La població (1911-1985): immigració i explosió demogràfica

Immigració i explosió demogràfica

Un segle de grans transformacions demogràfiques

Al llarg dels vuitanta-cinc anys que ja compta el segle XX, la població catalana ha conegut unes grans transformacions, tant en el volum i en les característiques dels seus habitants com en els elements de la seva dinàmica.

En iniciar-se el segle, el nombre d’habitants de Catalunya se situava a la ratlla dels dos milions (1.966.382 habitants en el cens del 1900). Avui dia, la xifra en voreja els sis milions: per tant, en vuitanta anys s’ha produït una triplicació dels efectius, la qual cosa fa del Principat un dels conjunts més fortament creixents d’Europa.

També el nombre d’actius hi ha augmentat radicalment: dels 860.000 de l’any 1900 fins als 2.204.846 censats l’any 1981, el nombre n’ha estat multiplicat per 2,5; caldria cercar en la generalització dels drets de jubilació i en l’extensió de l’escolaritat les principals raons per les quals el creixement dels actius ha estat menys important que el dels habitants en general.

L’any 1900, Barcelona, amb el seu mig milió llarg d’habitants, era una ciutat molt gran, però no hi havia en tot Catalunya cap altra ciutat que comptés 30.000 habitants. A dalt, el passeig de Gràcia, a la primeria de segle. A baix, la Casa de les Punxes, construïda per Puig i Cadafalch el 1905, a la Diagonal.

Malgrat l’avenç del procés d’industrialització, la Catalunya del 1900 encara era una societat de pagesos; unes 450.000 persones, el 52,4% de la població activa, treballaven exclusivament en el sector primari. A dalt, veremadors, en una imatge extreta de l'àlbum de la Casa Codorniu, de Sant Sadurní d’Anoia (1904). A baix, la collita de la taronja a Sant Feliu de Llobregat (“La Ilustració Catalana”, 1914).

Malgrat l’avenç del procés d’industrialització, la Catalunya del 1900 era encara, almenys pel que fa a estadística de població, una societat de pagesos: unes 450.000 persones, el 52,4 % dels actius, treballaven exclusivament en el sector primari, mentre una part important dels altres hi mantenien algun tipus de relació; l’any 1981, els actius del sector primari havien disminuït fins al terç dels que eren (120.000), i representaven solament un 5,5 % del total dels actius. Alhora, la vinculació dels altres actius a l’agricultura ha minvat molt considerablement: si l’any 1900 el 34 % de la població habitava llocs estadísticament rurals (menys de 2.000 habitants), l’any 1981 només el 7 % dels habitants es trobaven en aquesta situació. El nombre de la població rural catalana havia disminuït un terç, mentre que la població total es feia tres cops més gran.

La intensitat del procés d’urbanització ha estat un dels fets que han marcat més l’evolució de la població catalana al segle XX. L’any 1900, Barcelona, amb el seu mig milió llarg d’habitants, era una ciutat molt gran, tant si se la considera dins de Catalunya com dins del conjunt espanyol, però no hi havia en tot Catalunya cap altra ciutat que tingués 30.000 habitants (la segona, Reus: 26.000). L’any 1975, en canvi, Barcelona reunia 1.750.000 habitants, però vint-i-cinc ciutats més n’ultrapassaven els 30.000, setze de les quals en tenien més de 50.000 i vuit més de 100.000.

L’augment de densitat de la xarxa urbana i la seva configuració particular, resumida en el terme poc o molt afortunat de “macrocefàlia barcelonina”, ha donat lloc a una concentració creixent de la població en el territori. Si la població de l’any 1900, ja força concentrada, reunia el 54 % dels habitants dins del 5 % del territori més densament poblat, l’any 1981 aquesta proporció era superior al 80 %! Les diferències de densitat no havien cessat mai de créixer: entre els anys 1900 i 1975, el nombre de comarques amb una densitat de població superior als 100 habitants per km2 havia passat de quatre a catorze, però, alhora, les comarques amb una densitat inferior als 25 habitants per km2 també havien augmentat, i havien passat de set a nou. Heus ací les conseqüències, en l’àmbit territorial, de l’èxode rural i, sobretot, de la implantació molt concentrada dels immigrats exteriors, que es dirigiren principalment cap a les zones urbanes i suburbanes.

Urbanització i industrialització han estat a Catalunya, com a gairebé tot arreu al segle XX, processos paral·lels. Tant Barcelona i la seva àrea com bona part dels altres nuclis urbans importants han atret i generat una població industrial que ha configurat durant aquest segle el tret demogràfic i sòcio-econòmic sens dubte més característic de Catalunya. Si l’any 1900, amb el 27,7 % dels actius ocupats en el sector secundari, Catalunya era la zona més industrialitzada d’Espanya, l’any 1981, amb prop de la meitat d’actius en la indústria i en la construcció, Catalunya constituïa un cas quasi caricaturesc d’economia secundària fins i tot a escala europea. En els temps més recents, però, el desenvolupament del sector terciari ha estat encara més important, tant per la manifestació de les tendències observades arreu del món industrialitzat com per la particular incidència del fenomen turístic a la nostra terra. Entre el 1900 i el 1981, el pes dels ocupats en el sector terciari ha augmentat del 20 % al 43 %.

Contrastos de la primeria de segle: a l'esquerra, concurs de bestiar cavallí a Puigcerdà; a la dreta, el carrer de Ferran de Barcelona, a la primeria de segle (àlbum Barcelona a la vista).

Entre tots els grans canvis esdevinguts en l’aspecte estructural de la població catalana sembla que només hi ha un punt on es manté una constant (a part d’un equilibri tradicional i saludable entre efectius masculins i femenins): la proporció de persones d’edat activa (15 a 64 anys) era exactament la mateixa el 1900 i el 1981 (el 64,1 % dels habitants). No obstant això, aquesta constant enganyosa del grup central de la població no pot amagar les variacions experimentades pels grups extrems: la importància relativa dels infants (0-14 anys) ha disminuït: del 30 % del total de la població han passat a representar-ne el 24,8 %; les persones de més de 65 anys, en canvi, han doblat gairebé llur nombre: l’any 1900 representaven el 5,9 % de la població, mentre que el 1981 l’11 %. Aquestes transformacions en l’estructura per edats, habitualment denominades “procés d’envelliment”, s’expliquen fonamentalment pels canvis importantíssims que ha experimentat la dinàmica demogràfica al llarg del segle, i que també podrien resumir-se en una denominació tradicional: “la transició demogràfica”.

Durant el quinqueni 1901-05 el creixement vegetatiu de Catalunya era relativament feble, a la ratlla del 0,5 % anual (4,27%o de mitjana); era el resultat d’una natalitat encara elevada (27,61 naixements per mil habitants) però que ja es trobava en plena davallada històrica, i d’una mortalitat notablement alta (23,24 defuncions per mil habitants). Entre el 1975 i el 1981, i després d’importants daltabaixos històrics que analitzarem més endavant, el creixement vegetatiu de Catalunya es trobava pràcticament al nivell inicial del 0,5 % (4,77 ‰ de mitjana anual), però era el resultat de la combinació d’una mortalitat i una natalitat molt més reduïdes: 12,25 naixements i 7,8 defuncions per mil habitants, respectivament. Així, l’envelliment progressiu de la població catalana s’explica, principalment, per la disminució de la natalitat i també per l’allargament de la vida humana.

Menjador d’emigrants —una classe especial— en un dels vapors de la Companyia Transatlàntica Espanyola (Libro de Información, 1927, Companyia Transatlàntica). Al final del segle XIX, i encara al principi del segle XX, Catalunya era terra d’emigrants; l’emigració ultramarina fou prou important per a deixar la seva empremta en la fesomia i en les tradicions d’algunes comarques.

Si l’evolució històrica del comportament reproductiu i del nivell de mortalitat explica els canvis en l’estructura demogràfica de Catalunya, l’augment del nombre dels seus habitants al llarg del segle XX s’explica, en primer lloc, per l’extraordinària importància del fenomen migratori. Al final del segle XIX, i encara al principi del segle XX, Catalunya era terra d’emigrats; l’emigració ultramarina fou prou important per a deixar la seva empremta en la fesomia i en les tradicions d’algunes comarques, però es féu sentir d’una manera menys perceptible en pràcticament tot el conjunt del territori català. A partir de l’inici de la Primera Guerra Mundial, la situació canvià radicalment: atrets per les oportunitats de treball que oferia la peculiar situació geopolítica de Catalunya, començaren a arribar-hi treballadors forans, els capdavanters d’una autèntica allau immigratòria que, en dues onades principals, portaren a Catalunya uns tres milions de persones entre els anys 1915 i 1975. L’any 1920, un 87 % dels habitants de Catalunya n’eren nadius, i una bona part dels restants procedien d’àrees frontereres; l’any 1970, en canvi, només el 62 % dels habitants eren nascuts a Catalunya i una part notable d’aquests era constituïda pel que podríem anomenar “catalans de la primera generació”, és a dir, fills d’immigrats.

Mai no insistirem prou en el paper que aquesta allau immigratòria ha tingut en l’evolució de la població de Catalunya; gairebé totes les seves característiques s’hi troben relacionades. Deixant fins i tot de banda els aspectes culturals i lingüístics, quasi tòpics, podem afirmar que tots els trets, tant estructurals com dinàmics, de la població catalana han estat substancialment modificats per l’arribada massiva dels immigrats: el ritme de creixement, la distribució territorial, les pautes de nupcialitat i de fecunditat, els riscs de mort, la composició per edats, l’estructura de la població activa, la instrucció i la qualificació, etc.

Si el segle XIX es caracteritzà a Catalunya, des del punt de vista demogràfic, per l’inici de les transformacions irreversibles que hem anomenat “transició demogràfica”, el segle XX, en què aquesta transició s’ha completat, s’ha caracteritzat, per damunt de tot, per un creixement força extraordinari protagonitzat per la immigració exterior. Tot i que aquest fenomen s’hagi estroncat els darrers anys, i que fins i tot s’observi actualment una inversió del flux migratori i l’inici d’un moviment de retorn de dimensions poc previsibles, no s’esborraran les marques profundes que la immigració ha deixat en la història demogràfica de Catalunya.

Les variacions en el temps i en l’espai

La “Cèdula personal” fou el document d’identitat de la població durant una bona part de la primera meitat del segle XX.

La comparació de les característiques de la població catalana a l’inici del segle i en els moments actuals no tradueix la gran varietat de situacions que s’han donat en el temps i en l’espai. Convé, doncs, introduir l’estudi per períodes i per diferents nivells de detall territorial.

El primer problema que se’ns planteja per a establir una periodificació és la data d’inici del “segle XX demogràfic”. De fet, el període anterior a la Primera Guerra Mundial participa en bona part de les característiques demogràfiques del darrer terç del segle XIX: davallada lenta però constant de la fecunditat, mortalitat elevada, emigració ultramarina, èxode rural dirigit cap a l’àrea de Barcelona i cap a algunes comarques industrials perifèriques (el Berguedà, per exemple). El creixement de la població catalana és baix i situat per sota el del conjunt espanyol. Fóra, doncs, escaient d’escollir el 1915 com a data d’inici del nostre segle, vist com una unitat històrica. No obstant això, la discontinuïtat en les fonts estadístiques utilitzades (essencialment els censos de població) ens ha aconsellat de partir del cens del 1910, és a dir, de fer començar l’estudi de la població de Catalunya al segle XX l’I de gener de 1911. A partir d’aquí, hem establert les diferents etapes:

—1911-30: Caracteritzada per la gran intensitat dels processos d’industrialització i d’urbanització i per la primera gran onada immigratòria, que s’hi relaciona estretament, és una etapa de creixement demogràfic sostingut, malgrat el davallament continuat de la natalitat.

—1931-50: És una etapa de grans pertorbacions: la crisi econòmica amb les seves conseqüències sobre la nupcialitat, la natalitat i la immigració; la guerra i la postguerra, amb el seu seguit de morts i d’exilis; les particulars condicions econòmiques i polítiques dels anys quaranta, que afecten durament l’ocupació industrial, frenen l’èxode rural i mantenen la nupcialitat i la natalitat a baix nivell. En conjunt, el creixement hi és feble.

—1951-75: Etapa de gran creixement demogràfic: la població de Catalunya augmenta un 75 % en vint-i-cinc anys. L’extraordinària intensitat de la segona onada immigratòria, l’augment i la major precocitat de la nupcialitat i la fecunditat, la forta represa de l’èxode rural dins de Catalunya transformaren en poc temps el volum, les característiques i la distribució territorial de la població.

—1976-85: Etapa encara mal coneguda estadísticament, però que marca una ruptura neta amb les tendències anteriors: la nupcialitat i la natalitat cauen bruscament a partir del 1976, el saldo migratori decreix ràpidament fins a fer-se negatiu a partir del 1980; les migracions internes també perden dinamisme i semblen canviar de direcció. En conjunt, el creixement cau ràpidament i se situa, a hores d’ara, arran de zero, en el vessant negatiu.

D’altra banda, i com ja hem assenyalat en alguns punts, les diferències de situació demogràfica han estat molt marcades en el territori, fet que ha donat lloc, sovint, a imatges oposades. Així doncs, dins l’estudi dels diferents períodes de la història demogràfica de Catalunya al segle XX deixarem lloc per a una anàlisi territorial que es farà, normalment, a escala comarcal.

Fonts estadístiques utilitzades

Les dades dels censos, els padrons i el moviment natural de la població han estat les principals fonts per a la realització d’aquest estudi. Hem utilitzat igualment dades de migracions procedents de 1’Anuario Estadístico, de l’Encuesta de Población Activa (EPA) i dades d’ocupació a les comarques catalanes procedents de l’INEM (Instituto Nacional de Empleo) i publicades en el Butlletí d’Ocupació de la Generalitat de Catalunya.

El Movimiento Natural de la Población de España és una publicació de l’INE (Instituto Nacional de Estadística) que recull les estadístiques procedents del Registre Civil. Fins l’any 1975, les estadístiques publicades eren ben pobres, tant per la poca varietat de tabulacions com per la manca de dades desagregades a escala territorial; no hi havia, per exemple, dades sobre la fecunditat o la nupcialitat per edats amb detall provincial, cosa que ens ha impedit el seu seguiment i la seva anàlisi al llarg del segle. Des del 1975, l’INE ha millorat i ha modificat radicalment la publicació del MNP, i n’ha ampliat el contingut amb la introducció de noves classificacions dels naixements, els matrimonis i les defuncions, tant a escala provincial com a escala de tot l’estat. També publica, per primera vegada, les xifres de naixements, defuncions i matrimonis corresponents a cadascun dels municipis d’Espanya, les quals, d’altra banda, són classificades segons el lloc de residència habitual i no segons el lloc d’inscripció, com es feia anteriorment. Això ha fet possible, a partir del 1975, l’estudi de la dinàmica demogràfica en els àmbits municipal i comarcal. És desitjable, però, que en el futur la publicació del MNP es faci amb una més gran celeritat i que ens permeti conèixer la conjuntura demogràfica abans que passi a ésser història.

L’allargament de la mitjana de vida és un fet clar. És la conseqüència de les millores sanitàries, però sobretot de l’augment del nivell d’alimentació, d’instrucció i de consum en general. A dalt, l’Hospital de Sant Pau, que es posà en marxa el 1912 (“Barcelona Atracción”, juliol del 1912). A baix, sala de l’Hospital de la Santa Creu l’any 1919 (reproduït a la revista “San Jorge”, juliol del 1954).

Els censos i padrons, del 1900 al 1981, han permès l’estudi del creixement i de les transformacions estructurals de la població (composició per edats i sexe, distribució territorial, naturalesa dels habitants, activitat, instrucció). Aquestes dades han estat publicades per l’INE a escala provincial, de capitals de província i d’un nombre variable de ciutats grans. Per als anys 1970, 1975 i 1981 es disposa d’explotacions a escala comarcal i per als municipis de més de 5.000 habitants, realitzades pel CIDC (Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya). L’any 1981, aquesta informació s’estén a tots els municipis de Catalunya pel que fa a l’estructura per sexe i edats; en canvi, no es disposa encara, malauradament, de les dades sobre l’activitat i la instrucció.

Les dificultats més grans en el tractament de les dades se’ns han presentat en les qüestions relacionades amb l’activitat i l’ocupació. Com ja assenyala el professor J. Arango, “las estadísticas ocupacionales... resultan de muy difícil utilitzación, especialmente si se quiere conocer su evolución en el tiempo...” “En el caso español, no hay apenas homogeneidad en las categorías utilizadas en los diversos censos, ni en cuanto al número ni en cuanto a denominación”.1 Així, i a causa de l’heterogeneïtat de criteris en la classificació de l’activitat que mostren els primers censos del segle (fins el 1930) i de la incongruència de les xifres que ja es troben publicades sobre l’evolució de la població activa per sectors á Catalunya, hem cregut convenient d’elaborar i reclassificar novament les estadístiques censáis.2 Els criteris generals que hem emprat són els següents:

• El sector primari comprèn l’agricultura, la ramaderia, la silvicultura i la pesca.
• Les activitats extractives s’han inclòs en el sector secundari, amb la indústria i la construcció.
• Els transports figuren en el sector terciari (autors com Santos Gil els inclouen en el secundari).
• Els actius no classificats i els desocupats s’han distribuït proporcionalment entre tots els grups.

El període de 1911-1930

És un període de creixement demogràfic intens, relacionat amb l’expansió econòmica que s’inicià amb la Primera Guerra Mundial i que continuà durant “els feliços anys vint”.

En finalitzar l’any 1910, Catalunya havia tot just sobrepassat els dos milions d’habitants (2.084.868), que representaven el 10,4 % del total espanyol. Al final del 1930, els catalans ja eren 2.791.000 i representaven ril,8 % dels habitants d’Espanya. Assistim, doncs, a partir del 1915, al que, per analogia, podríem anomenar “el take-off de la demografia catalana.”

Quadre 1. Creixement de la població catalana, 1911-1930.

Les dades d’aquest període (vegeu el quadre 1) mostren, per primera vegada a l’època contemporània, el tret que fou definitori de la dinàmica demogràfica catalana al segle XX: el predomini del creixement migratori sobre el vegetatiu.

Així, de les set-centes mil persones que guanya Catalunya en aquests vint anys, més de les tres quartes parts són l’aportació directa de la immigració; només una quarta part prové d’un moviment natural força moderat, dins del qual la baixa prou important de mortalitat compensa poc la baixa continuada de la natalitat. Es tracta d’un canvi radical de fàcil percepció, que impressionà fortament les mentalitats i que causà una pregona preocupació als pensadors socials, dels quals Josep Antoni Vandellòs ha estat, sens dubte, l’exponent més clar i de més impacte.

El creixement vegetatiu

La davallada històrica de la mortalitat i de la natalitat ja s’havia iniciat durant el segle XIX, però s’accentuà durant aquest període.

L’allargament de la mitjana de la vida és un fet clar: l’esperança de vida en néixer, que era d’uns 45 anys l’any 1910, assolí els 53,8 l’any 1930. Era la conseqüència de les millores sanitàries i higièniques, però, sobretot, de l’augment del nivell d’alimentació, d’instrucció i de consum en general.

La importància de les obres públiques durant aquest període —1900-30— (carreteres, ferrocarrils, pantans i canals) contribuí sens dubte a crear ocupació a les zones rurals i a mantenir-hi els habitants. A dalt, construcció del salt de Cabdella, el primer del Principat (1914). A baix, construcció del pantà de Sant Antoni a Tremp, inaugurat el 1916.

La pandemia gripal de 1918 fou, però, un entrebanc molt important que pertorbà fortament les estadístiques de defuncions d’aquest període i que produí fins i tot un creixement natural negatiu per al conjunt del quinquenni 1916-20. Les xifres de la província de Barcelona il·lustren amb força eloqüència les conseqüències de la grip (vegeu el quadre 2).

