La construcció: una gran indústria i un gran negoci

Del 1915 al 1930 a Catalunya té lloc una forta embranzida del procés d’industrialització. La demanda de treball atragué més de mig milió de persones cap a Barcelona i el Barcelonès, i es produí el ritme d’urbanització més intens del segle. Accions de La Constructora Obrera SA, constituïda el 1919 i Ribas i Pradell SA, una coneguda empresa constructora, constituida el 1926.

La Gran Guerra va tenir uns efectes profundament perturbadors en el mercat de l’habitatge. Alguns dels elements distorsionadors que engendrà han perdurat fins gairebé els nostres dies. La congelació dels lloguers n’és un exemple. El tret fonamental del desequilibri, una oferta rerassagada respecte a les necessitats absolutes d’habitatge, irromp violentament a casa nostra els anys del conflicte. No abandonarà l’escena, fora d’algunes reculades com ara la dels anys trenta, fins a l’actualitat. La societat catalana havia estat envaïda pel “neguit per la llar”.

Com tothom sap, del 1915 al 1930 el procés d’industrialització i d’urbanització a Catalunya agafa una forta embranzida. La conjuntura bèl·lica tingué una incidència important en l’acceleració d’una nova fase de desenvolupament de la indústria catalana —de modernització i de diversificació— que, de fet, arrencava d’abans. L’activitat industrial es localitzava, essencialment, en un territori molt reduït, que pot anomenar-se regió barcelonina. En un espai tan limitat, la demanda de treball atragué més de mig milió de persones procedents de la resta d’Espanya i de les altres comarques catalanes. Es tracta del ritme d’urbanització més intens del segle.

Com és obvi, l’establiment dels nou arribats comportava una demanda d’habitatge de grans proporcions. Els immigrants, però, no tenien un alt nivell d’ingressos, i, probablement, els seus estalvis tampoc no devien ser abundosos ja que venien no tant per la força d’atracció de salaris més alts com per l’efecte d’expulsió d’economies que no els podien mantenir. La inflació que desencadenà la guerra degué provocar la caiguda dels salaris reals dels nivells més baixos o de certs sectors més desfavorits, la qual cosa abocà irremeiablement bona part dels nous demandants a la insolvència econòmica.

Quadre 4. Índex de costos de construcció, 1901-1980.

El preu final dels habitatges es disparà de resultes de la puja dels costos i de la pressió de la demanda creada per la primera allau immigratòria. L’índex de costos de la construcció salta de 100 a 264 entre el 1915 i el 1921 (vegeu quadre 4) a causa de les dificultats en el proveïment dels materials —en uns casos per restriccions de les importacions; en d’altres, per excés d’exportacions— i l’alça dels salaris, forçada per l’encariment dels béns de consum.

Ara bé, la capacitat de despesa en habitatge dels assalariats era petita i poc elàstica. La major part dels ingressos familiars es gastaven en alimentació, de manera que restava poc marge per augmentar la despesa en habitació. El lloguer passà fàcilment a ser una càrrega insuportable en el pressupost familiar dels demandants més desfavorits.

Mentre durà el conflicte, els propietaris urbans es mantingueren a l’expectativa. Pujaren els lloguers, sempre que els fou possible, mentre ajornaven les iniciatives d’edificar nous habitatges. El preu d’escassetat al qual tendí ràpidament el mercat a causa del sobtat excés de demanda, conjuminat amb els trastorns i incerteses en el panorama econòmic causats per la guerra expliquen aquesta expectativa dels propietaris, de la qual no era absent l’especulació. Tanmateix, i contràriament al que hom sol pensar, sembla que, en lloc de guanyar, perderen: les rendes urbanes es desvaloritzaren, atès que els lloguers no augmentaren tant com els preus. Quant als consumidors, van sortir encara més perjudicats. El 1917 ja era ben difícil de trobar a la capital un habitatge econòmic buit. Els anys següents, la gent de pocs recursos s’hauria de conformar a allotjar-se en pitjors condicions que els seus avantpassats: en barraques, de rellogats en habitacles que resultaven massa petits per a una sola família, o havent de restar a la casa paterna.

Quadre 5. Estimació de la inversió en l'edificació d'habitatges al cost dels factors en pessetes corrents, 1901-1980.

El barraquisme s’escampà d’una manera irrefrenable fins a la meitat dels anys vint, i arribà a adquirir unes dimensions que foren motiu de preocupació i de discussió de l’opinió pública. A Barcelona, durant la guerra, el nombre de barraques es doblà, i es multiplicaren novament per tres o per quatre en un lustre. En el moment de màxima “brillantor” —quan un expert en el tema proposa de rebatejar la capital amb el nom de “Barracópolis”— segons alguns autors, cent mil persones viuen sota el sostre de cabanes (Barcelona tenia aleshores uns 820.000 habitants). Per l’ocupació de construccions tan precàries es pagaven quantitats força considerables: deu anys enrere per les mateixes quantitats (en termes nominals) s’arrendaven els pisos modestos. Si afegim les famflies que vivien plegades i amuntegades per imperatius econòmics, podem suposar que un terç o més de la població barcelonina ocupava allotjaments inacceptables a mitjan dècada dels anys vint.

L’oferta reaccionà amb retard perquè la conjuntura bèl·lica oferia oportunitats d’inversió més atractives que les rendes del lloguer. De fet, començava a entrar en crisi el model d’oferta vuitcentista que es basava en la canalització d’un volum estable de l’estalvi cap a l’aixecament de cases. La propietat immoble ja no éra valorada a ulls clucs pels capitalistes com l’actiu d’inversió preferent. La inflació i els canvis ens els preus relatius dels productes, l’estesa incapacitat econòmica de la demanda, la creixent pressió fiscal i la regulació, per part de l’estat, del preu del mercat generaren un clima de malfiança envers la inversió.

No obstant això, les crisis industrials —en la immediata postguerra i a final dels anys vint— i el mateix volum del dèficit d’habitatge acumulat eañaiitzaren un gran flux de capital cap a la cqhstrucoió, què és veié així impulsada a dos granstcieles (un tercer fou estroncat per l’esclat de la Guerra Civil).

La primera de les expansions tingué lloc en el període 1921-1924. Després d’una recessió breu, es retornà al camí de la prosperitat i l’auge es coronà el 1930-1931. A la República, l’activitat edificadora titubejà terriblement, sense caure en una crisi greu, fins ben avançat el Bienni Negre. El rebrot d’una nova forta ascensió el 1935 fou tallat per l’alçament militar dels insurrectes pel juliol del 1936.

Tradicionalment s’ha cregut que el notable ritme constructiu d’aquesta època era una resposta a la política de l’habitatge o d’altres mesures que afectaven els propietaris, i, també, a la instauració de règims polítics dretans. L’índex d’activitat, però, mostra que el que va fer o va deixar de fer l’administració o el seu signe polític no influí decisivament en l’evolució del sector. El clima, be favorable, bé contrari a la inversió, que se suposa crearen els governs en el poder durant el període 1915-1935, es veu desdibuixat en el moviment agregat de la construcció. Aquesta cau en la recessió els anys inicials del directori militar, règim que inspirava confiança als propietaris. I justament quan els desenganyà el continuisme de la Dictadura de Primo en la política d’intervenció del mercat de l’habitatge i de pressió fiscal sobre les rendes urbanes, té lloc la represa, que assoleix els màxims en la crisi i canvi de règim polític, és a dir, en moments d’una gran incertesa.

Quant a les mesures adoptades pel poder polític, es continua tenint una visió poc explicativa del tarannà de la construcció. Les desastroses repercussions de la congelació administrativa dels lloguers (decretada al juliol del 1920), tan airejades per les associacions dels propietaris, no es veuen enlloc.

Tres portades de “Barcelona Atracción”, dedicades a la Barcelona moderna: la Gran Via de les Corts Catalanes (número del juny del 1924), el Portal de l'Àngel (juliol del 1924) i el Passeig de Gràcia (febrer del 1925). Malgrat les crisis industrials —en la immediata postguerra i a la fi dels anys vint— el dèficit d’habitatge acumulat, canalitzà un gran flux de capital cap a la construcció. “Barcelona Atracción”, juny del 1924.

