amb un feble grau de comercialització, era molt diferent de la catalana, que es caracteritzava, justament, per un elevat nivell d’especialització i era perfectament integrada en el sistema mercantil. La preferència del pagès pel lucre individual és possible que fos molt més feble a zones com Aragó, on el conreu de subsistència era encara molt important.
A Catalunya, l’experiència col·lectivitzadora va resultar completament marginal. Hom parla d’unes 200 col·lectivitats. Moltes d’elles aplegaven només una part petita dels habitants d’un poble i altres se situaven a zones on l’activitat agrària era només un complement per a famílies que obtenien els seus ingressos principals en la indústria. Les dades d’un centenar de col·lectivitats catalanes estudiades per Bernecker, tot i ésser fragmentàries, ens informen que només a 26 localitats formaven part de la col·lectivitat més del 50 per cent dels habitants i que tan sols una quinzena superaven els cinc-cents col·lectivistes. La mitjana de terra per col·lectivista oscil·lava entre les 3 i les 6 ha., però n’hi havia moltes amb xifres inferiors. A la majoria d’elles la força dominant era la CNT i, només marginalment, hi tenia algun paper la UdR. En definitiva, sembla que el moviment col·lectivitzador va tenir en l’agricultura catalana una incidència molt reduïda que no permet cap mena de comparació amb el cas aragonès i andalús.
La pervivència de la petita explotació fou encoratjada des del govern de la Generalitat i, també, des del govern central. Les principals mesures de política agrària adoptades per la Generalitat en aquests anys van anar adreçades a assegurar definitivament la possessió de la terra per a aquells qui la treballaven i a imposar un sistema cooperatiu que monopolitzés el comerç lligat a la producció agrària.
Pel que fa a l’estructura de la propietat, la Generalitat no va fer sinó legalitzar el que els pagesos havien fet pel seu compte des de l’aixecament. Per decret de l’I de gener de 1937 es van suspendre els contractes de conreu vigents el 19 de juliol anterior i es va atorgar als pagesos el dret a continuar conreant la terra de forma indefinida, cosa que significava, de fet, la propietat. Altres disposicions van facilitar la conversió d’aquesta propietat de facto en propietat de iure i exigien només un cert temps de conreu previ de la finca objecte de traspàs. Més endavant —el 14 de juliol de 1937— es va procedir a l’expropiació formal de les terres que eren propietat de persones afectes als revoltats, el conreu de les quals es va concedir també als corresponents arrendataris. En el cas de finques explotades directament, s’atorgava als treballadors el dret de parcel·lar-les o d’explotar-les col·lectivament. El 14 d’agost de 1937 un altre decret va establir un mecanisme per a concedir terres als treballadors agraris que no en tinguessin, sobre la base de les finques expropiades, de les terres no conreades i de les terres que excedien la capacitat de conreu dels habitants d’un poble.
La malfiança de la Generalitat respecte a les col·lectivitzacions va quedar de manifest en una sèrie de disposicions que intentaven d’assegurar el seu caràcter voluntari i la seva integració en el sistema cooperatiu general. Cal tenir present que en algunes localitats va haver-hi enfrontaments entre partidaris i oposats a la col·lectivització. En darrer terme, com ja hem dit, la política de la Generalitat no era altra que cedir la propietat als pagesos que treballaven la terra de forma individual i dificultar la formació de col·lectivitats.
L’altre vessant de l’activitat legislativa agrària de la Generalitat va anar dirigit a la formació d’un ampli sistema cooperatiu que havia de servir, alhora, per a facilitar la viabilitat de les explotacions familiars i per a assegurar un cert control governamental sobre l’activitat agrària. El primer pas en aquest sentit es va donar en decretar, el 27 d’agost de 1936, la sindicació obligatòria de tots els treballadors agraris. Els sindicats existents havien d’admetre tots els pagesos no sindicats. Tota persona que treballés en l’agricultura quedava obligada a realitzar per mitjà del sindicat agrícola de la seva localitat la venda i, en el seu cas, la transformació de la seva producció; la compra dels productes necessaris per a l’explotació; l’assegurança del bestiar, les collites, els accidents, etc., i l’obtenció de crèdit.
Els sindicats locals s’agrupaven en Federacions Comarcals i aquestes en la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FESAC), que representava els agricultors davant el govern, canalitzava tot el comerç exterior i coordinava les diverses activitats econòmiques dels sindicats. Per a donar suport tècnic al nou sistema cooperatiu, la Generalitat creà, el 8 d’octubre de 1936, el Servei de Cooperació Agrícola amb una xarxa d’oficines comarcals. La institucionalització es va completar amb la creació, el 16 de juny de 1937, del Consell d’Agricultura, un organisme dependent de la Conselleria on hi havia representants de les diverses organitzacions agràries, i que quedava encarregat d’interpretar i aplicar la normativa vigent amb l’ajut de les Juntes Municipals que s’havien de constituir a cada localitat.
Es tractava, doncs, d’establir un sistema piramidal i força jerarquitzat que havia d’assegurar l’abastament alimentari en aquells moments de guerra. L’efectivitat d’aquesta normativa centralitzadora fou més aviat escassa. Els pagesos desviaven massivament la seva producció cap al mercat negre tot deixant al marge el sindicat i aprofitant l’enorme puja dels preus agraris que es produí.