Un cop superada la crisi de sobremortalitat, l’índex de mortalitat caigué ràpidament: de nivells que oscil·laven al voltant del 21%o es passà al 15%o l’any 1930. Es tracta, en tots dos casos, de nivells clarament inferiors a les mitjanes espanyoles.

La natalitat, d’altra banda, havia anat baixant a Catalunya durant tota la segona meitat del segle XIX; segona la tesi de Jaime Benavente,3 el descens històric de la natalitat s’hauria produït, a Catalunya, amb anterioritat a tots els altres països europeus, llevat de França, i el seu inici se situaria a la primera meitat del segle XIX. En tot cas, la davallada continuà al segle XX i s’intensificà, sobretot, al final dels anys vint. Dins aquesta evolució, cal fer esment de la brusca disminució dels naixements, ocasionada per la grip del 1918; la inconveniència de celebrar matrimonis entre famílies que portaven dol a causa de l’epidèmia i, de manera més general, les pertorbacions de la vida quotidiana causades per la malaltia, reduïren els casaments i les concepcions.

El descens de la natalitat fou tan percebut i sentit en aquesta etapa que provocà l’aparició d’un gran nombre de llibres, estudis i discursos sobre “el problema de la natalitat”, especialment entre la classe mèdica. Cal destacar els estudis del doctor Planellas4 (1904), del doctor Nubiola5 (1906), del doctor Boquet6 (1906) i, molt especialment, els de Puig i Sais,7 que l’any 1915 escriví el llibre El problema de la natalitat a Catalunya. Un gravíssim perill per la nostra pàtria.

Quadre 2. Creixement vegetatiu a la província de Barcelona, 1916-1921.

És un fet notable que la davallada de la natalitat es generalitzà a tot Catalunya, per damunt de les diferències de situació econòmica i social que distingien Barcelona i la seva àrea de la resta del país. En aquest sentit, és molt interessant l’aportació de William Leasure,8 el qual indicà que el control de la natalitat partí de l’àrea urbanoindustrial de Barcelona, des d’on s’escampà per tot Catalunya i les Illes Balears i, posteriorment, pel País Valencià i Aragó. Per això, i d’acord amb J. Arango,9 per a fer una interpretació de la teoria de la transició cal distingir entre l’inici del control natal i la seva difusió. S’explicaria així el fet que les àrees rurals de Catalunya, per qüestions de proximitat geogràfica, cultural i lingüística, adoptessin més ràpidament el comportament “barceloní” que d’altres àrees espanyoles més allunyades, que mostraven, però, un grau d’urbanització, i fins i tot d’industrialització, superior. També Livi-Bacci10 creu que Catalunya, tant pel nivell de desenvolupament relativament alt com pel contacte cultural amb la població francesa de parla catalana, era el lloc ideal per a l’inici i la difusió del comportament malthusià a Europa.

L’anterioritat del descens de la natalitat a Catalunya respecte de la resta d’Espanya produeix desfasaments importants en el creixement natural; així, l’any 1922, quan en el conjunt d’Espanya la taxa bruta de reproducció era superior a les dues filles per mare, a la província de Barcelona només en naixien 1,22 i a la de Lleida, que mostrava la fecunditat més elevada dins de Catalunya, en naixien 1,59. Com assenyalà més tard J. Vandellòs11, aquesta fecunditat era, en les condicions de mortalitat de l’època, insuficient per a assegurar el reemplaçament de les generacions. No obstant això, i com ha estat argumentat recentment12, el formidable allargament de l’esperança de vida que conegueren les generacions nascudes en aquesta època compensaria, en termes d’anys-persona viscuts, les conseqüències sobre el volum de la població de la baixa de la natalitat que tanta preocupació causava. És evident, però, que atesa l’aparent independència dels dos fenòmens, si la baixa de la mortalitat s’hagués combinat amb la natalitat més elevada que reclamaven els autors preocupats pel tema, això hauria produït un creixement molt més fort de la població catalana o com a mínim, del seu component autòcton.

El moviment migratori

El saldo migratori estimat per al període 1911-30 supera el mig milió d’habitants i representa el 77% de l’increment total de la població. A dalt, la plaça de Catalunya, al xamfrà amb la Ronda de la Universitat, a Barcelona, el 1924 («Barcelona Atracción», març del 1924). A baix, el Graf Zèppelin, sobre Barcelona, amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929.

La relació entre la baixa de la natalitat i la immigració ha estat des d’un principi un tema polèmic. La percepció sincrònica que en tingueren els primers que ho estudiaren, i Vandellòs en particular, féu evident el lligam causal: els immigrats venien a omplir els llocs que els catalans, en no reproduir-se prou, anaven deixant buits. L’observació, al llarg del segle XX, de les sèries històriques de natalitat, entrades en activitat i migracions mostra, però, que la qüestió és més complexa: els anys vint, amb fortes entrades en activitat i amb una natalitat feble, la immigració era forta; els anys quaranta, amb febles entrades en activitat i amb una natalitat baixíssima, hi hagué poca immigració; en canvi, els anys seixanta, amb poques entrades en activitat autòctones però amb una natalitat molt elevada, la immigració fou fortíssima; i durant el primer quinquenni dels setanta, amb una natalitat elevada i amb entrades en activitat importants, la immigració continuava essent intensa. Sembla, doncs, més fàcil de demostrar el lligam causal entre migracions i conjuntura econòmica que no pas entre migracions i situació demogràfica.

L’estudi numèric de les migracions presenta una especial dificultat, a causa de la inexistència de dades específiques abans del 1961. A partir d’aquest any, l’INE publica en l’Anuario Estadístico, les altes i les baixes per migració enregistrades al Padró Municipal d’Habitants. Tot i estar afectades per un cobriment imcomplet i pel retard més o menys important en la inscripció del fet migratori, aquestes dades constitueixen una font molt important per al coneixement dels fluxos migratoris (i no solament dels saldos) i dels seus orígens i les seves destinacions a escala provincial. Abans del 1961, la quantitat dels fluxos migratoris és impossible de calcular; únicament es pot avaluar, per diferència entre el creixement total i el creixement vegetatiu, la importància del saldo migratori, i això amb uns marges d’error força importants, a causa de les considerables deficiències de les dades censáis; les úniques indicacions sobre l’origen dels immigrats són les dades sobre la naturalesa dels habitants obtingudes dels censos.

El saldo migratori estimat per al període 1911-30 supera el mig milió d’habitants i representa el 77 % de l’increment total. La distribució per quinquennis mostra que aquest moviment arrenca del 1916 i es manté molt intens fins al 1930. Comparant les dades del cens del 1920 amb les del cens del 1930 (vegeu el quadre 3), s’observa que la població resident a Catalunya i nascuda fora havia augmentat aproximadament en 250.000 persones13, i que passà del 13,1 % al 18,6 % del total en deu anys. Els immigrats procedien majoritàriament del País Valencià, Aragó i Múrcia, tant el 1920 com el 1930. Abans del 1920, les províncies de màxima aportació immigratòria havien estat, en xifres absolutes, Castelló, València i Múrcia, seguides d’Osca, Saragossa, Terol i Alacant i, en una quantia inferior, Almeria, Madrid i les Balears. Entre els anys 1920 i 1930, les principals províncies d’origen dels immigrats continuen essent les mateixes, però els provinents de Múrcia i d’Almeria han augmentat més en proporció.

Quadre 4. Immigrats residents a Catalunya segons les poblacions d'origen, 1920, 1930.

Quadre 3. Immigrats residents a Catalunya, 1920, 1930.

Referides a les poblacions d’origen, les xifres d’immigrats residents a Catalunya (vegeu el quadre 4) mostren la forta atracció sobre les províncies frontereres (Castelló, Osca i Terol), que eren les que havien subministrat la proporció més gran dels seus habitants. Aquests immigrats, per llur proximitat geogràfica i cultural, sovint lingüística, eren poc diferenciables i fàcilment assimilats. La situació era força diferent en canvi quant als immigrats de Múrcia i d’Almeria, que l’any 1930 representaven, tant en un cas com en l’altre, més del 10 % de la població immigrada total i que contrastaven força, tant per la llengua com pels costums i per la forma de vida, amb la població catalana de l’època. Hi ha interessants estudis d’aquests primers contactes, com els de Joan Vila i Valentí14 i Mercè Tatjer 15.

L’estructura de la població

L’evolució del moviment natural i del moviment migratori afectà sensiblement l’estructura per edats de la població de Catalunya. Des del principi del segle, i fins al 1930, la piràmide d’edats es va estrenyent per la base a causa de la baixa de la natalitat i de la reducció consegüent dels efectius d’infants, encara que la disminució de la mortalitat infantil atenuï en part aquest procés. D’altra banda, la disminució de la mortalitat dels joves i dels adults joves i, sobretot, l’arribada d’immigrats, contribuí a l’eixamplament dels grups d’edats sub-centrals de la piràmide. Així, els efectius d’edat inferior a 15 anys passen de representar el 30 % de la població l’any 1900 a representar-ne el 25 % l’any 1930, mentre que el grup d’edat activa, de 15 a 64 anys, augmenta progressivament del 64 % al 68 % del total; el pes de les persones de més de 65 anys es manté constant a la ratlla del 6 %.

El cens del 1930 classifica la població per sexe i edat en set categories, segons la dimensió del nucli més poblat del municipi. Això ha permès a Isabel Pujadas de realitzar les piràmides d’edats de cadascuna d’elles, i d’aquests gràfics es poden treure algunes conclusions: 1) per sota dels 5.000 habitants, l’estructura per edats és regular i com més petites són les dimensions del nucli més jove és la seva població, cosa que indicaria una relació directa entre natalitat i grau de ruralitat; 2) per damunt dels 5.000 habitants, l’estructura és més irregular, cosa que sembla traduir els efectes de la immigració i la seva incidència en el nombre de naixements; la categoria que mostra més clarament l’aportació immigratòria és la de 20.000 a 50.000 habitants, en onze ciutats, cinc de les quals es troben a la vora de Barcelona (Sabadell, Terrassa, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat i Mataró); 3) l’estructura poblacional més semblant a la del conjunt de Catalunya és la dels nuclis de 5.000 a 10.000 habitants; i 4) la població de la ciutat de Barcelona és la que presenta l’estructura més extravagant: la població de 20 a 39 anys hi és exageradament nombrosa, mentre que el nombre d’infants és molt reduït, tant a causa de la baixa fecunditat matrimonial com de l’elevada soltería que s’enregistra a la ciutat; a la vegada, s’hi observa un desequilibri important entre els sexes: les dones hi són més nombroses (a les poblacions de menys de 1.000 habitants eren més nombrosos els” homes) perquè l’emigració rural, a Catalunya, era majoritàriament femenina, fet relacionat amb la importància dels serveis personals i, sobretot, del servei domèstic, en aquesta època.

Tot i que es pugui parlar d’importants diferències de l’estructura per sexe i edat dins Catalunya, cal no perdre de vista que fins i tot les categories que mostren les proporcions de joves més elevades en tenien menys que el conjunt espanyol. El procés d’envelliment, lligat a la baixa de la natalitat, afectava, doncs, el conjunt de la població catalana.

La distribució territorial

Quadre 5. Evolució de la població segons la dimensió del municipi.

Durant el primer terç del segle XX es produí un procés de forta concentració espacial de la població: l’any 1900 eren dotze les comarques amb una densitat superior a la mitjana de Catalunya (el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Maresme, el Vallès Occidental, el Baix Empordà, el Gironès, l’Alt Camp, l’Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf, el Tarragonès i el Baix Camp); l’any 1930, només n’eren nou (ja no hi figuraven el Gironès, l’Alt Penedès i el Baix Camp). D’altra banda, si l’any 1900 el 5 % de la superfície més densament poblada concentrava el 54 % de la població total, l’any 1930 en tenia el 66%.

Plaça d’Espanya i entrada a l’Exposició Universal, (Recuerdo de la Exposición, Barcelona, 1929-30, Anuari de la ciutat).

Dos cartells de Francesc Galí per a l’Exposició Universal del 1929. Barcelona, a més del creixement generat per les seves pròpies activitats industrials i urbanes, atregüé, amb les obres de l’Exposició Universal del 1929, un contingent suplementari de mà d’obra forana.

La distinta localització territorial de la immigració exterior, d’un banda, i el corrent migratori des del camp català cap a la ciutat, de l’altra, són els principals factors que expliquen la polarització progressiva de la població: el creixement es concentrà sobretot a Barcelona i en algunes localitats industrials de dimensions mitjanes o grans. Els pobles petits es feren cada vegada més petits, mentre que els grans esdevingueren cada cop més grans: la frontera entre els dos grups sembla situar-se entre els 2.000 i els 5.000 habitants pel que fa a les dimensions municipals.

Cal recordar, però, que l’èxode i el despoblament rural havien assolit, a Catalunya, valors molt més elevats durant la segona meitat del segle XIX; considerant, doncs, la tendència anterior, sembla que la característica d’aquests primers decennis del segle XX fou, més aviat, la d’estabilitzar la població autòctona en els llocs d’origen. Com ha argumentat Tomàs Vidal 18, és molt possible que la forta emigració anterior i el descens de la fecunditat, que ja s’havia generalitzat, haguessin reduït la pressió demogràfica en el camp català (que sembla haver estat màxima cap al 1860), tot establint un equilibri més gran entre població i recursos. La importància de les obres públiques durant aquest període (carreteres, ferrocarrils, pantans i canals) contribuí també, sens dubte, a crear ocupació a les zones rurals i a mantenir-hi els habitants.

Així i tot, onze de les trenta-vuit comarques perderen població entre els anys 1910 i 1930. Són, per ordre d’importància en el decreixement: el Priorat, la Cerdanya, el Baix Empordà, l’Alt Camp, la Vall d’Aran, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, l’Alt Empordà, el Baix Penedès, la Conca de Barberà i les Garrigues. Es tracta de comarques profundament afectades per la crisi d’activitats específiques (vitivinícola i surera) o bé de comarques pirinenques que manifesten la crisi general i secular de les poblacions de muntanya.

La resta de les comarques tenen un creixement positiu, ja sia per raó d’una certa prosperitat agrícola (les terres regades de la Plana d’Urgell, o del delta de l’Ebre) o bé del desenvolupament industrial, en els casos més dinàmics. Si les zones agrícoles més pròsperes conservaren el creixement natural propi i, fins i tot, absorbiren, de vegades, una part del de la població envoltant, les zones industrials es beneficiaren, a més a més, d’una immigració exterior poc o molt nombrosa. L’àrea més expansiva fou la comarca del Barcelonès, que incrementà la seva població en quasi mig milió d’habitants. D’aquest nombre, el 86,4 % correspon a la ciutat de Barcelona que, ultra el creixement generat per les seves activitats industrials i urbanes, atragué, amb les obres de l’Exposició Universal del 1929, un contingent suplementari de mà d’obra forana. La Barcelona de l’any 1930 era la ciutat més poblada d’Espanya i es trobava a la primera fila de les grans ciutats del món.

A l’interior de Catalunya, les valls del riu Llobregat i del Cardener constitueixen importants eixos de poblament; hi proliferen les colònies industrials, que aprofiten els recursos energètics que tenen a Vabast, i també les poblacions mineres. Així, durant el període 1910-30, el Berguedà i el Bages són, respectivament, les comarques cinquena i sisena en l’ordre de creixement. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: explotacions de sals potàssiques a Cardona; fàbrica tèxtil a Navarcles (Bages) sobre el Llobregat; colonia de l’Ametlla de Merola (Berguedà); colònia Viladomiu, a Gironella (Berguedà) (“Barcelona Artística e Industrial”, 1916); colonia Sedó a Esparreguera (Baix Llobregat); colònia de Manufactures Pons SA a Puigreig (Berguedà) (Publicación Oficial de la Sociedad de Atracción de Forasteros, Barcelona, 1928).

També les comarques del Vallès Occidental (especialment els nuclis de Sabadell i Terrassa) i del Baix Llobregat, configuraren, juntament amb el Barcelonès, un triangle de forta expansió demogràfica, que incloïa, amb un creixement netament menys fort, el Garraf. A l’interior de Catalunya, les valls dels rius Llobregat i Cardoner constituïren eixos de poblament importants; hi proliferaren les colònies industrials que aprofitaven els recursos energètics que tenien a l’abast (hidràulics o carbonífers), i també les poblacions mineres. Així, durant el període 1910-30, el Berguedà i el Bages foren, respectivament, la cinquena i la sisena comarca en l’ordre de creixement.

Els mapes comarcals permeten de veure més detalladament el creixement demogràfic intercensal. S’hi observa com els creixements màxims augmentaven contínuament, de l’I, 12 % anual durant el període de 1900-10 (al Segrià) fins al 3,74 % anual al període de 1920-30 (al Barcelonès). També els mínims es feren més extrems, del -0,48 % anual (a la Conca de Barberà) entre els anys 1900 i 1910, al -1,31 % anual (al Priorat) entre els anys 1920 i 1930.

Les diferències territorials no deixaren, doncs, d’accentuar-se al llarg de tots aquests anys.

La població activa

La Barcelona de l’any 1930 era la ciutat més poblada d’Espanya i es trobava a la primera fila de les grans ciutats del món. El creixement de la ciutat de Barcelona (“Barcelona Atracción”, octubre del 1926) A l'esquerra, article amb dades estadístiques del creixement de Barcelona comparant-lo amb d'altres capitals europees; a la dreta, diagrama de creixement de les ciutats espanyoles amb més de 50.000 habitants el 1850 o més de 100.000 el 1920 (tos dos documents publicats a "Barcelona Atracción", l'octubre del 1926.

Si el creixement demogràfic fou intens entre els anys 1910 i 1930, l’increment de la fracció activa de la població fou encara més important. Així, en aquests vint anys la població total augmentà el 33,8 % i la població activa el 35,3 %. En resultà, lògicament, un augment de la taxa general d’activitat, la qual ja era força elevada, car durant tot el període es mantingué damunt del 43 %. Aquest alt nivell d’activitat s’explica pels canvis estructurals de la població: la baixa de la natalitat feia que minvessin, a poc a poc, els efectius infantils, però les generacions que arribaven al mercat del treball eren encara prou importants. També la immigració, en aportar, sobretot en una primera onada, treballadors sense família, contribuí probablement a augmentar la proporció d’actius.

El tret més important en la distribució sectorial de l’activitat en aquest període és la gran expansió de l’ocupació industrial, que en vint anys duplicà el nombre de treballadors i passà a agrupar més de la meitat dels actius de Catalunya. En canvi, el sector primari, que era encara majoritari l’any 1910, perdé treballadors en termes absoluts i disminuí molt notablement el seu pes dins del conjunt. El sector terciari no mostra variacions notables (vegeu el quadre 6).

Quadre 7. Evolució de la població activa, 1910-1930.

Quadre 6. Població activa per sectors, 1910-1930.

Durant aquesta etapa, la situació catalana mostra grans diferències respecte de la situació del conjunt d’Espanya, on predominava l’agricultura (més del 50 % fins el 1920) i el sector industrial era feble (encara que durant els anys vint conegués una expansió important que el portà a ocupar el 30 % dels actius l’any 1930, en lloc del 21 % de l’any 1920). A la fi dels anys vint, Catalunya no solament tenia una economia pronunciadament industrial amb relació a la resta d’Espanya, sinó que, comparada amb els països industrialitzats d’Europa, Catalunya sobresortia també per l’elevadíssima proporció d’actius industrials, molt per damunt de França i d’Alemanya i pròxima als nivells de la Gran Bretanya i de Bèlgica, que constituïen màximes històriques. Cal assenyalar, però, que contràriament al cas d’aquests països, on l’activitat industrial era ja molt elevada al principi del segle, a Catalunya aquest fenomen s’havia desenvolupat precisament durant les dues dècades que estudiem.

