El cicle juràssic comença amb terrenys carbonàtics, situats sobre la discontinuïtat que limita el cicle triàsic, com els del cingle de la mola de Colldejou, que pertanyen al Lias o Juràssic inferior. L’àmbit de la mola de Colldejou pertany al marge de la conca mesozoica, i el Juràssic mitjà i superior així com el Cretaci inferior hi manquen. Sobre el Lias, erosionat, i a través d’una superfície de ferruginització, descansen els terrenys del Cretaci superior (colors beix marronós, sobre la mola).
Jordi Vidal
El cicle juràssic s’inicia amb els terrenys carbonàtics situats per sobre de la discontinuïtat major que limita superiorment el cicle triàsic. A la vora oriental d’Ibèria comença al Sinemurià (206 milions d’anys), edat de les bretxes dolomítiques que recobreixen expansivament les diferents unitats triàsiques. Als Pirineus, la discontinuïtat sedimentària que separa les fàcies carbonàtiques marines del sostre del Triàsic de les dolomies i evaporites de la base de la superseqüència juràssica se situa a l’interior de l’Hettangià (a la part alta de la superseqüència triàsica hi ha fòssils hettangians). De tota manera els nivells ben datats més baixos del Juràssic són del Sinemurià.
A la vora oriental d’Ibèria, el sostre d’aquest cicle és ben determinat a partir de recobriments expansius marginals i de les seves conformitats correlatives: cau a l’interior del Valanginià, això és entre 138 i 131 milions d’anys, edats de la base i del sostre d’aquest estatge. Als Pirineus, hom acostuma a situar aquest límit a la base del Valanginià. De tota manera aquesta discrepància pot explicar-se fàcilment pel caràcter comprensiu del Neocomià (Berriasià, Valanginià i Hauterivià) en el qual abunden les fàcies continentals. Així doncs, el cicle juràssic comprèn pràcticament tot el Juràssic (Lias, Dogger i Malm) i la part baixa del Neocomià (Berriasià i part baixa del Valanginià possiblement).
Mapa de distribució dels principals afloraments de terrenys juràssics als Països Catalans.
Maber, original de l’autor.
Al marge E d’Ibèria s’han definit set seqüències deposicionals que, a grans trets, es poden correlacionar amb les que s’han observat a la vora S de la conca pirinenca. Cal tenir en compte, per a comprendre certes petites discrepàncies entre la importància relativa que es dóna a les discontinuïtats d’aquests dos àmbits, que la vora oriental d’Ibèria constitueix el marge occidental de la Mesogea, mentre que l’àmbit dels Pirineus correspon a una conca allargassada entre la Mesogea i l’Atlàntic, amb relacions variables amb aquestes dues mars. Així, durant el Lias, a l’àmbit pirinenc s’estenia una mar epicontinental que unia l’Atlàntic amb la Mesogea. Durant el Dogger la part central de la conca pirinenca emergí i el massís de l’Ebre (Ibèria) s’uní amb el Massís Central francès. Per tant, durant el Dogger la part occidental de la conca pirinenca era oberta a l’Atlàntic, mentre que la part més oriental s’obria cap a la Mesogea. A començament del Malm es restablí la comunicació entre la Mesogea i l’Atlàntic a través de la conca pirinenca, i immediatament després tingué lloc un basculament que provocà l’emersió de la part occidental de la conca pirinenca, mentre que l’oriental seguia oberta a la Mesogea. A l’àmbit balear i al de l’extrem oriental de les zones externes bètiques (àmbit beticobalear) no han estat realitzades anàlisis seqüencials tan detallades i uniformes en tot l’àmbit com a la conca pirinenca i al marge oriental d’Ibèria. D’altra banda, aquests són uns àmbits de la Mesogea més distals que els comentats fins ara, i, per tant, amb menys recobriments expansius. En aquest àmbit es troben moltes de les conformitats correlatives dels recobriments expansius que permeten de definir seqüències deposicionals a la vora d’Ibèria. Destaca la successió estratigràfica de l’illa de Menorca, més afí a les successions de la vora d’Ibèria que no pas a les del domini beticobalear; malgrat això ha estat descrita conjuntament amb les de la resta d’illes balears, ja que no se’n coneix la posició paleogeogràfica exacta —també podria correspondre el Prebètic més extern— i d’altra banda, el grau de coneixement que se’n té és similar al de les altres illes veïnes. El domini beticobalear es caracteritza per un progressiu aprofundiment de la mar en direcció a les zones més internes, és a dir cap al SE; aquesta tendència ve complicada per zones d’alts paleogeogràfics.