Desafortunadament, la informació disponible sobre la producció agrícola catalana durant aquests anys és molt escassa. Les xifres publicades per J.M. Bricall indiquen una flexió a la baixa en gairebé totes les produccions, tant per al 1936 com per al 1937. Les dades principals es recullen al quadre 30. El fet que la producció baixés en anys d’increment substancial dels preus dels productes agraris només es pot explicar per problemes en els factors de producció i, molt especialment, en la disponibilitat d’adobs d’importació. Cal tenir en compte, de tota manera, que la mateixa existència del mercat negre fa pensar que les xifres oficials infravaloren la producció real.
Quadre 30. Producció agrària catalana, 1935-1937.
L’abastament alimentari de Catalunya no depenia exclusivament de la producció catalana. Ben al contrari, en anys normals Catalunya importava de la resta d’Espanya i, eventualment de l’estranger, una part substancial del seu consum. En concret, abans de la guerra venien de l’exterior poc menys de la meitat del blat i dues terceres parts de les carns bovina i ovina que es consumien a Catalunya (Bricall, I: 35-37). La situació de guerra i el fet que una bona part de l’Espanya agrícola quedés en mans dels revoltats van implicar gravíssimes dificultats d’abastament. Les xifres ens són totalment desconegudes, però l’escassetat fou ben real. L’índex de preus de les subsistències a Barcelona indica que un any després de l’esclat de la guerra, el cost dels productes alimentaris s’havia doblat. Al final del 1937, l’augment era ja del 360 per cent i arribà a sobrepassar el 400 per cent a mitjan 1938. Els efectes d’aquest encariment dels productes bàsics sobre l’economia catalana i sobre els ingressos dels camperols havia d’ésser molt important. N’haurem de tornar a parlar més endavant.
Pel que fa a l’agricultura, doncs, podem concloure que la revolució va tenir en el sector un to moderat; persistí la propietat privada, bé que en mans dels conreadors directes, els quals van resultar ésser, sens dubte, els principals beneficiaris de l’extrema escassetat alimentària que va patir la població catalana.
La indústria: col·lectivització i demanda de guerra
Butlletí del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya, març del 1937. El dibuix de la portada és del cartellista Enric Moneny.
Els efectes de la revolució i de la guerra sobre la indústria catalana foren molt més radicals del que acabem de veure per a l’agricultura. La raó primera d’aquesta diferència es troba en la mateixa preeminència de la fàbrica com a forma d’organització industrial i la segona en l’hegemonia que ostentava la central anarcosindicalista CNT entre els treballadors industrials catalans.
Quan, un cop derrotat el moviment militar a Barcelona, els obrers van tornar a les fàbriques, la situació era completament diferent a la del 18 de juliol. El poder real era en mans dels dirigents sindicals i una bona part dels propietaris de les empreses havien desaparegut o no estaven en condicions de fer respectar els seus drets. En aquestes circumstàncies, forçats per la situació i, alhora, impulsats per les idees anarquistes predominants en els medis obrers, els treballadors van fer-se càrrec de la direcció de la majoria de les empreses industrials i de serveis. Aquest moviment espontani de col·lectivització va sobrepassar àmpliament les possibilitats de control de les autoritats legals i també de les mateixes direccions de les centrals obreres. Poques setmanes després de la victòria sobre la rebel·lió, la col·lectivització de la indústria i dels serveis era a Catalunya un fet irreversible.
Per a entendre el fet mateix de la col·lectivització i, sobretot, la seva evolució posterior, resulta indispensable de fer una petita referència a la visió que tenia l’anarcosindicalisme de la revolució i del funcionament d’una societat postrevolucionària. L’objectiu primari de la CNT com a sindicat revolucionari era el comunisme llibertari, o sia “l’organització de la societat sense Estat i sense propietat particular... Els nuclis a l’entorn dels quals s’organitzaria la vida econòmica serien el sindicat i el municipi lliure” (Bernecker: 291). La forma en què s’articularia concretament el funcionament econòmic sota el comunisme llibertari no estava estudiada en detall i patia d’una concepció ingènua i simplista del que era una economia industrial moderna.
L’activitat econòmica va decaure notablement durant la guerra. En part, per les dificultats d’abastament de primeres matèries. En part, també, perquè alguns sectors tenien els seus mercats principals fora de Catalunya i greus dificultats per a accedir-hi. A dalt, butlletí de la Conselleria d’Economia, 1 d’octubre de 1936. A la dreta, anunci extret del «Butlletí Extraordinari» de la Conselleria de Serveis Públics de la Generalitat, maig del 1937.