La branca que històricament vertebrà la manufactura fou el sector tèxtil. L’any 1910 ocupava el 68,3% dels treballadors industrials; l’any 1930, el tèxtil només representava el 40,2% de l’activitat industrial. Això mostra la diversificació de les produccions en aquesta etapa d’expansió de la indústria. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Rovira, Roca i Cia. Teixits de seda, Barcelona, 1916; naus de telers jacquard a C.Mitjans i Cia, teixits de fil, cotó i jute. Barcelona, 1917; nau de batans a la fàbrica Novíssima d’Eusebi Bertrand i Mata, a Manresa (Manresa y su comarca. Guía Oficial,1929); nau de cardes a la fàbrica Novíssima d’Eusebi Bertrand i Mata, a Manresa (Manresa y su Comarca. Guía Oficial, 1929).

La branca que històricament vertebrà la manufactura a Catalunya fou la tèxtil: l’any 1910 encara ocupava el 63,8 % dels treballadors industrials; l’any 1930, tot i haver augmentat sensiblement el nombre dels seus treballadors (de 166.000 a 223.000), el tèxtil només representava el 40,2 % de l’activitat industrial en termes d’ocupació. Això mostra la diversificació de les produccions en aquesta etapa d’expansió de la indústria.

És curiós de constatar que, malgrat l’augment de les obres públiques i de les infrastructures durant aquests anys, la construcció mostrà solament un augment moderat (de 47.800 actius l’any 1910 a 64.390 l’any 1930) i mantingué el seu pes relatiu dins la població activa. Una explicació possible és que una bona part dels treballadors de les obres públiques, especialment a les àrees rurals, ho fossin per temporades i fossin censats segons l’ocupació habitual, normalment relacionada amb l’agricultura.

Les branques que formen el sector terciari també tenien un creixement lent. Només els transports i les comunicacions mostren un creixement superior al del conjunt. De tota manera, és molt difícil de valorar amb exactitud l’evolució de cada branca, a causa de l’ambigüitat de les definicions i dels evidents canvis de criteri d’un cens a l’altre, als quals ja hem al·ludit anteriorment (vegeu el quadre 7).

El període de 1931-1950

Segell pro-infància (1936-1937): 10 cèntims per a la salut dels infants.

A partir del 1930, el panorama canvia de color. La crisi econòmica mundial en primer lloc, la revolució i la guerra civil després, la interminable postguerra finalment, feren dels vint anys que transcorregueren entre el 1930 i el 1950 un període que, des del punt de vista demogràfic, estigué marcat per un creixement lent i pertorbat.

La població de Catalunya cresqué, durant aquests anys, menys que la d’Espanya (el 0,74 % i el 0,86 % de creixement anual mitjà, respectivament). Les diferències són sobretot notables els anys de guerra, que afectaren Catalunya més negativament.

Resulta difícil de fer una valoració global d’un període tan heterogeni. Una subdivisió per quinquennis permet de copsar-ne millor les variacions i les alteracions produïdes pels accidents històrics (vegeu el quadre 8). De tota manera, l’anàlisi d’aquests subperíodes ensopega amb l’obstacle de la mala qualitat de les dades: si el cens dut a terme per la Generalitat de Catalunya el 30 d’abril de 1936 permet de conèixer, amb força precisió, l’evolució del quinquenni 1931-35, les greus deficiències del cens del 1940 fan molt difícil d’avaluar l’impacte de la guerra civil i de la postguerra immediata.

Quadre 8. Creixement de la població catalana, 1931-1950.

Entre els anys 1930 i 1936, la taxa de creixement de Catalunya es reduí a la meitat de la que havia estat observada durant la dècada anterior, i això en virtut d’una natalitat cada cop més reduïda i d’una immigració que perdia força ràpidament a mesura que es manifestaven els símptomes de la recessió econòmica.

Entre els anys 1936 i 1940 hi ha una gran incertesa; la xifra d’habitants que dóna el cens del 31 de desembre de 1940 és pràcticament idèntica a l’estimada per aquestes autores per al 31 de desembre de 1935 i manifesta un creixement total nul (620 habitants en cinc anys). Si es consideren les xifres del cens del 1936, realitzat poc abans d’esclatar la guerra, el creixement intercensal apareix indiscutiblement negatiu (-29.812). En realitat, el decreixement fou sens dubte més important, car hom sap que el cens del 1940 pateix d’una inflació notable dels efectius, en particular a les zones urbanes. El signe negatiu del moviment vegetatiu durant els anys de guerra i l’èxode del 1939 (només compensat parcialment per l’arribada de refugiats en temps de guerra) foren les raons evidents d’aquest retrocés poblacional.

Durant els anys quaranta, el moviment natural continuà essent excepcionalment baix, però la població de Catalunya es refeu, i cresqué més de pressa que l’espanyola en virtut de la represa de la immigració i del flux lent, però continuat, de retorns de l’exili.

El creixement vegetatiu

Dos dibuixos publicats a la revista “Nova Iberia”, editada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (juliol del 1937). L’assistència infantil i Els vells a Catalunya.

Els trets definidors del creixement natural en aquesta etapa són la sobremortalitat excepcional de la guerra i de la postguerra immediata i la contínua davallada de la natalitat, que assolí, l’any 1939, una mínima històrica encara mai no ultrapassada a Catalunya (menys del 8%).

La sobremortalitat causada per la guerra fou molt més important a Catalunya que a Espanya. Si es compara l’índex de mortalitat del 1935 amb el del 1938, en resulta un increment del 100 % a la província de Tarragona (que registra una bona part de les víctimes de la batalla de l’Ebre), però també el 65 % a la de Barcelona, el 64 % a la de Girona i el 38 % a la de Lleida, mentre que en el conjunt d’Espanya el mateix indicador augmenta el 19 %.

Els trets definidors del creixement natural en el període 1931-50 són la sobremortalitat excepcional de la guerra i de la postguerra immediata i la continuada davallada de la natalitat.. La família, l’agricultura i la indústria (“Economia”. Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya, setembre del 1937).

La mortalitat de la postguerra també es mostra excepcionalment elevada; d’una banda, hi ha les circumstàncies que li eren pròpies: execucions “legals” i morts violentes de tot tipus,19 seqüel·les de les ferides i de les privacions de la guerra; d’altra banda, durant aquests anys es produí la inscripció tardana de defuncions de guerra que no havien estat enregistrades en el seu moment, cosa que inflà el nombre de morts. Tots aquests fets afecten essencialment el sexe masculí. Tant a Catalunya com a Espanya, l’esperança de vida en néixer l’any 1940, és a dir, un cop finalitzada la guerra, era, per als homes, inferior a la del 1930; hi havia un fort contrast amb la millora experimentada pel sexe femení, més perceptible a Catalunya que en el conjunt d’Espanya.

La sobremortalitat de la guerra i de la postguerra afectà també, però, el conjunt de la població i, molt particularment, els adolescents, els infants i els nadons, per als quals foren més greus els efectes de la malnutrició i de les penalitats i les pertorbacions d’aquells anys. Així, la mortalitat del primer any de vida durant el quinquenni de 1936-40 fou, tant a tot Catalunya com en el conjunt d’Espanya, substancialment més elevada que el quinquenni anterior; a les províncies de Lleida i de Tarragona, fins i tot, cal esperar el 1945 per retrobar la situació d’abans de la guerra. Pels volts d’aquesta data la mortalitat reprengué, en termes generals, la tònica descendent que seguia des del segle XIX.

Quadre 10. Mortalitat infantil, 1931-1950.

Quadre 9. Esperança de vida en néixer, 1930-1950.

Pel que fa a la natalitat, la davallada fou forta a partir del 1930. Els canvis polítics i, sobretot, la crisi econòmica, incidiren notablement sobre el comportament reproductiu i nupcial, i el feren més reticent. Els baixos nivells de fecunditat observats els anys immediatament anteriors a la guerra mostren que la pràctica anticonceptiva era estesa per tot el territori català i que la vinguda dels fills havia deixat d’ésser, per a la majoria, un fenomen natural, conseqüència esperada o inevitable del matrimoni, i s’havia convertit en una decisió conscient i mesurada.

Això explica que la incidència de la guerra sobre els naixements fos, a Catalunya, d’una envergadura no gens comparable amb la que tingué a Espanya. Confrontats amb la dramàtica situació dels anys 1936-39, els catalans s’abstingueren de procrear més enllà del que expliquen la disminució de la nupcialitat, les separacions de les parelles i un eventual subenregistrament de naixements a les zones més afectades pels fets de guerra. L’any 1939, la taxa de natalitat a Catalunya es troba al voltant dels 7 naixements per mil habitants, mentre que a Espanya ultrapassa els 16‰!

L’any 1940, els naixements augmentaren bruscament, com a primera conseqüència de la fi de les hostilitats. No es tracta, però, d’un comportament eufòric de “recuperació” de naixements, com fou l’anomenat baby boom que es produí a Europa i a l’Amèrica del Nord en acabar la Segona Guerra Mundial. Es tracta més aviat d’un fet circumstancial, producte del retrobament de les parelles que la guerra havia separat, i amplificat per la declaració fora de data de naixements esdevinguts durant la guerra. Així i tot, els naixements del 1940, a Catalunya, són del mateix ordre que els del 1936, i des del 1941 la xifra torna a ser netament inferior. A partir d’aquest punt, el procés de recuperació fou molt lent i la natalitat es mantingué sempre per sota dels nivells ja prou baixos d’abans de la guerra.

Segell pro-infància, 1933. La caiguda de la natalitat fou intensa a partir del 1930. Els canvis polítics i, sobretot, la crisi econòmica, incidiren notablement sobre el comportament reproductiu i nupcial, tot fent-lo més reticent.

La desgana reproductiva d’aquests anys marcà per sempre la piràmide d’edats de Catalunya: les generacions nascudes entre el 1937 i el 1944 s’hi identifiquen a primer cop d’ull perquè formen un clot en l’estructura per edats, només alterat per la generació del 1940.

Millor encara que la taxa de natalitat, la taxa bruta de reproducció ens demostra la magnitud del fenomen que comentem. Durant els anys que van del 1930 al 1950, el nombre de filles per dona en edat fèrtil es mantingué sempre per sota de la unitat, i decaigué progressivament al llarg del període. Si es considera la taxa neta de reproducció, que és un indicador de reemplaçament més que no pas de fecunditat, resulta que l’any 1950, a la província de Barcelona, i amb mortalitat constant, cada dona en edat fèrtil donava a llum solament a 0,73 filles destinades a assolir l’edat de reproducció; és a dir, el nivell de reproducció era un 27 % inferior a la unitat, mínim necessari per a garantir el reemplaçament de les generacions20.

No és possible de valorar la situació de la demografia catalana en aquests anys sense situar-la en el seu context. La fecunditat espanyola, ja ho hem dit, es mantingué sempre a un nivell molt més elevat que a Catalunya, però mostrà igualment la tònica descendent que il·lustren les xifres i que ha demostrat convincentment Armand Sáez21; resulten, doncs, sense fonament les reiterades afirmacions d’alguns investigadors socials, segons les quals la política franquista a favor de la natalitat hauria estat seguida d’efectes immediats, ja que no es produí una recuperació de la natalitat durant la postguerra. Pel que fa a Europa, la majoria de països conegueren també, des del 1930 o fins i tot abans, una etapa de baixa fecunditat, que caigué a nivells encara més baixos durant els anys de la Segona Guerra Mundial. A diferència de Catalunya, però, la fi de la guerra comportà un canvi radical d’actitud, que fou sostingut durant un llarg període. A tall d’exemple, França, que mostrava l’any 1940 una taxa bruta de reproducció de 0,96, l’havia augmentada a 1,12 l’any 1945 i a 1,43 l’any 1950! L’única excepció notable a aquest fenomen fou la dels països vençuts —Itàlia i, molt particularment, Alemanya— on no hi hagué recuperació.

El fet que a Catalunya i a Espanya la fi de la guerra no aportés una recuperació notable dels naixements permet, per analogia, de valorar el resultat del conflicte més aviat com una desfeta que no pas com una victòria... Situada, doncs, històricament, la Catalunya de la crisi mostra una baixa fecunditat, comparable amb la d’altres països europeus; la Catalunya de la guerra mostra una fecunditat molt més alterada que la d’Espanya, però encara comparable a la d’altres països en temps de guerra; ara bé, a partir del 1945, en un context de represa de la natalitat en l’àmbit europeu, Catalunya es mantingué en uns nivells de reproducció tan baixos que en feren una de les àrees de més feble fecunditat d’Europa i del món.

El creixement migratori

Com ja hem dit anteriorment, l’estimació estadística d’aquest fenomen presenta unes dificultats particulars, atesa la manera indirecta de fer-la i la seva sensibilitat als canvis de qualitat de les dades censáis i del Registre Civil. En aquest cas, la mala qualitat del cens del 1940 i el subenregistrament d’esdeveniments vitals durant la guerra perjudiquen particularment l’estudi de les migracions.

No obstant això, és clar que l’allau immigratòria que caracteritzà la demografia catalana dels anys vint s’estroncà a partir de l’esclat de la crisi econòmica. La mitjana anual d’immigrats, que fou d’uns 35.000 entre els anys 1916 i 1930, davallà a uns 10.000 durant el quinquenni de 1931-35.

La importància de les migracions durant els anys de guerra és molt mal coneguda; i també resulta xocant d’anomenar “migracions” alguns dels desplaçaments forçats que llevaren habitants del Principat o n’hi aportaren. L’aplicació del mètode de saldos (diferència entre creixement natural enregistrat i creixement total) mostra, per al període de 1936-40, una immigració neta considerable, que contrasta amb la idea que han deixat les imatges de l’èxode massiu cap a França, al final del 1938 i al principi del 1939. És cert que Catalunya rebé, en temps de guerra, un nombre important de refugiats, sobretot d’Astúries (que arribaren per França després de la caiguda del front del nord, el 1937) i també d’Aragó, tot al llarg de la guerra; però aquests refugiats foren els primers, en la majoria dels casos, que fugiren cap a França l’any 1939. Qui eren, doncs, els immigrats que es trobaven a Catalunya l’any 1940 i que no hi eren el 1936? Segurament els membres de les Forces Armades, en aquell moment força abundants i vinguts majoritàriament de fora de Catalunya. És també probable, però, que el nombre d’immigrats, fins i tot acceptant-ne una definició àmplia que inclogui les categories anteriors, resulti sobreestimat, tot traduint la inflació del Cens del 194023.

Durant els anys quaranta, la immigració procedent de fora de Catalunya continuà, i això és un fet notable, perquè les circumstàncies no s’hi adeien gaire. D’una banda, les dificultats per a aconseguir aliments i articles de consum eren grans a Barcelona i als nuclis industrials, on residien la major part dels nou vinguts; de l’altra, l’activitat industrial, que tradicionalment ocupava els immigrats, era un marasme a causa de les destruccions de la guerra, les restriccions d’energia i de primeres matèries, la impossibilitat d’obtenir peces de recanvi per a la maquinària importada dels països bel·ligerants, etc. A més, les noves autoritats duien a terme una política obertament contrària a les migracions cap a les grans ciutats, que els creaven dificultats suplementàries d’aprovisionament: a l’estació de França (Barcelona) i a l’estació d’Atocha (Madrid) la guàrdia civil obligava els viatgers que manifestament no tenien mitjans de vida a tornar al seu poble; amb el temps, els immigrats aprengueren a defugir aquests controls escurçant el viatge amb tren i fent-ne una part amb altres mitjans.

Catalunya, poble decadent, publicat, el 1935, per Josep Antoni Vandellòs. La crisi econòmica mundial, primer, la revolució i la guerra civil, després, feren dels 20 anys que transcorren entre el 1930 i el 1950 un període marcat per un creixement demogràfic lent i pertorbat.

Barcelona i la seva àrea continuaren essent, del 1930 al 1950, el principal nucli receptor d’immigrats, com ja assenyalà J. Vandellòs24F en comprovar que, dels 550.000 habitants nascuts fora de Catalunya que hi vivien el 1930, el 68 %, o sia 375.000, residien a la ciutat de Barcelona, 22 % vivien a la resta de la província de Barcelona i el 10 % restant es trobava bastant regularment distribuït entre les altres tres províncies.

Els immigrats procedents del camp català també ocupaven un lloc important a Barcelona: l’any 1930, residien a la província de Barcelona 192.000 catalans procedents de les altres tres províncies, que representaven el 16,6 % dels habitants de la província de Girona, el 20 % de la de Lleida i el 21,6 % de la de Tarragona.

La guerra civil frenà sobtadament aquest corrent intern que conduïa de tot Catalunya cap a Barcelona; tampoc després durant els anys quaranta, la població rural i la de les petites ciutats de Catalunya no mostraren gaire mobilitat. Barcelona continuà creixent, però ho féu sobre la base de la immigració forana, més impulsada per les situacions greus, sovint molt a prop de la fam, que havien conegut en les seves terres d’origen, que no pas per l’atractiu d’una economia que, els primers anys de la postguerra, es trobava ben malmesa.

És interessant d’assenyalar que el moviment migratori, malgrat la seva notable disminució respecte del període anterior, continuà essent, entre el 1930 i el 1950, el responsable principal del creixement de la població catalana (representà el 81,6 % del creixement total durant aquest període). Això s’explica més per la feblesa extrema del creixement natural que no pas pel volum de les migracions.

L’estructura per edats

L’envelliment de la població catalana fou molt pronunciat aquests anys, a conseqüència de la gran davallada de la natalitat i de la pèrdua de força del corrent immigratori: la població de 65 anys endavant augmentà un 23 % entre el 1930 i el 1940, i un 30 % entre el 1940 i el 1950, mentre que la població total només cresqué un 3,5 % la primera dècada i un 12 % la segona. La proporció de vells (de més de 65 anys), que era el 6 % l’any 1930, esdevingué el 8,6 % l’any 1950, mentre que la proporció de joves (de menys de 15 anys) passà del 25,7 % el 1930 al 19,6 % el 1950!

Les diferències respecte al conjunt d’Espanya són molt rellevants, car l’any 1950 la proporció de joves hi era del 26,2 % i la de vells del 7,2 %.

La piràmide d’edats del 1940 registra els principals efectes de la guerra civil sobre la població. L’accident més acusat és la desnatalitat, que originà una base extremament feble: la població de menys de 5 anys només representa el 5,9 % de la població total, cosa que constitueix un rècord històric. Les generacions relativament buides, nascudes entre el 1921 i el 1930, que constituïen la base no gaire ampla de la piràmide del 1930, han esdevingut, paradoxalment, les més nombroses en la piràmide del 1940. El segon accident notable és el queixal que s’observa en la població masculina, en les generacions nascudes entre el 1911 i el 1920, que tenien de 20 a 29 anys el 1940 i que sofriren el pes més feixuc de les pèrdues militars de la guerra. La sobremortalitat masculina afectà, però, tota la piràmide, i li donà un aspecte netament asimètric. El nombre d’homes per cent dones, anomenat “relació de masculinitat”, havia disminuït molt clarament entre el 1930 i el 1940.

Quadre 11. Relació de masculinitat, 1930-1940.

L’impacte de la guerra civil fou molt més acusat en la població de Catalunya que en la del conjunt espanyol: el retrocés de l’esperança de vida masculina fou, efectivament, més profund, i la davallada de la natalitat, més accentuada. Els efectius d’habitants de menys de 15 anys disminuïren, a Catalunya, el 8 % respecte a l’any 1930, mentre a Espanya fins i tot augmentaren un 3,5 %; per això, la proporció de joves hi era tan diferent: el 22,8 % a Catalunya i el 29,2 % a Espanya.

La piràmide d’edats del 1950 mostra els efectes de la baixa natalitat dels anys quaranta: la població jove havia disminuït encara més, tant en termes relatius com absoluts. Aquesta feblesa extrema dels efectius infantils i juvenils, en constituir el principal tret de la població catalana l’any 1950, donava lloc i sentit a totes les preocupacions respecte del futur demogràfic, tant pel que feia a la reproducció dels habitants com a la renovació de la població activa.

