La Natura és regida per una dinàmica diversa, d’intensitat variable en el temps i l’espai, que a voltes presenta una gran violència. El 1970 una allau de terra originada al Nevado Huascarán, als Andes del Perú, arrasà la ciutat de Yungai i provocà 18 000 morts; al mateix massís, el 1962 una allau de magnitud més petita ja havia produït 4000 morts a Rancahirca. L’any 1976 diversos terratrèmols assolaren la regió de Friuli (Itàlia), amb un balanç de més de 1000 morts, Guatemala amb uns 25 000 morts i les regions de Tang-Chan i Tien-Tsin (Xina), amb més de 100 000 morts. Les pluges monsòniques que periòdicament cauen sobre l’índia es cobren sistemàticament un nombre molt elevat de víctimes, etc.
Aquests casos son prou expressius per a adonarnos de la importància d’aquests fenòmens. Els Països Catalans no s’escapen d’aquesta dinàmica, a un nivell sortosament menys espectacular quant a les conseqüències, però no pas per això menys significatiu. Alguns exemples palesos foren els terratrèmols del segle XV, anomenats de la sèrie olotina, que van devastar la Garrotxa i gran part de la resta del Principat, amb un balanç superior als 500 morts i un nombre incomptable de cases enderrocades. Més recentment, l’aiguat de santa Tecla la matinada del 23 de setembre de 1874, i els tristament coneguts de València (1957), el Vallès (1962) o els de les avingudes del Xúquer i el Segre (1982) no deixen d’anar-nos recordant que els nostres rius tenen un règim molt irregular i impetuós.
Aquests processos segueixen unes determinades lleis i són originats per mecanismes que, a poc a poc, són identificats i entesos. No és correcte, doncs, el catastrofisme resignat amb què moltes vegades s’intenta descriure els riscos naturals, tot titllant-los d’imprevisibles. Aquesta posició amaga un comportament que pretén defugir de les responsabilitats d’una manca de previsió per a protegir els béns i les persones. Potser més aviat caldria parlar de pèrdua de la memòria collectiva davant de determinats fets.
Quantes cases o indústries tornen a edificar-se a la llera d’un riu sense adoptar cap mena de mesura de correcció pocs anys després d’haverse produït una riuada catastròfica? No es pot caure tampoc a l’altre extrem i suposar que tots els processos naturals tenen una explicació simplista i que són fàcilment determinables; llavors es corre el risc d’actuar de forma inconscient, postura tant perillosa com la de la ignorància completa. Les forces de la Natura poden acabar amb les obres més dissenyades i resistents, però aquestes poden durar molts anys quan s’intenta construir-les harmònicament amb la dinàmica potencial. Per a aconseguir-ho, tanmateix, cal prèviament entendre els processos naturals i els mecanismes que els regulen, tot intentant avaluar el grau de risc geològic que ofereixen.
S’ha avançat molt en aquest sentit. En el camp de la sismicitat s’ha pogut passar del simple coneixement de la distribució geogràfica de les àrees sotmeses a moviments sísmics, a comprendre el mecanisme global (el desplaçament de les plaques de la litosfera) que els genera. D’aquí s’ha arribat al coneixement dels sismes en funció de llur profunditat focal i a la identificació de les falles actives. L’esforç realitzat per alguns països, Japó i els Estats Units fonamentalment, en l’establiment de xarxes instrumentals que proporcionen informació de les característiques del moviment, ha donat fruits molt interessants en la consideració de moviments precursors i altres aspectes que ajuden la predicció a curt termini de sismes, si bé hi ha un gran camí per recórrer. Des del camp de la mecànica del sòl, i dels estudis d’interacció sòl-estructura, s’ha aportat coneixement sobre el comportament dels diversos tipus de terrenys davant d’un sisme i com produeix l’esmorteïment del moviment. Això permet l’establiment de zones de diferent grau de susceptibilitat als sismes i, per tant, de la seva perillositat.
En els altres camps els avanços han estat també notables i permeten trobar-nos en condicions de poder aplicar una àmplia diversitat d’actuacions. En alguns fenòmens es pot arribar a eliminar les causes que poden disparar-los (com ara drenar l’aigua d’un vessant per evitar que pugui desplaçar-se) o, en tot cas, reduir-ne la magnitud (una repoblació forestal d’una conca pot minvar, gràcies a l’efecte de retenció i d’infiltació, el cabal punta d’una avinguda). En d’altres ocasions és possible l’adopció de mesures de protecció per a les activitats humanes, com ara l’endegament de les ribes dels rius de manera que quedi garantit el desguàs d’un determinat cabal i no quedin en perill les edificacions que han ocupat el llit fluvial, o bé la construcció d’estructures que admetin determinats desplaçaments provocats pels sismes que no posin en perill llur estabilitat, etc. Quan la magnitud i intensitat del risc és molt elevada o es presenta de forma generalitzada en àrees molt extenses, pot tenir interès la confecció de cartografies de risc que permetin als planificadors del territori una selecció racional dels llocs on realitzar les diferents activitats amb els mínims costos econòmics i socials.
En definitiva, doncs, el tractament dels riscos naturals vol més una política de prevenció que no pas una política curativa. En general no s’hi és a temps d’actuar quan aquests fenòmens tenen lloc, ja que es produeixen en un temps molt curt. Per tant, cal disposar dels mecanismes de correcció d’una manera prèvia.