En donar preeminència a les organitzacions de caire local i d’empresa —comunes i sindicats— s’oblidava que la característica essencial d’una economia moderna és l’especialització i, en conseqüència, la intensa interrelació entre els diferents sectors productius i les zones que preferentment els acullen. Algunes veus dins l’anarcosindicalisme (com la de Diego Abad de Santillán, que fou conseller d’economia de la Generalitat entre el desembre del 1936 i l’abril del 1937) reclamaven l’existència d’òrgans de coordinació a nivell sectorial i territorial que havien de convergir en un Consell Econòmic Federal, encarregat de la coordinació al màxim nivell. Aquestes visions més realistes continuaven de tota manera, sense aportar una explicació intel·ligible i coherent del funcionament de l’economia després de la revolució. En aquest aspecte, la CNT seguia perfectament les idees de Bakunin, el gran pensador anarquista, quan afirmava que la reflexió sobre les condicions, les possibilitats d’èxit i els objectius de les revolucions no només era inútil sinó criminal, ja que era negativa per a la mateixa causa de la destrucció i retardava l’esclat revolucionari (Bernecker: 80).
L’extrema debilitat teòrica del pensament econòmic anarquista quedà en evidència l’endemà mateix de la revolució. Els problemes concrets que plantejava la gestió de les empreses, la necessitat de disposar de mitjans financers i l’exigència vital d’aconseguir una producció suficient de material de guerra, van abocar els dirigents anarquistes a acceptar formes d’organització i de control que contradeien flagrantment els seus mateixos principis. És així com, en bona part, s’explica la progressiva pèrdua d’influència dels anarquistes en la direcció de la revolució i la seva definitiva marginació per part dels comunistes, que sí que havien sabut adequar la seva acció a les circumstàncies, tot aprofitant el suport decisiu de Moscou.
Les fases per les quals va anar passant la política econòmica de la Generalitat reflecteixen en gran manera aquest canvi progressiu de protagonisme. Una primera fase, que durà fins al final d’octubre del 1936, fou protagonitzada per la necessitat d’assegurar el funcionament primari de les activitats industrials sota el nou esquema de gestió. Calia assegurar el pagament dels jornals i el subministrament de primeres matèries. La segona fase es va iniciar amb la promulgació del decret de col·lectivitzacions (24 d’octubre de 1936) i es va mantenir fins al mes de juny següent. Durant aquest període, la Conselleria d’Economia va estar en mans d’homes de la CNT, els quals van intentar de dur a terme una gestió respectuosa amb l’autonomia dels consells de fàbrica i, alhora, eficient de cara a la producció de material de guerra i a l’abastament de primeres matèries. En la darrera fase, des del juny del 1937 fins al final de la guerra, la Conselleria fou dirigida per Joan Comorera (PSUC) i la política aplicada va tendir a un major control i dirigisme, i a una progressiva subordinació dels comitès de fàbrica i d’indústria a les directrius del govern.
Els mesos immediatament posteriors a l’aixecament militar foren extraordinàriament caòtics. Al desgavell originat per l’inici de la guerra es van afegir les accions col·lectivitzadores dels treballadors i el desconcert dels qui tenien el poder. Els successius governs de la Generalitat d’aquest període no van disposar de cap poder efectiu sobre les empreses regentades pels treballadors. Les disposicions adoptades van anar dirigides a assegurar el funcionament de les empreses col·lectivitzades, a institucionalitzar la presència de les organitzacions sindicals i polítiques en la presa de decisions administratives i a establir un control sobre el comerç exterior per a assegurar un mínim abastament.
Després d’uns primers dies a l’expectativa, el govern de la Generalitat, constituït el 6 d’agost, va veure’s obligat a prendre mesures per a assegurar la continuïtat del treball a les empreses espontàniament col·lectivitzades i per a organitzar la indústria de guerra. Una llarga sèrie d’ordres i decrets de la Conselleria d’Economia, que dirigia Josep Tarradellas, reconeixia de facto el control que els obrers exercien a la majoria de les fàbriques, a la vegada que intentava d’imposar un cert control de la Generalitat mitjançant el nomenament d’un delegat d’acord amb els mateixos obrers. Aquestes disposicions, de tota manera, no establien un règim general de col·lectivitzacions, que fou objecte d’una intensa discussió posterior. En l’àmbit de la indústria de guerra, la Generalitat es va limitar a confiscar i a establir un control directe sobre unes quants indústries dedicades a la producció d’armament.
Organigrama publicat l’1 d’octubre de 1936 en el butlletí trimestral de la Conselleria d’Economia. El govern de la Generalitat creà el Consell d’Economia, on eren presents els sindicats i els partits que tenien el poder real. La seva importància fou molt considerable, ja que actuava com un veritable parlament on es discutien i s’aprovaven les normes que després el govern ratificava.
La segona tasca empresa pel govern de la Generalitat en aquells dies fou la de crear un òrgan, el Consell d’Economia (decret d’11 d’agost de 1936) on fossin presents els sindicats i els partits que tenien el poder real. El Consell era format per representants de totes les forces antifeixistes (ERC: 3; CNT: 3; UGT: 3; FAI: 2; ACR: 1; UdR: 1; PSUC: 1; POUM [després PSUC]: 1) i presidit pel conseller d’Economia. Durant la primera de les fases esmentades més amunt (fins a l’octubre del 1936) el Consell va tenir funcions normatives i de consulta. Després fou només un òrgan consultiu. La seva importància en la determinació de la política econòmica fou molt considerable ja que actuava com un veritable parlament on es discutien i s’aprovaven les normes que després el govern ratificava.