Quan tot just el govern n’ha publicat la disposició, l’edificació de cases pren (els primers mesos del 1921) una volada espectacular. I si el bloqueig del preu d’ús dels habitatges no va actuar fins el 1936 com a desincentiu segurament no va ser només pel caràcter provisional de la llei o la flexibilitat que li donaren ulteriors disposicions. L’estímul de la demanda insatisfeta, primer, i, després, l’estabilitat dels preus també hi contribuïren.

Pel que fa a la nova normativa sobre “cases barates”, és difícil copsar-ne el paper determinant en la puixança de la construcció que tradicionalment se li suposa. La segona llei, de desembre del 1921, no té res a veure amb la formidable expansió dels primers anys vint —com a mínim, directament—, ja que el nombre de cases que s’hi acolliren fou ínfim. És cert que el desenvolupament legal sobre el tema realitzat sota el directori militar tingué una major eficàcia. La darrera normativa sobre “cases barates” resultà força atractiva per a societats promotores amb una gran capacitat financera i per a les caixes d’estalvi, no tant pel finançament directe que aportà l’estat com per les bonificacions fiscals que permetia la llei. Les promocions de grups de cases sota règim de protecció oficial es feren més nombroses. En termes generals, però, no tingueren rellevància. Probablement, no ultrapassaren el 5% del total d’habitatges construïts.

De segur que la política de l’habitatge de la Dictadura tingué un impacte dinamitzador en la construcció més gran del que expressa un percentatge tan minso. Primerament, perquè s’ha de sumar la promoció pública d’habitatges que, per primera vegada, es duu a terme al nostre país8. De tota manera, no és defensable la tesi que la trajectòria de l’activitat constructora en el període d’entreguerres depengués, com dependria des del 1939, del marc político-legal. La qual cosa no vol dir que determinades disposicions no exercissin inequívocament una funció de foment de la producció, com ara la “llei Salmón” de juny del 1935, clàssica mesura de política econòmica anticíclica destinada a combatre l’atur forçós, que estimulà, més que no pas cap altre factor, la iniciació d’habitatges. En general, però, com afirmà un bon coneixedor del tema, fou la iniciativa privada, pels seus propis medis i esforços, qui donà la solució al problema del greu dèficit quantitatiu d’habitatge.

Els afanys de l’oferta anaren dirigits a l’abaratiment del preu final del producte, per tal d’adequar-se a la capacitat de despesa de la demanda. Com que les necessitats d’allotjament eren ingents, proporcionar un habitatge més assequible significava una gran potenciació del mercat.

Els elements que feren possible una rebaixa del cost al consumidor foren, bàsicament, de tipus tècnic i de localització. La generalització de l’ús del formigó va permetre aixecar cases de més plantes i reduí els costos unitaris de construcció. També hi degué haver un avenç en la base tècnica del procés productiu i millores en la productivitat. Però va ésser sobretot l’emplaçament dels nous edificis en àrees allunyades del centre urbà de Barcelona, on el preu del sòl era molt car9, el que féu possible oferir habitatges als treballadors a un preu (lloguer) que podien pagar.

Quadre 7. Percentatge de la inversió en construcció d'habitatges amb relació al producte interior brut de Catalunya, 1955-1981.

És el temps de l’aparició d’enormes urbanitzacions marginals a la perifèria barcelonina. Són creats barris i ciutats sencers nous de trinca. Dins de la capital, es formen del nores barris de cases petites de precària construcció en els suburbis més excèntrics, als districtes de Sant Andreu i Sant Martí, en zones mancades de la més petita infrastructura. A la vora de la ciutat, es constitueix el primer anell de la conurbació. Aquí és on l’edificació es mostrà més febril. Én la dècada dels anys vint el nombre d’habitatges de Sant Adrià augmentà el 502%, el de Santa Coloma el 421% i el de l’Hospitalet el 330%. Diferents nuclis de l’àrea metropolitana, al Baix Llobregat i al Vallès Occidental, també es desenvoluparen notabilíssimament, si bé no a taxes de creixement tan desmesurades com les anteriors. Assenyalem-ne alguns: Gavà (133%), el Prat de Llobregat (102%), Vüadecans (87%), Montcada (165%), Cerdanyola (122%), Sant Cugat (93%).

Els temps difícils, o la gènesi del “primer problema nacional”. 1939-1954

El període inicial del règim franquista, conegut com l’etapa d’autarquia, posà grans dificultats al normal desenvolupament de la construcció. Marginada per la política econòmica del “nou estat”, retòrica a part, la producció d’habitatges es veié durament afectada per les forces causants de l’estancament econòmic del primer franquisme.

El fruit que se’n recollí, un impressionant dèficit d’habitació, significà el sacrifici del benestar de tota una generació d’espanyols, a més d’uns costos excessius pel sistema econòmic de l’etapa següent, que s’hagué d’enfrontar al que s’erigia com a cavall de batalla del desenvolupament econòmic i l’estabilitat social, a allò que en paraules d’alguns personatges vinculats al règim era el “problema nacional” més greu.

A la vista de les dades (vegeu quadre 1) no es pot dubtar de l’extraordinària magnitud de l’estancament i el marasme del sector. Hagueren de transcórrer disset anys des del triomf militar de Franco per a recuperar els nivells d’activitat de la pre-guerra. Aquesta evolució és radicalment diferent de la seguida pels països de l’Europa Occidental, on la recuperació de postguerra es produeix ràpidament. Les taxes per mil habitants d’habitatges construïts a Europa —en economies amb l’equipament productiu considerablement destruït, cosa que no succeí al nostre país— doblen, fins el 1953, les d’Espanya.

Els elements explicatius de l’endarreriment són de dues classes. Uns es refereixen al conjunt de factors que provocaren el col·lapse de l’autarquia (inflació, carestia de factors productius). L’altre causant és el fracàs de la política de l’habitatge, que resulta determinant en un sistema tan fortament intervingut per l’estat.

L’espiral inflacionista, sobretot els anys quaranta, tingué uns efectes força negatius. La intensíssima escalada dels preus (vegeu quadre 4), agreujada per les variacions de ritme i els canvis en els preus relatius, feia molt difícil de determinar el cost final de les obres, la qual cosa introduí una incertesa que foragità els promotors. El pitjor de tot, però, era que s’afegia a la carestia dels materials i de l’energia. Les restriccions de les importacions i els interessos econòmics de poderosos grups oligopòlics (com el del ciment o del ferro) causaven greus escanyaments en l’oferta dels inputs. L’empresari havia de triar entre tenir les obres repetidament paralitzades, i per consegüent tardar un temps llarguíssim i imprevisible a edificar, o bé, comprar els materials en el mercat negre, pagant-los a preus d’escassetat. Com en altres casos, la taxació de preus fou desastrosa: deprimí la producció i alhora encarí els articles regulats.

A més, es registrà una tendència a la disminució de la productivitat i sorgiren problemes en l’organització del treball a l’obra. Es feia sentir la manca de mà d’obra especialitzada, i, en general, la força de treball mancà d’incentius per la brutal caiguda dels salaris reals10; a més a més, la maquinària i els mitjans auxiliars utilitzats resultaven obsolets i insuficients per culpa dels entrebancs que l’administració posava a la importació.

Els riscs semblaren excessius als que tradicionalment invertien en l’edificació de cases, encara més perquè se’ls oferien formes alternatives prou atractives de col·locació del capital.

Quadre 8. Finques urbanes venudes a la província de Barcelona, 1904-1980.

L’especulació de la propietat immoble en fou una de les principals. Com s’observa clarament en les dades del quadre 8, aquest és l’únic període en tot el segle en què l’evolució del mercat del sòl i dels béns immobles és totalment oposada al moviment de l’activitat constructora. L’efervescència de les operacions de compra-venda de solars i cases ja construïdes no és, de cap manera, un fenomen deslligat de la crisi que travessava l’edificació. Es convertí en la inversió-refugi preferida en uns moments en què els beneficis de la promoció d’habitatges eren insegurs. Hom apostava per la revalorització futura del patrimoni immoble, però molt pocs corrien el risc de construir.