Les diferències amb Espanya eren molt notables: els menors de 15 anys representaven el 19,6 % de la població a Catalunya i el 26,2 % en el conjunt espanyol. Aquesta diferència contribuí sens dubte que aquestes generacions, que arribaren a edat de plena activitat durant l’expansió econòmica dels anys seixanta, fossin les que enregistressin els màxims percentatges d’immigrats de fora de Catalunya respecte dels autòctons, igualant-los pràcticament en nombre. Aquesta fou la solució que la història donà al problema de les generacions buides.

La distribució territorial

Les conseqüències de la guerra, que tan durament incidiren sobre l’activitat industrial i la vida urbana, atenuaren, i fins i tot detingueren, en determinats moments, el procés de concentració territorial. Cal diferenciar, però, tres etapes, en funció de la guerra civil: abans, durant i després.

Al principi dels anys trenta, els corrents migratoris de l’interior de Catalunya cap a Barcelona perderen intensitat, encara que persistiren. Així, si eren divuit les comarques que havien perdut població entre els anys 1921 i 1930, només eren tretze les que decresqueren entre el 1931 i el 1936, i totes elles ho feien a un ritme més lent. Minvà igualment l’expansió demogràfica de les comarques més dinàmiques i, en particular, la del Barcelonès, que perdé poder d’atracció; el seu creixement (l’1,27 % anual, en lloc del 3,74 % del decenni 1921-30) fou desplaçat pel Baix Llobregrat, el Bages, el Vallès Occidental i l’Oriental, el Garraf i la Ribera d’Ebre.

Entre els anys 1936 i 1940 gairebé totes les comarques sofriren pèrdues de poblament més o menys importants, i solament set enregistraren un augment. Encara que la interpretació de les xifres sigui arriscada, a causa dels problemes de qualitat de les dades que ja hem esmentat, les diferències comarcals observades tenen sentit: les davallades més importants es produïren a les àrees més pròximes al front o en les que, per la seva proximitat amb la frontera francesa, conegueren un èxode relativament important. Són, per aquest ordre, les comarques tarragonines de l’interior (la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Conca de Barberà), algunes comarques pirinenques (la Vall d’Aran, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i el Ripollès) i, amb menor intensitat, les comarques del Segre (la Noguera, l’Urgell i les Garrigues) i les empordaneses. Les úniques comarques que cresqueren d’una manera significativa (més del 0,5 % anual) són les que contenen les capitals provincials i Reus; en aquestes ciutats es produí, d’una banda, un augment important del funcionariat, civil i militar, i, de l’altra, una inflació fictícia d’efectius lligada al sistema de racionament alimentari (vegeu la nota núm. 24).

El primer gratacels de Barcelona fou construït el 1945 a la plaça d’Urquinaona (“Barcelona Atracción”, 1945). Barcelona i la seva àrea van continuar essent, del 1930 al 1950, el principal nucli receptor d’immigrants. La ciutat continuà creixent, però ho féu sobre la base de la immigració de forans.

Els anys quaranta foren sols vuit les comarques que perderen població i només el Priorat ho féu en una mesura significativa. Sembla, doncs, que les àrees rurals mantenien més fàcilment els seus habitants aquells anys de penúria alimentària i de mitjans de vida. La gran majoria de comarques que creixien ho feien a un ritme lent, llevat de les comarques frontereres dels Pirineus (l’Alt Urgell, la Cerdanya, i la Vall d’Aran), que recuperaren una bona part de la població que havien perdut durant la guerra, i les properes a Barcelona (el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf i el Vallès Occidental), que concentraren el feble moviment immigratori provinent de fora de Catalunya. Així, durant aquells anys, a les zones rurals es donaren situacions d’estabilitat demogràfica o de lleuger decreixement i a les zones urbanes un creixement moderat, que només fou notable en alguns casos (per exemple, a l’Hospitalet de Llobregat).

L’activitat de la població

La població activa, que havia crescut acceleradament entre els anys 1910 i 1930, es mantingué pràcticament estacionaria entre el 1930 i el 1940. El seu increment total al llarg del decenni (1 %) fou inferior al del conjunt de la població, ja prou migrat. En realitat, la població activa masculina perdé, entre el 1930 i el 1940, uns 15.000 treballadors. Sols el notable augment del treball de la dona, llegat de la intensa mobilització que se’n féu en temps de guerra25, explica que l’any 1940 la població activa no estigués per sota del nivell del 1930.

Les dificultats de la postguerra per a la vida urbana i per a l’activitat industrial afavoriren, a tot l’estat espanyol, un cert retorn al camp, tot i que temporal, que produí una davallada de la població industrial i una recuperació de la població agrària. Aquesta última, que a Catalunya havia decrescut constament des de la segona meitat del segle XIX, augmentà en termes absoluts (més de 2.000 actius) entre el 1930 i el 1940, i mantingué el seu pes dins el conjunt de l’activitat econòmica (el 26 % en totes dues dates). L’activitat industrial, en canvi, fou colpejada durament: en el mateix interval perdé prop de 90.000 actius, i el seu pes dins del conjunt decaigué del 45,8 % l’any 1930 al 38,5 % el 1940.

Quasi totes les branques industrials perderen actius, i les úniques excepcions en foren la indústria química, el paper i les arts gràfiques (ens preguntem fins a quin punt estimulades per la “renovació” literària i lingüística i pels actes de fe).

També la construcció decreix, de 64.390 treballadors l’any 1930 a 62.826 l’any 1940, fet que confirma que la reparació de les destrosses de la guerra es féu d’una manera molt lenta i tardana. La construcció no tingué, doncs, a Catalunya, en un primer temps, el paper de fuet de la recuperació econòmica que tingué, en acabar la Segona Guerra Mundial, a d’altres països europeus (que gaudiren, això sí, d’ajuts exteriors importants).

Les úniques activitats que mostraven, l’any 1940, un augment real eren les terciàries, les quals superaven amb més de 100.000 actius la xifra del 1930. El seu pes dins el conjunt dels actius havia passat així del 22 % el 1930 al 30 % l’any 1940. Aquestes dades traduïen, de fet, l’augment de l’activitat refugi del sector terciari de subsistència: el servei domèstic i personal i el petit comerç eren les branques del sector terciari que havien experimentat els augments més substancials.

La situació observada entre el 1930 i el 1940 (manteniment del sector primari, enfonsament del sector secundari, fort creixement del sector terciari refugi), varià lentament els anys següents. Entre el 1940 i el 1950, el sector primari conegué encara un augment lleuger dels seus treballadors, però no suficient per a continuar mantenint el seu pes dins del conjunt d’actius; això no obstant, el manteniment relatiu de l’agricultura fins l’any 1950, trencant un procés de desagrarització vell de prop d’un segle, palesà la persistència dels problemes d’ocupació i d’aprovisionament que ja caracteritzaven la situació deu anys abans.

L’activitat industrial experimentà un creixement notable, amb la incorporació de 125.000 actius suplementaris, però, tot i així, no recuperà el pes relatiu de l’any 1930. Els sectors que mostraven els creixements relatius més importants foren la construcció (62 % i els transports i comunicacions (73,5 %). Els serveis públics i personals continuaren creixent, mentre que el comerç es mantingué estacionari. Foren, doncs, uns anys de retorn lent cap a una certa normalitat.

El període de 1951-1975

Barcelona el 1951 (“Barcelona Atracción”). El període 1951-75 és el de més fort creixement demogràfic de la història de Catalunya: el nombre d’habitants augmentà en prop de 2 milions i mig.

Aquests vint-i-cinc anys han estat els de més fort creixement demogràfic de tota la història de Catalunya: els habitants hi han augmentat prop de dos milions i mig, cosa que representa un creixement anual mitjà del 2,25 %. Aquest ritme, dues vegades més ràpid que el d’Espanya, comporta una duplicació de la població cada trenta anys i és comparable al que han conegut en el mateix període molts països del Tercer Món i que ha estat caracteritzat com una “explosió demogràfica”.

El principal factor explicatiu d’aquest creixement exuberant fou la immigració, tant per l’aportació directa d’habitants com per les transformacions estructurals que provocà i que incidiren positivament en l’evolució del creixement natural; la conjunció d’aquests fenòmens amb el canvi del comportament nupcial i reproductiu que s’observà arreu d’Europa durant aquest període i, en particular, a partir del 1960, provocà un creixement que s’accelerà entre el 1950 i el 1965, s’estabilitzà en un replà molt alt fins el 1970 i decaigué seguidament.

El creixement migratori fou el component més important del creixement de la població des del 1950 fins al 1970, però la seva part anà reduint-se, i deixà pas finalment, al principi dels anys setanta, a la preponderància del moviment natural. L’aportació immigratòria, que representara el 63 % de l’increment total del 1960 al 1965, i el 58 % del 1966 al 1970, només en representà el 43 % del 1970 al 1975. Per tant, ja des del final dels anys seixanta, quan la població es trobava en els nivells de màxim creixement i la situació econòmica en plena expansió, s’anunciava el canvi de tendència que esclatà bruscament a partir del 1975.

El creixement natural

Quadre 12. Creixement de la població catalana, 1951-1975.

Després de llargs anys de depressió demogràfica, les primeres lluors d’una recuperació encara imprecisa sembla que foren els naixements relativament importants dels anys 1947 i 1948, que encara avui dia contrasten, en la piràmide d’edats de Catalunya, amb la relativa feblesa dels naixements del 1946. Aquests darrers corresponen, majoritàriament, a concepcions produïdes al final de la Segona Guerra Mundial i la seva disminució pot interpretar-se, sens dubte, com un símptoma de la inquietud que provoca la incertesa del futur polític i que, com es pot deduir de l’evolució ulterior, fou de curta durada.

A partir del 1949, l’evolució del creixement natural s’estabilitzà i es féu regularment creixent. Durant els anys quaranta, la taxa de creixement natural havia estat, en mitjana anual, inferior al 0,3 %; augmentà al 0,5 % el quinquenni 1951-55 i a 0,8 % el quinquenni 1956-60, i es mantingué per damunt de l’I % entre el 1961 i el 1975. Es tracta, en aquest darrer i prolongat període, de valors que no s’havien observat mai a Catalunya des de la creació del Registre Civil la segona meitat del segle passat. Poc es podia preveure aquesta evolució quan, l’any 1950, Catalunya mostrava una població particularment envellida, amb una base jove caricaturalment reduïda i amb un passat malthusià que ja feia paper de tradició.

La recuperació del creixement natural fou el resultat d’una feliç conjunció: l’augment progressiu de la natalitat, en bona part a causa de la major i més precoç nupcialitat, i la davallada de la mortalitat.

Després de les pertorbacions de la mortalitat causades per la guerra i la postguerra, l’índex de mortalitat reprengué la tendència decreixent observada anteriorment. Si el nivell de pre-guerra era de 14,28 defuncions per mil habitants, el del quinquenni de 1951-55 fou de 10,37%o i el de 1971-75 de 8,45%. Així i tot, la disminució de la taxa bruta de mortalitat no reflecteix prou bé els extraordinaris progressos en la lluita contra la mort assolits aquests anys, car l’envelliment progressiu i accentuat de la població n’emmascara els resultats. Per aquest mateix efecte d’estructura, la taxa bruta de mortalitat a Catalunya es féu, entre el 1950 i el 1975, superior a la d’Espanya (que tenia una estructura per edats més jove), mentre que els indicadors purs de mortalitat, com l’esperança de vida en néixer, mostren que el risc de mort hi era inferior.

La dècada dels cinquanta serà recordada a la majoria dels països del món com una edat d’or del progrés mèdic, sobretot perquè els seus èxits foren demogràficament mesurables. A Catalunya, entre el 1950 i el 1960, l’esperança de vida en néixer augmentà 5 anys i mig. A l'esquerra, anunci de la Compañía Española de Penicilina SA (“Destino”, 22 de juny de 1957); a la dreta, anunci d’Antibióticos SA (“Destino”, 13 de juliol de 1957).

De fet, cal distingir dos subperíodes pel que fa a la mortalitat: abans i després del 1960. La dècada dels cinquanta és recordada a la majoria de països del món, tant industrialitzats com subdesenvolupats, com una edat d’or del progrés mèdic i això, sobretot, perquè els seus èxits foren demogràficament ben mesurables. L’ús generalitzat dels nous medicaments (essencialment sulfamides i antibiòtics) permeté d’assolir objectius avui dia oblidats, com la pràctica eradicació, en els països rics, del darrer gran flagell infecciós: la tuberculosi. Menys important a escala simbòlica, però molt més a escala estadística, la dràstica reducció de la mortalitat per afeccions gastro-intestinals agudes repercutí molt favorablement en la mortalitat infantil i en canvià completament l’estacionalitat, que es féu hivernal en lloc d’estival; això fou particularment notable en països com el nostre que, pel seu clima mediterrani, patien particularment els efectes dels estius secs i molt calorosos. Mentre, a escala mundial, l’ara prohibit DDT feia retrocedir el paludisme i altres malalties que tenen els insectes per vectors, l’extensió de vaccinació hi aconseguia notables èxits contra la verola, el còlera i altres malalties epidèmiques. Però també a les nostres latituds la vaccinació, obligatòria o accidental, reduí la mortalitat per malalties de menor incidència estadística, però que tingueren, en el passat, un greu impacte psicològic: la diftèria, el tètan, la hidrofobia, etc., i també la mortalitat causada pels efectes, sovint indirectes, del xarampió i la poliomelitis.

Tant o més important que els descobriments mèdics i farmacologies fou l’organització social de la seva aplicació. La generalització, en els països europeus, dels sistemes de Seguretat Social, el desenvolupament de la xarxa sanitària i de la indústria farmacèutica que s’hi associà, foren, en aquells moments, factors indiscutibles de l’accentuat descens dels riscs de mort. Però també la millora general del nivell de vida, en els seus diferents vessants (millora de l’alimentació, de la higiene, del nivell d’instrucció) hi repercutí innegablement i de manera positiva.

Quadre 13. Esperança de vida en néixer, 1950-1975.

A Catalunya, entre els anys 1950 i 1960, l’esperança de vida en néixer augmentà 5,5 anys, i a Espanya, que partia d’un nivell més baix, 7,5 anys! El ritme rapidíssim d’aquesta evolució i el fet que beneficiava particularment les persones d’edat més jove feren que els membres d’algunes generacions, en particular de les nascudes durant la guerra i la immediata postguerra, es trobessin a 20 anys amb una esperança de vida restant que, en termes del moment, era igual o superior a la que tenien quan nasqueren.

A partir del 1960, l’augment de l’esperança de vida es féu bastant més lent: entre els anys 1960 i 1970, el guany fou de 2 anys a Catalunya i de 2,5 anys a Espanya, i el mateix ritme es mantingué entre el 1970 i el 1975. Precisament per l’èxit, els anys anteriors, de la lluita contra les malalties infeccioses i agudes, que eren les principals causes de mort durant la infantesa i la joventut, es tractava ara de lluitar, cada vegada més, contra les malalties degeneratives i de tipus crònic. Els resultats d’aquesta lluita no han estat tan espectaculars com els anteriors, almenys si es considera des del punt de vista de les estadístiques de mortalitat: d’una banda, les dificultats són més grans per a intervenir sobre les causes endògenes de mort (malformacions, disfuncions orgàniques) que per a actuar sobre els agents exògens; de l’altra, les persones arrencades de la mort en un cas i en l’altre no són de la mateixa edat, els anys de vida guanyats no són del mateix ordre i això explica que la incidència del progrés mèdic en l’allargament de l’esperança de vida sigui cada vegada menor 26.

Ara bé, mentre la baixa de la mortalitat anava desaccelerant-se, entre el 1950 i el 1975 la natalitat augmentava notablement a Catalunya; el creixement natural es mantenia, doncs, per partida doble.

Malgrat la tímida recuperació de la natalitat a partir del 1947, el nivell de preguerra no fou assolit, i tot i així de manera ben justa (18 naixements per mil habitants), fins el quinquenni de 1956-60. Després, entre el 1961 i el 1975, la natalitat es mantingué constantment pel damunt del 19%o, amb màximes properes al 22%o. Es tracta de nivells inusitadament elevats, que del 1968 al 1975 se situaren fins i tot pel damunt dels valors de la resta d’Espanya.

Quadre 14. Taxes brutes de reproducció, 1950-1975.

Resulta interessant assenyalar que, contràriament al que ha estat afirmat sovint, aquest canvi no s’explica per raons d’estructura per edats: el pes de les dones en edat de reproducció es mantingué pràcticament constant entre els anys 1950 i 1975; el que canvià, en tot cas, fou l’estructura per estat matrimonial (a causa d’una nupcialitat més precoç i més intensa) i la fecunditat matrimonial, que es féu igualment més elevada i, sobretot, menys espaiada27. Heus ací els dos puntals de l’augment de la fecunditat general que alguns interpretaren com “la renaixença demogràfica catalana”.

La recuperació de la fecunditat a Catalunya, els anys seixanta, no fou un fet aïllat, sinó que correspon al que P. Festy28 ha definit com la tercera etapa en l’evolució de la fecunditat als països occidentals, però presenta la particularitat d’una duració netament més llarga. Així, tant a Espanya com al conjunt del països europeus, la fecunditat. tornà a decaure a partir del 1965, mentre que à Catalunya es mantingué al mateix nivell fins el 1975.

Fóra interessant saber fins a quin punt els canvis de comportament nupcial i reproductiu que han estat constatats a Catalunya en aquests anys obeïen al model general observat durant la mateixa època en els països industrials i fins a quin punt eren l’obra de les aportacions culturals o socials específiques del milió i mig d’immigrats, constituït majoritàriament per joves en edat reproductiva que, en el mateix període, passaren a formar part de la població catalana. Aquest és un tema que encara espera un estudi seriós sobre l’eventual comportament diferencial dels immigrats en matèria demogràfica. És bo, però, de recordar que aquestes diferències, ara per ara, no han estat mai documentades i que, en tot cas, hi ha elements29 per a pensar que, tant durant aquest període com durant l’onada immigratòria dels anys vint, les eventuals diferències no foren tan importants com ho han fet creure el prejudici i el subjectivisme.

El moviment migratori

El nombre d’immigrants entre el 1950 i el 1975 fou netament superior al milió i mig. A dalt, el Polvorí, grup d’habitatges a la muntanya de Montjuïc, Barcelona (“Barcelona Atracción”, 1955, pàg. 330); a baix, colònia de la Mare de Déu del Port, Barcelona (“Barcelona Atracción”, 1955, pàg. 334).

L’estimació feta, pel mètode de saldos, del moviment migratori entre els anys 1950 i 1975 dóna una xifra neta aproximada de 1.400.000 immigrats. Aquesta xifra no tradueix els fluxos reals d’immigrats, en els dos sentits, sinó simplement la seva resultant. Sembla, doncs, plausible de calcular que el nombre d’immigrats fou netament superior al milió i mig en vint-i-cinc anys.

El període de màxima immigració fou, sense cap dubte, la dècada dels seixanta, amb 72.000 immigrats de mitjana neta anual; però també els anys cinquanta i el primer quinquenni dels anys setanta conegueren aportacions importants, xifrades en 44.000 i 23.000 immigrats anuals nets, respectivament.

La distribució per edats de la immigració neta estimada30 mostra el pes definitiu dels adults joves (de 15 a 34 anys): el 58 % en el període de 1951-60, el 52,7 % en el 1961 i el 1970 i el 52,2 % entre el 1971 i el 1975. Els immigrats de menys de 35 anys passaren, però, d’ésser el 80 % del total del primer període a ésser-ne el 70 % en el darrer; aquesta relativa reducció al llarg del temps va en el sentit del que assenyalava Víctor Pérez Díaz31: l’emigració dels anys cinquanta es caracteritzava per la prevalença d’actius joves i solters, mentre que a partir dels anys seixanta es féu més “universal”, tot comprenent gent de tota edat, sexe i estat civil.

Contràriament al mite que l’immigrat és, molt majoritàriament, un individu de sexe masculí (cosa que s’ha verificat, per exemple, al País Basc), les xifres mostren que els efectius dels immigrats dels dos sexes han estat en tot moment força equilibrats a Catalunya, i que han passat, però, d’una lleugera predominança masculina a una lleugera preponderància femenina. Podríem, doncs, sense cap inconvenient, reconèixer al sexe masculí el paper de precursor i de pioner en l’aventura migratòria.

