i Marià Aguiló i Fuster | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Diccionari d’historiografia catalana

Marià Aguiló i Fuster

Historiografia catalana
historiografia historiog
Poeta, bibliògraf, bibliòfil, filòleg, erudit, editor i folklorista.
Palma, Mallorca, 1825 — Barcelona, 1897

Pertanyent a una família benestant de jueus conversos, xuetes, vinguda a menys al llarg de la segona meitat del s. XVIII, cursà estudis secundaris a l’Institut Balear, i el 1844, fugint de l’ambient asfixiant que envoltava les persones de la seva condició a la Mallorca de la primera meitat del s. XIX, es traslladà a Barcelona, on estudià la carrera de dret i, gràcies a les gestions de Joaquim Rubió i Ors i Pau Piferrer, entrà a treballar a la Biblioteca Pública i Provincial (la biblioteca de la Universitat de Barcelona). La feina de bibliotecari es convertí en la seva professió, que compaginà amb treballs arxivístics i bibliogràfics, la recuperació de cançons populars i la lluita per la llengua i la literatura catalanes. El 1849 ingressà en el cos de bibliotecaris de l’Estat i el 1856 fou comissionat per a estudiar els manuscrits catalans conservats a les biblioteques de diferents capitals espanyoles. El 1858 es traslladà a València amb el càrrec de bibliotecari primer de la Universitat, i el 1861 retornà a Barcelona per fer-se càrrec de la Biblioteca Pública i Provincial. Fou mantenidor i president dels Jocs Florals en diverses ocasions i arribà a encapçalar el sector arcaista en la polèmica sobre l’ortografia. Els seus apassionats i agres enfrontaments amb el literat i historiador Antoni de Bofarull l’arribaren a afectar personalment. La feina com a bibliotecari i els contactes amb intel·lectuals i estudiosos li permeteren recollir una gran quantitat de material lèxic per a un diccionari, que, però, no pogué acabar. Malgrat tot, deixà un important fitxer que serví de base per a elaborar el Diccionari Aguiló (1915-34). De caràcter difícil i indecís, al llarg de la seva vida manifestà una capacitat increïble per a l’acumulació de notícies i documentació, però l’afany perfeccionista i els dubtes d’última hora li impediren la culminació de gran part dels treballs encetats. Des de molt jove se sumà al moviment cultural de la Renaixença, recuperador de la llengua catalana i la història dels Països Catalans. En el poema La Ciutat de Mallorque, publicat en La Revista Balear el 31 de desembre de 1843, exhortava els joves poetes mallorquins a cantar les glòries i la història de la pàtria mallorquina, però no fou un historiador en el sentit convencional de la paraula, sinó un recuperador del passat com a filòleg, bibliògraf, editor i folklorista. El seu treball erudit posà les bases històriques i culturals que necessitava el catalanisme polític de l’últim quart de segle. A l’inici de la dècada del 1850 començà la recerca sobre totes les fonts escrites de la llengua i literatura catalanes, que desembocà en el Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, obra premiada per la Biblioteca Nacional l’any 1860, encara que no es pogué publicar en vida de l’autor a causa les seves inseguretats. Després de la seva mort, Marcelino Menéndez Pelayo, aleshores director de la Biblioteca Nacional, encarregà a Àngel Aguiló, fill de Marià, l’acabament de l’obra, que es publicà el 1923. L’objectiu d’Aguiló havia estat inventariar totes les obres escrites en català per poder escriure posteriorment una història de la literatura catalana, que, malauradament, no pogué dur a terme. Malgrat tot, el Catálogo ha esdevingut una obra de referència obligada per als bibliòfils i els estudiosos de la llengua. D’altra banda, també des de la seva joventut, mostrà un interès especial pels romanços i cançons populars i en fou un recol·lector incansable. La feina, començada a Mallorca, la continuà a Barcelona, i el 1848, arran de la mort de Piferrer, amb el qual l’unia una gran amistat, heretà totes les cançons que aquest havia recollit. Alguns anys més tard publicà un Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI (1873-1900), i al juliol del 1893, després de molts anys de treball i esperonat per un article molt crític de Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona, s’afanyà a publicar el Romancer popular de la Terra Catalana, molt ben acollit per la crítica.

Marià Aguiló sentia una gran passió pels llibres, que considerava testimonis vius de la història. El seu amor de bibliòfil el portà al camp de l’edició. El 1873 començà a editar una acurada col·lecció de textos medievals amb el títol “Biblioteca Catalana”, que culminà el seu fill, Àngel Aguiló. El primer fou el Compendi historial de la Bíblia o Gènesi de Scriptura, traduït al català per mossèn Guillem Serra i amb un pròleg de Miquel Victorià Amer; el seguiren el Libre de Consolació de Philosophia de Boeci, traduït per Bartomeu Muntaner; el Libre del valeros e strenu caualler Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell; la Chronica o comentaris del gloriosissim e invictissim rey en Jacme primer i el Libre dels Feyts d’Armes de Catalunya, del pseudo Bernat Boades; el Recull de eximplis e miracles, gestes e faules e altres ligendes ordenades per A-B-C tretes de un manuscrit en pergami del començament del segle XV, tots a càrrec del mateix Aguiló, i el Fèlix de les marauelles del món, de Ramon Llull, traduït per Jeroni Rosselló. L’edició de la Crònica de Jaume I fou utilitzada no solament pels medievalistes de l’època sinó pel lector culte en general i contribuí al foment i a la difusió d’una consciència de col·lectivitat catalana. De fet, la publicació del conjunt d’aquestes obres contribuí a un millor coneixement de la literatura pròpia i a la recuperació d’un patrimoni històric i cultural molt important, base de la definició d’una identitat nacional catalana moderna.

Lectures

  1. ARAMON I SERRA, R.: “Les edicions de textos catalans medievals”, VII Congreso Internacional de Lingüística Romànica I, Barcelona 1955, p. 207-212.
  2. CASAS HOMS, J.M.: “El mestratge de Marian Aguiló”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXXII, 1967-68, p. 139-187.
  3. CAPDEVILA, C.: “Les grans figures del Renaixement de Catalunya. Marià Aguiló”, RC, 1925, vol. II, p. 458-477.
  4. MASSOT I MUNTANER, J.: “Marià Aguiló, col·lector de cançons populars”, Actes del cinquè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes, Barcelona 1980, p. 287-324.
  5. MOLINÉ I BRASES, E.: “L’epistolari d’En Marian Aguiló”, Boletín de la Academia de Buenas Letras de Barcelona, XII, 1925-26, p. 91, 94, 178-186.
  6. TOMÀS, M.: Marià Aguiló, Ajuntament de Palma, 1984 (“Biografies de mallorquins”, 12).
Col·laboració: 
AGR
Llegir més...