Entre els primers problemes que el Consell va haver d’afrontar, hi havia el dels abastaments, que de seguida va quedar connectat amb el del comerç exterior. Les dificultats de comunicació amb la resta d’Espanya i el mateix desmembrament del país en dues zones separades feren que l’abastament tant de primeres matèries industrials com de productes alimentaris depengués estretament de les possibilitats d’importar. Això implicava la necessitat de disposar de les divises necessàries que eren controlades pel Banc d’Espanya i el govern central. Com veurem més endavant, la intervenció de les sucursals del Banc d’Espanya i del Centre Oficial de Contractació de Moneda, a la darreria d’agost del 1936, fou l’inici de la política financera autònoma que va emprendre la Generalitat de Catalunya. El problema dels abastaments, malgrat tot, aviat es va convertir en el dogal que a poc a poc va anar ofegant l’activitat econòmica catalana.
Cartell del Sindicat Únic del ram del Transport, de CNT, FAI, AIT. El decret de col·lectivitzacions de 24 d’octubre de 1936 era el resultat d’un compromís que acceptava el control de Vempresa pels mateixos treballadors, estructurava un sistema que donava una certa fundó directiva a la Generalitat i obligava a una coordinado en l’àmbit de grans sectors industrials.
L’altre gran repte amb què es va haver d’enfrontar el Consell d’Economia fou el de definir les línies mestres del que havia d’ésser la política econòmica i essencialment industrial i financera de la Generalitat. El programa aprovat en un primer moment —que es va anomenar pomposament Pla de Transformació Socialista del País— tenia onze punts, que eren els següents:
- Reglamentació de la producció segons les necessitats del consum
- Monopoli del comerç exterior
- Col·lectivització de la gran propietat agrària i sindicació obligatòria dels camperols individuals
- Devaluació parcial de la propietat urbana mitjançant impostos i rebaixa de lloguers
- Col·lectivització de les grans indústries, els serveis públics i els transports en comú
- Confiscació i col·lectivització de les empreses abandonades
- Extensió del règim cooperatiu a la distribució de productes
- Control obrer de les operacions bancàries fins arribar a la nacionalització de la banca
- Control sindical obrer de les empreses privades
- Ràpida absorció dels desocupats
- Supressió dels impostos indirectes i implantació d’un impost únic
En aquest programa comú s’aplegaven, com es pot observar, objectius immediats i objectius a mitjà termini. D’altra banda, al mateix temps que reconeixia la realitat de les col·lectivitzacions no en precisava l’abast ni el significat. La traducció d’aquesta enumeració d’objectius en mesures concretes va concentrar les discussions del Consell en les setmanes següents a la seva constitució. Les discrepàncies eren molt serioses, especialment en el tema de les col·lectivitzacions, dutes a terme espontàniament pels obrers amb el suport de la CNT i de la FAI i mirades amb reticència o franca hostilitat per republicans i comunistes. Al final del setembre del 1936, es va constituir un nou govern de la Generalitat en el qual s’integraven totes les forces presents en el Consell d’Economia i en el Comitè de Milícies Antifeixistes. La cartera d’Economia va quedar en mans del cenatista Joan P.Fàbregas. Les discussions sobre el tema de les col·lectivitzacions van seguir fins que s’arribà a un acord, que es reflectí en el decret de 24 d’octubre de 1936.
Anunci de la casa Vilardell, col·lectivitzada.
Aquest decret era el resultat d’un compromís que acceptava el control de cada empresa pels mateixos treballadors —tal com defensaven els anarcosindicalistes—, i, alhora, estructurava un sistema que atorgava una certa funció directiva a la Generalitat i obligava a una coordinació en l’àmbit dels grans sectors industrials. Per als socialistes de la UGT i els comunistes del PSUC —partidaris de la nacionalització amb control de les empreses pel govern—, era una concessió al poder efectiu de la CNT que deixava oberta la possibilitat de reforçar el paper del govern en un moment més propici. Les disposicions més importants del decret eren les següents:
—a) Havien d’ésser confiscades i col·lectivitzades totes les empreses de més de 100 treballadors, les abandonades per l’amo, les empreses d’entre 50 i 100 obrers si hi estaven d’acord les tres quartes parts d’aquests, les de menys de 100 obrers si es comptava amb la conformitat del propietari i, finalment, aquelles que, per la seva importància, el Consell d’Economia considerés necessari de col·lectivitzar. En tot cas, quedaven excloses les empreses de capital estranger.
—b) Les empreses col·lectivitzades es regien per mitjà de l’Assemblea General formada per tots els treballadors de l’empresa, la qual escollia un òrgan executiu que era el Consell d’Empresa. Al seu torn, aquest Consell nomenava el director. La Generalitat, a proposta dels mateixos treballadors, nomenava un interventor, la funció del qual era de controlar l’entrada i la sortida de fons i d’assegurar el contacte de l’empresa amb els òrgans superiors de coordinació.
—c) Les empreses que, per no reunir les condicions esmentades més amunt, romanien en mans dels seus antics propietaris havien de tenir un Comitè Obrer de Control. Aquest comitè, escollit pels obrers, havia d’aprovar les propostes de la direcció sobre normes de treball i salaris i havia de controlar la gestió econòmica general.