L’emigració femenina es mostrà més precoç que la masculina, obstaculitzada en les edats més joves per l’obligació del servei militar. La migració de noies molt joves fou més marcada durant els anys cinquanta, en què continuava encara un model tradicional en el qual el servei domèstic era el primer esglaó de la integració en el món urbà. La distribució per edats de les immigrades es féu més uniforme a partir dels anys seixanta, que la migració familiar passà a predominar sobre l’emigració d’individus aïllats.

L’estudi per generacions mostra que les que forniren les màximes aportacions immigratòries, tant en xifres absolutes com relatives, foren, precisament, les generacions més o menys “buides” nascudes entre els anys 1936 i 1955. La immigració omplí a poc a poc els forats creats per la història en la piràmide de Catalunya, però accentuà encara més els que també existien en les poblacions d’origen, igualment marcades per la guerra. Podríem deduir-ne que, en les migracions d’aquests anys, l’atracció de Catalunya, per les oportunitats de treball i de vida urbana que oferia, fou un factor més important que l’expulsió dels llocs d’origen, car les generacions que emigraren més foren, paradoxalment, les que eren sotmeses a una menor pressió demogràfica.

L’any 1970, el 37,7 % dels residents a Catalunya no hi havien nascut; aquesta proporció ha estat la màxima observada al segle XX i, possiblement, al llarg de la història de Catalunya. Cal considerar, d’altra banda, que una part important del 62,3 % d’habitants nascuts a Catalunya era constituïda per fills d’immigrats, antics o recents.

Quadre 15. Immigració a Catalunya, 1970.

Els immigrats andalusos eren de bon tros, els més nombrosos l’any 1970. Els procedents d’Aragó, Múrcia i el País Valencià, encara importants, havien perdut el pes que tingueren anteriorment, mentre que començaven a destacar els contingents d’Extremadura i de Castella la Nova (vegeu el quadre 15).

Els immigrats de la segona onada procedien, doncs, en conjunt, de terres més allunyades, geogràficament i culturalment, que els de la primera. Durant els anys vint, una part important de la immigració era catalanoparlant i procedia del País Valencià i de les comarques aragoneses limítrofes amb Catalunya; s’inscrigué, d’altra banda, en un marc poblacional format per persones d’ascendència catalana. Durant els anys cinquanta i seixanta, en canvi, els nouvinguts, castellanoparlants molt majoritàriament, eren acollits, en municipis suburbials on molts d’ells fixaven la residència, per una població d’ascendència no catalana o mixta.

Es podria, doncs, pensar que les dificultats d’integració i els efectes sobre la llengua i la cultura catalana d’aquesta segona onada han estat més greus, més profunds que els de la primera. Això no obstant, caldria matisar-ho, car, durant la segona meitat del segle XX, els comportaments s’havien fet molt més homogenis, tant arreu d’Espanya com en el món industrial en general i, d’altra banda, el nivell més elevat d’instrucció i d’informació havia de permetre de reduir les distàncies amb més facilitat. Possiblement, el problema d’integració dels immigrats depengué tant del lloc d’origen i de la distància cultural en el moment d’arribada com de les característiques de la seva inserció i, en particular, de la segregació social en l’espai i en l’ocupació.

L’estructura per edats

El corrent immigratori i la represa de la natalitat modificaren totalment, durant aquest període, el perfil de la piràmide d’edats catalana.

Els solcs profunds que hi havia llaurat la desnatalitat de la guerra i de la postguerra s’atenuaren a poc a poc amb l’arribada dels immigrats, particularment nombrosos en aquestes generacions. Si entre els anys 1936 i 1945 nasqueren a Catalunya 410.600 persones, entre el 1950 i el 1975 aquestes mateixes generacions reberen 339.000 immigrats, xifra que correspon al 82,6 % dels nascuts i a més del 100 % dels supervivents l’any 1975.

D’altra banda, la fecunditat, en augmentar i mantenir-se a un nivell elevat al llarg de tota l’etapa, afavorí l’emergència de generacions nombroses, en particular de les nascudes del 1957 al 1975. Això donà a la piràmide catalana una base sòlida, que l’any 1975 fou més ampla que la d’Espanya.

El resultat d’aquestes transformacions fou un rejoveniment molt notable de l’estructura per edats, ja perceptible des del 1960. En la piràmide d’aquest any, i per primera vegada al segle, el grup més nombrós corresponia als infants de menys de cinc anys; hi eren encara molt visibles els efectes de la guerra, tant pel que fa a la feblesa de les generacions nascudes del 1936 al 1945 com pel que fa a les baixes militars en els grups masculins que llavors tenien de 40 a 49 anys. Aquests efectes ja s’havien esborrat considerablement l’any 1970 i, encara més, cinc anys més tard.

L’any 1975, a Espanya, els efectius dels diferents grups d’edat eren sempre inferiors als naixements corresponents a les mateixes generacions, per raó dels naturals efectes de la mortalitat i, fins a cert punt, de l’emigració. A Catalunya, en canvi, els efectius censats l’any 1975 per sota dels 55 anys d’edat eren sempre superiors i, generalment, molt superiors, als nascuts en les mateixes generacions; és a dir, la immigració havia eixamplat notablement la piràmide en les edats joves i adultes, i n’havia esborrat els accidents.

La piràmide del 1975, amb la seva forma regular i quasi cilíndrica, però de base ampla i sólida, quedarà, per a la historia, com la darrera representació d’aquesta etapa de plétora demogràfica, la imatge immediatament anterior a les transformacions en el comportament reproductiu que, a partir del 1976, n’alteraren radicalment la base.

La distribució territorial

El període de 1951-75 es caracteritza, en aquest aspecte, per una forta dicotomia en el creixement de la població: o bé augmentava de manera explosiva o bé davallava estrepitosament. Les taxes de creixement es feren extremades. Les de les comarques més expansives assoliren valors sense precedents: el Baix Llobregat cresqué un 7,5 % anual, el Vallès Occidental un 5,4 %, el Tarragonès un 5 %, el Vallès Oriental un 4,8 % i el Maresme un 4,1 %. Aquests ritmes representen la duplicació ,de la població cada nou anys en el cas del Baix Llobregat i cada disset anys en el cas del Maresme.

Quadre 16. Taxes de decreixement de la població a Catalunya, 1951-1975.

Igualment, el decreixement de les zones regressives era més fort que mai, a causa de l’acció conjunta de l’emigració i de l’envelliment, que incidia molt negativament en el moviment natural. Les pèrdues de població més importants corresponen a les comarques pirinenques del Pallars Jussà i del Pallars Sobirà, amb un creixement anual d’un -2,16 % i un -3,36 %, respectivament. La regressió demogràfica afectà igualment les terres planes d’agricultura intensiva a Lleida, les àrees perifèriques d’antiga tradició industrial i les comarques vitivinícoles tarragonines. El despoblament deixà d’ésser una característica exclusiva de les àrees d’agricultura tradicional i, generalitzant-se, afectà, alhora, les zones d’agricultura moderna i molts municipis de la Garrotxa, del Ripollès i del Berguedà, i fins i tot alguns del Bages, que decreixien netament.

D’altra banda, les àrees de creixement també s’havien escampat cap al Tarragonès, el Baix Penedès, Anoia i la Selva. Totes aquestes comarques tenen en comú (llevat de la d’Anoia) la situació litoral i l’accessibilitat ràpida respecte a l’àrea barcelonina per mitjà de les autopistes.

Es pot dir que el creixement demogràfic del període que va del 1950 al 1975 dibuixà un semicercle que, centrat a Barcelona, comprenia les comarques del Baix Llobregat, el Barcelonès, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme, i es ramificava, seguint el litoral, fins al triangle Valls-Reus-Tarragona, al sud-oest, i la Selva-Girona, al nord-est. A la vegada, també es prefigura un eix secundari a la vall del Besòs-Congost, que penetrava fins a la comarca d’Osona, i un incipient eix Barcelona-Lleida, encara no ben completat. En canvi, l’eix del Llobregat, que sobresortia clarament al principi del segle, i era encara molt perceptible el 1950, desaparegué pràcticament com a zona de creixement privilegiat.

Vista aèria de Barcelona.

Una atenció especial mereix la ciutat de Barcelona, veritable gestora de l’estructura urbana i territorial del país. El creixement de la ciutat havia estat molt elevat el primer terç del segle, de manera que el seu pes demogràfic dins la població de Catalunya passà del 27 % l’any 1900 al 36 % l’any 1930. Entre els anys 1930 i 1960, el creixement ja fou més feble que als municipis de la rodalia, però superior al creixement mitjà de Catalunya, el seu pes relatiu continuà, doncs, creixent, i assolí una màxima l’any 1960, amb el 39,6 % dels habitants de Catalunya. A partir d’aquesta data, Barcelona començà a perdre, en termes relatius, importància demogràfica, i aquest fet s’accelerà fins al punt de conèixer un saldo migratori negatiu des del quinquenni de 1966-70. Entre els anys 1970 i 1975, el creixement total de Barcelona no arribà als 10.000 habitants, xifra molt inferior al seu creixement natural; el pes de Barcelona dins del conjunt decaigué fortament, i passà a representar-ne el 30,9 %. La mateixa evolució s’ha anat observant, encara que amb retard, en el conjunt de la comarca del Barcelonès, no solament a causa de l’evolució de la ciutat de Barcelona, sinó també de la dels altres municipis, que han anat coneixent la saturació urbana i, fins i tot, com a l’Hospitalet de Llobregat o a Santa Coloma de Gramenet, una autèntica sobresaturació.

La polarització de la població de Catalunya, iniciada ja al segle XVIII amb les transformacions econòmiques que provocà l’extensió i la difusió del sistema de producció capitalista, ha produït efectes acumulatius al llarg del segle XX i, molt especialment, en el període 1950-75. El procés d’industrialització i la localització de les noves infrastructures i equipaments han contribuït molt agudament a la configuració de l’actual sistema territorial. Vist des de l’angle demogràfic, els moviments migratoris, sobretot el despoblament rural i la immigració exterior, adaptant-se a les transformacions sòcio-econòmiques, han modelat l’actual distribució de la població en el territori.

Com a resultat d’aquest procés de polarització espacial, l’any 1975, a Catalunya, el 5 % més dens de la superfície hi concentrava el 79,4 % de la població total.

Quadre 17. Comarques que van créxier més del 2% anual entre el 1951 i el 1975.

La concentració espacial ha assumit, essencialment, la forma urbana: l’any 1975, a Catalunya, el 80 % de la població residia a municipis de més de 10.000 habitants. Les ciutats creixien ràpidament en grandària: l’any 1950 solament cinc ciutats tenien de 50.000 a 100.000 habitants (l’Hospitalet, Badalona, Sabadell, Terrassa i Lleida) i sis en tenien entre 20.000 i 50.000; en canvi, el 1975, set ciutats tenien entre 100.000 i 500.000 habitants, set més en tenien entre 50.000 i 100.000 i vint entre 20.000 i 50.000.

La jerarquia de les ciutats també ha variat notablement. Si entre els anys 1950 i 1975 les cinc primeres ciutats de Catalunya (Barcelona, l’Hospitalet, Badalona, Sabadell i Terrassa) mantenien llur posició, en canvi apareixien nous noms entre les deu següents: Santa Coloma de Gramenet, Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, el Prat de Llobregat, totes pertanyents a la Corporació Metropolitana de Barcelona; Tarragona, Mataró i Girona guanyaven llocs dins dels quinze primers, mentre que Lleida, Reus i Manresa s’hi mantenien tot i retrocedint. Finalment, Tortosa, Vilanova i la Geltrú, Vic i Igualada sortien del grup capdavanter, en el qual figuraven l’any 1950. Aquesta variació en el ranking de les ciutats catalanes és il·lustrativa de la tendència, afirmada en aquests anys, a concentrar la pròpia població urbana en un gran continu centrat entorn de Barcelona, mentre que les ciutats tradicionals situades a una certa distància de la metròpoli, tot i créixer, van perdent importància relativa.

El període de la prosperitat econòmica i de l’eufòria demogràfica, doncs, ha estat també, a Catalunya, el temps d’una concentració territorial aparentment irreversible.

L’activitat de la població

Quadre 18. Evolució de la població segons la dimensió del municip, 1950-1975.

L’etapa de 1950-75 s’inicià amb la proporció d’actius més elevada que hagi mai conegut Catalunya al segle XX: el 45,7 % dels habitants. L’estructura de la població es caracteritzava, precisament, per la feblesa de les persones d’edat inactiva, en particular els infants; d’altra banda, la presència de les dones en l’activitat econòmica era considerable, i els límits de la vida activa eren encara ben imprecisos, tant en l’entrada com en la sortida.

A partir del 1950, la taxa d’activitat davallà regularment, tant a causa de l’augment progressiu del nombre d’infants com de l’allargament de l’ensenyament obligatori i, de manera més general, la major permanència dins el sistema educatiu; a la vegada, capes més i més àmplies de la població tenien accés als beneficis de la jubilació, que tendia a generalitzar-se a 65 anys; i, finalment, sembla que l’activitat femenina es ressentia igualment, fins el 1970, del notable augment de la nupcialitat i la fecunditat, en uns anys en què la vida familiar i la vida activa eren encara vistes, per la majoria, com alternatives incompatibles per a la dona.32 Per totes aquestes raons, la població activa cresqué, durant aquest període, menys que la població total, de la qual cosa resultà una disminució de la proporció d’actius, tot i que sempre es mantingué pel damunt del nivell del conjunt espanyol.

El nivell de la participació a l’activitat era, efectivament, més elevat a Catalunya que a Espanya en totes les edats (excepte els menors de 15 anys); les diferències no són gaire acusades pel que fa al sexe masculí (excepte en el grup de 65-69 anys), però sí que ho són realment pel que fa al sexe femení. Considerant les xifres dels anys 1970 i 1975, s’observa com, en el conjunt d’Espanya, l’activitat femenina no deixà d’ésser Un fet minoritari, ja que a cap edat les actives no hi representaven la majoria de dones (màxima: 45 % a 20 anys); en canvi, a Catalunya, les dones actives hi eren majoritàries entre 16 i 23 anys, i assolien una màxima a 19 anys (65 % d’actives l’any 1970 i 69 % l’any 1975); també pel damunt de 30 anys, les taxes d’activitat femenines eren netament elevades, i les diferències es verifiquen igualment per a tots els estats civils de les dones, però molt particularment per a les casades. La major activitat de la dona fou, doncs, el factor principal del superior nivell d’activitat a Catalunya,

Com una ruptura de la tendència anterior, la taxa d’activitat augmentà significativament per als dos sexes a partir del 1970, malgrat la disminució de l’activitat que s’observa per sota de 25 anys (curiosament, en canvi, l’activitat per damunt de 65 anys no decaigué). Aquest notable augment d’activitat general ha estat més espectacular pel que fa al sexe femení: de les 315.577 persones que s’incorporaren a la població activa entre els anys 1970 i 1975, 164.594 (el 52,5 %) eren homes i 150.983 (el 47,8 %) dones; és a dir, les entrades eren pràcticament equivalents en una població activa que comportava aproximadament un 76 % d’homes i un 24 % de dones. Dit d’una altra manera, mentre que la població activa masculina creixia, en un sol quinquenni, un 11 %, la població activa femenina augmentava un 32 %!

No es pot passar per alt que un augment tan extraordinari de l’activitat femenina es produís en moments de crisi de la indústria tèxtil, que era la que tradicionalment ocupava més dones; així, la nova onada d’incorporacions femenines a l’activitat anà acompanyada d’una diversificació de la seva ocupació. Cal considerar, però, que una part de l’augment pogué ésser deguda a la declaració d’activitats que ja existien anteriorment (en particular, a temps parcial i en els serveis personals i domèstics) o a la manifestació d’una intenció de treballar que promovien els canvis sociològics i culturals produïts al llarg d’aquests anys; això explicaria l’importantíssim creixement del nombre de dones en “situacions laborals mal especificades”, que passaren del 2 % de les actives l’any 1970 al 18 % l’any 1975.

Considerem ara les transformacions sectorials de l’activitat que es produeixen entre el 1950 i el 1975

El procés de desagrarització i d’industrialització interromput durant els anys de guerra i de postguerra es posà una altra vegada en marxa al principi dels anys cinquanta. L’activitat agrària, que ocupava encara el 22,4 % dels actius catalans el 1950, es reduí al 6,4 % dels actius l’any 1975; en xifres absolutes, els seus efectius es reduïren de 331.296 a 147.362 treballadors. L’agricultura és l’única de les grans branques d’activitat que perdé pes i ocupació al llarg del període, i esdevingué un sector molt minoritari a Catalunya: comparem el 6,3 % de treballadors agraris a Catalunya, l’any 1975, amb el 20,2 % que subsistien a Espanya al mateix moment. És possible, però, que la disminució real de l’activitat agrària hagi estat considerablement inferior al que diuen les xifres, referides exclusivament a l’ocupació principal i permanent. Els treballadors temporers, vinguts sovint d’altres terres, els treballadors a temps parcial, ocupats en el sector industrial o de serveis (particularment, el turisme), determinats col·lectius considerats com a inactius (jubilats, estudiants, mestresses de casa) o inexistents per a l’estadística (estrangers en situació irregular), contribueixen a una producció agrícola que no ha deixat mai de créixer sense que el seu esforç es tradueixi en les xifres. En resulta, doncs, una agricultura amb un nombre d’actius permanents i declarats molt reduït.

Quadre 19. Evolució de la població segons sectors, 1950-1975.

La disminució dels actius del sector agrari entre el 1950 i el 1975 ha estat del mateix ordre a Catalunya i a Espanya: el 55,81 % i el 51,65 % respectivament. Ara bé, cal no perdre de vista que es tractava de dos conjunts de magnituds no gens comparables: l’any 1950, Espanya tenia 5.271.000 treballadors agraris, el 48,84 % dels actius, mentre que els 331.000 treballadors agraris catalans representaven el 22,15 % del total. Per aquesta raó, les conseqüències socials i territorials del canvi no tingueren a Catalunya el dramatisme d’un èxode, cap a la ciutat i cap a l’estranger, que, en altres llocs, despoblà i fins i tot desertitzà àmplies àrees rurals, destruint-ne la base econòmica i el teixit social i cultural.

Els augments més espectaculars, en el període de 1950-75, foren els del comerç i la construcció, tant a Catalunya el (159 % i el 141 %, respectivament) com en conjunt d’Espanya (el 186 % i el 149 %). També els serveis públics i personals cresqueren molt a Catalunya (el 120 %). Tot això fou degut, en bona part, a la satisfacció de les necessitats creades per la pressió demogràfica i pel boom turístic iniciat al final dels anys cinquanta.

L’època de màximes transformacions en l’estructura productiva fou la dècada dels seixanta, tant a Catalunya com a Espanya. Aquesta evolució, potser precisament pel seu paral·lelisme, no eliminà les grans diferències existents entre els dos conjunts (l’any 1975, la indústria ocupava el 40 % dels actius catalans i el 27 % dels espanyols); la introducció del factor turístic les atenuà.

Les dades procedents de les explotacions especials del cens del 1970 i del padró del 197533 permeten d’estudiar, per primera vegada, l’activitat a les comarques i als grans municipis de Catalunya, tant pel que fa a l’àmbit d’activitat com a la distribució sectorial de l’ocupació.

L’agricultura és l’ocupació majoritària a quatre comarques: la Terra Alta, les Garrigues, el Priorat i el Pallars Sobirà. Vinyes a les Camposines (Terra Alta).

