Acció catastròfica de les avingudes fluvials

Sens dubte el risc natural més estès i homogeni al llarg del conjunt dels Països Catalans és l’acció de les avingudes fluvials. Les característiques climàtiques mediterrànies, juntament amb l’orografia del país, són un combinat perfecte per a produirles. La nostra història és plena de referències a catàstrofes de diversa magnitud, que es circumscriuen a la conca d’un petit torrent o que abasten una bona part del territori. És un hàbit molt corrent entre els cronistes magnificar aquest tipus de fenomen, sobretot perquè una revinguda sol ser molt impressionant de veure i els canvis que provoca a l’antic llit i la capacitat d’arrossegament de les seves aigües sol escapar dels límits que hom havia pogut imaginar. Tot això fa que existeixi la tendència a qualificar-les totes com les "més grosses mai vistes". La manca de referències respecte els nivells que assoliren les aigües a indrets fixos, deixa sovint el lector amb l’interrogant sobre la importància real de la revinguda.

Lògicament com més endarrere es va en el temps, més mancances i errors es poden cometre en les dates i en la valoració de l’impacte, però són molt memorables algunes en les quals coincideixen diverses fonts d’informació, com ara la de sa Riera el 13 i 14 d’octubre de 1403, a Ciutat de Mallorca, les de 1552, 1678, 1763 i 1843 al Ter, i les de 1805 i 1864 (riuada de sant Carles, al Xúquer). Algunes han afectat grans extensions, per la qual cosa han tingut molt de ressò; com la del 1617, "l’any del Diluvi" als Pirineus, i l’aiguat de santa Tecla, de luctuós record a la Depressió Central catalana (Urgell, Conca de Barberà).

Avingudes més importants documentades als Països Catalans del s.XIII ençà

Dades compilades per l'autor

Durant el present segle, es disposa d’informació d’un bon nombre d’avingudes de gran magnitud, les quals sembla que no han estat superades de forma sensible per les avingudes històriques conegudes per nosaltres. Cal esmentar els treballs en conques específiques, com els d’Iglesies o Codina, i sobretot les de Novoa, a nivell de les conques del Principat. Als Pirineus són recordades les de 1907, 1937, 1940 i 1982. A la Depressió Prelitoral del Vallès-Penedès, sobretot les del Gaià, el 1921, o les de 1962 i 1971. Al País Valencià els màxims coneguts són al Millars, el 1992, el Túria, el 1957 i el Xúquer, el 1982.

Existeix una certa periodicitat en les avingudes, periodicitat que tracta de fer-nos recordar quins son els dominis dels rius. Dissortadament això s’oblida sovint, ja que entre les èpoques de grans riuades, els nostres rius solen baixar molt minsos i molts dels cursos que neixen a les serres costaneres són senzillament torrents i rambles seques la major part de l’any. La causa primera de les avingudes es troba en la intensa pluviometria que es pot recollir en un temps molt breu: s’han enregistrat xifres autènticament aterridores, de valors superiors als 750 l en un dia (aiguat del 1940 a la conca del Tec), i no és estrany de trobar-ne de superiors als 600 l, com als recents aiguats del Xúquer i del Segre. De vegades, en el decurs del temporal, en molts pocs dies es pot recollir una quantitat equivalent a la mitjana anual de l’estació pluviomètrica considerada. Aquesta massa enorme d’aigua precipitada s’escorre per relleus rocosos superant desnivells pròxims o superiors a 1000 m i, atesa la curta llargària de la majoria dels nostres rius, en qüestió de molt poques hores l’avinguda s’ha generat i ha desaparegut sense donar temps a reaccionar.

Els factors meteorològics i orogràfics que determinen les avingudes

Els factors meteorològics

A grans trets, es poden distingir tres situacions que solen donar lloc a les avingudes, amb característiques diferents d’intensitat, durada i extensió de la pluja: les pluges d'origen frontal, les tormentes estiuenques i els temporals de llevant.

Les pluges d'origen frontal

Es tracta de les pertorbacions ordinàries que s’originen per contacte entre mases d’aire de diverses temperatures i humitats, els anomenats fronts. El pas d’un front fred o càlid sol donar pluges que no causen avingudes. De vegades-, però, aquestes tenen una durada d’alguns dies, i bé que les intensitats no acostumen a sobrepassar els 10 1/h, s’obtenen valors de l’ordre dels 100 1 en un dia. L’àrea afectada és molt extensa. Són típiques dels mesos d’hivern, pel gener, febrer o març, com és ara el cas de les crescudes del 6 al 8 de gener de 1977 o les del 16 i 17 de febrer de 1982, a les comarques gironines, que motivaren la revinguda del Fluvià, el Ter i la Tordera com a cursos principals i, en el cas del 1982, el sobreeiximent de l’estany de Banyoles. Quan les pluges ordinàries van acompanyades d’un augment de les temperatures, la fosa de la neu aporta un volum d’aigua que pot donar maldecaps als rius d’origen pirinenc o als que neixen a la Meseta; la revinguda del Besòs del 23 de febrer de 1943, fou en part causada per la fusió de la neu acumulada al massís del Montseny, al pla de la Calma. Als rius de llarg recorregut aquestes pluges són les responsables de donar les màximes avingudes a les àrees que es troben fora de l’àmbit mediterrani (Meseta, Depressió de l’Ebre). Es pot observar com el Xúquer, abans de baixar cap a la Ribera Alta, o l’Ebre, abans de Mequinensa, presenten llurs màxims històrics distribuïts dins els mesos de desembre a febrer. En qualsevol cas, les pluges associades als pasos de fronts no donen cabals d’avinguda tan importants com els originats per les situacions de llevant.

Les tormentes estiuenques

És corrent que al llarg dels mesos de juliol i, sobretot, agost, es produeixin ruixats de gran intensitat, però molt localitzats. Són pluges originades per moviments convectius de l’aire calent i humit que es troba al fons de les valls pirinenques o que, carregant-se d’humitat a la mar, ascendeix per les serralades costaneres. La condensació que es produeix durant el refredament ascensional es tradueix en precipitacions intenses de certa durada (1 o 2 hores, com a molt). Les intensitats es poden acostar als 80-100 1 en una hora, però el poc temps que duren impedeix que siguin d’efectes catastròfics.