En aquestes condicions, l’oferta només atengué la demanda d’alt nivell, que tenia suficient solvència per a poder comprar l’habitatge pagant un preu en el qual es fan repercutir els costos extraordinaris (de sobrepreu dels materials, de finançament, etc) i un superguany per al promotor. Per tant, el gruix de les necessitats d’allotjament restaven sense ésser degudament ateses.

El dèficit absolut d’habitatge existent els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil no era massa gran, perquè, a més de ser poc significatiu el dèficit acumulat (vegeu apartat anterior), el procés d’urbanització s’aturà i, fins i tot, retrocedí; a més, hi hagué una pèrdua de població deguda a la guerra i l’exili. D’altra banda, els habitatges destruïts o seriosament danyats per les operacions militars, pel que sembla, no representaven un percentatge important en termes globals. Ara bé, a partir de la segona meitat de la dècada dels anys quaranta es registra la represa del corrent immigratori, al qual se suma la recuperació del creixement vegetatiu de la població.

La prolongació, durant més d’una dècada, del marasme de la indústria de la construcció significaria que el mercat no podria proporcionar suficients habitatges a la demanda més peremptòria. Mentre l’estoc immobiliari augmentava anualment el 0,84%, la població urbana creixia a un ritme de l’l,62%, exactament el doble11.

A la gent de baix nivell de renda que venia de fora sovint no els quedava més sortida que allotjar-se en barraques. Són els anys de la florida del barraquisme, de la multiplicació per tot arreu, com si fossin bolets, dels grups de “Corees”. Les autoritats tancaren els ulls a aquesta realitat fins que l’exuberància de cabanes resultà un quadre de misèria massa estrident. Llavors es decidiren a ofegar aquesta manifestació tan punyent del fracàs econòmic i la regressió social creant el Servicio de Represión del Barraquisme. Fou inútil. Com també ho fou, llevat del seu aspecte propagandístic, la iniciativa de les autoritats religioses (les “Viviendas del Congreso Eucarístico”, iniciades el 1952).

Els “sense vivenda” constituïen la seqüel·la més lacerant de la crisi estructural de la indústria de la construcció. Però no era l’única. El subarrendament i l’ocupació compartida d’habitació entre diverses famílies representaven formes insidioses i molt més esteses d’”infrahabitatge”.

Quadre 9. Classificació de les famílies pel nombre de persones i les habitacions que ocupen al final del 1950.

El quadre 9 ens ajuda a precisar l’abast d’aquest fenomen. Se’n pot deduir que a Catalunya el 1950 un mínim de 168.000 famílies, o sia, el 21% del total, s’allotjaven en condicions inacceptables, sota el criteri exclusiu d’amuntegament12. La situació encara empitjoraria els anys posteriors, a l’extrem que a Barcelona una de cada quatre famflies vivia rellogada o tenia rellogats, i la meitat o més de les noves famílies romanien a la casa paterna d’un dels cònjuges. La crisi de l’habitatge ja havia deixat d’ésser un problema de les capes més desfavorides per a convertir-se en un conflicte per a les classes mitjanes. Els dirigents polítics no podien bandejar per més temps afrontar l’evidència: l’actuació pública en el sector havia fet fallida. Calia replantejar-se a fons els esquemes de foment de la construcció d’habitatges, si no es volia que el creixement econòmic s’encallés i se suscitessin tensions socials explosives.

Una iniciativa de les autoritats religioses: les Cases del Congrés, a Barcelona, iniciades el 1952.

Seria erroni, però, treure la conclusió que la política de l’habitatge dissenyada entre el 1939 i el 1948 havia estat completament ineficaç. És cert que la llei del sòl del 1947, que pretenia tallar la desviació de capital cap a l’especulació immobiliària, fou lletra morta. Però els ajuts i els incentius oficials per a l’edificació sostingueren i estimularen l’oferta, sense els quals s’hauria ensorrat en una depressió encara més profunda. Per la seva part, els responsables econòmics aconseguiren el principal objectiu que s’havien marcat: contenir les xifres d’atur del sector, importantíssimes en els quadres macroeconomies (un de cada tres aturats corresponia a la construcció). Però els recursos públics destinats al sector, a part d’ésser insuficients, foren canalitzats de manera totalment esbiaixada en favor de les capes socials en què se sostenia el règim, la burgesia i, secundàriament, personal afecte al Movimiento, a qui s’adjudicaren els préstecs oficials i els habitatges “protegits”.

Les mesures d’empara per als qui tenien ingressos baixos foren més demagògiques que altra cosa, com ara la disposició per la qual quedaven exempts del pagament del lloguer els desocupats forçosos. L’única mesura d’efectes realment rellevants, la congelació absoluta dels lloguers (llei d’arrendaments urbans de 1946), resultà falsament protectora. Abans que res, la norma és filla de les circumstàncies. La deprimida capacitat de consum dels espanyols quasi exigia al règim posar fre a la despesa en habitació13, contradient la pretesa funció social, el bloqueig dels lloguers agreujà el problema de l’habitatge per a les classes populars: els lloguers s’encarien fortament per als nous llogaters i, a llarg termini, els habitatges s’oferiren en règim de propietat, la qual cosa significava un sacrifici econòmic més gran per al consumidor. La desvalorització dels lloguers només beneficià els ocupants dels antics immobles.

La construcció d’habitatges de marcat caràcter social restà, a la pràctica, totalment marginal. Els pocs grups que promogué l’estat serviren a la retòrica populista oficial, però no solucionaren la manca d’habitatges a baix preu. Cases al barri de Verdum, de Barcelona, construïdes el 1952.

Consagrat el principi del respecte absolut a la iniciativa privada i el paper subsidiari que pertocava a l’estat en la promoció de l’habitatge, la construcció de les “vivendes protegides” de marcat caràcter social restà, a la pràctica, totalment marginal. Els pocs grups que promogué directament l’estat a través de l’Obra Sindical del Hogar, OSH, (4.800 habitatges fins el 1954), o els Patronats Municipals, serveixen a la retòrica populista oficial, però no solucionen la manca d’habitatges a baix preu. En realitat, els fons públics s’adreçaren al finançament de la promoció privada d’habitatges “protegits” per a la “classe mitjana” (lleis de 1944 i 1948). Els estímuls eren prou llaminers —finançament privilegiat directe al constructor i, sobretot, el compromís de l’estat de subministrar “amb urgència” materials a preus de taxa—, de manera que les sol·licituds no tardaren a desbordar les partides pressupostàries assignades als organismes públics que les gestionaven. Llavors, l’estat féu marxa enrere, en una mostra d’imprevisió que reflectia l’absència d’una veritable política de l’habitatge.

L’anomenat pla nacional de l’habitatge de 1944-1954, que havia de servir de base a la programació oficial, resultà una demostració difícilment superable d’incompetència planificadora. El pla no tenia res de seriós, ni com a instrument de previsió i programació —l’administració el considerava indicatiu per a si mateixa—, ni com a anàlisi econòmica: posats a no saber, no se sap ni quants habitatges hi ha! Els responsables de l’economia només semblaven tenir una cosa clara: que la indústria de base i alguns sectors de la de consum tenien prioritat sobre la construcció en la destinació dels recursos productius, i, per tant, que els fons públics assignats al foment de l’habitatge havien d’ésser limitats. I, com dèiem, efectivament ho foren, la qual cosa no restà influència a la intervenció estatal en el sector.

A continuació esmentem diversos aspectes, imputables a l’acció institucional, que condicionen especialment el tarannà del mercat i de la indústria de l’habitatge. L’oferta es decantà cap a la construcció de cases de pisos d’elevada qualitat per a vendre, cases que fruïen dels beneficis de la protecció oficial. La inflació, combinada amb la congelació dels arrendaments, comportà que no es construïssin cases de lloguer, particularment de baixa categoria, perquè havia deixat d’ésser rendible. La legislació afavorí la tendència del mercat al canvi de règim d’ocupació. Com que la legislació tampoc no limitava el preu de venda, l’excés de poder de compra dels adquirents dels habitatges d’alta categoria pressionà a l’alça els preus (que tendeixen a ajustar-se a la capacitat adquisitiva dels compradors, sempre que es moguin per damunt del nivell que dóna la taxa de rendibilitat mínima acceptable per la inversió). D’antuvi, la diferència entre els costos de construcció i els preus de mercat d’aquests nous habitatges originà una inflació de beneficis als propietaris del sòl i als promotors. La inversió en habitatge es concentrà en aquest submercat, atreta pels superbeneficis, en detriment dels habitatges més modestos, que, tot i amb això, sofriren les conseqüències del procés inflacionari. La caiguda dels salaris reals, conjuminada amb l’augment dels preus d’adquisició dels habitatges, féu inassequible l’accés a la propietat per a la majoria dels demandants. L’ajut oficial “a la pedra” aprofità únicament als agents immobiliaris, que d’aquesta manera pogueren ampliar el seu marge de guanys.