La majoria de les comarques catalanes presenten uns nivells de participació en l’activitat netament inferiors al del conjunt català, molt influït pel pes de la ciutat de Barcelona, que concentrava una població excepcionalment activa. Recordarem que, a Catalunya l’any 1975, la proporció d’actius hi era de 40 % i l’indicador relatiu d’activitat (percentatge d’actius dins la població d’edat activa) hi era de 63 %. De fet, solament set comarques superaven la mitjana catalana: la Garrotxa, el Ripollès, Osona, el Barcelonès, Anoia, el Bages i el Berguedà. Dels 126 municipis de més de 5.000 habitants, només 29 tenen un indicador d’activitat superior al de Catalunya, i només cinc superen el de la ciutat de Barcelona (69 %); es tracta, per ordre d’importància, de Puigreig, Giíonella, Torelló, Vilanova del Camí i Manlleu. El nivell de l’indicador relatiu d’activitat depèn de dos factors principals: la importància dels grups d’edat marginals (15-24 i 55-64) dins la població d’edat activa i la intensitat de la participació femenina. A Catalunya, aquest segon factor té un marge de variació molt elevat i es converteix, així, en el determinant principal del nivell d’activitat de les poblacions locals; la correlació entre l’activitat femenina i l’activitat general és, estadísticament, molt estreta, mentre que no apareix correlació entre activitat masculina i activitat general. Així, les comarques i els municipis que enregistren els nivells més elevats d’activitat són també els de major activitat femenina: amb l’excepció de Barcelona i d’alguns municipis de creixement recent (Canovelles, Parets del Vallès) es localitzen, sobretot, al llarg de les valls del Llobregat, el Ter i el Fluvià, àrees industrials d’antiga tradició centrades en el tèxtil i altres indústries de tipus “femení”. A l’extrem oposat, els nivells més baixos d’activitat general i femenina es donen a les zones rurals i, molt particularment, a les terres de l’Ebre i dels Pirineus. La naturalesa dels habitants també sembla influir en els nivells d’activitat, femenins i generals, que, ceteris paribus, semblen correlacionar-se negativament amb la proporció d’habitants nascuts fora de Catalunya.

Pel que fa a la distribució territorial de les activitats, cal recordar que es tracta de l’activitat dels qui hi habiten i no la dels qui hi treballen; sovint hi ha una forta coincidència entre els dos conjunts tot i tractar-se d’unitats relativament aïllades geogràficament, però moltes vegades les divergències són grans. Les estadístiques que tenim a l’abast no ens permeten de tractar aquest tema d’una altra manera.

El sector primari ocupa, a la majoria de municipis i comarques de Catalunya, una proporció d’actius netament superior a la mitjana de Catalunya (6,3 %), que és feble pel gran pes demogràfic de les sis úniques comarques que tenen un percentatge inferior al català (el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i l’Oriental, el Bages i el Garraf). En realitat, a quatre comarques l’agricultura és l’ocupació majoritària: la Terra Alta (60,9 %), les Garrigues (56,2 %), el Priorat (53 %) i el Pallars Sobirà (52,9 %). El sector primari és també el predominant a set comarques més: la Noguera, el Solsonès, el Montsià, la Segarra, l’Urgell, el Pallars Jussà i el Baix Ebre.

El sector secundari ocupava a Catalunya, el 1975, el 51% de la població activa. Catorze de les 38 comarques catalanes ultrapassen molt àmpliament la mitjana catalana. A dalt, colònia Viladomiu Nou, al Berguedà; a baix, colònia Saphil, al Ripollès.

El sector secundari ocupava a Catalunya, l’any 1975, el 51 % de la població activa; com ja hem comentat anteriorment, es tracta d’una proporció extremament elevada per a un conjunt d’aquesta grandària. Tanmateix, 14 de les 38 comarques ultrapassaven molt àmpliament la mitjana catalana. Aquestes comarques “superindustrials” eren, per ordre d’importància: el Vallès Occidental, el Baix Llobregat, Anoia, el Vallès Oriental, el Berguedà, el Bages, el Ripollès, el Garraf, la Garrotxa, Osona, el Maresme, la Selva, l’Alt Penedès i el Baix Penedès. Les quatre primeres tenen més dels dos terços dels seus actius ocupats en el sector secundari. També són “superindustrials” tots els municipis del Barcelonès, llevat de Barcelona. El sector secundari és també el predominant a les comarques del Baix Empordà, l’Alt Camp, el Tarragonès, la Conca de Barberà i la Ribera d’Ebre.

Si es consideren els municipis de més de 5.000 habitants, resulta que el sector secundari hi és predominant en 100 dels 126 casos, de manera que s’hi fan paleses les profundes arrels industrials del procés d’urbanització a Catalunya. En particular, són “superindustrials” tots els municipis grans de la Regió I, excepte Barcelona, Vilassar de Mar i Calella, tots els de la Regió IV, excepte Puigcerdà, i tots els de la Regió VII, excepte Solsona, a més de molts altres municipis dispersos per tota la geografia catalana. El nivell més alt de població activa en el sector secundari el trobem a Vilanova del Camí (Anoia) i a Flix (Ribera d’Ebre) amb 81,5 % dels ocupats, seguits de Puigreig, Gironella, Olesa de Montserrat, Montmeló, Montornès del Vallès, Rubí, Sant Joan de Torroella, Santa Margarida de Montbui, Sant Andreu de la Barca, Sallent de Llobregat, la Llagosta i Parets del Vallès, tots amb més d’un 75 %; cal assenyalar que molts d’aquests municipis combinen un sector industrial propi amb l’existència de barris de creació recent on resideixen treballadors industrials que sovint treballen a d’altres municipis. Els municipis grans que presenten els nivells més baixos d’activitat secundària son: Alcanar, Tremp, Sant Carles de la Ràpita, Amposta i la Seu d’Urgell.

El sector terciari ocupa, l’any 1975, el 40,7% de la poblado activa de Catalunya. És el sector més important a les comarques que alberguen les quatre capitals provincials i les de caràcter turístic més marcat.Barcelona concentrava més de la meitat dels actius terciaris de tot Catalunya (Fira Internacional de Mostres, Barcelona, juny del 1956).

El sector terciari, finalment, ocupava, l’any 1975, el 40,7 % dels actius de Catalunya. De fet, solament vuit comarques superaven aquest nivell, molt influït pel pes de la ciutat de Barcelona; es tracta del Barcelonès (55 %), la Vall d’Aran, el Gironès, el Tarragonès, l’Alt Empordà, el Segrià, el Baix Camp i la Cerdanya. El sector terciari era també predominant a l’Alt Urgell. És evident que el terciari era el sector més important a les comarques que allotjaven les quatre capitals provincials i les de caràcter turístic més marcat, bé siguin pirinenques o costaneres.

Pel que fa als municipis, és caricaturesca la situació de la ciutat de Barcelona, que ocupava en el sector terciari el 61,9 % dels seus residents, sense comptar els nombrosos treballadors que vivien fora dels seus límits. Amb prop de mig milió de residents treballant en el terciari (496.005), Barcelona concentrava més de la meitat dels actius terciaris de tot Catalunya (977.890).

Set altres ciutats ocupaven més del 50 % dels seus habitants en aquest sector: Lloret de Mar, Girona, Figueres, la Seu d’Urgell, Lleida, Calella i Tarragona. Catorze municipis grans tenien un component terciari superior al de Catalunya (Reus, Puigcerdà, Tàrrega, Sitges, Tremp, Vic, Vilaseca i Salou, Solsona, Roses, Palamós, Vilafranca del Penedès, Torroella de Montgrí, Cervera i Balaguer), encara que no en tots els casos hi sigui predominant.

Lloret de Mar (Selva), una població amb més del 50% de la seva població activa en el sector terciari.

El nivell mínim d’activitat terciària es donava, a escala local, en aquells municipis grans que hem denominat “super-industrials”, i molt particularment en els que presentaven els valors màxims d’activitat industrial: Flix, Vilanova del Camí, Gironella i Puig-reig.

Si, en lloc de considerar els sectors, es consideren les grans branques d’activitat, les conclusions són les següents:

— La Catalunya agrícola, corresponent al sector primari que ja hem descrit, s’estén sobretot per les províncies de Lleida i Tarragona i correspon, amb poques excepcions, a les àrees demogràficament regressives, marcades per l’envelliment de la població, la feblesa del creixement natural i una tendència emigratoria ja tradicional.

— La Catalunya industrial, ben al contrari, s’aglomera molt precisament dins dels límits de la província de Barcelona i de les comarques del Ripollès, la Garrotxa i la Selva; les seves característiques demogràfiques són molt diverses, segons que es tracti d’una àrea industrial antiga, de feble creixement o amb tendència regressiva, o bé d’una zona industrial moderna, caracteritzada per un fort dinamisme demogràfic.

— La Catalunya de la construcció mostra una imatge dinàmica, molt mòbil, que és la que s’adapta de pressa als nous fenòmens: nova localització industrial, turisme, segona residència; els actius de la construcció són els qui més es desplacen i són els capdavanters de les tendències econòmiques i demogràfiques; el 1975 eren relativament importants al llarg de l’eix litoral i a les zones turístiques dels Pirineus, i es trobava en les màximes proporcions al Baix Empordà, el Baix Penedès, el Tarragonès i la Cerdanya.

— La Catalunya del comerç respon molt de prop a la Catalunya de la construcció, cosa que mostra la importància del turisme i el lleure en la redistribució de la implantació comercial. Això no obstant, en el mapa del comerç resalten, contràriament al que passa amb la construcció, les capitals provincials, que continuen essent els temples del consum, sobretot pel que fa a una sèrie de productes de distribució altament centralitzada.

— La Catalunya dels serveis mostra una característica particularment clara: la sobreconcentració a les capitals provincials, que presenten, de lluny, els valors màxims; les segueixen, per ordre d’importància, l’Alt i el Baix Empordà, el Baix Camp, el Baix Ebre i les comarques pirinenques; es poden fer diverses hipòtesis sobre les causes d’aquesta distribució anant de la importància del fenomen turístic fins a l’excentricitat de la situació respecte a les capitals provincials.

Heus ací la imatge que oferia la distribució territorial de l’activitat a Catalunya l’any 1975, abans que es fessin sentir els efectes de la crisi econòmica i de les transformacions demogràfiques i polítiques que s’han produït ulteriorment.

El període de 1976-1985

A partir del 1975, el panorama demogràfic català canvià dràsticament. D’una banda, es produí l’enfonsament virtual de la nupcialitat i la natalitat, situades fins en aquesta data a nivells força elevats. De Paltra, els fluxos migratoris a la resta d’Espanya, que havien estat intensament positius des del 1950, experimentaren un procés d’inversió que es traduí en un moviment netament emigratori a partir del 1980.

Els efectes conjugats d’aquests dos processos, aparentment independents, reduïren molt de pressa el ritme de creixement de la població catalana: durant el quinquenni de 1976-80, la taxa de creixement demogràfic de Catalunya es reduí a la meitat de l’enregistrada en el quinquenni anterior, i, d’ésser superior a la de la població espanyola, passà, en pocs anys, a ésser inferior. Durant aquest quinquenni, la població catalana cresqué gairebé exclusivament per l’aportament vegetatiu (quasi el 90 % del total); això constitueix una novetat al segle XX, caracteritzat, com ja hem dit anteriorment, per l’important paper del moviment immigratori.

Les dades del padró del 1986 demostren un creixement molffeble, de 22.224 habitants entre el 1981 i el 1986, cosa que significa un augment relatiu del 0,4 %.

El creixement vegetatiu

Quadre 20. Creixement vegetatiu a Catalunya, 1975-1982.

L’any 1974 es produí a Catalunya el creixement vegetatiu més elevat de la seva història: 66.808 nous habitants; aquesta màxima era deguda a un nombre de naixements igualment excepcional, 112.101, els quals guardaven una clara relació amb la màxima de matrimonis celebrats Pany anterior: 42.379. Les disminucions observades, tant en els casaments a partir del 1974 com en els naixements i en el creixement natural a partir del 1975, encara que fossin febles, eren, però, l’inici d’una davallada espectacular, de la qual encara no s’ha vist la fi.

Malauradament, les darreres dades de què disposem avui, encara amb caràcter provisional, són les del 1982, i amb caràcter definitiu, solament les del 1979. No obstant això, la magnitud dels canvis observats i la regularitat de la tendència fan creure que ens trobem davant un fenomen ben real de reducció de la natalitat, de la nupcialitat i del creixement vegetatiu, i les xifres oficioses corresponents a l’any 1983 sembla que mostren l’aprofundiment d’aquesta tendència. Així, entre els anys 1974 i 1982, els naixements es reduïren en un 39 % i els matrimonis en un 43 %; el creixement natural resultà encara més afectat (disminuí en un 58,3 %), i això tot i la favorable evolució de la mortalitat, evidenciada per un nombre decreixent de defuncions, malgrat el caràcter sempre creixent de la població.

La brusca davallada de la fecunditat a Catalunya l’ha portada, a hores d’ara, no solament una altra vegada per sota del nivell espanyol, sinó també a nivells inferiors als de molts països europeus.

Les causes d’un canvi tan radical en el comportament reproductiu són encara mal conegudes. Segons un estudi recent realitzat per aquestes autores34 i limitat exclusivament als anys 1975-79, el primer factor explicatiu de la davallada de la natalitat a Catalunya és la disminució, prèvia i paral·lela, de la nupcialitat, i el segon factor és la reducció de la fecunditat dels matrimonis. Ambdós fenòmens poden explicar-se tant per una menor propensió a casar-se i a tenir fills com per una estratègia de retardament del matrimoni i d’espaiament dels naixements.

La sincronia que s’ha observat, a Catalunya, entre la progressió de la crisi econòmica i la baixa de la natalitat i de la nupcialitat ha estat sovint interpretada causalment, i s’han atribuït orígens essencialment econòmics al canvi demogràfic. Cal, però, recordar que la baixa de la fecunditat i de la nupcialitat ha estat un fenomen generalitzat en el món industrial, i que a la majoria de països s’inicià a la dècada dels seixanta (la primera meitat a l’Amèrica del Nord, la segona meitat a Europa), ben abans de l’esclat de la crisi econòmica. S’han donat, doncs, altres factors arreu i també, sens dubte, a Catalunya.

L’experiència d’altres països, on aquest procés s’ha iniciat amb anterioritat, fa pensar que, els principals factors, cal cercar-los en els canvis sociològics profunds que han afectat i continuen afectant les relacions entre els sexes i les generacions i com, en conseqüència, la família. La sèrie de fenòmens que, per resumir, s’anomenen impròpiament “alliberament de la dona” (instrucció similar a la dels homes, emancipació jurídica, ràpida incorporació al mercat del treball i en àrees d’activitat com més va més diverses, reducció del treball domèstic, davallada de l’empresa familiar, aparició i difusió de mètodes de prevenció de l’embaràs amb control femení, despenalització i legalització de l’avortament provocat) són a la vegada conseqüència i causa d’una evolució que sembla irreversible i que, tot i arrencar de lluny, sembla que començà a cristal·litzar a partir dels anys seixanta. La majoria d’aquests fenòmens han influït també en una emancipació precoç del jovent, consagrada jurídicament per la majoria d’edat a 18 anys, però frenada per una dependència econòmica que, a causa de l’allargament dels estudis i, sobretot, de les actuals dificultats de trobar i conservar una primera feina, es prolonga, en la majoria de casos, més enllà de la dependència legal.

Tots aquests canvis no semblen traduir-se en la per alguns anunciada “desaparició de la família” però sí en la seva desinstitucionalització progressiva, tot donant pas a una multiplicitat de formes que són actualment un interessant objecte d’estudi.

Des del punt de vista demogràfic, el canvi més vistós i un dels que sembla haver tingut de moment les conseqüències més notables, és l’extensió de la unió lliure, que ha sortit del camp tancat de determinats grups marginals i ha passat a ésser, a la majoria de països europeus, la forma majoritària de la primera unió en els seus inicis. Aquest tipus d’unió no sembla, ara per ara, tenir característiques comparables al matrimoni, ni pel que fa a la seva estabilitat, ni pel que fa a la formació de descendència, ni tampoc respecte a d’altres qüestions (treball de la dona, adquisició d’habitatge i de béns en general, etc.). Encara que, en molts casos, la cohabitació juvenil desemboqui finalment en el matrimoni, és evident que, com a mínim, el retarda i segurament en disminueix la incidència definitiva. Les repercussions sobre la fecunditat no ofereixen cap dubte.

Aquest tipus d’evolució, palesa a la majoria de països europeus, es dóna igualment a Catalunya, encara que de moment no se’n conegui l’abast.

El comportament reproductiu dels matrimonis també ha conegut canvis importants, tant a Catalunya com arreu d’Europa. L’estudi anteriorment esmentat mostra, entre els anys 1975 i 1979, una clara disminució de la fecunditat de les parelles en totes les durades del matrimoni. Estudis generacionals fets en altres països mostren una clara tendència a l’augment dels intervals entre el matrimoni i la vinguda del primer fill, i entre els naixements de fills successius, fet que sembla que tradueixi un creixent fraccionament de les decisions referents a la constitució de la família (matrimoni, naixements successius) i una pèrdua d’importància del projecte familiar preestablert.

Com en el cas de la nupcialitat, no es pot excloure encara que ens trobem, a Catalunya, davant un cas de retarda-ment generalitzat en la constitució de la descendència, sense disminució del seu nivell en les cohorts implicades. Si fos així, però, caldria que es produís en algun moment una recuperació que les xifres de naixements de què disposem fins ara són molt lluny de mostrar, i això malgrat l’arribada massiva de generacions nombroses en edat de reproducció. La permanència prolongada de xifres de naixements decreixents fa més i més improbable la hipòtesi d’un simple retardament de la vinguda dels fills; sembla que assistim també a una neta reducció del seu nombre.

Fóra important de poder esbrinar fins a quin punt els canvis observats en el comportament nupcial i reproductiu són conseqüència d’unes dificultats econòmiques (i en particular, de la desocupació), que haurien d’ésser conjunturals, o bé dels canvis culturals i socials ja esmentats, que comporten un grau considerable d’inèrcia. Les previsions de naixements són, avui dia, l’aspecte més delicat de cara a l’elaboració de les previsions demogràfiques, i per fer-les amb encert caldrà tenir un bon coneixement d’aquests aspectes.

La mortalitat se sol considerar,” en canvi, quan es fan previsions, com un factor a hores d’ara molt estable, que pot donar poques sorpreses; els anys cinquanta, Jean Bourgeois-Pichat elaborà unes “taules de vida límit” que preveien una esperança de vida màxima de 80 anys, i aquesta xifra ja era notablement superior a les del nivell més elevat establert, poc abans, a les “taules tipus” de les Nacioins Unides: 74 anys. Per aquesta creença, és freqüent, als països que gaudeixen de bons nivells de mortalitat, d’establir les previsions a partir d’unes hipòtesis de nivell constant que donen, de fet, per acabat el formidable descens històric de la mortalitat.

Els fets, però, semblen desmentir aquesta visió pessimista, car en la dècada dels setanta, diversos països que ja es beneficiaven d’una esperança de vida elevada, han conegut encara millores molt substancials que fan dubtar de la noció de “vida mitjana límit” o, en tot cas, l’allarguen ben enllà de 80 anys: aquesta cota ha estat ja a hores d’ara ultrapassada per les dones dels països més ben situats (el Japó, els països nòrdics).

Quadre 21. Evolució de la mortalitat a Catalunya, 1975-83. L’any 1983, per al conjunt de Catalunya, l’esperança de vida de les dones és de prop de 80 anys i la dels homes, de 74 anys.

A Catalunya, igualment, la continuació a molt bon ritme dels descens de la mortalitat ha anat més enllà de les previsions més optimistes. Ja hem dit anteriorment que, durant la dècada dels setanta, la davallada continuada de la xifra de defuncions a Catalunya havia contribuït a frenar-hi la caiguda del creixement natural; les defuncions del 1982 eren pràcticament del mateix ordre que les del 1965, per a una població que havia augmentat aproximadament en més d’un milió i mig d’habitants. La combinació d’un excel·lent nivell de mortalitat amb una població d’estructura per sexe i edats molt favorable, dóna a Catalunya, en l’actualitat, una taxa de mortalitat inferior a 7 defuncions per mil habitants, cosa força insòlita a escala europea.