És característic que a sotavent de les barreres orogràfiques sovint no caigui ni una gota, cosa que posa de manifest l’àmbit local d’aquests ruixats. Les rieres del Maresme responen a aquest model, i són ben coneguts els efectes de les rierades a localitats com Mataró o, sobretot, Arenys, on ja és gairebé tradicional que les aigües s’enduguin els vehicles que es troben aparcats a les rambles, tot arrossegant-los cap a la mar o apilant-los a l’entrada dels estrets ponts que menen a la platja.

Els temporals de llevant

Procés de condensació dels vents de llevant, forçats a ascendir per la barrera orogràfica de les serralades costaneres: en entrar en contacte amb un front fred o amb una gota freda es produeix la condensació brusca.

Román Montull, redibuixat i simplificat a partir de Novoa (1984).

Les avingudes més importants registrades tenen llur origen en els temporals de llevant. Diversos estudiosos s’han interessat per la gènesi d’aquestes pertorbacions. Cal esmentar les obres de Fontserè, Miró-Granada, Tomás Quevedo, Alonso i Martín Vide. L’explicació de les intenses precipitacions no es pot atribuir al pas d’un front, sinó que cal la concurrència de diversos mecanismes en un mateix punt. La Mediterrània constitueix una enorme conca limitada en el seu sector occidental per costes d’orografia notable. El diferent comportament tèrmic respecte a les terres emergides fa que quan al final de l’estiu el refredament al continent és més ràpid, la mar constitueix un focus d’energia calorífica i una font de vapor d’aigua. Al començament de la tardor, la temperatura de les aigües presenta un màxim a les costes d’Oran i al SE de la península Ibèrica, corrents superficials de component E (gregal, llevant) transporten l’aire humit cap els contraforts muntanyosos de les costes. L’aire, forçat a pujar pels vessants, adquireix un component vertical que no sol ser prou important per a justificar pluges de gran intensitat. Aquest aire, un cop s’ha elevat, pot ser transportat per corrents de component W cap el redós de les Illes, on tornarà a baixar i carregar-se d’humitat, tancant així el que s’anomenaria una cèl·lula convectiva. Com s’ha vist, però, cal la presència d’un altre component per a produir pluges torrencials, i aquest sol ser de dos tipus: un front fred o una gota freda.

El font fred ha d’haver travessat la península i arribar a la Mediterrània seguint les vies de Gibraltar, per damunt de la Meseta o per la depressió d’Aquitània; aquests fronts que normalment han perdut força, es revifen en contacte amb l’aire càlid. Una gota freda donarà lloc a pertorbacions, sense l’existència de cap front. La gota freda té origen a les proximitats de la troposfera, on existeix una zona de vents molt forts horitzontals, de component W, que solen descriure una trajectòria meandriforme. A la tardor, dins el procés general de buscar un equilibri, en aquests vents forts, anomenats corrents en raig ("jet stream"), l’aire càlid tendeix, per advecció, a desplaçar-se cap al N i el fred cap al S, cosa que transforma la circulació zonal W-E en meridiana, que en definitiva trenca el raig que origina moviments de tipus ciclònic que formaran una borrasca. El que ha passat és que una massa d’aire fred es desenganxa i comença a caure perquè té més densitat que l’aire més calent que l’envolta. Aquesta situació, que es genera en altitud i que no apareix als mapes de superfície, on només es nota l’efecte dels vents de llevant, constituïa un autèntic maldecap per als meteoròlegs, que no entenien l’efecte de les grans pluges, sense detectar cap front fred que justifiqués el contacte violent entre les dues masses d’aire (la gota freda i el llevant).

Si un front fred es troba situat darrere les serralades catalanes, o una gota freda inicia un moviment descendent en la seva vertical quan existeix una situació de vents humits de llevant, poden generar-se pluges torrencials. Quan una massa d’aire humit es troba envoltada en un ambient més fred, li caldrà un ascens més gran per a assolir el seu nivell d’equilibri, que no si estigués a la mateixa temperatura. Els moviments ascensionals dels vents humits de llevant, doncs, solen ser ràpids i provoquen que els corrents horitzontals que els alimenten siguin molt forts. Quan aquests vents entren en contacte amb el front fred que es troba retingut darrere la serralada o amb la gota freda que baixa, es produeix una condensació sobtada. L’aire de llevant, escalfat per la calor de condensació alliberada, adquireix un moviment ascensional fortíssim que actua com una potent xemeneia de gran tirada, que aspira més aire de la mar. Unasituació d’aquest tipus pot explicar les pluges de l’octubre de 1957 a València, les de 1962 i 1971 al Vallès, o les del 1982, on el mecanisme extern de pertorbació era una gota freda.

Els factors orogràfics

La configuració del relleu

Si es considera que un dels mecanismes que provoquen la condensació dels vents humits de llevant és l’ascens a traves dels relleus muntanyencs, la localització dels màxims de pluviometria no pot ser aliena a la disposició d’aquells. En efecte, aquesta relació, encara que no és perfecta, s’identifica amb facilitat. Els vents travessen ràpidament i sense obstacles les grans planes litorals, com són el Rosselló, l’Empordà, l’Horta, la Ribera o el Baix Segura, per anar-se a estavellar contra les primeres barreres orogràfiques. Quan els relleus s’alcen directament des de la costa, les valls fluvials són sovint les vies de pas cap a l’interior, i són les mateixes valls les que canalitzen els corrents quan les planes es van tancant com un embut, tot permetent que s’endinsin fins que relleus més importants constitueixen un cul-de-sac que obliga l’aire a pujar.

Així, el massís del Canigó-Costabona constitueix l’obstacle fonamental per als corrents que, entrant pel Rosselló, penetren per les valls de la Tet o del Tec, o que, fent-ho per l’Empordà, aprofiten la Muga o el Fluvià. Tanmateix, el Ter constitueix un altre pas natural que empeny cap a la Serralada Transversal, focus important de pertorbacions torrencials. El conjunt del Montseny-Sant Llorenç de Munt-Montserrat, a la Serralada Prelitoral catalana, és el protagonista dels grans aiguats a la comarca del Vallès, interrompent la circulació dels corrents que han superat la Serralada de Marina, o que aprofiten les valls del Llobregat i del Besós. Les muntanyes de Prades i la serra de Miramar intervenen també a les conques del Francolí i del Gaià. El golf de València és el gran embut concentrador dels gregals i dels llevants. El massís de Mondúver o la serra de Corbera ja constitueixen, a voltes, el punt de major concentració pluviomètrica, però en altres casos, les valls de direcció NW-SE, el Túria i el Xúquer, canalitzen la massa d’aire per encaixar-la als relleus dels Serrans o als de la canal de Navarrès.