En darrer lloc —fet que no és pas anecdòtic— els habitatges de promoció pública directa, a més de raquítics, eren de tan mala qualitat ja que, com després es reconeixeria oficialment, al cap de pocs anys esdevingueren obsolets o ruïnosos. En aquest aspecte, el sector públic fou un mal model per a la iniciativa privada.

És, doncs, ben clar que la política de l’habitatge del primer franquisme donà allotjament als demandants benestants al preu d’invertir massa recursos amb relació als habitatges construïts, i de crear un enorme dèficit d’habitació per a les classes populars.

El creixement explosiu. 1954-1974

Durant dos decennis, a Catalunya la construcció travessà la més grandiosa expansió de tota la seva història. El parc d’habitatges s’amplià i renovà en 1,4 milions d’unitats —des d’un punt de partida de 850.000—, la qual cosa representa una taxa mitjana de creixement anual del 4,9% (del 5,8% entre el 1961 i el 1975). Per primer cop, la producció d’habitatges augmentava de manera sostinguda més de pressa que la població; exactament el doble del ritme demogràfic, que cal conceptuar com a explosiu. La vertiginosa remuntada del flux d’habitatges per damunt de la corba ascendent de la població féu que es tripliqués la quantitat de nous habitatges amb relació al nombre d’homes, i que s’arribés a quotes de producció quasi increïbles, de 20 unitats per mil habitants (vegeu quadre 6). El boom sorprèn no tan sols per la seva excepcional intensitat, sinó també per la durada. La producció s’incrementà sense interrupció, tret dels retrocessos del 1957 i el 1960 (gairebé obligats, per l’esgotament del model autàrquic i l’aplicació del pla d’estabilització), des del viratge del 1954 al final de la dècada dels seixanta. Superada la davallada de 1969-1972, l’onada del creixement encara tingué prou força per enlairar-se fins el 1975 al punt més alt mai assolit. Veritablement, es tracta d’un creixement explosiu.

Les raons que expliquen aquesta formidable progressió són, bàsicament, de dues classes. En primer lloc, actua com a motor el fort augment de la demanda agregada, que es deriva de l’acceleració de la renda per habitant i de les necessitats d’allotjament induïdes pel procés de desenvolupament econòmic. En segon lloc, el mercat de l’oferta es desenvolupa extraordinàriament, esperonat per l’embranzida de la demanda efectiva i els incentius que li brinda l’estat.

És ben conegut que des de la meitat dels anys cinquanta, que es comença a desmuntar el model econòmic autàrquic, fins a l’esclat de la crisi econòmica internacional el 1973, Espanya experimentà un creixement econòmic accelerat. Com arreu, el procés d’industrialització i modernització econòmica es féu concentrant els factors productius en àrees geogràfiques determinades. Catalunya, com tothom sap, en fou una a oferir avantatges comparatius decisoris (de localització, economies d’escala i aglomeració, tradició industrial, etc). Aquest procés desencadenà una gran onada immigratòria —la segona del segle— a les ciutats catalanes, fonamentalment a les de l’àrea metropolitana de Barcelona, que, automàticament, multiplicà la demanda absoluta d’habitatge. Les necessitats d’allotjament s’elevaren ràpidament i ascendiren a xifres sense comparació en el passat, ja que s’afegien al dèficit acumulat a l’etapa anterior. Donar resposta adequada a ambdues necessitats —les insatisfetes en la interminable postguerra i les que creà la immigració— es pot estimar que implicava un creixement del patrimoni immobiliari del 3% anual.

Ara bé, que aquesta demanda potencial fos feta efectiva en el mercat depenia, abans que res, de la capacitat de despesa de les economies familiars. Doncs bé, el procés de desenvolupament econòmic fou prou intens per a generar els guanys en la renda personal que permetrien de realitzar aquesta demanda absoluta, i, àdhuc, una important demanda addicional (la qual cosa explicaria el percentatge que resta fins a la taxa de creixement real).

Quadre 10. Evolució de la renda per habitant, la despesa en inversió per habitatge i els costos de construcció, 1955-1981.

Des de les dades del quadre 10 hom infereix l’estreta relació existent entre l’evolució de la renda per habitant i la despesa agregada en habitatge. Entre el 1955 i el 1973, la població gastà una suma creixent en habitació a mesura, aproximadament, que incrementava els ingressos. Els costos de construcció van ésser arrossegats a l’alça per la pressió de la demanda, però el retard en què se situaren al pas del moviment ascendent de les dues macromagnituds féu possible una sensible millora quantitativa i qualitativa de les condicions d’allotjament de la població. El 1970, segons el cens, ja existien més habitatges que famílies (de la qual cosa no és deduïble, de cap manera, que hagués desaparegut el dèficit quantitatiu en totes les àrees de mercat de l’habitatge). Pel que fa a l’augment del confort, les dades censáis són contundents. Del 1950 al 1975, a Catalunya el percentatge d’habitatges amb aigua corrent passa del 71% al 97%; els que disposen de bany o dutxa, del 16% al 65%; els que tenen un sistema de calefacció fix, del 4% al 12%14. Un signe de benestar més vistós és el de la crescuda de les segones residències o habitatges d’ocupació temporal destinats a l’oci (1950, 25.550; 1960, 40.470; 1970, 148.674; 1981, 333.215), que aportaren una important demanda addicional.

Com assenyalàvem, l’oferta no va faltar a la cita. El país canalitzà una enorme quantitat d’estalvi cap a la construcció residencial, fins al punt de significar una absorció probablement excessiva de recursos productius. A l’edificació es dedicà, segons les nostres estimacions, el 9% del producte generat per l’economia catalana entre el 1964 i el 1974 (vegeu quadre 7). És una dada que fa pensar que, tal vegada, es detragueren fons d’utilitzacions més productives, o, si més no, es privà el sistema econòmic de tenir un creixement més equilibrat a llarg termini. Deixant, però, al marge les disquisicions entorn les implicacions macroeconòmiques, cal conèixer les raons i característiques del desenvolupament accelerat de la producció.

El tret més destacable de l’evolució del sector és, sens dubte, el canvi estructural operat els anys seixanta en el procés de producció i venda dels béns. La transformació s’ha de considerar revolucionària. Els materials es normalitzen i s’estandarditzen. L’edificació s’acosta a passes de gegant (bé que molt llunyanament) al procés productiu típic de la indústria manufacturera construint en grans sèries productes (habitatges) cada vegada més homogeneïtzats. Tot plegat té com a resultat un cert augment de la productivitat. En la comercialització dels béns, els canvis no són menys profunds. Es formen les societats immobiliàries, agents promotors i gestors de gran capacitat financera —a vegades vinculats a entitats bancàries—, que ràpidament marginarien els propietaris individuals. L’extrema atomització de l’oferta, un dels trets essencials del mercat tradicional, no tardaria a donar pas a una situació de control oligopolístic per part de les societats immobiliàries.

El desequilibri del mercat actuà com a principal força d’expansió i de transformació del sector. L’oferta-Fons, és a dir, el parc d’habitatges en les àrees urbanes, partia de nivells clarament rerassagats respecte a les necessitats totals d’allotjament. L’empenta de la demanda efectiva resultava prou vivaç perquè els agents immobiliaris tinguessin la seguretat que, per molt que augmentessin el flux d’edificacions, continuaria havent escassetat d’habitatges, és a dir, excés de demanda. Per tant, la força a l’hora de contractar restaria a la seva banda, i podrien mantenir una situació en què els preus i les condicions de venda dels habitatges els fossin avantatjosos. Això es traduiria en una elevació dels preus finals de l’habitatge que aniria pari passu al procés d’increment de la capacitat adquisitiva dels consumidors, de manera que els guanys de la renda familiar serien eixugats per propietaris i promotors. L’estat reblà el clau en dirigir la intervenció institucional a rebaixar els costos de producció i donar lliure joc a les forces del mercat. Sense problemes de donar sortida a la producció, subvencionada a l’empara oficial, construir pisos per a vendre’ls es convertí en un negoci d’excel·lents perspectives. Proporcionava beneficis molt superiors als d’altres activitats, fàcilment entre el 50% i el 100%, i a vegades més, del capital emprat pel promotor!15.