Quadre 22. Les tres primeres causes de mortalitat per grups d’edat a Catalunya (1983).

La davallada de la mortalitat que tradueixen aquestes xifres brutes correspon a una evolució molt espectacular de l’esperança de vida. L’any 1983, i per al conjunt de Catalunya, l’esperança de vida de les dones se situa arran de 80 anys (79,91), xifra que se supera a la província de Barcelona. Els homes tenen 74,12 anys d’esperança de vida a Catalunya i 75,08 a Lleida; si es fan comparacions internacionals, la mortalitat masculina és, en termes relatius, encara més ben situada que la femenina; la sobremortalitat masculina, que és un fet universal, sembla ésser aquí menys important que a molts grans països (els Estats Units, la Unió Soviètica, França, entre altres), en part almenys per la menor incidència de l’alcoholisme.

El Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya ha realitzat recentment un interessant estudi que cobreix, entre altres, el tema de les causes de mort. Les malalties de l’aparell circulatori i els tumors apareixen molt clarament com les principals causes; les primeres figuren sempre entre les tres primeres causes de mort a partir de 15 anys, i passen a ésser la primera a partir de 65, mentre que els tumors figuren sempre entre les tres primeres causes (excepte en el primer any de vida) i en constitueixen la primera entre 35 i 65 anys. Les causes externes (principalment els accidents) són la primera causa entre 15 i 35 anys, però solament figuren entre les tres primeres causes entre 1 i 45 anys, precisament en les edats que la mortalitat és més feble.

Així doncs, la mortalitat a Catalunya, avui dia, és molt majoritàriament d’origen endogen. La seva evolució futura dependrà molt dels avenços de la medicina preventiva, de la instrucció sanitària i de la higiene de vida. És evident que els progressos que es poden fer en aquests terrenys són molt importants i això ens permet de nodrir un cert optimisme respecte del probable augment de la nostra longevitat.

El creixement migratori

Quadre 23. Immigrats censats el 1981 segons l'any d'arribada a Catalunya.

Si la davallada del creixement vegetatiu, a partir del 1975, ha estat espectacular a Catalunya, la del creixement migratori no ho ha estat menys.

Els màxims nivells d’immigració s’havien enregistrat a mitjan anys seixanta, amb un increment anual net arran dels 100.000 habitants. La davallada de la immigració ja era evident en iniciar-se la dècada dels setanta, però el volum de nous immigrats es mantingué elevat: uns 45.000 immigrats nets anuals en el quinquenni de 1971-75. És a partir del 1976 que el descens s’accentua bruscament. Segons les xifres d’altes i baixes per migració del Padró Municipal d’Habitants, a partir del 1980 el saldo migratori de Catalunya es fa negatiu: 3.407 emigrats nets el 1980, 6.361 el 1981, 16.116 el 1982.

A partir del 1982 no es disposa de dades per a Catalunya, però l’observació directa dels padrons d’un cert nombre de municipis, i en particular del de Barcelona, fa creure en l’aprofundiment de la tendència.

Els canvis més importants, tant en termes absoluts com relatius, s’han produït a la província de Barcelona, que els anys 1981 i 1982 presentava un saldo emigratori superior al 97 % del total català. Segons les dades més recents, solament la província de Tarragona continuava mantenint un creixement migratori positiu, encara que mínim.

Quadre 24. Migracions enregistrades entre Catalunya i la resta d'Espanya, 1975-1982.

La reducció i el canvi de signe del saldo migratori sembla provenir més del descens de la immigració, que ha caigut a nivells insignificants, que no pas de l’augment de l’emigració, més moderat. Les dades procedents de diverses fonts (altes i baixes de padró, desplaçaments censats), encara que no concordin en volum, mostren una mateixa tendència a la davallada de la immigració, lenta durant el primer quinquenni dels anys setanta, i molt ràpida a partir del 1975.

La reducció del nombre d’immigrants està molt clarament relacionada amb la crisi econòmica i amb les dificultats d’ocupació. Ara bé, hi ha factors no estrictament econòmics que també hi intervenen, i que ho haurien fet igualment en absència de dificultats econòmiques. En primer lloc, el mercat del treball català és aprovisionat amb escreix de mà d’obra autòctona i ho continuarà essent durant molts anys: les classes plenes nascudes entre els anys 1960 i 1975 arriben i aniran arribant al mercat del treball fins ben entrats els anys noranta; és una situació molt diferent a la dels anys seixanta, quan els immigrats no solament es beneficiaven de la prosperitat econòmica, sinó també de la raresa d’un element humà que es ressentia de la feblesa de la natalitat durant la guerra i la postguerra. La ràpida incorporació de la dona al treball durant la dècada dels setanta també ha contribuït més que de costum a l’increment dels actius autòctons. Tot això, junt amb les particulars dificultats dels sectors que tradicionalment ocupaven els immigrats (indústria i construcció) i amb els canvis tecnològics que s’hi introdueixen, permet la fàcil anticipació de dificultats futures i fan que l’atracció que exerceix Catalunya sobre els immigrats potencials hagi esdevingut molt feble.

D’altra banda, els “estocs” de possibles emigrats procedents de la resta d’Espanya han anat disminuint a poc a poc. La gran majoria de les províncies emigratòries dels anys seixanta tenien una estructura per edats més jove que les immigratòries i un creixement natural superior a la mitjana espanyola. A la fi dels anys setanta, aquelles províncies eren, majoritàriament, més envellides que les fins llavors immigratòries, tenien un creixement natural més feble i, en un cert nombre de casos, havien disminuït de població respecte del 1960. Se’n desprèn, doncs, que, en probabilitats d’emigrar constants, el volum d’emigrats estava abocat a la disminució, sense necessitat de canvi en la conjuntura econòmica.

Pel que fa a l’augment de l’emigració, no és suficient per a concloure que Catalunya s’hagi convertit en un lloc de repulsió per se. No s’observa, ara per ara, flux significatiu de catalans de socarel cercant fortuna en altres terres; es dóna, més aviat, un moviment de retorn d’antics emigrats cap als llocs d’origen, tot i que aquests darrers presenten sovint situacions econòmiques tant o més dramàtiques que la de Catalunya. La realització d’un projecte de retorn més o menys simbòlic, al qual potser molts haurien renunciat en altres circumstàncies, es veu certament afavorida, en temps difícils, pel trencament de trajectòria professional i personal que representa la desocupació, per l’anticipació de dificultats futures que és preferible d’enfrontar “a casa”, per l’eventual aparició d’una oportunitat de venda de pis considerada com més va més improbable, per la presa en consideració de les diferències del cost de la vida o del valor econòmic de propietats i relacions conservades en el lloc d’origen.

De retorns, n’hi ha hagut en tot moment, i les xifres elevades dels anys d’alta conjuntura ho mostren. La crisi econòmica solament ha accelerat i amplificat un moviment que, de tota manera, calia esperar, atesa la composició per procedència i anys d’arribada de la població de Catalunya.

Cal esmentar de passada que, els darrers deu anys, i paral·lelament a la disminució global de la immigració, ha pres importància l’arribada d’estrangers de diferents procedències, que representen, doncs, una part creixent dels nou-vinguts; moltes d’aquestes persones es troben, però, en situació irregular i no consten, per tant, en cap mena d’estadística. Si hi constessin, el saldo migratori de Catalunya fóra certament menys desfavorable.

Resulta difícil de preveure l’evolució futura dels intercanvis migratoris entre Catalunya i l’exterior. De tota manera, i per les raons esmentades anteriorment, sembla que, per al període que resta fins a la fi del segle, no hi ha gaire espai per a formular una hipòtesis significativament immigratòria; les possibilitats oscil·larien, més aviat, entre el saldo migratori nul i el clarament negatiu.

L’estructura de la població

De tots els canvis en la dinàmica demogràfica esdevinguts a Catalunya des del 1975, el que més visiblement ha influït en l’estructura per edats de la població és la baixa de la natalitat. De manera espectacular, encara que gradual, la base de la piràmide s’ha anat estrenyent, dibuixant un entrant que esdevé, a poc a poc, la irregularitat més notable en el perfil de la població; més notable, encara, que el que resta dels accidents causats per la guerra civil. Els efectius de les últimes generacions per a les quals hi ha dades, les nascudes el 1981 i el 1982, són tan febles que cal cercar més enllà dels 55 anys per trobar grups menys nombrosos (amb les naturals excepcions de les generacions del 1938, el 1939 i el 1941).

Aquesta disminució brusca de la natalitat ha engegat un procés de ràpid envelliment de la població. L’any 1975 constitueix, des d’aquest punt de vista, la frontera entre l’anterior període de rejoveniment i regularització estructural de la població catalana i l’actual període d’envelliment. En els moments presents, l’edat mitjana de la població augmenta, com també augmenten les proporcions de vells i d’adults, mentre que disminueix progressivament la importància numèrica dels infants.

L’estructura de la població a Catalunya presenta enormes diferències territorials. A dalt, Falset; el Priorat té una de les poblacions més madures de Catalunya. A baix, Girona i l’Onyar. El Gironès té una estructura per edats molt semblant a la del conjunt de Catalunya.

No obstant això, la població catalana continua essent, segons criteris europeus, una població jove, amb efectius molt importants de joves i adults joves, i gaudeix encara, i es preveu que fins a la fi del segle, d’un excepcional potencial de creixement demogràfic i de l’activitat. Malauradament, aquest potencial no sembla trobar, ara per ara, les condicions adequades per a manifestar-se. L’estructura de la població de Catalunya resumeix no sols cent anys d’història, sinó també les enormes diferències territorials que es presenten en el seu si. Les explotacions municipals i comarcals dels censos del 1970 i el 1981 i del padró de 1975, dutes a terme pel CDIC, han donat un coneixement detallat d’aquestes diferències. Així, per a l’any 1981 i en l’àmbit comarcal, la proporció de joves de menys de 15 anys oscil·lava entre el 15 % dels habitants al Priorat i el 30 % al Baix Llobregat, mentre que les persones de més de 65 anys representaven el 7 % dels habitants al Baix Llobregat i el 22 % al Priorat!

Les “comarques joves”, aquelles que tenen proporcionalment més joves i menys vells que la població catalana en el seu conjunt, són les del Baix Llobregat, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Maresme, el Garraf, el Tarragonès i el Baix Camp. També presenta les mateixes característiques la comarca del Barcelonès sense la ciutat de Barcelona; és a dir, a Catalunya la població jove es troba en una zona compacta, la Regió I sense Barcelona, que es prolonga al llarg del litoral sud-occidental, fins a Cambrils.

Formant una corona respecte d’aquest nucli jove, es troben una sèrie de comarques que presenten una estructura per edats molt semblant a la del conjunt de Catalunya: l’Alt Penedès, Anoia, Osona, la Selva, el Gironès, el Baix Empordà i també el Segrià.

La resta del territori català allotja poblacions madures o francament velles. Els casos més extremats corresponen a les comarques de les Garrigues, la Terra Alta, el Priorat, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà, on els habitants de més de 65 anys són sempre més nombrosos que els de menys de 15 anys.

Les diferències estructurals que s’observen en el territori resulten del cúmul de disparitats històriques en la dinàmica demogràfica, però, a la vegada, tendeixen a perpetuar-les: l’envelliment de les àrees rurals, produït per l’emigració i la desnatalitat, provoca, a la vegada, aquestes darreres i, alhora, fa augmentar la mortalitat; inversament, les poblacions joves, que històricament s’han nodrit d’un flux incessant d’immigrats, gaudeixen d’un potencial de creixement autogenerat que els garanteix una llarga joventut. Aquesta interacció entre dinàmica i estructura demogràfiques crea una inèrcia difícil de vèncer.

Per aquesta raó, resulta particularment interessant l’evolució comparativa de les estructures per edats a les comarques catalanes entre els anys 1975 i 1981. Efectivament, durant aquest període, i a causa de la davallada de la natalitat, la població ha envellit tant a la majoria de les comarques com al conjunt de Catalunya. No obstant això, les úniques excepcions es troben, precisament, entre algunes de les poblacions més envellides i regressives. Es tracta de rejoveniments molt lleugers, però notables, tanmateix, pel contrast que ofereixen dins el panorama general del període i dins la pròpia trajectòria d’aquestes comarques.

Aquests indicis de millora estructural s’expliquen, sens dubte, per la disminució del flux emigratori rural; la desaparició de moltes de les alternatives urbanes i la possibilitat d’exercir una activitat dins una empresa familiar, agrícola o d’una altra mena, han mantingut en el lloc d’origen un cert nombre de joves que en altres circumstàncies haurien emigrat. Això incideix positivament en la nupcialitat i en la natalitat, i produeix una certa revitalització demogràfica.

La distribució territorial

Les repercussions de les noves tendències demogràfiques sobre el poblament català són encara mal conegudes. De fet, les úniques dades de què disposem fins ara són les del període de 1976-81, però és evident que els canvis més notables es van produint precisament en els darrers anys. El quinquenni de 1976-81, en aquest com en d’altres aspectes, es presenta com un període de transició, en el qual coexisteixen restes de les tendències anteriors i les primeres manifestacions de les noves. Alguns dels trets que s’anuncien aquests anys s’han accentuat a partir del 1981.

En observar el creixement de les comarques catalanes entre els anys 1976 i 1981 i comparar-lo amb el del quinquenni precedent, crida l’atenció una dispersió de valors molt més baixa. En el període de 1971-75, la taxa de creixement de Catalunya era del 2 % anual, i les de les comarques oscil·laven entre el 5,6 % al Baix Llobregat i el -4,95 % al Pallars Sobirà; així, la població del Baix Llobregat augmentava el 31,70 % en cinc anys, mentre que la del Pallars Sobirà perdia el 21,96 % dels seus habitants en el mateix període. En canvi, entre el 1976 i el 1981, la taxa anual de creixement demogràfic de Catalunya fou de l’I % i el de les comarques oscil·là entre el 2,94 % al Vallès Oriental (que representa un increment del 16,12 % durant el període) i el -2,59 % al Pallars Sobirà (-12,68 % de pèrdua en cinc anys).

Així, els valors extrems de la distribució s’han comprimit notablement, mentre que un nombre creixent de comarques s’han situat entorn dels valors intermedis, per oposició al que foren les tendències polaritzadores dels vint-i-cinc anys anteriors.

No obstant això, les àrees creixents han estat, en general, les mateixes que en el període precedent, excepte algun cas particular (la Vall d’Aran). No s’ha produït, doncs, cap redistribució geogràfica de la població de Catalunya, però s’ha reduït el ritme de la seva concentració territorial.

Les comarques més dinàmiques a partir del 1975 són: a la Regió I, el Vallès Oriental, el Baix Llobregat (en particular els municipis més externs a la conurbació barcelonina) i el Maresme (sobretot el baix Maresme), que es beneficien de la desconcentració residencial de l’àrea metropolitana; el Camp de Tarragona, les comarques del Tarragonès i del Baix Camp, que mantenen, malgrat la tònica general, un creixement elevat; i, finalment, la Vall d’Aran, que constitueix un cas excepcional en les zones de muntanya, encara que el seu creixement, en xifres absolutes, no és més que simbòlic.

Les àrees decreixents han estat, en general, les mateixes que tradicionalment van perdent població. Tanmateix, llur decreixement s’ha desaccelerat força si s’exceptuen aquelles comarques de caire industrial més afectades per la crisi econòmica (el Berguedà, el Ripollès i una part de la Garrotxa i del Bages).

Resulta interessant de dissociar, dins el creixement total del període de 1975-81, l’increment natural del saldo migratori.

El creixement migratori ha experimentat un descens molt important en aquelles àrees que, anteriorment, havien rebut els majors contingents d’immigrats; els increments quinquennals d’origen migratori han passat del 23 % al 4 % al Tarragonès, del 22 % al 3 % al Baix Llobregat, del 20 % al 2 % al Baix Penedès, del 17 % al 8 % al Vallès Oriental, del 15 % al 7 % al Maresme, del 13 % al 2 % al Vallès Occidental i de l’ll % al 5 % al Baix Camp. Aquestes comarques, que reberen en total una xifra neta de 231.000 immigrats entre el 1971 i el 1975, en van acollir solament 74.000 durant el període de 1976-81.

Si considerem el conjunt de la Regió I, inclosa la comarca del Barcelonès (que presenta per al darrer període un saldo migratori negatiu), resulta que el nombre net d’immigrats s’ha reduït de 185.000 a 5.700 entre el primer i el segon quinquenni dels anys setanta. En el complex Tarragonès-Baix Camp, la disminució ha estat menor: de 34.613 a 11.445.

Pel que fa a les comarques emigratòries, el nombre no ha variat pràcticament (disset en lloc de divuit); algunes ho eren i han deixat d’ésser-ho (l’Alt Urgell, Osona i la Garrotxa), però altres que no ho eren s’hi han tornat (el Montsià, el Bages i el Solsonès). En conjunt, però, l’emigració s’hi ha fet menys intensa, com ja havíem indicat en l’apartat anterior.

El moviment natural, d’altra banda, ha experimentat variacions menys importants que el moviment migratori, cosa no gens estranya si es considera l’elevada inèrcia de les estructures per edats i per estat matrimonial que el condicionen estretament. Tot i així, les variacions observades són dignes d’anàlisi, perquè segurament anuncien i prefiguren unes tendències que poden, en un futur en el qual potser ja ens trobem, convertir-se en un dels factors principals de variació demogràfica si l’intercanvi migratori continua minvant com ho ha fet fins ara.

Efectivament, resulta instructiu d’observar com el creixement natural ha retrocedit considerablement en algunes de les comarques més creixents (el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental) mentre que augmentava en una sèrie de comarques tradicionalment estancades o regressives (la Vall d’Aran, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre, el Ripollès, la Segarra, el Pallars Sobirà, la Terra Alta i el Priorat). Aquesta evolució, que tendeix a atenuar, encara que lleument, les fortíssimes diferències de creixement natural existents en el territori, manté segurament una correlació amb l’evolució del moviment migratori, en particular dels joves. La reducció dràstica de les migracions es tradueix, igualment, en variacions significatives dels nivells de nupcialitat, cosa que ha de tenir una repercussió innegable sobre la natalitat.

Així, segons les dades disponibles per al període de 1975-79, la disminució del nombre de matrimonis que s’ha produït a Catalunya s’ha manifestat amb major intensitat al Barcelonès i al Baix Llobregat; els casaments han augmentat, en canvi, en una sèrie de comarques de creixement feble: el Solsonès, les Garrigues, la Terra Alta, el Berguedà, la Segarra, el Montsià, la Garrotxa, la Noguera, la Vall d’Aran i el Baix Ebre. Tot i així, la nupcialitat continua essent més elevada a les comarques més expansives (el Tarragonès, el Baix Penedès, el Vallès Oriental, la Selva, el Vallès Occidental, el Baix Camp, el Baix Llobregat i la Vall d’Aran), ja sia per una major propensió a casar-se, o bé per una estructura poblacional més favorable.

S’observa una evolució similar pel que fa a la natalitat i a la fecunditat. Mentre que les comarques de la Regió I coneixien una regressió espectacular del nombre de naixements, algunes de les comarques situades a la cua de la distribució, l’any 1975, com la Segarra, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, la Terra Alta, el Ripollès i la Ribera d’Ebre, han experimentat un augment més o menys consistent de la taxa de natalitat. Cal també assenyalar que els nivells més elevats de fecunditat ja no es donen, segons les últimes dades, al cinturó industrial de Barcelona, sinó més aviat a les àrees de Tarragona-Reus i de Girona-Empordà, on les activitats terciàries mantenen un panorama econòmic menys sinistre.

L’activitat de la població

Quadre 25. Indicador relatiu d'activitat a Catalunya, 1975-1981.

