El granitoides hercinians i les roques filonianes associades

Mapa de la distribució de les roques ígnies i metamòrfiques dels terrenys paleozoics als Països Catalans. Observeu com les àrees afectades per metamorfisme regional de grau mitjà o alt envolten els massissos formats per ortogneis, i també la relació entre les àrees afectades per metamorfisme de contacte i els granitoides intrusius, la intrusió dels quals ha provocat el metamorfisme.

Maber, original de Jordi Carreras

Els terrenys hercinians dels Països Catalans, anàlogament als d’altres sectors de la Serralada Herciniana, es caracteritzen per l’abundància d’intrusions de granitoides. Deixant de banda els granitoides prehercinians —cadomians o ordovicians—, a partir dels quals s’originaren els gneis gràcies a l’efecte del metamorfisme i de la deformació durant l’orogènia herciniana, els granitoides hercinians són majoritàriament intrusius i, a grans trets, hom pot fer-ne dos grups: els leucogranits moscovítics i les granodiorites i d’altres granitoides associats, que predominen àmpliament sobre els leucogranits. Tots els granitoides a què ens referirem, així com les roques plutòniques intermèdies i bàsiques associades, tenen un caràcter calcoalcalí. Aquest és el quimisme propi de les roques ígnies presents a les feixes orogèniques lligades a les zones de subducció. La gènesi dels magmes dels quals deriven pot ésser relacionada amb l’anatèxia cortical d’una zona profunda de l’escorça continental o bé, més probablement, pot tenir un origen híbrid, on intervindrien magmes generats a profunditats més grans —en el mantell, per fusió a la zona de subducció— i magmes procedents de la fusió de l’escorça continental. En tot cas, els magmes d’origen anatèctic, generats en les àrees de metamorfisme regional avui accessibles, semblen bastant subordinats en relació als de procedència més profunda. Els pòrfirs deriven de magmes similars als que han originat els granitoides. Les diferències entre les dimensions i la geometria dels cossos de pòrfir i les dels granitoides, així com les diferències microstructurals, són degudes al fet d’haver estat emplaçats en un sistema de fractures obertes i a haver conclòs la cristal·lització després d’una ràpida davallada de la temperatura. Els lampròfirs, de composició més bàsica que els pòrfirs, tenen caràcter alcalí i no guarden cap relació genètica amb l’emplaçament dels granitoides hercinians. Tenen relació amb un magmatisme d’afinitat basàltica d’edat mesozoica, del cicle alpí.

Els leucogranits moscovítics

Formen petits cossos o "stocks" que es localitzen en nivells relativament profunds, ja que la seva presència és limitada exclusivament als terrenys metamòrfics de grau mitjà o alt. Sovint s’associen a filons i a petits cossos de roques aplítiques i pegmatítiques que poden envair les roques metamòrfiques circumdants.

Són presents a tots els massissos de gneis dels Pirineus: a l’Aston —granit d’Aix—, el Canigó —granit profund del Canigó—, el roc de Frausa i l’Albera. També són presents en el dom metamòrfic de Bossost, on els gneis no arriben a aflorar. A la part septentrional del cap de Creus afloren els dics i els filons de pegmatites associades, però a banda d’alguns cossos leucogranítics de dimensions decamètriques, hi són absents. A la Serralada Costanera catalana només són presents a les Guilleries.

L’emplaçament dels leucogranits moscovítics es produí aproximadament al mateix temps que el clímax metamòrfic, i sincrònicament amb algunes estructures menors de deformació. En alguns d’aquests cossos han estat obtingudes edats radiomètriques de 335 ± 15 milions d’anys. Tots aquests fets suggereixen que els leucogranits són anteriors als batòlits granodiorítics.