Anunci publicat a “Destino”, 23 de març de 1974. Ordres ministerials del 1957 i 1958, referents als coeficients d’inversió obligatòria de les caixes d’estalvi, canalitzaren un flux de finançament suficient cap a la construcció d’habitatges.

La política de l’habitatge aplicada del 1954 endavant va tenir una importància decisiva en la reactivació i desenrotllament del mercat de l’oferta. Principalment, perquè l’estat posà en mans de la iniciativa privada acollida al règim de protecció oficial abundosos fons públics i un sistema de finançament privilegiat. En un altre sentit, la promoció pública directa resultà absolutament transcendental en la revolució del procés productiu i exercí una funció pionera en la construcció massiva d’habitatges. Cal no oblidar tampoc l’impacte estimulant que ocasionà la mateixa importància concedida ara pel règim a la construcció i la garantia mantinguda d’aquesta prioritat en la política econòmica, implícita en les planificacions del model de “desenvolupament”.

En efecte, les autoritats prengueren consciència els primers anys cinquanta de la gravetat de la “crisi de l’habitatge” i del perill que aquesta s’aguditzés a graus socialment intolerables en un imminent futur. La reactivació industrial iniciada per la primera obertura a l’exterior de l’economia espanyola ja era concretada pels responsables d’economia en previsions de fort creixement econòmic i demogràfic de les principals àrees urbanes (pla comarcal de Barcelona, aprovat el 1953). Calia potenciar l’edificació, perquè, com diran els del patronat de l’habitatge de Barcelona, “no cabe duda que una población productora mal alojada, sometida a un régimen de barraquisme o promiscuidad subarrendaticia, no puede tener ningún interés en el desarrollo de una organización económico-social que ni siquiera es capaz de prestarle este servicio indispensable”. Segons els principis ideològics del franquisme, això significava que calien mecanismes eficaços de foment de la iniciativa privada i, secundàriament, que els organismes públics havien d’actuar de manera directa com a agents de la construcció. Tot plegat s’havia d’inserir en alguna mena de pla global per tal d’encaixar-ho en el dirigisme planificador al qual era tan afeccionat el règim.

Postals editades per la Caixa de Pensions.

La redefinició del règim de protecció oficial a la promoció privada s’endegà per la llei de 1954 sobre habitatges de “renda limitada”. El quadre normatiu es completà amb el dit pla d’urgència social de Barcelona (1958), essent modificat el 1963 i el 1968, sense alterar en l’essencial l’esquema. La nova legislació es basava en la concessió de quantiosos ajuts i beneficis fiscals de diversa mena als promotors d’habitatges acollits al règim de protecció: subvencions i primes —en una quantia que, al principi, arribava a representar la meitat del cost total—, generoses bestretes, més préstecs complementaris i exempcions i bonificacions fiscals. Al reguitzell d’auxilis públics es va unir la garantia efectiva del subministrament de materials normalitzats, que la llei declara d’”absoluta necessitat nacional”.

El segon component bàsic de la política de foment de la producció seria la creació d’un sistema de finançament privilegiat. Les ordres de 1957 i 1958, referents als coeficients d’inversió obligatòria de les institucions privades de crèdit (ampliades el 1964), establiren les bases d’aquest sistema, que amb el temps es mostraria com la peça fonamental de l’èxit de la política governamental en el sector. Els recursos captius de les entitats creditícies privades (sobretot, les caixes d’estalvi) aportarien un flux de finançament desvaloritzat —els tipus d’interès es fixaven administrativament— en un volum suficient, la qual cosa seria després utilitzada per l’estat com a mitjà per a reduir la inversió pública en habitatge.

Així mateix es portaren a terme altres mesures, dirigides a la liberalització i flexibilització del mercat, com el desbloqueig parcial dels lloguers (per la nova llei d’arrendaments urbans de 1956), o l’intent, mal reeixit, d’ampliar l’oferta de sòl qualificat i frenar l’especulació (llei sobre règim del sòl i ordenació urbana de 1956).

Potser perquè l’administració dubtava que la promoció privada respongués degudament al que les circumstàncies reclamaven, va prendre les cartes del desvetllament del mercat de l’oferta. Precedint la resta de mesures, una disposició encomanava a l’OSH la promoció de 20.000 habitatges anuals. A Catalunya, aquest organisme aixecà els anys següents tot un seguit de polígons (Verdum, Trinitat, Guineueta, Onésimo Redondo, Sant Roc, etc). Constituïen immenses unitats, de més de mil habitatges cadascuna, que se situaven a Barcelona, i, per primera vegada, també als seus voltants (Badalona, l’Hospitalet) i a altres grans ciutats (Terrassa, Sabadell). En l’acció promotora del sector públic els organismes de caràcter local passaren a tenir un paper important. El Patronat Municipal de Barcelona es revifà (6.000 habitatges construïts en 1939-1953, 22.000 en 1954-1974); i se’n crearen de nous a bastants viles, que compliren una tasca promotora comparable a la de l’OSH o l’Institut Nacional de l’Habitatge (a Sabadell, Terrassa, Badalona, Molins de Rei, Granollers).

Quadre 11. Grau de compliment dels habitatges programats pel pla de desenvolupament econòmic i social segons règims, 1964-1975.

La participació pública, directa i indirecta, en el sector s’emmarcava en un programa de planificació econòmica a llarg termini que pretenia posar solució a les necessitats d’habitatge. Aquest pla, formulat després del bon resultat inicial de la política dissenyada entre el 1954 i el 1958, fou aprovat el 1961 i tenia una duració de quinze anys, terme en què se suposava que desapareixeria el dèficit esmerçant en la construcció un volum de recursos proporcionat i proporcional a la taxa de creixement econòmic estimada. El pensament econòmic dirigista del règim volia creure i fer creure que guiava i controlava el desenvolupament del sector, a l’igual del de l’economia en conjunt. La realitat, però, és ben bé una altra.

L’estat es demostrà incapaç d’atenir-se a les seves pròpies programacions. Els habitatges construïts pels ens públics quedaven sistemàticament per sota de les quantitats prefixades. Per acabar d’arreglar-ho, l’administració retallà dràsticament el volum dels ajuts a les promocions privades d’habitatges de protecció oficial, quan, per raons pressupostàries, s’optà per restringir la despesa pública en el sector (del 1964 endavant). Si finalment es construïren els habitatges previstos —en nombre total, s’ultrapassaren— va ésser gràcies a la tasca de promoció d’habitatges de règim dit “lliure” per part del sector privat, com ho mostren amb tota claredat les dades del quadre li16.

L’errada del criteri planificador de les autoritats evidencia les falles del sistema de política sectorial que se seguí. Realment, el model d’oferta adoptat pel franquisme tecnocràtic donà lloc a un desenvolupament amb greus distorsions.

Un sistema que es basava en el finançament indiscriminat al producte per tal de maximitzar l’oferta —sense importar on, ni de quin tipus—, en què els poders públics fracassen estrepitosament en la política del sòl17, i que orienta la producció cap a la construcció massiva i territorialment concentrada d’habitatges en règim de propietat, havia de contribuir poderosament a l’aparició de profunds desequilibris econòmis i socials.

Ciutat Badia, al terme de Cerdanyola del Vallès, un polígon d’habitatges de protecció oficial inaugurat el 1975. El model d’oferta adoptat pel franquisme tecnocràtic —pla del 1961, amb una durada de quinze anys— donà lloc a un desenvolupament amb greus distorsions.