—d) S’establia la possibilitat de crear agrupaments d’empreses d’un determinat sector i territori per tal de racionalitzar la producció. Els agrupaments havien de funcionar com una sola empresa amb diverses seccions. Aquests agrupaments foren objecte de fortes tensions ja que en algunes activitats s’havien produït col·lectivitzacions generals menades pel sindicat corresponent. La Generalitat va denegar la legalització d’aquesta mena d’agrupaments quan afectaven els drets dels petits comerciants i industrials. A partir del final del 1937, la política aplicada fou molt restrictiva, fins i tot per a les agrupacions d’empreses ja col·lectivitzades.
—e) Per tal de coordinar degudament les activitats de les empreses col·lectivitzades, el decret preveia la creació de catorze Consells Generals d’Indústria, un per a cada gran sector industrial. Aquests consells responien al caràctçr de compromís del decret. Eren, alhora, un mecanisme de control de l’activitat econòmica pels sindicats d’indústria —tal com propugnaven els anarquistes— i una forma d’assegurar la presència del govern —que hi tenia representants— en el control de les empreses col·lectivitzades. Els Consells d’Indústria no es van constituir de fet fins al final del 1937 i, llavors, foren utilitzats essencialment com a mecanisme de control governamental.
Una lletra de canvi i un xec, emesos per empreses col·lectivitzades.
L’aplicació efectiva del decret va presentar problemes i resistències. Algunes empreses col·lectivitzades sense reunir les condicions establertes pel decret havien d’ésser retornades als seus antics propietaris i això va topar amb la negativa dels treballadors. El control teòricament conferit a la Generalitat per mitjà dels interventors va tenir molt poca efectivitat. De fet, el decret va servir per a legalitzar una bona part del canvi que s’havia produït, però no va introduir innovacions en el règim vigent.
El progressiu ascens de les forces comunistes en el si del conglomerat antifeixista i el desenllaç dels fets de maig del 1937 van conduir a una ràpida accentuació del control de la Generalitat sobre les empreses col·lectivitzades. Basant-se en una disposició anterior del govern de la República, la Generalitat va dictar, el 20 de novembre de 1937, un decret d’intervencions especials, segons el qual la Conselleria d’Economia podia nomenar interventors amb poders ampliats en determinades empreses o sectors econòmics. Les raons per a justificar una intervenció d’aquesta mena podien ésser molt variades: irregularitats en l’actuació del Consell d’Empresa, il·legalitat de la col·lectivització, protecció d’interessos estrangers, assegurament de la producció de material militar o d’articles molt escassos, etc. Aquesta normativa es va aplicar ràpidament a grans empreses i sectors econòmics i significà un control autèntic de l’activitat econòmica per part de la Conselleria. En molts casos, les intervencions van topar amb l’oposició dels obrers afectats tot generant algunes tensions. En els darrers mesos de la guerra, per mitjà d’aquesta disposició i d’altres amb objectius similars, l’economia industrial catalana avançava cap a una completa dependència envers els organismes oficials.
On el control de la Generalitat esdevingué des del primer moment, molt més estret fou en les indústries productores del material de guerra. Una colla d’empreses que es trovaven entre les més importants de Catalunya (Cros, Electroquímica de Flix, Maquinista Terrestre i Marítima, Hispano Suïssa, Pirelli, Elizalde,...) estaven totalment o parcialment intervingudes al començament d’agost del 1937. La gestió d’aquestes empreses va quedar en mans de la Comissió d’Indústries de Guerra, un organisme administratiu dependent del govern de la Generalitat que va presidir durant tota la guerra Josep Tarradellas.
La Comissió va adreçar la producció de les empreses intervingudes al material bèl·lic i va crear noves unitats productives tot aprofitant, a vegades, petites instal·lacions ja existents. Per l’octubre del 1937, el control s’estenia a 500 fàbriques, que ocupaven 50.000 obrers. La gestió d’aquestes indústries va generar fortes tensions amb el govern de la República, que volia tenir-ne el control absolut. A partir del novembre del 1937, el govern central va començar a intervenir les empreses fins llavors controlades per la Generalitat i el procés va culminar, després d’enfrontaments molt seriosos, amb l’expropiació de les indústries de guerra de Catalunya, dictada l’li d’agost de 1938.
Quadre 31. Índexs d'evolució de la producció industrial durant la Guerra Civil.
Sota tot aquest enrenou de col·lectivitzacions espontànies, intervencions efectives o frustrades dels governs de la Generalitat i de la República, i pressió bèl·lica, l’evolució de la producció industrial catalana va seguir una línia descendent. Les xifres de l’Institut d’Investigacions Econòmiques publicades per Bricall (quadre 31) ho mostren amb claredat.
L’índex de la producció industrial total (calculat sobre la base del consum d’electricitat) indica que, immediatament després de l’aixecament militar, la normalització només va aconseguir de situar la producció en un 70 per cent del que havia estat durant la primera meitat del 1936. Aquest nivell es va mantenir, amb fluctuacions, fins al setembre del 1937. Després, s’observa una disminució a un nivell proper al 60 per cent, fins a l’abril del 1938, que la caiguda de les grans centrals elèctriques lleidatanes en mans dels revoltats va deixar el nivell productiu català en una tercera part del vigent just abans de la guerra.
