Mapa de distribució dels principals afloraments de terrenys triàsics als Països Catalans.
Maber, original de l’autor
El cicle triàsic comença amb els terrenys situats per sobre de la discordança de la base del Mesozoic (248 milions d’anys) i comprèn tot el Triàsic i l’Hettangià (Juràssic més inferior): El seu límit superior és una important discontinuïtat, que a les zones més marginals de la vora oriental d’Ibèria esdevé una veritable discordança. Durant aquest cicle, als Països Catalans, podem distingir tres grans dominis paleogeogràfics: el marge oriental d’Ibèria, que comprèn la Serralada Costanera catalana, el substrat de la conca de l’Ebre i la Serralada Ibèrica; el domini pirinenc, i el beticobalear. Cadascun presenta una evolució particular que es tradueix en unes característiques estratigràfiques pròpies. Aquests dominis corresponen a grans unitats limitades per sistemes de falles normals que actuaren durant aquests temps com a conseqüència de l’extensió cortical que caracteritzà el marc geodinàmic durant el Triàsic i principis del Juràssic. El domini pirinenc correspon al "rift" cantabropirinenc que limitava Ibèria pel N, i el beticobalear correspon al que la limitava pel S. L’estirament cortical afavorí l’ascensió de magmes basàltics. Durant el cicle Triàsic el vulcanisme alcalí adquirí una certa importància.
Els materials que omplen les conques triàsiques reflecteixen la interacció de diferents velocitats de subsidència i les influències terrígenes i les repetides transgressions de la mar Tetis, que avança cap al NW i W. Aquestes transgressions, que són les responsables de la sedimentació de carbonats i de gruixos importants d’evaporites a les àreas intracontinentals més subsidents, semblen ésser degudes a variacions eustàtiques del nivell de la mar en relació a processos tectònics. Reflectirien les variacions del volum de les dorsals oceàniques com a resposta a les variacions de la velocitat d’expansió dels fons oceànics.