L’estudi del relleu, o geomorfologia, cerca d’interpretar els fenòmens i processos que han intervingut en el seu afaiçonament: reconstruint la progressió successiva que han sofert els relleus per arribar a la seva forma actual, reconstruïm alhora la sèrie de fenòmens que s’han succeït en la història geològica recent. Els agents externs afaiçonadors del relleu, cursos d’aigua, onatge, gel i vent, estan contínuament actuant i alterant el paisatge. La seva acció dona lloc a relleus d’erosió o erosionals i relleus deposicionals o de sedimentació. Les platges (delta de l’Ebre, en la fotografia) representen un cas excel·lent de relleu deposicional, ja que acumulen alhora materials vinguts de les conques fluvials i materials arrencats per l’onatge de les roques costaneres, retreballats superficialment per l’erosió eòlica.
Jordi Vidal / ECSA
Hom estudiarà aquí l’evolució recent del relleu dels Països Catalans i de les àrees submergides entre la península i les illes Balears. Aquesta evolució ha estat i continua essent determinada per la combinació de tres fenòmens. En primer lloc, per la continuació del procés d’extensió cortical, iniciat al final de l’Oligocè o al començament del Miocè i estès a tota l’àrea considerada al llarg del Miocè, que produí l’enfonsament de la regió que avui dia ocupa la mar catalana i, consegüentment, facilità l’accés a la mar dels rius que provenien de la Conca de l’Ebre, conca que fou endorreica durant bona part del Miocè. En segon lloc, per l’anomenada crisi messiniana, que va afectar dramàticament la Mediterrània al final del Miocè, durant la qual es produí un descens molt pronunciat del nivell de la mar i, per tant, del nivell de base dels rius que hi desembocaven, i això ocasionà una erosió molt important de les parts que quedaren emergides, amb un fort encaixament de la xarxa fluvial, que encara es pot reconèixer avui dia. I finalment, pels canvis climàtics esdevinguts durant el Quaternari, que van produir diversos episodis successius de glacialisme als Pirineus, d’una importància cabdal en l’afaiçonament de la morfologia actual d’aquesta serralada, però que també van fer sentir el seu efecte en la resta dels Països Catalans.
A les parts altes de les muntanyes dominen els processos erosius sobre els d’acumulació. Això fa que, en aquestes àrees, hi aflori predominantment la roca nua, mentre que els sediments s’acumulen només en petites depressions o raconades. En el cas de la fotografia, feta als ports de Beseit, aquestes depressions han estat produïdes predominantment per fenòmens de dissolució.
Llorenç Sàez / Biopunt.
Els resultats de la combinació de tots aquests processos actuant sobre el nostre territori seran descrits en quatre capítols, que tractaran, el primer, de la morfologia submarina i litoral de la nostra; el segon de la formació i evolució de la xarxa fluvial actual; el tercer del glacialisme quaternari als Pirineus; i el quart, del desenvolupament i l’evolució del sistema càrstic, tan important en un país com el nostre, en què hi ha àrees molt extenses on afloren roques carbonàtiques.