El detall per sectors només permet d’observar l’evolució fins al final del 1937, però amb aquestes dades ja n’hi ha prou per a poder afirmar que el tèxtil, la química i la construcció foren les activitats més negativament afectades per la situació bèl·lica. Val la pena d’observar, de tota manera, que tots aquests sectors eren en franca reculada ja abans del juliol del 1936. El sector metal·lúrgic és el que va resistir més bé el canvi de situació, almenys fins a mitjan 1937. Molt probablement, aquest major dinamisme s’ha d’atribuir a la demanda de material de guerra.
A la vista d’aquestes xifres sectorials, cal pensar que l’aproximació a la producció total que abans comentàvem peca d’optimista. El fet que l’electricitat substituís altres fonts energètiques més escasses explicaria segurament que el consum industrial sigui en aquest cas un indicador esbiaixat a l’alça per a la producció industrial.
La conclusió a la qual s’ha d’arribar amb l’evidència disponible és que l’activitat econòmica va decaure notablement. En una bona part, aquest fenomen pot ésser conseqüència de les dificultats d’abastament de primeres matèries. Recordem que l’economia catalana era, i és, una economia de transformació que treballa amb primeres matèries d’origen forà. Les dificultats en les relacions comercials exteriors van resultar un element determinant de la decadència productiva. Cal tenir present també, d’altra banda, que alguns sectors, com el tèxtil o el suro, tenien els seus mercats principals fora de Catalunya i que, sota les circumstàncies de la guerra, tenien fortes dificultats per a accedir-hi.
La Generalitat i el govern republicà van haver de prendre mesures blocant els dipòsits bancaris i, després, regulant les quantitats que podien ésser retirades. A dalt, un compte corrent blocat. A baix, un compte de lliure disposició
Malgrat totes aquestes consideracions, però, hom no pot sostreure’s a la idea que el desgavell organitzatiu que va colpir l’economia catalana durant la major part del període que estudiem té una part no gens petita de responsabilitat en la davallada de la producció i, per extensió, en les dificultats d’aprovisionament de determinats productes que va patir la zona republicana i l’exèrcit lleial. L’indubtable interès social dels experiments autogestionaris que es van donar en aquests trenta mesos de guerra no ha d’amagar que l’experimentació va tenir uns costos elevats. El preu fou un enviliment innecessari de la qualitat de vida de la majoria dels catalans i una disminució de la capacitat de resistència material i psicològica enfront de l’enemic.
El finançament de la guerra a Catalunya
L’esclat de la guerra va provocar problemes financers de primer ordre a Catalunya. Aquests problemes poden agrupar-se en dos grans apartats:
—a) El desgavell provocat en el funcionament financer normal que cobria les necessitats monetàries i de crèdit de les empreses i de les economies domèstiques,
— i b) l’aparició d’una colla de noves despeses relacionades amb la guerra.
La resolució d’aquests problemes va quedar, des del primer moment, en mans de la Generalitat i, de fet, s’hi va mantenir fins a mitjan 1938, que el govern de la República va assumir la majoria de competències en aquestes matèries.
El primer dels problemes citats, el trencament dels circuits financers habituals, va aparèixer des del mateix moment de la revolta. La Generalitat i el govern republicà van haver de prendre mesures blocant els dipòsits bancaris per a aturar la demanda massiva de numerari i, després, regulant les quantitats que podien ésser retirades. Això evitava la fallida de caixes i bancs, pero no arranjava el problema del crèdit necessari per a continuar amb el funcionament normal de les empreses. La peculiar situació legal en què van quedar la majoria de les empreses industrials i la manca absoluta de nous dipòsits a les entitats de crèdit feia molt difícil la concessió de préstecs per vies tradicionals. La Generalitat va veure’s, així, compel·lida a intervenir en la solució d’aquest problema.
El procediment utilitzat per a proveir de nou crèdit les empreses fou el de crear una sèrie d’entitats públiques destinades específicament a aquesta finalitat. La primera necessitat que es va haver de cobrir fou el pagament de salaris. Durant les primeres setmanes, els crèdits necessaris foren concedits directament pels Serveis d’Indústria de la Generalitat, fins a la creació, el 15 de setembre de 1936, de l’Oficina Reguladora del Pagament de Salaris. Aquesta oficina concedia crèdit a les empreses amb la garantia de béns mobles o immobles, encara que sembla que, en general, actuava d’una manera poc rigorosa en l’exigència d’aquestes garanties. Al novembre del 1937, les funcions d’aquesta oficina foren assumides per la nova Caixa de Crèdit Industrial i Comercial.
Projecte de bitllet de la Caixa de Descomptes i Pignoracions, que no passà d’aquest estadi. La Caixa Oficial de Descomptes i Pignoracions fou una de les entitats públiques, creades per la Generalitat, destinades a proveir de crèdit les empreses.
La necessitat de crèdit de les empreses no es limitava, però, al pagament de salaris. La nova situació comportava dificultats per a finançar normalment les compres i les vendes corrents, especialment a causa de la manca de documents descomptables (lletres de canvi) i per la mateixa situació del sector bancari tradicional. La tasca de cobrir aquesta mena de finançament fou encomanada a la Caixa Oficial de Descomptes i Pignoracions, creada el 28 de juliol de 1936.