Novoa constata una certa relació entre les unitats estructurals del Principat i la distribució en el temps dels principals aiguats d’aquest segle. El mes de setembre és el que concentra les tamborinades de les serralades costaneres; les dues o tres primeres setmanes d’octubre són les que presenten més temporals a la Serralada Transversal, mentre que els temporals pirinencs solen tenir lloc al final d’octubre o al novembre. D’alguna manera això permet, a grans trets, diferenciar, al Principat, entre temporals litoralsi pirinencs. Els primers es caracteritzen per ser de molt poca durada, localitzats i de gran intensitat (de l’ordre de 100 l cada hora). Els temporals pirinencs poden no tenir una intensitat tan forta, però la durada sol ser més llarga (2 o 3 dies) i abasten una àrea més extensa. En aquest cas es produeixen avingudes d’evolució lenta i més previsible.

Les zones i èpoques de risc elevat d’avingudes fluvials als Països Catalans

Principals avingudes enregistrades als rius dels Països Catalans en el present s. XX.

Maber, original de l’autor.

El registre històric deixa ben palès un fet: les avingudes més importants dels nostres rius es concentren durant els mesos de tardor i hivern. Els majors cabals i els efectes més desastrosos es produeixen de setembre a novembre, és a dir, sota la influència dels temporals de llevant. Aquesta és una situació específica d’aquests cursos, llevat de les grans artèries que comparteixen forçosament altres règims pluvials. La frontera de la influència climàtica de les pluges torrencials típicament mediterrànies es troba al llarg del riu Cinca, i seguint el límit oriental de la Meseta. La torrencialitat és una característica que no pot deslligar-se del règim hidrològic. Les conques sovint són curtes i impermeables, cosa que fa que no tinguin regulació de cabals, i apareguin molts dels llits eixuts durant l’estiu. El relleu, a més de condicionar, com s’ha vist, la distribució pluviomètrica, confereix una gran energia als cursos i facilita la ràpida concentració de les aigües. Les avingudes solen generar-se i passar en el decurs d’un mateix dia, llevat, si de cas, de la conca del Segre-Ebre, que triguen més de 24 hores per arribar a Tortosa. Malgrat la poca superfície que tenen les conques, s’han generat cabals notables en xifres absolutes: 12 000 m3/s de l’Ebre a Tortosa el 1907, o la valoració de 15 000 m3/s que es fa per al Xúquer el 1982. Altres conques més reduïdes han desguassat volums també importants, com ara el Tec amb 3500 m3/s el 1940, el Túria amb 3700 m3/s el 1957, o el Llobregat amb 3080 m3/s el 1971. Potser és més significativa la comparança dels cabals específics (cabal per unitat de superfície) que, no obstant això, són molt elevats per a totes les conques, sobretot si les comparem amb altres de la mateixa magnitud fora de l’àmbit dels Països Catalans. S’han arribat a obtenir valors realment extraordinaris, com els de la Comalada, petita vall de 22 km2 afluent de la del Tec, que el 1940 va donar 36 360 1/s/km2, o els de la riera de Rubí, a Matadepera (22 km2), amb 17 955 1/s/km2, i al mateix Rubí (66 km2), amb 14 5001/s/km2, obtinguts el novembre i el setembre de 1962 respectivament. Les conques de tipus mitjà ofereixen, per a les mateixes avingudes d’aquest segle, valors compresos entre 1000 i 2001/s/km2, i aquesta xifra es rebaixa en considerar el Xúquer i l’Ebre. El primer presenta un cabal específic màxim de 6941/s/km2 en el darrer aiguat de 1982 (que no pot ser tractat com a valor natural, sinó influenciat pel trencament de la presa de Tous), mentre que el màxim de l’Ebre és de 142 1/s/km2 per al 1907. La disminució del cabal específic amb l’augment de l’àrea s’ha de considerar lògica, si es té en compte el fet que la intensitat de la pluja pot arribar a ser molt gran en àrees localitzades, tot disminuint el valor mitjà quan s’amplia la superfície afectada. En el cas del Xúquer i de l’Ebre, cal afegir, a més, l’heterogeneïtat climàtica de les conques que els constitueixen.

Cal esmentar, finalment, l’efecte positiu en la laminació de les avingudes, produït pels embassaments. L’existència de les preses de Mequinensa i Riba-roja a l’Ebre, s’ha deixat notar a Tortosa en els volums circulants el 1982, com també el sistema Sau-Susqueda al Ter, o Contreras i Alarcón a la capçalera del Xúquer. També les canalitzacions, com ara la desviació del Túria a València, permeten garantir un cabal de desguàs notable, sense riscos per als habitatges. No obstant això, les obres de correcció han d’anar acompanyades d’una política preventiva a nivell de planificació del territori que racionalitzi les solucions a adoptar i on les cartografies de riscos i de localització de punts problemàtics poden fer aportacions interessants. Tot plegat, pot constituir unes eines eficaces per a millorar la seguretat de les nostres activitats davant aquest tipus de fenòmens.

Les conques dels Pirineus Orientals

El massís del Canigó-Costabona i la serra de Monars constitueixen la capçalera d’importants cursos catalans. La Tet, el Tec, la Muga, el Fluvià i el Ter reben d’aquí gran part de llurs aportacions. Llevat del Ter, segueixen el camí més recte cap a la Mediterrània i, després de salvar importants desnivells a través de recorreguts molt curts, s’obren a les grans planes litorals del Rosselló i de l’Empordà.

Aiguats de 1962 i de 1982 a Catalunya. A remarcar les elevades precipitacions de la capçalera del Segre.