Cal començar pel punt clau, la desaparició del dèficit d’habitatge, que és més aparent que real. En el zenit de la prosperitat, al començament dels setanta, romanien en servei un nombre força respectable d’immobles absolutament deterioráis i infradotats i continuaven representant un percentatge significatiu les famílies que per imperatius econòmics ocupaven habitatges no adients a llurs necessitats. Com reconeixia el mateix ministre de l’habitatge, “el problema no es tanto que la oferta sea claramente insuficiente respecto a la demanda, sino que existe una fuerte distorsión entre los distintos niveles de oferta y demanda. Es decir, y valga la simplificación, que producimos demasiadas viviendas para ricos y pocas viviendas para pobres. Ahí está el nudo de la cuestión”. És una opinió franca, però no tota la veritat.

Seria millor dir que el model de política de l’habitatge significà que, atès el caràcter regressiu del sistema fiscal i la manca de mecanismes d’assignació dels ajuts oficials a les capes de menor renda, aquests sectors socials subvencionaren els habitatges de famílies d’ingressos superiors (els habitatges d’alta categoria foren la majoria dels construïts a l’empara de la protecció oficial); en canvi, els consumidors econòmicament més desfavorits sovint es veien abocats a accedir al mercat “lliure” sense cap mena de subsidi, ja que la promoció pública directa d’habitatges de tipus “social” era insuficient, i, per altra banda, la inadequació dels beneficis de la llei i el racionament dels fons públics —els “cupos”, vigents des del 1965— retragueren la iniciativa privada de la construcció d’habitatges de baixa categoria sota el règim de protecció.

La regressivitat social del model —qualificable com una redistribució de la renda a l’inrevés, de la gent d’escassos recursos als agents immobiliaris i els consumidors de major capacitat econòmica—, no essent en essència una novetat, com hem vist en els capítols anteriors, presenta uns trets específics. Primer, el que resulta de l’aposta a fons de l’estat pel tipus de règim d’ocupació d’accés a la propietat —mogut pel lema, atribuït al primer ministre espanyol de l’habitatge, de “hacer del proletario un propietario”—, la qual cosa tornà irresistible la inclinació del mercat cap a l’oferta de pisos de compra, preferida pels promotors per la rapidesa de la rotació del capital18. El sacrifici econòmic que imposava a les famílies de modesta posició la compra de l’habitatge esdevingué suportable pel sostingut augment de la renda personal, i, fonalmentalment, per la disposició de crèdits hipotecaris a baix tipus d’interès.

La fi de l’època de les vaques grasses. 1974-1980

A partir de la crisi del 1973 el panorama canvia radicalment. D’una vigorosa expansió es passa precipitadament a una violentíssima recessió. En cinc anys (1973-1978) el nombre d’habitatges projectats es redueix a la meitat. Després d’aquesta davallada, l’activitat ha continuat lliscant per un pendent descendent fins el 1985. En conjunt, la contracció dels darrers deu anys és d’una intensitat realment impressionant: l’activitat productiva, en unitats construïdes, ha minvat a una taxa de decreixement anual mitjana del 9,8%.

La crisi econòmica, d’altra banda, ha colpejat molt més durament la construcció que la resta dels sectors, ja que mentre el conjunt de l’economia alentia el ritme de creixement, aquella sofria una forta davallada. Així ho reflecteixen les macromagnituds més significatives. Entre el 1975 i el 1981 el producte de la construcció en el total de l’activitat productiva disminueix un terç, com a mínim , en quantitat d’ocupacions i la meitat en el producte (vegeu quadre 7). L’esfondrament de l’edificació residencial ha traspassat l’àmbit purament sectorial, i s’ha convertit en un dels factors determinants de l’estancament econòmic general.

Els causants de l’actual marasme són, en essència, la caiguda de la demanda agregada i el tancament dels circuits de finançament privilegiat. El naufragi de la política de l’habitatge ha empitjorat considerablement la crisi.

Com tothom sap, el detonant de la depressió fou l’escalada dels preus iniciada pel sobtat encariment del petroli el 1973. En el nostre sector, la inflació de costos adquireix un caràcter especialment virulent no tant per la puja dels preus dels materials de construcció —que tenen un elevat component energètic—, o perquè l’edificació figuri entre les activitats més intensivament consumidores de transport, sinó per les alces en els salaris.

Quadre 12. Evolució de la renda familiar disponible per càpita i de la inversió per habitatge, 1971-1981.

D’antuvi, l’increment resultant dels preus finals dels habitatges afectà fortament els consumidors, ja que la demanda d’habitatge és, a curt termini, molt elàstica segons les variacions en els preus. Més endavant, quan el manteniment del procés inflacionari i la recessió econòmica provoca l’estancament de la renda real familiar present i entenebreix la renda futura o permanent, es manifesta amb tota profunditat la crisi de la demanda. Aquests fenòmens queden reflectits en les dades del quadre 12. S’observa com la remuntada del cost dels habitatges entre el 1973 i el 1975 deixa enrere la renda personal (renda familiar disponible per càpita). I quan justament, el 1978-1979, el desfasament entre les taxes d’augment dels preus i de la renda es redueix, llavors es produeix l’estancament total, en termes reals, dels ingressos familiars. Tanmateix, la conjuntura no hauria estat especialment crítica si no hagués concorregut un segon factor: l’enduriment extraordinari de les condicions de finançament.

La Ciutat Meridiana, de Barcelona. Les obres s’iniciaren el 1975. La crisi econòmica, iniciada el 1973, ha copejat més durament la construcció que la resta de sectors. El naufragi de la política d’habitatges ha empitjorat considerablement la depressió.

Són, en efecte, els canvis que tenen lloc en el sistema de finançament entre el 1974 i el 1977 el que provoca que un nombre cada vegada més gran de famflies no tinguin prou capacitat econòmica per a accedir a un habitatge als preus del mercat. En aquest context depressiu dels anys setanta, la liberalització i reordenació del sistema financer ha tingut unes repercussions especialment negatives per al mercat de l’habitatge. Les ordres governamentals del 1974, i sobretot les del 1977, que liberalitzen els tipus d’interès i disposen la reducció accelerada dels coeficients dels préstecs de regulació especial, significaren el col·lapse del finançament privilegiat de l’habitatge. Els bancs i, particularment, les caixes —principals dispensadores de crèdit hipotecari—, lliurats d’inversions i de tipus d’interès regulats administrativament, només han estat disposats a concedir hipoteques a condició d’obtenir una rendibilitat igual a la d’altres formes alternatives de col·locar els recursos. Consegüentment, les entitats creditícies han incrementat dramàticament els tipus d’interès. La demanda, incapaç d’assumir les càrregues financeres que se’n deriven, esdevé insolvent: els volums dels fluxos de finançament al sector davallen continuadament des del 1977. La situació no sembla, de primer moment, haver canviat amb la creació (1981) d’un mercat secundari d’hipoteques, possiblement a causa de mantenir-se la inflació en unes taxes excessivament altes.

D’altra banda, malgrat el replantejament a fons del model d’intervenció pública, les mesures institucionals no han aconseguit de canviar gens ni mica el tarannà del mercat. El 1976, els responsables d’economia del nou règim democràtic prenen consciència que la política aplicada pel franquisme d’“ajut a la pedra” és injusta socialment, i, a més, obeeix a un model de creixement que s’esgota: cal estimular el mercat pel cantó de la demanda.

La legislació del dit “habitatge social”, que substitueix la dels vint anys anteriors, pretenia fer un viratge de cent-vuitanta graus en la política de l’habitatge. Els fons públics es destinarien als demandants de menors recursos. Tanmateix, es mantenia la idea de considerar subsidiària l’actuació pública en la promoció directa d’habitatges. No mancava tampoc un programa oficial, el pla triennal.

El resultat fou (fins el 1981) un fracàs estrepitós. Ha quedat demostrat que l’oferta no respon sense incentius i ajuts públics, com també que no n’hi ha prou d’assistir a la demanda si es deixa de costat un sistema de finançament eficaç. L’esquema de finançament de les autoritats duia irremissiblement a la fallida del model, ja que descansava sobre les entitats privades i no pas sobre les institucions de crèdit oficial (i menys que enlloc a Catalunya, que ara fou clarament discriminada). Aquest fet no tenia gaire lògica, quan, d’altra banda, es liberalitzava el sistema financer. Com era de preveure, les caixes s’estarien de concedir crèdits hipotecaris a famílies insolvents, per més que l’estat les considerés els teòrics beneficiaris de la protecció oficial.