Les noves empreses col·lectivitzades i la mateixa indústria de guerra necessitaven també accés al crèdit a més llarg termini. Calia disposar de fons per a noves inversions i, eventualment, per a la creació de noves empreses. La necessitat d’una entitat de crèdit amb aquesta finalitat ja havia estat prevista pel decret de col·lectivitzacions de 24 d’octubre de 1936, però no fou efectivament creada fins al 10 de novembre de 1937 amb el nom de Caixa de Crèdit Industrial i Comercial.
La funció d’aquesta Caixa anava molt més enllà del simple finançament. El seu primer objectiu era el d’actuar com a entitat encarregada de transmetre una part de l’excedent generat en els processos productius a l’acumulació de capital.
Les empreses col·lectivitzades tenien l’obligació de lliurar a la Caixa el 50 per cent dels seus beneficis nets. D’altra banda, i dins de la nova línia intervencionista endegada des de la Conselleria d’Economia per J.Comorera, la Caixa havia de servir com a organisme de control de les empreses col·lectivitzades que d’una manera o d’una altra en passaren a dependre financerament. També havia de servir per a compensar els desequilibris sectorials que es produïen a conseqüència de la guerra. En definitiva, la nova Caixa de Crèdit Industrial i Comercial havia d’ésser la clau de volta de tot el sistema col·lectivitzat i, alhora, el mecanisme principal de control sobre les decisions adoptades pels Consells d’Empresa.
Dues entitats financeres oficials més van actuar també durant aquests anys de guerra. La Caixa de Reparacions i Auxilis, creada el 5 d’agost de 1936, centralitzava els fons procedents de les expropiacions dutes a terme per raons de responsabilitat política i els aplicava a la concessió d’ajudes extraordinàries d’interès públic o, simplement, a compensar el dèficit de la Generalitat. Finalment, la Caixa de Crèdit Agrícola, que s’havia creat el 1934, es va adaptar a la nova situació del camp català, i es constituí com a organisme superior de la xarxa de crèdit agrari que formaven les seccions de crèdit dels sindicats locals i comarcals.
Aquest conjunt d’entitats foren les dispensadores principals de crèdit durant tota la guerra. Els seus ingressos, però, foren molt reduïts i, per tant, la seva activitat es basà en fons transferits per la Generalitat mateix. D’aquesta manera, era l’organisme autònom el qui, de fet, finançava directament el sistema productiu.
Aquestes despeses extraordinàries s’afegien a les derivades del finançament de la guerra. La Generalitat es féu càrrec del manteniment de les forces sortides de Catalunya cap al front i de la construcció de material de guerra que era utilitzat per totes les forces republicanes. En aquesta situació les competències de l’ens autònom eren molt més àmplies que les establertes per l’Estatut i, com és natural, no era possible de finançar-les amb els ingressos habituals. Quedava, així, plantejat des del primer moment un gravíssim problema d’insuficiència financera que s’anà arrossegant durant tota la guerra.
Sis mostres de bitllets emesos pels municipis: Sallent, Gandesa, l'Escala, Farners de la Selva, Tortosa i Barcelona. Els ajuntaments catalans foren autoritzats a emetre bitllets per a compensar la desaparició de moneda fraccionaria.
Per a aconseguir els fons necessaris, la Generalitat va recórrer a diverses vies. El que semblava més raonable era que fos el govern de la República, al qual, de fet, corresponien les despeses que el govern català realitzava, el qui traspassés les quantitats corresponents. Aquesta via, però, va topar amb tota mena d’entrebancs i només a partir del febrer del 1937 va haver-hi una certa entesa entre els dos governs sobre aquesta qüestió. En els moments immediatament posteriors a l’esclat de la guerra, la Generalitat, aclaparada pels problemes immediats, va procedir a posar sota el seu control les sucursals catalanes del Banc d’Espanya i a incorporar les Delegacions d’Hisenda del govern central (decrets de 27 d’agost de 1936). Per aquest procediment —ratificat al gener del 1937 pels decrets de S’Agaró—, la Generalitat va aconseguir de controlar els fons que l’Estat tenia disponibles a Catalunya, alhora que obligava el Banc d’Espanya a concedir crèdit a les caixes i als bancs per a evitar el col·lapse econòmic. També per aquesta via, va aconseguir algunes quantitats d’or que foren utilitzades per a adquirir productes a l’exterior durant les primeres setmanes.
Aquesta situació anòmala va començar a normalitzar-se al febrer del 1937, en què els dos governs van acordar un sistema de finançament segons el qual el Ministeri d’Hisenda traspassava a la Generalitat 30 milions de pessetes setmanals fins a un total de 210 milions, mentre que, per a liquidar les despeses anteriors, es constituïa una comissió mixta encarregada d’avaluar-les i de proposar un sistema de liquidació. S’acordava també que, per a resoldre el greu problema de la manca de divises, es formaria un organisme paritari encarregat d’avaluar les necessitats i d’establir les prioritats pertinents.