Maber, original de l’autor

Les avingudes hi han estat fortes. Diverses poblacions (Prats de Molló, els Banys d’Arles, Ribes de Freser, Ripoll, etc.), situades a les estretes valls pirinenques, han patit les conseqüències d’unes aigües esperonades per la intensitat de la pluja i el pendent dels rius que han arrossegat tota mena d’edificacions i s’han endut ponts i carreteres. A les planes litorals, si bé la làmina d’aigua ha cobert grans extensions, els danys han estat proporcionalment més petits, perquè, en eixamplar la secció, la capacitat erosiva no és tan forta. Les principals ciutats, Girona i Perpinyà tampoc no s’han escapat de l’embat de les aigües.

A la capital del Rosselló ha estat la Tet la responsable dels danys de les revingudes tardorenques. El 8 i el 9 d’octubre de 1421, la Tet s’endugué els tres arcs del Pont de Pedra de la ciutat, fet que es repetí el 1553 i el 1703; el 28 i el 29 d’octubre de 1763, la Tet va assolir a Perpinyà 4 m d’alçada i més de 100 m d’amplada. Més empenta tenen encara les riuades del Tec, que del 16 al 17 d’octubre, també de 1763, van provocar la mort de 4 persones a Prats de Molló i de 9 a Sant Salvador, a més de destruir nombrosos molins i cases; el 21 de setembre de 1793, amb motiu de l’anomenat "aiguat de santa Isabel", s’endugué el pont dels Espanyols, al Voló. El 24 d’agost de 1842 el Tec torna a sobreeixir, així com l’Anoia, el Llobregat i el Gaià; fou l’"aiguat de sant Bartomeu"; diverses morts es van produir a Brullà, el Voló, Ceret, Arles. L’octubre de 1876, de 1907, i sobretot de 1940, del qual parlarem amb més detall, les aigües tornen a assolar el Vallespir.

A Girona el perill no només va associat al pas del Ter. En efecte, les pluges intenses als Pirineus fan que aquest riu provoqui estralls a tot el seu recorregut. Altrament, a Girona conflueixen tres rius més: l’Onyar, el Güell i el Galligants. Quan un afluent, o de vegades tots, baixen crescuts i el Ter no els admet, la regolfada que es produeix dona lloc a un augment del nivell de les aigües i afecta tota la part baixa de la ciutat. Altres vegades és el Ter que en la seva crescuda s’introdueix pel llit dels afluents, tot obturant llur sortida i anegant novament aquest sector. Julián de Chia és qui ha realitzat un recull de les principals avingudes històriques que assetjaren Girona. Es recorden especialment, per llur intensitat, les del 18 d’octubre de 1552 per l’acció dels quatre rius, i les del 3 de novembre de 1617, molt fortes, durant les quals el Ter enderrocà els ponts de Susqueda, Amer, Roda, Querós i Sau.

Són de gran ressò els estralls del 24 de setembre de 1678, del 16 d’octubre de 1763 ("aiguat de santa Teresa"), i sobretot els del 18 i el 19 de setembre de 1843, quan després d’una primera crescuda el matí del dia 18, que durà fins a les 4 de la tarda, tornà a empendre el temporal al vespre, i a la una de la matinada de l’endemà, el Galligants aterrà les muralles de Sarracines que li barraven el pas i anorreà el barri de Sant Pere; es produí una ensulsiada massiva de cases que causà 115 morts.

Un dels aigüats que més amplitud han tingut als Pirineus Orientals és el del 17 al 20 d’octubre de 1940, sens dubte el que ha produït les precipitacions més intenses de les registrades als Països Catalans: 840 1 en 24 h a Sant Llorenç de Cerdans i a la Llau (Vallespir), si bé hi ha autors que mantenen que es poden haver sobrepassat els 1000 1 en 24 h, sense proves instrumentals. La conca del Tec va ser la més afectada i, a grans trets, es produïren dos màxims a la capçalera, un al voltant del migdia del dia 17, i l’altre a les 19 h, juntament amb altres de més petits els dies 18 i 19. El retard produït per la propagació del màxim, que Pardé no creu que arribés a 16 km/h, fa que les puntes es registrin sobre les 4 de la tarda o les 11 del vespre als Banys d’Arles i a Ceret. Els cabals registrats són realment extraordinaris, i s’avaluen en 2750 m3/s abans de la confluència amb el riu de Sant Llorenç de Cerdans, 4060 m3/s a Arles i 5912 m3/s a Ceret, dalt de l’estació. Aquests cabals tan elevats s’expliquen per l’enorme influència que van tenir les aportacions dels diversos afluents, com ara la Comalada, amb 1436 m3/s, el riu Ferrer, amb 700 m3/s, o el riu de Sant Llorenç, amb 600 m3/s. A la conca del Ter, a Ripoll, el mateix Ter experimentà una crescuda a quarts de 7 de la tarda, i el Fresser a partir de mitjanit. Aquesta darrera correspon al màxim més gran assolit, i passà per Montesquiu a les 5 del matí i per Manlleu a les 7 del dia 18. A Torelló, el Ges no pogué desguassar per la crescuda i originà greus danys a la població. Els cabals mesurats, tot i ser importants, foren més modestos que a la conca del Tec. A Ripoll s’enregistraren 1050 m3/s, a Sau 2350 m3/s, a Torroella de Montgrí es mantingueren amb 2400 m3/s, ja que el temporal fou fonamentalment pirinenc. Els danys humans i materials van ser enormes. Prop de 50 morts al Vallespir, dels quals 28 a Banys d’Arles, 4 al Tec, a més de la destrucció de 200 immobles, nombroses carreteres i la via fèrria de Perpinyà a Barcelona. A les conques del Ter i el Fluvià, es comptabilitzaren 90 morts, 46 dels quals i 15 desapareguts corresponen a Torelló, 10 a Manlleu, 9 a Olot, 58 ponts arrossegats per l’aigua, 25 km de carretera desapareguts i 12 km de via de ferrocarril afectats, de tal manera que es va trigar un any i mig a restablir-se la circulació per tren amb Puigcerdà i Sant Joan de les Abadesses.