La societat constructora de Terramar (Sitges), una concepció pionera de ciutat jardí de repòs i de vacances (1919). Eh dibuixos són de Josep Obiols.

Els rigors de la crisi han forçat la indústria de l’habitatge a transformar-se. L’estructura empresarial registra un procés de concentració originat, d’una banda, per la penetració en el mercat de les grans empreses constructores d’obres públiques i la consolidació d’algunes societats immobiliàries vinculades a elles i a entitats creditícies; d’una altra, per la desaparició de productors marginals que depenien de les qualificacions de protecció oficial. De fet, l’oferta s’enfronta a la necessitat de racionalitzar el procés de producció, pressioñada pels costos en augment i la ineapacitat econòmica de la demanda. Les bases; d’expansió de la indústria tradicional —disponibilitat de mà d’obra barata en abundància i possibilitat de repercutir la puja dels costos als adquirents— són història passada. Des del començament del? anys setanta, els salaris de la construcció han augmentat acceleradament, amb una tendència a posar-se al nivell dels de la resta de sectors industrials. Pel que fa al trasllat de la inflació de costos al preu final, ha topat amb la resistència creixent dels consumidors a mesura que s’estancava llur poder de compra.

No obstant això, la introducció d’innovacions, com ara la de nous elements constructius o, en general, la de la tecnificació de la producció, que tendeix a substituir treball per capital, s’ha vist frenada, entre altres factors per la pròpia debilitat de la demanda. No es tracta únicament d’un problema d’economia financera, o d’una situació recessiva conjuntural. Les perspectives apunten a una reducció dràstica de les necessitats d’allotjament: els moviments migratoris s’han aturat en sec, el creixement demogràfic es desaccelera vertiginosament. Finalment, el marasme del sector s’ha prolongat inacabablement per la pervivència d’un estat de saturació del mercat. L’any 1981, el 13% dels habitatges encara eren desocupats.

1. Vegeu en aquesta mateixa obra, A. Cabré, i I. Pujadas, “La població de Catalunya en el segle XX’VLes autores qualifiquen d’explosiu el creixement demogràfic.

2. En realitat, avui, i encara molt més quan s’inicia la centúria, són nombroses les famílies que ocupen habitatges massa petits o de males condicions per deteriorament o manca de dotacions dels se veis mínims, perquè no tenen prou solvència econòmica per comprar als preus de mercat.

3. El període de la Guerra Civil no és tractat perquè, no cal dir-ho, l’edificació gairebé es deturà; d’altrabanda, continuem tenint un desconeixement pràcticament absolut sobre l’evolució del sector en aquests anys.

4. Cal considerar les dades d’aquest quadre com una primera aproximació que en el futur caldrà revisar. Les estadístiques, quan n’hi ha, són totalment insuficients i poc fiables. Fins el 1950 a Espanya (i a Catalunya) no es féu un cens d’habitatges! Abans del 1961, les estadístiques oficials sobre els habitatges iniciats i acabats registren en realitat una part minoritària del total. Des de llavors, i com a mínim fins el 1980, la recollida d’informació ha millorat, però les estadístiques continuen perdent-ne.

En aquestes condicions, ha calgut recórrer a un seguit de supòsits per tal de poder quantificar el volum d’edificació. D’altra manera hauria estat absolutament impossible d’abastar un índex d’activitat per a tota la primera meitat del segle. S’ha acceptat que els recomptes censáis per dècades (de 1900 a 1940, els “Censos de la població”, i del 1950 ençà, els “censos d’edificis i habitatges”, fets per l’INE) comptabilitzen el nombre d’habitatges realment existents en el moment en què es realitza el cens, a la fi de cada dècada. Per al període que només hi ha censos de la població, s’ha pres com a nombre d’habitatges el de les cèl·lules (fulles d’empadronament) a les quals s’apliquen els coeficients de correcció que els iguala a Barcelona —per això tenim dades sobre els habitatges—. Justifica l’extrapolació el pes del que coneixem —Barcelona— i el fet que els percentatges de l’ajustament són petits (corresponen a la diferència entre els habitatges amb més d’una cèl·lula, segurament perquè eren ocupats per dues o més famílies, i els habitatges sense cèl·lula perquè romarigueren desocupats). El següent pas ha consistit a estimar el nombre d’habitatges dels edificis enderrocats (reposáis o no) per afegir-lo a les diferències intercensals de l’estoc d’habitatges i poder obtenir el total construït entre cada dos censos. Per al període anterior a la Guerra Civil, s’ha partit del percentatge d’edificis enderrocats anualment a Barcelona durant la segona dècada, informació que procedeix dels permisos concedits per l’ajuntament. A partir d’aquí s’han establert les taxes anuals d’habitatges enderrocats: el 0,10% el 1901-1910; 0,15%, el 1911-1920 i 0,30% el 1921-1930. Les xifres resultants d’aquesta i l’anterior operació només alteren lleugerament els valors bruts censáis, perquè les dues correccions són d’una quantia semblant i de signe contrari. Per al període 1941-1980, les taxes d’habitatges enderrocats han estat avaluades pel càlcul de la disminució dels habitatges en cases aixecades abans del 1940, segons la classificació censal dels edificis (i habitatges en el cens del 1981) per l’any de la construcció. Hem suposat que no s’han enderrocat edificis construïts després de la Guerra Civil. Les taxes resultants són (referides al parc a principi de cada dècada): 0,25% anual, el 1941-1950; 0,43%, 1951-1960; 0,59%, 1961-1970; 0,26%, 1971-1980. El criteri adoptat si peca d’alguna cosa és de conservador.

Establerta la xifra d’habitatges construïts per decennis, calia determinar les quantitats que corresponien a cada any. Però les mancances i deficiències de les fonts són tan grans que per al període anterior al 1961 les dades presentaven marges d’error intolerables. Hem cregut que si fèiem la mitjana dels valors per quiquennis els possibles errors quedaven reduïts a unes proporcions raonables. Les estimacions per obtenir-los es basen en:

— 1901-1922: nombre de plantes dels permisos per a aixecar cases i pisos concedits per l’ajuntament de Barcelona, segons elaboració pròpia, obtinguda de les actes de les comissions d’obres i del ple.

— 1923-1935: nombre de plantes de permisos demanats als municipis de més de 10.000 habitants (tret de Badalona), “Butlletí mensual d’estadística”, dins Institut d’Investigacions Econòmiques, 1936.

— 1941-1960: nombre d’habitatges construïts sota règim de protecció oficial Una tierra bajo techo. Veinticinco años del INV en Cataluña, dins Instituto Nacional de la Vivienda, 1964, i El Gobierno informa: La Vivienda. XXV años de la Paz Española, Madrid, 1964; i també, a les dades sobre habitatges projectats i acabats publicades en T’Anuario Estadístico de España”, INE (diversos anys).

— 1961-1980: “Boletín estadístico de viviendas construidas con la protección del Estado”; Ministerio de la Vivienda, i també, els anuaris estadístics. Pel que fa als projectes visats d’habitatges “lliures”, vegeu Reconeixement territorial de Catalunya, vol. 15. Habitatge, Centre d’Estudis i Planificació, pàgs. 91 i ss.

5. Cal observar que aquestes dades no coincideixen amb les referents a habitatges iniciats o acabats de les estadístiques esmentades, i sobre les quals es basen, per dues raons. En primer lloc, els valors que oferim són, en termes absoluts, sempre superiors perquè corregeixen la subestimació de les dades de base (vegeu la nota del quadre 1). En segon lloc, perquè les nostres xifres són una avaluació del volum de l’obra realitzada dins de cada any, expressada en unitats d’habitatge; o sia, que hem tingut en compte la distribució en el temps del procés constructiu típic, a partir del calendari d’obra adoptat per Julio Rodríguez (Una estimación de la función de inversión en viviendas en España, Madrid, 1978, pàgs. 56) admetent el supòsit, irreal, d’absència d’estacionalitat. En conseqüència, sobre les xifres de les fonts esmentades, un cop ajustades, hem operat amb les dades referides als habitatges acollits a la protecció oficial (acabats), Xn = Xn · 0,75 + Xn+i · 0,25 i amb les xifres d’habitatges “lliures” (projectes visats), Xn=Xn-2 · 0,5 + Xn-i · 0,5.