Aquests acords van tenir només una efectivitat parcial. Va haver-hi transvasament de recursos del govern central a la Generalitat fins al juny del 1938, però la comissió encarregada d’estudiar el deute anterior no va arribar a cap acord i el problema de les divises es va mantenir. Al final del 1938 la situació financera de la Generalitat era desesperada, però les forces franquistes es van encarregar de posar punt a tot el procés.
Quadre 32. Ingressos i despeses de la Generalitat (juliol 1936 - juliol 1938).
Una altra via possible per a alleugerir els problemes financers de la Generalitat era, naturalment, incrementar els ingressos fiscals. Això és el que es va intentar per mitjà dels decrets de S’Agaró o Pla Tarradellas, aprovats a la darreria de gener del 1937. A més de reestructurar totalment el sistema de crèdit públic i privat i de restaurar les facultats del govern de la Generalitat sobre la vida municipal, una part de les disposicions contenien una autèntica reforma fiscal, on, per primera vegada a Espanya, s’establia un impost sobre la xifra de negocis. Malauradament, la situació real era poc favorable al manteniment de la disciplina fiscal i els ingressos ordinaris de la Generalitat es van reduir substancialment malgrat la nova normativa.
En definitiva, la Generalitat va veure’s en l’obligació, durant la guerra, de fer-se càrrec del finançament general de l’economia catalana, i, alhora, havia de mantenir i equipar les forces mobilitzades i fer cara a l’enorme increment de les despeses de tota mena que la guerra imposava. Per a finançar totes aquestes necessitats, el factor decisiu foren els fons de l’Estat aconseguits amb la confiscació del Banc d’Espanya i de les Delegacions d’Hisenda a l’agost del 1936. El quadre 32 mostra clarament l’origen i el destí dels diners gastats per la Generalitat fins a mitjan 1938.
Anvers i revers d’un bitllet que la Generalitat de Catalunya pensà emetre. La Generalitat va veure’s en l’obligació de fer-se càrrec del finançament general de l’economia catalana i, alhora, havia de mantenir les forces mobilitzades i fer cara a l’increment de les despeses que la guerra imposava. Els diners de la República van provenir, essencialment, de l’increment de la massa monetària. Així s’explica la gran inflació que va patir la zona republicana.
En darrer terme, els diners aportats de grat o per força pel govern de la República van provenir, essencialment, de l’increment de la massa monetària. Mentre que els bitllets en circulació a tot Espanya, el 30 de juny de 1936, representaven 5.399 milions de pessetes, el govern republicà en va posar en circulació durant la guerra per un valor de 12.754 milions. Aquesta explosió monetària i l’escassetat de productes expliquen la gran inflació que va patir la zona republicana. Ja hem vist més amunt com va evolucionar a Barcelona el cost de les subsistències. A la darreria del 1938, davant de la imminent entrada de les forces franquistes, els bitllets republicans, que no eren acceptats a l’altra zona, van anar perdent ràpidament el seu valor. Hom va optar per ingressar-los a les entitats de crèdit, mentre que al carrer s’havia arribat a una economia de troc, tot intercanviant-se mercaderies sense utilització del diner.
L’economia catalana durant la guerra. Reflexions finals
Resulta difícil, encara avui, d’oferir una visió justa i desapassionada de la gran ensulsiada de 1936-39. L’aixecament militar contra la República era, també, un aixecament contra l’autonomia i contra la mateixa personalitat catalana, tal com els anys posteriors s’encarregaren tristament de confirmar. La defensa victoriosa que, en els primers moments, van oferir el poble català i les seves institucions a la revolta va obrir el camí a una profunda transformació de les relacions socials. Els exponents més destacats de la burgesia del país, amenaçats i espoliats, van adherir-se al moviment facciós, tot tancant els ulls davant el seu evident caràcter anticatalà.
Dins de Catalunya, la revolució social i l’establiment d’un nou sistema econòmic es feren sota l’impuls de les organitzacions obreres, la més important de las quals, la CNT, defensava un programa basat en la descentralització econòmica que es va demostrar ingenu, inviable i ineficient. L’esforç de la Generalitat per a posar ordre dins el desordre i per a dirigir els recursos disponibles al manteniment d’un exèrcit ben armat, va convertir-se en una tasca desmesurada en la qual només van poder obtenir-se èxits parcials. Els responsables del camp republicà van gastar més esforços a mirar de compatibilitzar les mateixes visions i els mateixos interessos de les forces antifeixistes que no pas a aconseguir la victòria sobre els revoltats. El valor individual i col·lectiu dels qui van defensar fins al darrer moment la causa republicana i la importància històrica de la revolució que va tenir lloc a Catalunya durant aquests mesos no ens ha d’impedir de reflexionar sobre les conseqüències que aquesta mateixa revolució va tenir sobre la capacitat de defensa de la República i de Catalunya.
Vist des de la perspectiva actual, després de trenta-cinc anys de dictadura franquista, el cost d’aquella derrota i d’aquella manca d’unitat pren tota la seva dimensió. Al gener del 1939, uns catalans travessaven pesarosament la frontera cap a l’exili, mentre que d’altres, entristits per la derrota però alleujats per la fi de la guerra, veien desfilar pels carrers les forces franquistes victorioses. Malauradament, aquell no era només el final d’un període dramàtic de la història de Catalunya. Era també el començament d’un altre període marcat per la injustícia i per la misèria.