Els dies 11 i 12 d’octubre de 1970 el pas d’un front fred que travessà la península fou el responsable de fortes precipitacions als Pirineus i a les Gavarres. El Fluvià experimentà una forta crescuda: 1630 m3/s a Esponellà, només superats per l’aiguat del 1940 a la conca del Ter. Són sobretot el Güell i l’Onyar els que donaren lloc a la pitjor inundació del present segle a Girona, la qual afectà tres quartes parts de la ciutat i causà 500 milions de pessetes de pèrdues.

L’efecte del sistema de preses de Sau-Susqueda va ser molt positiu per a evitar la propagació de la crescuda del Ter, el qual va donar 1066 m3/s a Roda, mentre que l’Onyar desguassà 600 m3/s a Girona.

Les capçaleres fluvials dels Pirineus Centrals i del Llobregat

Tres de les principals avingudes que més intensament han assolat les comarques del Principat, les de 1907, 1937 i 1982, s’han originat a les altes valls de la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa, el Segre i també del Llobregat, riu aquest que participa tant dels xàfecs pirinencs com dels de la Serralada Prelitoral. L’impacte ha estat, en tots els casos, molt colpidor per a l’economia dels pobles que voregen aquests cursos.

Del 12 al 23 d’octubre de 1907 no deixà de ploure a tot Catalunya. Al Baix Llobregat es coneix amb el nom del "mes de les quatre riuades", ja que el delta es va anegar els dies 12, 16, 22 i 24. No obstant això, les puntes importants són realment dues, i es concentren al voltant del dia 12 a les conques del Ter-Riera d’Amer, del Fluvià, i sobretot del Cardener, i els dies 22-23 a les conques del Segre i les Nogueres. El Cardener baixà molt ple des de Sant Llorenç de Morunys i els estralls foren importants a les nombroses fàbriques i obres de les ribes. A Súria s’endugué les cases del costat de la carretera; a Manresa, a les 6 de la tarda del dia 12, amb 7 m damunt del nivell normal, va inundar les estacions dels ferrocarrils. El Prat i Cornellà en foren especialment afectats. Novoa avalua els cabals en 290 m3/s a Olius, 830 m3/s a Súria, 1020 m3/s a Manresa, i 1400 m3/s a Monistrol. Es tracta de la màxima avinguda amb dades d’aforament del Cardener. El dia 23 el màxim es situa més cap al NE. Les avingudes es veieren agreujades per les nombroses esllavissades i pels torrents, els cons de dejecció dels quals arribaren a obturar el llit del riu. Els moviments d’Espui, al Flamicell, i de Llavorsí, a la Noguera Pallaresa, o els cons de Rialb i del barranc del Comte, al mateix riu, en són exemples clars. El Segre, al seu pas per Balaguer i Lleida, assolí uns cabals extraordinaris, de 3400 m3/s i 5200 m3/s respectivament, que no han estat superats aquest segle. A Tortosa els 12 000 m3/s són d’una magnitud comparable a la riuada del 9 d’octubre de 1787, de trist record, que havia deixat al seu darrera un balanç de 85 morts i 98 habitatges enderrocats. Aquesta vegada, però, el servei d’alerta de Móra d’Ebre va permetre que la població estigués a l’aguait dels esdeveniments quan el riu començà a desbordar-se a dos quarts d’una de la matinada del dia 23, tot assolint el màxim a dos quarts de tres de la tarda, amb 9,65 m d’alçada.

Cabals d’avinguda corresponents a les inundacions de 1907, 1937 i 1982 a Catalunya.

Maber, original de l’autor.

En plena guerra civil, del 26 al 28 d’octubre de 1937, una nova revinguda tornà a tenir lloc a les mateixes contrades, si bé amb un cert desplaçament de la intensitat més cap als Pirineus d’Osca. Un front d’aire fred es situà a la vall de la Noguera Ribagorçana, i a partir del dia 25 un corrent d’aire càlid de l’Àfrica va començar a bufar del SE, corrent que, obligat a enfilar-se pels relleus pirinencs, es condensà per l’ascens i el contacte amb el front fred. Durant l’interval de 24 hores, el dia 26 és recolliren 270 1/m2 a Seira, 168 1/m2 a Benasc i 160 1/m2 a l’estany Gento, com a xifres significatives. Totes les conques orientals a sobrevent van produir avingudes; el Flamicell es un dels rius que va baixar amb més força, fins el punt que destruí la central hidroelèctrica de Cabdella, tot desguassant 300 m3/s al seu pas per Senterada i 730 m3/s a la Pobla de Segur. Balaguer i Lleida tornaren a sofrir l’embat de les aigües, però amb molta menys intensitat. En canvi Tortosa rebé una altra revinguda important, 10 000 m3/s, a causa de l’aportació dels rius de l’Aragó.

Molt recentment, el 7 i el 8 de novembre de 1982, s’esdevingué la tercera de les grans riuades d’aquest segle als cursos alts dels afluents catalans de l’Ebre. Els 40 anys llargs que la separen de l’anterior la fan quelcom diferent. Per un costat, la pressió demogràfica ha fet que s’ocupés imprudentment el llit d’inundació dels rius: Andorra la Vella i les Escaldes són exemples molt significatius d’aquest aprofitament màxim de l’espai alluvial. D’altra banda, a certes conques s’han efectuat obres de regulació que han esmorteït els efectes catastròfics. Així, la Noguera Ribagorçana gairebé no ha experi mentat crescuda, ja que a la capçalera, la presa de Baserca, aleshores en construcció, va constituir un fre molt efectiu, i aigües avall del Pont de Suert, l’embassament d’Escales va tenir prou capacitat per a absorbir la resta. Va ser molt diferent la situació a les valls de la Noguera Pallaresa, aigües amunt de Tremp, i a la Vall del Segre, on les destrosses van ser notables, afavorides a més pel fet que les precipitacions a la Cerdanya i a les valls d’Andorra van ser més elevades (a la Molina es van recollir 423 1/m2 en 24 hores, 408 1/m2 a Vallsabollera, sota el Puigmal, i 151 1/m2 a Ransol). A la Seu d’Urgell, pel Segre baixaren 1000 m3/s; el riu s’endugué dos ponts a Martinet, i el d’Alàs, el d’Arfa i el d’Organyà entre d’altres. Alguns d’aquests ponts van fallar per aclofament dels estreps o de les piles que tenien la fonamentació molt a prop de la superfície. La crescuda va mobilitzar els dipòsits de la llera fins a fondàries que podrien arribar a 3 m i més, la qual cosa produí un descalçament de l’estructura, amb l’ensulsiada subsegüent.