Entre el 31 de desembre de 1975 i l’I de març de 1981, la població de Catalunya va créixer en més de 300.000 habitants; la població activa, en canvi, es reduí en 85.000 persones. Aquesta evolució divergent s’ha traduït en una notable reducció de la proporció d’actius, del 40,4 % l’any 1975 al 37 % l’any 1981. El descens ha estat encara més notable pel que fa a l’indicador relatiu d’activitat, que relaciona els actius amb la població d’edat activa.

Si es té en compte que les persones que es declaren desocupades són actives per definició, semblaria que la disminució de la taxa d’activitat no s’explica tant per la conjuntura econòmica com per altres raons, com ara l’allargament de la permanència en el sistema educatiu i l’anticipació de la jubilació. Ara bé, resulta impossible de no relacionar aquestes tendències a les edats marginals de l’activitat amb les dificultats que han experimentat per a trobar o mantenir un lloc de treball. Tant la anormal inflació del nombre d’estudiants, jubilats i invàlids d’edat activa, com el nombre creixent d’altres actius potencials “desanimats”,36 guarden una relació estretíssima amb la progressió de la crisi econòmica i la destrucció de llocs de treball que ha provocat.

La reducció del nivell d’activitat ha estat més important per als homes que per a les dones, tant en termes absoluts com en termes relatius. En el cas de les dones, un increment de la propensió femenina a treballar ha compensat, molt probablement, una bona part de les tendències negatives experimentades de manera similar per ambdós sexes.

Els serveis i la construcció són les branques d’activitat que més actius han perdut (43.000 i 35.000 respectivament), seguides per la indústria i l’agricultura, amb pèrdues idèntiques de 26.400 actius; el comerç ha perdut uns 8.000 treballadors. De fet, les úniques branques que han guanyat actius són les més minoritàries: energia, aigua i gas i transports i comunicacions. Totes aquestes variacions no han causat, però, una variació substancial de l’estructura de l’activitat segons les branques.

En conjunt, la indústria i el comerç han mantingut el seu pes relatiu, mentre que la construcció, els serveis i l’agricultura en perdien i els transports i l’energia en guanyaven. Durant aquest període, i a partir de les xifres d’actius, no s’observa cap símptoma de la tan anunciada “terciarització”, ans al contrari.

Quadre 27. Població activa i població ocupada, segons el cens del 1981.

Quadre 26. Evolució del nombre d'actius segons el sector, 1975-1981.

Les conclusions són lleugerament diferents si partim de les xifres d’ocupació. Efectivament, la indústria i la construcció mostren una major divergència entre actius i ocupats que no pas els serveis. La terciarització es produeix, doncs, en els llocs de treball, però no en la població activa.

Dues empreses tèxtils tancades: Terrassa Industrial i la Colònia Sedó (Esparreguera). Fins l’any 1977, la desocupació a Catalunya era poc important, però d’aleshores ençà s’incrementà de forma espectacular fins a ultrapassar el 20% de la població activa el 1982. La crisi econòmica provocà la pèrdua de llocs de treball.

La discordança entre les xifres d’actius i d’ocupants ha existit sempre, però al llarg del segle no havia pres mai l’amplada que s’observa actualment. Fins el 1975, en parlar de “població activa” se sobreentenia “població ocupada”. A partir del 1975, i com més va més, aquesta assimilació esdevé impossible i sorgeix el nou tema d’estudi, la desocupació.

Fins l’any 1977, la desocupació a Catalunya era feble i molt per sota del nivell mitjà europeu. De llavors ençà, les xifres i les proporcions de desocupats han anat creixent de manera espectacular. Les estadístiques varien segons les fonts i els criteris emprats, segons que es tracti de desocupació enregistrada (INEM) o de desocupació estimada (Enquesta de Població Activa). Les divergències numèriques no oculten, però, el caràcter d’autèntic flagell que ha adquirit aquest fenomen: a partir del 1982, la taxa de desocupació de Catalunya ultrapassa el 20 % i els desocupats catalans passen a representar més de la cinquena part dels de tot Espanya. A hores d’ara, de cada quatre actius catalans, aproximadament un es troba desocupat.

Quadre 28. Comparació entre desocupació estimada i desocupació enregistrada a Catalunya, 1982.

A partir de les estadístiques de desocupació estimada, s’observa que el grup més nombrós de desocupats el formen els “no classificats”, és a dir, els joves que cerquen la primera feina i que, per tant, no pertanyen a cap sector determinat. L’any 1982, representaven el 36,45 % del conjunt i llur importància relativa ha continuat creixent de llavors ençà. Com ja hem dit anteriorment, la pressió exercida pels joves sobre el mercat del treball no ha de disminuir fins ben entrada la dècada dels noranta, que comencin a entrar en activitat les generacions minvants nascudes a partir del 1976 (aquesta és una particularitat catalana, car, en el conjunt d’Espanya, les generacions comencen a reduir-se a partir del 1969). Atesa l’actual penúria de llocs de treball, la desocupació juvenil continuarà, doncs, molt probablement, en ascens, i serà un component més i més important de la desocupació total. No havent treballat mai, els joves no es beneficien de cap dret; així s’explica la ràpida disminució, al llarg del temps, del percentatge de desocupats coberts pel subsidi.

Quadre 29. Distribució per edats de la desocupació a Catalunya, 1982.

La desocupació dels joves és més notable per a les dones que per als homes i això és degut, sobretot, a les estructures per edats molt diferents de les poblacions actives masculina i femenina. Les edats de màxima activitat, per a les dones, són les que precedeixen el matrimoni, és a dir, entre 15 i 25 anys, mentre que els homes, a aquestes edats, encara no han ingressat tots en activitat. Per aquesta raó, la incidència de la desocupació juvenil té efectes més importants sobre la població femenina que sobre la masculina. El caràcter sovint breu de la vida activa femenina i les dificultats de la situació actual fan que un nombre creixent de dones entri i surti d’activitat sense haver arribat a ocupar mai un lloc de treball.

A més dels joves que cerquen la primera feina i, que, lògicament, tenen una taxa de desocupació del 100 %, les taxes de desocupació més elevades es donen en el subsector de la construcció: 27 % de desocupats enregistrats, 33 % de desocupats estimats l’any 1982. Abans de l’esclatament de la crisi, la construcció ocupava a Catalunya una proporció excepcionalment elevada dels actius, a causa de la importància de la immigració, de l’elevada nupcialitat i del fenomen turístic, sense parlar de la construcció industrial i de l’obra pública. La crisi econòmica comprimí més o menys radicalment tots els components de la demanda immobiliària i, alhora, reduïa el poder adquisitiu privat i la capacitat d’inversió pública. La situació actual, caracteritzada per una feble dinàmica demogràfica i per l’existència d’un parc d’habitatges excedentari o infrautilitzat, fa que les perspectives de recuperació d’aquest sector siguin poc afalagadores. L’extensió de la segona residència, que és en aquests moments el puntal de la nova construcció, sembla que haurà de conèixer límits; la rehabilitació de l’habitatge antic ofereix i pot oferir com més va més noves possibilitats d’ocupació, però no s’adrecen forçosament al mateix tipus ni al mateix nombre de treballadors.

Quadre 30. La desocupació enregistrada per comarques a Catalunya, 1983.

La indústria manufacturera segueix la construcció en ordre d’importància pel que fa a la desocupació. Per a l’any 1982, tant la desocupació estimada com la desocupació enregistrada representaven el 16 % dels actius industrials, xifra molt elevada si es considera que la reconversió del sector tèxtil, que ocupava tradicionalment un nombre molt important de treballadors a Catalunya, s’havia dut a terme en bona part amb anterioritat a la crisi. L’evolució futura de l’ocupació en aquest subsector és molt imprevisible, i depèn de l’evolució de la conjuntura però també del canvi tecnològic i del tipus d’especialització que adopti l’economia catalana dins el nou horitzó comunitari.

La panoràmica territorial de la desocupació és ben variada. L’any 1983, la desocupació enregistrada (no es disposa del detall comarcal de la desocupació estimada) era superior al 30 % al Vallès Occidental i al Baix Llobregat i inferior al 10 % al Montsià, el Solsonès, l’Alt Empordà, el Ripollès, la Cerdanya, la Noguera, la Garrotxa, l’Urgell, la Segarra, l’Alt Urgell, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. Aquestes diferències, sens dubte, no són alienes als canvis de tendència migratòria de què hem fet esment anteriorment.

La Regió I conté prop de quatre de cada cinc desocupats a Catalunya (78,4 %); les comarques del Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat en reuneixen elles soles el 71 %.

Les comarques on es donen les taxes de desocupació més importants, superiors a la mitjana de Catalunya, tenen en comú l’existència d’un destacat sector de la construcció, bé sigui per la importància de l’element turístic i de segona residència, bé sigui pel gran creixement demogràfic experimentat fins fa molt poc. Es tracta del Vallès Occidental, el Baix Llobregat, la Vall d’Aran, el Garraf, el Vallès Oriental, el Tarragonès, el Baix Penedès i el Baix Camp. En canvi, les comarques tradicionalment industrials, però demogràficament menys dinàmiques, mostren taxes de desocupació més moderades i fins i tot baixes en algún cas, com la Garrotxa. Les comarques amb menys desocupació, però, és evident que són les més rurals, tot i que no es pot assegurar si això correspon a un nivell global d’activitat més elevat, a una menor tendència a enregistrar-se a l’INEM o a una distribució més equitativa de la desocupació, traduïda en subocupació.

Conclusió

Sobrevolant, com ho hem fet, els darrers vuitanta-cinc anys de la història demogràfica de Catalunya, s’observa una permanència notable d’aquells trets més distintius de la nostra realitat: comportament reproductiu molt controlat, pes excepcional de l’activitat industrial, caràcter altament urbà de la població. S’observa també, però, una plasticitat, una capacitat d’adaptació, de resposta a les circumstàncies, de metamorfosi dins la continuïtat, que ha estat i que és encara, sens dubte, un dels majors punts de força de Catalunya.

Durant el segle XX, Catalunya ha conegut moments d’estancament i moments d’explosió demogràfics; ha conegut dues allaus immigratòries, però també moments d’emigració, cap a Amèrica o cap a l’exili; ha conegut dues onades d’èxode rural, però també períodes prolongats d’estabilització i, fins i tot, de prosperitat de la població agrària. El comportament reproductiu, sempre controlat, ha estat generalment restringit, però ha conegut també llargs moments d’eufòria.

La població catalana s’adapta i respon a la història, de la qual és actriu. No ens preocupem, doncs, dels problemes que la població, el seu nombre o la seva estructura, puguin crear el dia de demà. Preocupem-nos, més aviat, de quin serà el dia de demà, sabent que la població no hi deixarà de respondre.

Notes

• 1. J. Arango Vila-Belda, Los Censos de población españoles en perspectiva histórica, INE: Jornadas de Estadística Española.
• 2. Els problemes que presenten els diferents censos són diversos. El cens del 1900 només permet de fer una agregació per als tres sectors: primari, secundari i tercian; per al total estatal adopta les 91 categories proposades per Bertillon però, lamentablement, no se segueix el mateix criteri en la presentació provincial. El cens del 1910 presenta 87 categories, amb una gran desagregado dins de cada sector; el problema principal és la importància del nombre d’actius que figuren a les categories “al·luvials” sota l’epígraf “Designaciones generales sin indicación de una profesión determinada”, entre els quals s’inclouen “jornaleros, braceros, peones y destajistas” que han estat distribuïts proporcionalment entre els tres sectors. El cens del 1920 ens enfronta amb l’amplitud de l’epígraf “comerciantes no patronos”. Efectivament, de les 66 categories d’actius, 20 són incloses en el grup “comerç”; J. Arango comenta també aquest tema: “las caprichosas fluctuaciones en las cifras de ocupaciones como ‘comerciante’...” (ibidem); així, el percentatge d’ocupats en el comerç passa del 6,5 % dels actius el 1910 a Fil % el 1920 i al 5,9 % el 1930, etc. Sembla arriscat de fer correccions sobre aquestes xifres, car la definició de la categoria no és gens ambigua. El cens del 1930 és, sens dubte, el millor de la sèrie que comentem: presenta un gran detall i una gran coherència en les definicions dels epígrafs i de les categories. La presentació es fa, però, per al conjunt de Catalunya, cosa que no permet de seguir l’evolució per províncies. Per a l’any 1940 no tenim la riquesa de detalls del 1930 (només hi ha 27 categories, enfront de les 129 que presentava el cens anterior) però no es presenten ambigüitats en les categories. Els censos del 1950 i el 1960 no permeten de desagregar el sector secundan en subgrups (tèxtil, química...), però les branques tradicionals (agricultura i pesca, mines, indústria, electricitat, construcció, comerç transports, serveis...) hi són ben definides.
• 3. Jaime Benavente, La fecundidad en Cataluña en el siglo XIX, comunicació a les “Jornades de Població”, Centre d’Estudis Demogràfics, Barcelona, 1985.
• 4. A. Planellas Llanos, Estudio de la fecundidad y la prolificidad, discurs llegit a la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, 1904.
• 5. N. Nubiola, Defensa de la procreació, comunicació presentada al Primer Congrés de Catalunya, Barcelona 1906.
• 6. A. Boquet, Infeccions i esterilitat; regeneració de la raça o nissaga catalana; higiene político-sociológica, Barcelona 1916.
• 7. E. Puig i Sais, El problema de la natalitat a Catalunya. Un gravíssim perill per la nostra pàtria, Tipografia Vda. Badia, Barcelona, 102 pàgs.
• 8. William J. Leasure, Factors involved in the decline of fertility in Spain, 1900-1950, Population Studies, XVI, 3, març del 1963, pàgs. 277 i ss.
• 9. Joaquín Arango, La teoría de la transición demográfica y la experiencia histórica, “Revista Española de Investigaciones Sociológicas” núm. 10, 1980, pàgs. 6998.
• 10. Massimo Livi-Bacci, Fertility and nupciality changes in Spain from the late 18th to the 20th century, Population Studies, juliol del 1968.
• 11. Josep Vandellòs, Catalunya, poble decadent, Barcelona 1935 (Imp. Sallent, Sabadell) 236 pàgs., reed. del 1985, Edicions 62, Barcelona, amb pròleg de Jordi Nadal i annex de Jordi Pascual i Escutia.
• 12. Anna Cabré, Fecunditat i reproducció a Catalunya al segle XX, tesi doctoral, Barcelona, 1985.
• 13. Aquesta xifra és inferior al saldo migratori estimat per al període, que és de 322.079 persones.
• 14. Joan Vila i Valentí, La aportación murciana al crecimiento poblacional de Barcelona, “Anales de la Universidad de Murcia”, vol. XVII, Facultad de Filosofia y Letras, Múrcia 1958-59, pàgs. 89403.
• 15. Mercè Tatjer, La inmigración en Barcelona en 1930. Los andaluces en la Barceloneta, “Estudios Geográficos”, núm. 159, 1980, pàgs. 119-144.
• 16. Isabel Pujadas i Rubíes, La Població de Catalunya: anàlisi espacial de les interrelacions entre els moviments migratoris i les estructures demogràfiques, tesi doctoral, Barcelona, 1982.
• 17. Anna Cabré i Isabel Pujadas, Poblament i Recursos Humans a Catalunya, Reconeixement Territorial de Catalunya, vol. 6, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Generalitat de Catalunya, 1982.
• 18. Tomàs Vidal i Benedito, La despoblación del campo en Cataluña, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1973.
• 19. L’observació de les estadístiques de defuncions a causa dels anys de postguerra, publicades al Movimiento Natural de la Población de España (INE), mostra la importància anormal del capítol “Muertes violentas”,i dins d’aquest, d’epígrafs com “caídas de altura”, “hambre, sed, frío”, etc., al costat d’unes “ejecuciones legales” netament per sota de qualsevol de les estimacions que han estat fetes a partir d’altres fonts.
• 20. Segons el model de poblacions estables de Lotka, una taxa neta de reproducció del 0,7 correspon a un decreixement anual de l’l %. El manteniment entre els anys 1930 i 1980, per exemple, d’una taxa neta de reproducció d’aquest ordre hauria produït, en la hipòtesi de mortalitat constant i l’absència de migracions, un decreixement formidable de la població de Catalunya, que fóra actualment inferior a 1.700.000 habitants. Això mostra amb quines precaucions s’han d’utilitzar els models, tot i basar-se en dades extretes d’una realitat llargament observada, quan es tracta de fer previsions a llarg termini.
• 21. Armand Sáez, La fecondité en Espagne depuis le debut du siècle, “Population”, núm. 6, 1979, pàgs. 1.007-1.023.
• 22. Excepte Alemanya i Itàlia, on els governs aplicaren una política declaradament a favor de la natalitat basada en la propaganda, els ajuts econòmics a la nupcialitat i la natalitat, i en la repressió, en alguns casos força violenta, de l’avortament. En el cas d’Alemanya, l’èxit fou molt notable.
• 23. És admès comunament que el cens del 1940 és considerablement inflat, sobretot pel que fa a la població urbana: les dobles declaracions de residència d’habitants rurals que gaudien il·legalment de llibretes de racionament, l’interès, en alguns casos, de les noves autoritats per ultrapassar els límits de població a partir dels quals els municipis canviaven de categoria (des del punt de vista de les atribucions pressupostàries) donaren lloc a nombroses irregularitats, de les quals no es coneix prou la incidència estadística. N’hi ha prou amb dir, però, que la ciutat de València, per exemple, tenia més habitants censats l’any 1940 que el 1950, cosa manifestament contrària a la realitat.
• 24. Josep Vandellòs, La immigració a Catalunya, Concursos Patxot i Ferrer, Barcelona 1935, 239 pàgs.
• 25. Lourdes Beneria, Women’s Participation in Paid Production Under Capitalism: The Spanish Experience, The Review of Radical Political Economies, vol. 8, núm. 1, New York, Spring 1976.
• 26. S’ha calculat, per exemple, que la desaparició total de les morts per càncer allargaria l’esperança de vida en néixer en menys de 2,5 anys.
• 27. Anna Cabré, Reflexions sobre l’evolució de la població a Catalunya fins l’any 2000, Catalunya cap a l’any 2000, Publicacions de la Fundació Jaume Bofill, Col·l. Temps futur, Editorial BLUME, Barcelona 1980.
• 28. Patrick Festy, La fecondité des pays occidentaux de 1870 à 1970, “Travaux et Documents”, núm. 85, Cahiers de 1TNED, París 1979, 392 pàgs.
• 29. A. Cabré i I. Pujadas, Tendencias demográficas recientes en Catalunya y su repercusión territorial, “Quaderns d’Anàlisi Geogràfica”, núm. 5, 1984, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona.
• 30. Isabel Pujadas, tesi doctoral, ibidem.
• 31. Víctor Pérez Díaz, Estructura Social del Campo y Éxodo Rural, Ed. Tecnos, Madrid 1967.
• 32. Anna Cabré i Isabel Pujadas, Recursos humanos: la actividad económica de la población, dins Reconocimiento Territorial de Catalunya. Vegeu vol. 7, pàgs. 3540, sobre La participación femenina en la actividad según el estado matrimonial.
• 33. Explotacions fetes, respectivament, pel Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya (1970) i per l’Institut Central d’Estadística i Documentació de la Generalitat de Catalunya (1975). Aquestes dades han estat analitzades per les autores al vol. 7 del Reconocimiento Territorial de Catalunya.
• 34. A. Cabré i I. Pujadas, Factors explicatius del descens de la natalitat a Catalunya, 1975-1979, estudi fet el 1984 sota els auspicis de l’Institut d’Estudis de la Salut, encara no publicat.
• 35. Per a un estudi detallat sobre el mateix tema, aplicat als municipis grans de Catalunya, vegeu A. Cabré i I. Pujadas, Activitat econòmica i potencial demogràfic a les ciutats catalanes, dins Les ciutats petites i mitjanes a Catalunya: Evolució recent i poblemàtica actual, II Setmana d’Estudis Urbans a Lleida, Institut Cartogràfic de Catalunya, 1987.
• 36. S’utilitza com més va més el terme “desanimat” per a indicar aquelles persones que, davant les dificultats, ja han renunciat a cercar feina i a considerar-se actives.