Vida i obra
El seu pare, de mateix nom, fou batlle de la vila de Bagà i procurador de les baronies de Pinós, Mataplana i la Portella. Com a servidor de la família dels Pinós, participà en les empreses de Sardenya (1409). Fins el 1428 és citat com a donzell i des del 1430 és anomenat cavaller. Entrà al servei de la família Pinós. Membre arquetípic de la petita noblesa, amb un patrimoni familiar exigu, rebé d’Alfons el Magnànim la castellania d’Aristot (Alt Urgell), que després traspassà al seu gendre Joan Ramon de Cardona, probablement com a dot de la seva filla. Tingué també un fill, Francesc, que fou clergue. Morí abans del 1481.
El 1438 havia enllestit la seva única obra coneguda: les Històries e conquestes del realme d’Aragó e principat de Catalunya compilades per lo honorable mossèn Pere Tomich, cavaller, les quals tramès al molt honorable arquebisbe de Saragossa. El text fou dedicat a Dalmau de Mur i de Cervelló (1376-1456), que fou bisbe de Girona (1415-19), i arquebisbe de Tarragona (1419-31) i de Saragossa (1431-56). Dalmau de Mur exercí, a més, un important paper polític (fou ambaixador a Roma i canceller, entre altres càrrecs), i com a promotor i mecenes cultural. L’obra deTomic abasta des de la creació del món fins al regnat d’Alfons el Magnànim. S’inicia amb uns breus capítols que s’estenen fins a la conquesta romana. Aquesta primera part és clarament deutora dels mites generats al s. XIII per l’obra De rebus Hispaniae de l’arquebisbe de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada. Aquest text, que ben aviat tingué una notable difusió en terres catalanes, fou utilitzat, entre d’altres, a la Crònica general de Pere III, també anomenada Crònica de Sant Joan de la Penya. Amb R. Jiménez de Rada, Tomic reproduí el doble cicle mític de la fundació peninsular, basat en la figura de Túbal, net de Noè, d’una banda, i la d’Hèrcules i el seu successor Hispà, de l’altra. Els capítols següents, dedicats als gots i als primers reis d’Aragó, fins a la unió amb Catalunya, poden provenir de la Crònica general de Pere III. Abans d’entrar en la història del Casal de Barcelona, Tomic destina diversos capítols a desenvolupar la llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons, primers fundadors de la Catalunya comtal, i de les grans nissagues feudals catalanes, que haurien ocupat una part del territori abans de l’entrada dels francs, i que haurien estat confirmats en els seus drets alodials pel mateix emperador. L’origen de la llegenda (que no pot ser gaire anterior al començament del s. XV) sembla ser el desig de justificar uns orígens nacionals independents de França, estat rival de manera gairebé permanent als darrers segles medievals. La llegenda justificà també un pactisme extrem i, amb ell, el poder absolut de la noblesa sobre els seus territoris. En la versió de Tomic, la més circumstanciada fins aleshores, es justifica, a més, la condició dels pagesos de remença. Així, el seu origen fou la covardia dels pagesos cristians sotmesos a la dominació sarraïna (que ja els hauria imposat la servitud i els mals usos), en negar-se a seguir les crides dels emperadors francs a rebel·lar-se. Els capítols destinats als comtes de Barcelona tenen com a base la Crònica general de Pere III. Per al període dels comtes reis, són, tanmateix, notables les influències d’altres cròniques, especialment les de Ramon Muntaner i Bernat Desclot. Però allò que dona una personalitat diferenciada a aquesta part del llibre, i que degué contribuir a la seva difusió, fou l’aportació de llargues llistes de nobles que participaren en les empreses italianes, que Pere Tomic degué confeccionar a través de la tradició familiar o de testimonis propers. D’altra banda, al llarg del text és palès el desig d’enaltir històricament la família Pinós, a la qual servia, mitjançant la recreació d’esdeveniments històrics i llegendaris, com la llegenda del Rescat de les Cent Donzelles.
La impressió de l’obra per Joan Rosembach, el 1495, suscità una crítica demolidora per part de Pere Miquel Carbonell en les Cròniques d’Espanya. Tanmateix, el seu èxit en provocà dues noves edicions: el 1519, per part del mateix Rosembach; i l’any 1534, de Carles Amorós –aquesta darrera, revisada per l’humanista Martí Ivarra, autor a més d’una epístola introductòria i d’un capítol dedicat a Ferran II, ambdós d’un gran interès–. Aquesta darrera versió de l’obra ha estat objecte de diverses reimpressions: Barcelona 1886, València 1970 i Bagà 1990. El text fou objecte, també, de sengles versions italiana i castellana.
Lectures
- ALCOBERRO, A.: “Medievals i moderns. El debat historiogràfic en la Catalunya del segle XV”, Afers. Fulls de recerca i pensament, 19 (1994), p. 537-554.
- DURAN, E.: “La difusió de l’obra de Pere Tomic: edicions i manuscrits”, L’Avenç, 165 (desembre del 1992), p. 32-34 i 51-53.
- IBORRA, J.: edició crítica i estudi lingüístic de Tomic, P.: Històries e conquestes del realme d’Aragó e principat de Catalunya, Departament de Filologia Catalana de la UV, 1998 [tesi doctoral inèdita].
- — “De la crònica dinàstica a la intervenció aristocràtica. Fonts orals i escrites de les Històries e conquestes de Pere Tomic”, Recerques, 40, 2000, p. 15-39.
- PEDRALS, X.: Pere Tomic: la història segons els cavallers, El Vilatà, Gironella 1994.