L’existència de l’embassament de Mequinensa reduí notablement les aportacions de l’Ebre a Tortosa, que no superaren els 3200 m3/s; altrament haurien estat superiors a 5000 m3/s. Això posà en evidència que les principals crescudes de l’Ebre tenen llur origen en temporals del tipus descrit de llevant. De la sèrie llarga de registres de cabals (més de cent anys), només s’ha arribat a valors de 10 000 m3/s quan han revingut el Segre i el Cinca, mentre que quan la crescuda provenia de la conca alta o mitjana de l’Ebre, mai no s’han sobrepassat els 5000 m3/s.

Això significa que l’Ebre no pot ser tractat com a una única conca homogènia, sinó que es troba molt compartimentat des d’aquest punt de vista. Al Llobregat els danys també es deixaren sentir, fonamentalment entre la Pobla de Lillet i la presa de la Baells, amb importants destrosses a Guardiola de Berguedà i al Congost de Cercs, així com aigües avall, a Gironella i a Sallent. El valor dels danys materials a Catalunya foren avaluats en 44 000 milions de pessetes. Hi hagué una vintena de morts, als quals cal afegir-ne 13 més a les valls d’Andorra, on es produïren 3500 milions de pessetes de pèrdues.

El front litoral català

Hi ha dos cursos que travessen les comarques dels voltants de Tarragona: el Francolí i el Gaià. Les conques de recepció recullen les aigües d’una àrea de pluviometria relativament baixa comparada amb la de les capçaleres d’altres rius importants als Països Catalans (menys de 450 1/any). Les avingudes no són molt freqüents, però no per això menys violentes. Del segle passat són conegudes la del 24 d’agost de 1842 ("aiguat de sant Bartomeu") i la del 21 de setembre de 1850 ("aiguat de sant Mateu"), i sobretot la del 23 de setembre de 1874 ("aiguat de santa Tecla"), que si bé va ser força general a tot el Principat, tingué la màxima intensitat a la Conca de Barberà, a la Segarra, a l’Urgell i al Camp de Tarragona. Els danys globals van suposar 570 morts i més de 700 cases enderrocades a diversos indrets. Els efectes es van deixar sentir sobretot a la ciutat de Tàrrega, on entre les 3 i les 4 de la matinada del dia 23, el riu d’Ondara va arrasar el raval de Sant Agustí, on provocà més de 200 morts i enderrocà 250 cases; els pobles de Barbens i el Tarròs també en resultaren molt afectats. Al Gaià, Pontils i Santa Perpètua, s’esfondraren diverses cases i, prop de la desembocadura, caigué el pont del ferrocarril. El Francolí també va baixar molt ple, provocant destrosses a Montblanc i l’Espluga de Francolí; arribà a Tarragona de matinada i sortí de mare a dos quarts de tres del dia 23, tot anegant el barri del Serrallo.

El 17 d’agost de 1921 noves pluges afectaren especialment el Gaià, si bé els efectes dels desbordaments es deixaren sentir al Ter i a l’Onyar, i fins, i tot a Cadaqués. L’avinguda va ser molt breu i intensa. Al Pont d’Armentera les aigües van assolir un nivell de 4 m per damunt del nivell de l’aiguat de santa Tecla. Al seu pas s’endugué diversos ponts, entre ells el de Vila-rodona i el de Barcelona a Tarragona. Novoa avalua els cabals d’avinguda en 388 m3/s al Pont d’Armentera, 600 m3/s a Aiguamúrcia, i 1100 m3/s a la Riera. Posteriorment, el 18 i el 19 d’octubre de 1930, és el Francolí el que torna a baixar a causa de les fortes pluges a la capçalera (3481/m2 a Montblanc, 2801/m2 a Prades), donant lloc a una avinguda, si més no de l’ordre de la de santa Tecla. L’impacte més important es va produir a Tarragona, on destrossà el Club Nàutic i anegà una altra vegada el barri del Serrallo. Els cabals foren avaluats en 1100 m3/s a Montblanc i en 1975 m3/s a Tarragona. Recentment, el 29 de setembre de 1984, han tornat a revenir aquests rius, però amb molta menys intensitat, sortosament per a Tarragona, on el creixement continuat de les activitats antròpiques no ha fet sinó empitjorar la situació.

La Serralada Prelitoral catalana és un obstacle important per a la circulació atmosfèrica. Situada a pocs quilòmetres de la costa en línia recta, diversos dels seus cims superen amb escreix els 1000 m (el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat). Al seu redós, s’han produït precipitacions de gran intensitat que han donat lloc a les corresponents avingudes. Els cursos que hi neixen tenen una superfície de conca molt reduïda, la qual amb prou feines arriba al miler de quilòmetres quadrats (el Besòs, la Tordera); en un trajecte extremament curt, aquests rius vencen desnivells de molts centenars de metres. El pendent mitjà dels rius en entrar a les depressions de la Selva o del Vallès és de l’ordre del 5%, i no és estrany que no baixi del 2-3% en travessar-les, mentre que a les capçaleres de la serralada es supera amb facilitat el 10%. Aquest fet és determinant perquè el temps de concentració sigui molt breu i la punta d’avinguda molt brusca. El temps de concentració per al riu Congost, rieres de Tenes i de Caldes, i riu Ripoll en llur confluència al Besòs, o per a la Tordera a l’estació d’aforament de can Serra, oscilla entre 3 i 5 hores. Aquest valor és molt concordant amb els temps de resposta observats, és a dir, el temps que va des del centre de gravetat de la pluja fins al moment de la punta de l’avinguda, que en aquests casos sol trobar-se entre 3 i 6 hores, i de vegades menys, si la durada de la pluja és menor que el temps de concentració. En definitiva, la rapidesa amb què pot desenvolupar-se l’avinguda fa necessària l’adopció de mesures sobretot preventives, més que d’alarma, durant els aiguats.