Els batòlits granodiorítics

El batòlit granodiorític de la Maladeta, a la zona axial dels Pirineus, té caràcter posttectònic i és emplaçat en un domini relativament superficial. Al seu voltant es desenvolupa una aurèola de metamorfisme de contacte. Majoritàriament és constituït per granodiorites, encara que en la seva composició intervenen des de leucogranits fins a tonalites. De gabroides només se’n troben en cossos de dimensions reduïdes al sud-est de Taüll. A la fotografia, el pic de Besiberri, que s’alça en el batòlit de la Maladeta.

Jordi Vidal

En general, es tracta de batòlits que afloren en superfícies d’alguns centenars de quilòmetres quadrats. Llur edat és herciniana. Possiblement, les edats dels diferents batòlits cobreixen un període que comprèn, com a mínim, el Carbonífer mitjà i el superior. Els batòlits del Priorat i el Montnegre són posteriors al Viseà-Namurià, ja que intrueixen en materials carbonífers d’aquestes edats. Els dels Pirineus són posteriors al Namurià-Westfalià i anteriors al Westfalià D - Estefanià. Tanmateix, les dades radiomètriques donen una gamma d’edats lleugerament més àmplia que la deduïda a partir de criteris estrictament geològics: s’han obtingut edats —265 milions d’anys per al granit de Costabona— fins i tot lleugerament posteriors al límit Carbonífer-Permià (286 milions d’anys).

Majoritàriament tenen caràcter posttectònic, en el sentit d’haver-se emplaçat posteriorment a les fases de deformació principals i, per tant, tallen les estructures de deformació generades durant els episodis deformatius esmentats. Això no obstant, alguns batòlits, particularment els situats més al N, mostren evidències d’haver intruït durant l’orogènia, amb anterioritat a les darreres fases de deformació herciniana. Els granits de Bassiers, Querigut, Millars, Rodes, Roses i el sector nordoriental del de la Jonquera forneixen bons exemples d’aquest fet.

La quasi totalitat d’aquests batòlits són emplaçats en dominis relativament superficials des del punt de vista estructural, constituïts per roques paleozoiques que no havien estat afectades pel metamorfisme regional o que ho havien estat només en un grau baix o moltbaix. Al voltant s’hi formen aurèoles de metamorfisme tèrmic de contacte. En alguns casos, però, no s’observa l’aurèola de contacte. Això succeeix al voltant d’una gran part del granit de Costabona, emplaçat quasi totalment en els gneis del Canigó i en alguns sectors de les vores dels batòlits de Montlluís, Querigut i Sant Llorenç-la Jonquera, on els granitoides es posen en contacte amb gneis o esquistos de grau mitjà. A alguns batòlits, en particular els dels Pirineus orientals llevat del de Costabona, els ha estat atribuïda una forma estratoide, amb les fàcies més bàsiques situades preferentment a les zones basals.