6. La informació que donem es refereix al valor de l’obra executada, o inversió bruta al cost dels factors. Es refereix, per tant, a la despesa en edificació més els costos d’urbanització. No s’hi inclou el cost del terreny ni les despeses i els beneficis del promotor. És oportú saber que el preu final pagat pels compradors no solament és, lògicament, superior, en valors agregats, a aquestes xifres, sinó que ho és de forma creixent, a causa d’haver evolucionat el preu del sòl i els marges de comercialització a un ritme alcista més intens que els costos de construcció.

Les dades són més temptatives que les del quadre 1, perquè a partir d’aquestes ha calgut introduir nous supòsits, certament aventuráis, per a poder transformar l’índex del producte físic en una valoració monetària. El primer pas, l’avaluació del producte físic, és ja una tasca àrdua i plena de riscs, perquè és un camp absolutament verge d’estudi i d’estadístiques. Es dóna el cas que les dimensions i qualitat dels habitatges són extremament variades i canviants en el temps. De manera que és força problemàtic d’establir un patró d’habitatge estàndard en un moment donat, i encara més de determinar quan comença la tendència a ésser substituït per un altre i a quin ritme té lloc aquest procés. L’evidència empírica de què disposen per fer cara els problemes metodològics assenyalats és pobríssima. I no hi ha, que nosaltres sapiguem, cap anàlisi sistemàtica sobre les característiques dels habitatges construïts en tot el període o en una part. Aquest panorama tan desolador ens ha forçat a adoptar supòsits heroics, és a dir, vàlids mentre no es faci recerca sobre la qüestió. Per al període 1901-1935 s’ha suposat que no hi ha variació en el cost real de l’habitatge típic, acceptant que el possible increment de la qualitat va ésser compensat per la disminució de la “quantitat” (superfície) mitjana unitària i millores en la productivitat. Com a habitacle tipus es pren el projecte de tipus mínim de cases per a obrers adoptat per la Generalitat (vegeu, “Revista del CAME”, febrer, 1934). El valor real unitari d’aquestes és raonablement similar al de les cases de característiques anàlogues esmentades a José M. Puyol Laguna, Las casas baratas. Proyectos, planos y presupuestos. La amortización, el seguro. Las sociedades constructoras y el Instituto Nacional de Previsión, Barcelona, 1910; el valor estàndard utilitzat és també ben pròxim, en costos mitjos unitaris de construcció, al dels habitatges econòmics dels anys cinquanta (vegeu, “Boletín económico de la construcción”).

Per al període 1940-1964 s’ha suposat que l’habitatge tipus evolucionà de la classe de construcció anterior a l’habitatge típic de renda limitada del primer grup (segons, la revista “Boletín...”) i superfície total mitjana d’aquest en el darrer any (80m2). El valor resultant relatiu al 1964 ha estat contrastat amb la informació continguda en els documents per a la revisió del pla de l’habitatge de 1961-1976, Revisión del Plan Nacional de la Vivienda. Documentación técnica. Estudios n.” 0 y 11, (Instituto Nacional de la Vivienda, Madrid, 1969) i l’elaboració de Julio Rodríguez (Una estimación...), que parteix d’altres fonts. El nostre supòsit resulta plenament consistent, ja que la xifra del valor mitjà de construcció d’un habitatge de protecció oficial establerta per Rodríguez incrementada pel percentatge que segons l’INV diferencia el cost mitjà unitari a Catalunya i a tot l’estat és pràcticament idèntica a la que aquí s’estima. No és, però, tan acceptable suposar, com hem fet, que en els vint-i-cinc primers anys del franquisme el cost real de l’habitatge augmentà seguint una tendència lineal (a una taxa del 2,71% anual). Algunes informacions qualitatives de l’època poden fer sospitar que per l’esmentat procediment les nostres dades subestimen el valor del producte del període autàrquic. Tanmateix, no tenim informació per a aplicar un càlcul alternatiu; ni tampoc es disposa de dades referents a la dimensió mitjana. Les estadístiques elaborades per la Fiscalia Superior de la Vivienda (fins el 1958) sobre cost i superfície dels habitatges construïts, i publicades a l’“Anuario Estadístico de España” (diversos anys) són inutilitzables, a la vista dels valors inversemblants que surten de mitjana. La font estadística que és continuació de l’anterior “Boletín Estadístico de viviendas construidas con la protección del Estado”, (Ministerip de la Vivienda, 1961-1976) no mostren una tendència definida de la superfície mitjana. Tot plegat ens inclinà a no introduir cap altra modificació a les dades quàntiques de la que resulta d’incrementar linealment el cost unitari pel pas d’un habitatge tipus de “renda tipus econòmic” a un de “renda normal o renda limitada, grup primer” (segons “Boletín económico...”). Del 1965 a l’acabament de la sèrie s’ha admès un increment del cost real equivalent a l’ampliació de la superfície unitària mitjana que tingué lloc entre el 1965 i el 1974 (un 15%), tot suposant, d’acord amb J. Luis Carreras, que l’acreixement del confort —qualitat— i de la productivitat es compensaren mútuament en els costos (“La inflación y la vivienda”, ICE, agost-setembre, 1975). Dóna una taxa de creixement acumulatiu de 1’1,5% anual, que equival a un increment del 25% en el cost real de l’habitatge entre el 1965 i el 1980.

7. Prenc l’expressió d’Aiguader, Jaume: El problema de l’habitació obrera a Barcelona, Barcelona, 1932.

8. El Patronato de la Habitación de Barcelona, després anomenat Patronato Municipal de la Vivienda, fundat al 1927, construí 2.200 habitatges.

9. A Barcelona ciutat, el sòl s’apujà, en valors reals i com a terme mitjà, el 70% durant el primer terç del segle.

10. D’acord amb les estadístiques oficials, entre el 1940 i el 1950 els salaris reals dels treballadors de la construcció disminuïren un 37%. Vegeu, Puerta, Antonio: “Estado actual de la construcción en España”, De Economía, (1952), nos. 17 i 18.

11. Les taxes corresponents al període 1940-1950 es refereixen a les cinc comarques que formen la regió urbana de Barcelona: el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.

12. Establint el llindar en 1,25 persones per habitació. S’ha de tenir present que la cuina és comptada en el cens com una habitació. Naturalment, el dèficit seria molt superior si suméssim els habitatges obsolets.

13. A l’obra Semanas Sociales en España. La crisis de la vivienda, Segòvia, 1954, es troba reiteradament exposada l’afirmació que la majoria de la població no pot destinar més d’un 5% dels ingressos en el lloguer. En una data tan tardana com el 1954, els dos terços dels ingressos familiars es gastaven en aliments i vestits.

14. La informació referent al 1975 procedeix de la Encuesta de Equipamiento y Nivel Cultural de las familias, realitzada per FINE. Els censos del 1970 i el 1981 proven la seva fiabilitat. Naturalment, els percentatges es refereixen a la totalitat del parc. Si es considerés únicament els nous habitatges, l’augment del nivell de dotacions seria molt més accentuat.

15. Segons els experts del Ministerio de la Vivienda, Revisión del Plan Nacional de la Vivienda (documentación técnica), estudio 0, pàg. 121, Madrid, 1969.

16. No es disposa de xifres desagregades perquè fins a la formulació del III P.D.E.S. (1974) els planificadors treballaven a “nivel nacional”!

17. D’acord amb les estimacions contingudes a la Revisió del Pla Nacional de l’habitatge i les nostres referents a les variacions en els costos de la construcció, el preu del sòl s’incrementà més del 1.000% entre el 1946 i el 1950 i el 1961 i el 1965. Entre el 1964 i el 1974 augmentà el 740%.

18. L’evolució del percentatge d’habitatges cedits en règim de lloguer a Catalunya és la següent: 1950, 72%; 1960,63,5%; 1970,46,7%.

19. Les dades sobre ocupacions, procedents del BANC DE BILBAO, Renta nacional de España y su distribución provincial, no desglossen la construcció residencial de la no residencial i l’obra pública.