Les ressenyes històriques mostren per al Besòs una distribució àmplia dels principals aiguats per a les diferents èpoques de l’any, si bé predomina el setembre. Una forta avinguda inundà Sant Martí de Provençals el 8 de setembre de 1447 i trencà les arcades del pont Nou de Pedra a Badalona. El 23 de setembre de 1874, tornà a sortir de mare, juntament amb molts altres rius catalans ("aiguat de santa Tecla"). Del 14 al 18 de gener de 1898 es produí una de les més importants, que inundà el pla de Barcelona fins a la riera d’Horta i Sant Adrià; el Pont de Mollet desaparegué i s’interceptà el ferrocarril a Vic, entre Granollers i les Franqueses. El 15 de desembre de 1943 i el 25 de febrer de 1944, riuades descrites per Puchades, es destruïren els ponts del Besòs a Montmeló i a Santa Coloma de Gramenet, el del Congost a la Garriga, i el del Mogent a Vilanova del Vallès; a la darrera, la més intensa, el riu assolí una amplada pròxima al quilòmetre a l’alçada de Sant Fost de Campcentelles. Sens dubte, l’impacte més fort el varen provocar les pluges de la nit del 25 de setembre de 1962. La tempesta provocada per la topada dels vents humits de llevant amb un front fred que avançava per darrere la serralada es va perllongar des de les últimes hores de la tarda a les primeres de la nit. El volum d’aigua caigut no va ser desorbitat (210 1/m2 a Olesa de Montserrat, 212 l/m2 a Gelida, 166 1/m2 a Sabadell, recollits en 24 hores), però va ser de molta intensitat. Al pluviògraf de la Societat Anònima Marcet de Sabadell, en un interval de 44 minuts, van ser enregistrats 95,2 1. La punta no es va fer esperar i als primers instants del dia 26, la riera de les Arenes o de Rubí i el riu Ripoll van baixar de gom a gom. A la primera, el cabal màxim s’elevà a 575 m3/s i el del riu Ripoll a 715 m3/s; al Besòs, al tros final, baixaven 1870 m3/s, i al Llobregat, a Martorell, 1550 m3/s. La nocturnitat del fenomen va ser determinant per a les pèrdues de vides humanes: un miler de víctimes, moltes de les quals dormien als habitatges imprudentment edificats a la llera de la riera de les Arenes. Els danys materials s’avaluaren en 2700 milions de pessetes de l’època. D’un total de 32 ponts d’ambdues conques, 14 foren avariats o destruïts; només 15 estaven correctament construïts.

El mapa d’isohietes mostra com la màxima pluja no es va recollir als cims de la serralada. Fou als pluviòmetres de les depressions on s’enregistraren els valors més alts (Martorelles, Esparreguera, Gelida, etc.). L’aiguat del 20 de setembre de 1971, centrat a l’eix del Llobregat, tornà a posar en evidència el mateix. Montserrat talla els nuclis de major precipitació, que tenen llur màxima a Esparreguera, amb 308 1/m2, i Balsareny, amb 2001/m2, en 24 hores. Aquesta riuada, si bé el cabal del Llobregat va ser més elevat (3080 m3/s a Martorell), en produir-se a primera hora de la tarda, no fou tan catastròfica. Hi hagué 19 morts, com en l’anterior, però els danys materials foren molt menys importants. Van ser-ne afectades 450 indústries de la conca del Llobregat i, en general, les poblacions riberenques del delta. Les comunicacions també van ser molt afectades, i tant l’autopista de Girona, com els aleshores anomenats Ferrocarrils Catalans, com la REN-FE o les línies de Portbou, Manresa, Puigcerdà i Martorell van quedar completament tallades. Els danys sobrepassaren els 7000 milions de pessetes de l’època.

El curs baix del Túria

La conca del riu Túria discorre en gran part fora de l’àmbit del País Valencià, per les altituds de la Meseta. En rebre l’aportació del riu Arcos, s’encaixa profundament als relleus mesozoics de la comarca dels Serrans, fins que s’obre a la plana litoral quaternària. Aquesta plana no és més que el delta submergit del propi Túria i els cons al·luvials d’altres conques més petites, acumulats al subsol mercès a una subsidència progressiva. La construcció de la presa de Benaixeve, el 1944, tenia com a objectiu, a més de regular els cursos fluvials per a les necessitats de regs de l’Horta, laminar les possibles avingudes provinents de la conca alta. Com s’ha dit, el règim pluviomètric torrencial d’aquesta regió és influenciat per les primeres barreres topogràfiques importants que troben els vents humits de llevant, i per aquest motiu les precipitacions més intenses tenen lloc a la conca mitjana del Túria, com va succeir a la riuada del 1957. L’embassament de Loriguilla, acabat el 1967, ja pot efectuar amb més eficàcia el control de les avingudes. Les zones afectades per les crescudes del Túria són, a més de la ciutat de València, que ha anat creixent amenaçada per elles fins a l’actual desviació del curs, la superfície agrícola de l’Horta, que és de fet la zona plana d’inundació, així com la dels seus afluents: valls de Xestalgar-Pedralba, Xulella, Domenyó, i a vegades la mateixa conca Alta, al Racó d’Ademús, per la influència del Guadalaviar i de l’Alfambra.

La primera referència escrita sobre les inundacions sofertes per la ciutat de València correspon a l’any 1088, en el qual l’aigua va aterrar el pont d’Alcántara, el predecessor de l’actual de Serrans. És gràcies a la obra d’Almela i Vives que es disposa d’un registre sistemàtic i complert des del segle XIV. Notables van ser les revingudes succeïdes el 22 d’octubre de 1406, el 17 de novembre de 1475 i el 27 de setembre de 1517. Arran de la que va tenir lloc el 19 d’octubre de 1589, es va reconstruir sòlidament el pont del Real i el de Sant Josep, i començà a construir-se per la Junta de Murs i Valls els ca nals que es troben encara al marge del riu al seu pas per València, capaços de desguassar avingudes de gairebé 2000 m3/s. Entre les més recents avingudes són memorables les dues del 1897, l’1 i el 10 de novembre respectivament, que assoliren cabals superiors als 2000 m3/s. El 28 de setembre de 1949 es produí una altra avinguda, amb un cabal avaluat en 2300 m3/s, que fou superat per la del 14 d’octubre de 1957, en la qual es registraren cabals de punta de 3700 m3/s.