Si bé en la constitució petrològica dels batòlits i "stocks", els termes granodiorítics solen ésser els més abundants, llur composició és força variable, ja que la gamma de composicions que intervenen en la seva constitució va des de les tonalites als leucogranits, passant per les granodiorites, els granits monzonítics i els granits biotítics. També hi són presents alguns termes més bàsics, però sempre d’una manera subordinada: es tracta principalment de quarsodiorites i diorites que, a més de formar petits cossos, com per exemple el de Susqueda a les Guilleries i el de la Pena a les muntanyes de Prades, són molt freqüents, en forma d’enclavaments de dimensions decimètriques, a l’interior de les granodiorites. Molt més rars són els cossos de roques gabroides i ultramàfiques, que en tot cas sempre són de dimensions reduïdes. Cal esmentar les boïtes i les hornblendites olivíniques d’Hortsavinyà al Montnegre, els gabroides i les peridotites de Mas Claret a l’Albera, les gabrodiorites del massís del roc de Frausa i els gabroides de Taüll al SE del batòlit de la Maladeta. La presència de tota la gamma de composicions no se sol donar en tots els massissos, de manera que cada batòlit sol presentar una presència i una distribució de fàcies desigual. Així, mentre alguns són fonamentalment granodiorítics, com el batòlit de la Maladeta, en d’altres, com a les Gavarres, les fàcies leucogranítiques es troben molt esteses. Això mateix succeeix amb les fàcies tonalítiques, que poden ésser molt abundants en alguns sectors, com al SW del massís del Montnegre o al N del batòlit de la Jonquera. Generalment, els batòlits dels Països Catalans no presenten zonacions de composició regular i ben definida, com les descrites als granits de Borderes i del Querigut, si bé és freqüent que els termes intermedis i bàsics se situïn a la perifèria i a les parts marginals més profundes dels batòlits, mentre que els termes leucocràtics solen ocupar posicions més apicals. Tanmateix, en molts casos els granits leucocràtics pertanyents a aquest grup de granitoides es presenten intruïts en els altres granitoides. En relació amb aquests contactes intrusius cal assenyalar les mineralitzacions de scheelita (CaWO4) dels voltants de les muntanyes de Prades, que es presenten en eixams de filons i en diàclasis dintre dels granits mès càlcics, però sempre a prop d’aquests contactes intrusius. En els massissos on la presència de leucogranits és abundant, com a les Gavarres, també acostumen a ésser freqüents les roques filonianes àcides, tals com les aplites, les pegmatites i algunes varietats de roques felsítiques, possiblement, totes elles emparentades espacialment i temporalment amb l’emplaçament dels leucogranits.

Les roques filonianes associades

En els batòlits és freqüent la presència de nombrosos dics de roques filonianes o hipoabissals. Els més nombrosos són els dics d’aplites i de pegmatites que corresponen a l’etapa final de la cristal·lització dels granitoides, quan una fase fluida residual, essencialment quarsofeldspàtica i rica en aigua, cristal·litza en les esquerdes obertes en el granitoide ja consolidat. Alguns d’aquests filons també penetren en les roques metamòrfiques encaixants. Les altres roques filonianes presents són els pòrfirs i els lampròfirs. Llur distribució és molt irregular, ja que si bé són abundants en alguns massissos —els pòrfirs al SE del Maresme i les Guilleries i els lampròfirs a l’E de les Gavarres—, són quasi o totalment absent en d’altres. D’altra banda, la presència d’aquestes roques no és necessàriament lligada als granitoides, ja que els dics d’ambdós tipus són freqüents en els terrenys metamòrfics.

Els pòrfirs presenten una gamma de composicions similar a la dels granitoides. Així, van des dels tipus granítics fins als quarsodiorítics, i els granítics i granodiorítics són els més abundants. A la Serralada Costanera catalana (Collserola, Maresme, Montnegre, Montseny, Guilleries i Gavarres), on són molt abundants, formen un eixam de dics quasi paral·lels de direcció aproximada WSW-ENE. Considerant tota la regió, la direcció dels dics forma una petita inflexió: així, al SE, a Collserola, els dics tenen una direcció SW-NE predominant, mentre que al NE, a les Gavarres, la direcció predominant és E-W. Els dics de pòrfir no són tan abundants en els granitoides situats als Pirineus.

Els lampròfirs són especialment abundants en el sector nordoriental de les Gavarres, on predominen les fàcies de granits leucocràtics rosats. Hom pot observar-los en molt bones condicions en el tram de costa comprès entre Calella i Fornells i, en particular, a les rodalies d’Aiguablava. Els lampròfirs d’aquest sector són subparal·lels als dics de pòrfir i han estat classificats com de tipus espessartita —amb plagiòclasi i amfíbol— i com de tipus camptonita —amb plagiòclasi i piroxè—. Només n’ha estat publicada una datació radiomètrica, realitzada en un dic a prop de Begur, pel mètode potassi-argon. L’edat obtinguda és de 185 milions d’anys, és a dir, Juràssic inferior-mitjà, aproximadament. Així doncs, probablement, els lampròfirs ja no corresponen a roques del cicle hercinià, sinó a l’activitat ígnia relacionada amb la tectònica d’extensió mesozoica del cicle alpí.