En efecte, a la una de la matinada del 14 d’octubre del 1957, la ciutat de València va ser negada per una gran avinguda del Túria, a causa de les intenses pluges que al llarg del dia 13 van caure de forma ininterrompuda a les serres de Javalambre i d’Espadà. A la una de la matinada el riu sortí de mare per totes dues ribes i inundà tota la ciutat, amb un cabal de punta de 2700 m3/s. Cap a les 6 del matí començà a minvar el nivell, però a les 2 de la tarda arribà una segona riuada, molt superior a la primera, amb una punta superior als 3700 m3/s que començà a baixar a partir de les 16 hores. Conques com la del Millars, amb un cabal instantani de 1540 m3/s, el Palància, el barranc de Carraixet, el barranc de Xiva, el Magre, entre d’altres, també van provocar estralls.

Les precipitacions intenses es van produir entre el 12 i el 15 d’octubre i es produïren per l’entrada d’una massa d’aire superficial fred molt humit, d’origen atlàntic, que va travessar Europa penetrant pel canal de la Mànega i es va mantenir fins al dia 15 sobre la Mediterrània occidental. La seva temperatura baixa va produir una forta inestabilitat en escalfar-se per sota, per aportacions d’aire humit i calent, de tal manera que el dia 14, a les 0 hores, el nivell de condensació es situà sobre els 860 m d’altitud i el límit dels núvols convectius a més de 9600 m, amb la qual cosa l’aire que pujava assolia temperatures molt baixes ràpidament, i es produïen les pluges torrencials. Les pluges van començar suaument el dia 12 a les conques del Túria, Palància i Millars; a la tarda del dia 13 es van desencadenar amb força les precipitacions amb règim de tormenta, que van durar tota la nit. A algunes estacions pluviomètriques, el pluviòmetre va sobreeixir, i la major quantitat de pluja es va recollir a Begís (conca del Palància) amb 361 1/m2. L’àrea de pluja que superà els 200 1/m2 abraçà la conca mitjana del Túria i les conques altes del Millars i del Palància, mentre que la isohieta dels 1000 mm abastà la conca del Magre i gran part de la del Palància.

A València les aigües, que van sobrepassar els 2 m d’alçada, destruïren diversos ponts i arrossegaren molts vehicles. El nombre de víctimes va ser de 85 i els danys a la indústria i el comerç van superar els 10 000 milions de pessetes d’aleshores. Arran dels desastres produïts s’adoptaren diverses mesures, concretades en la neteja, el dragat i la reconstrucció del llit al seu pas per la ciutat i la desviació del Túria per mitjà de la construcció d’un gran llit d’avinguda capaç de desguassar cabals de 5000 m3/s, i la longitud del qual és de gairebé 13 km; desemboca 3 km al S de la desembocadura natural ("solució sud").

El curs baix del Xúquer

Aiguats de 1957 i de 1982 al País Valencià. A remarcar que les quantitats d’aigua caiguda en poques hores equivalen a les d’un any normal sencer en determinats punts.

Maber, original de l’autor.

La major part de la conca del Xúquer pertany a les províncies de Conca i Albacete, però les grans avingudes catastròfiques s’han originat a partir dels cursos que neixen al País Valencià. El riu Cantaban, que drena la major part de la vall d’Aiora, l’Escalona, de fort pendent, i el Sellent, que travessa la canal de Navarrés, circulen a través d’extensos afloraments de lutites i guixos del Keuper, molt impermeables. També el Cabriel, que s’uneix al Xúquer a Cofrents, travessa terrenys terciaris de baixa permeabilitat i elevada densitat de drenatge. Aquesta impermeabilitat general afavoreix l’escorriment superficial, fet que, juntament amb l’encaixament de la xarxa hidrogràfica forçat pel pas de l’altiplà a les planes litorals, dona una potencialitat evident per a la formació d’avingudes extraordinàries. Les crescudes provinents de la conca alta, que abans eren freqüents a l’època de la fosa, es veuen frenades i laminades des del 1953 per l’embassament d’Alarcón, que té una capacitat de 1112 hm3. El Cabriel també és regulat per l’embassament de Contreras, de 850 hm3, si bé des d’aquí a la confluència amb el Xúquer recorre un trajecte de 90 km, on van a desguassar una munió d’afluents provinents de la plataforma de terrenys terciaris on s’encaixa el riu. La presa de Tous va començar a construir-se el 1958, amb la doble finalitat de laminar les avingudes i regular els cabals (d’on prenia les aigües el canal Xúquer-Túria). Després de dificultats tècniques durant l’execució que van forçar a modificar diverses vegades el projecte original, fou inaugurada, en la primera fase, el 1980, però fou destruïda per l’avinguda de l’octubre de 1982.

De la distribució mensual de 38 inundacions del Xúquer amb data coneguda, es desprèn que més de la meitat s’han produït als mesos d’octubre i novembre i que les tres quartes parts han tingut lloc durant la tardor, coincidint a més amb les d’intensitat més gran i de més danys. Una segona època de freqüència de les inundacions correspon als mesos de gener i febrer, en què es produeixen precipitacions per fronts freds i/o el desgel a la conca alta, a diferència de les pluges tardorals, que es concentren a la conca baixa i a la mitjana, preferentment.

Existeix un nombrós registre històric de les inundacions que deixa ben palès que no es tracta de fenòmens aïllats. Cal esmentar la del 30 de novembre de 1473, que assolà 900 cases a Alzira, la del 1517, que si bé tornà a afectar Alzira, fou el Magre que va baixar amb més violència i va destruir 100 cases a Carlet. L’avinguda del 14 de novembre de 1805 ensorrà el pont de Sant Agustí, a Alzira. Una de les riuades més recordades per la seva magnitud és la del 4 i el 5 de novembre de 1864, coneguda com la "riuà de sant Carles". Va causar danys a més de 84 poblacions de la conca i els marges de l’Albufera de València, amb unes pèrdues materials avaluades en 70 milions de rals, a més de les pèrdues agrícoles; la superfície anegada va ser de 40 932 ha. El cabal màxim instantani, calculat per Pérez Puchal, fou de 10 000 m3/s, per la qual cosa els seus efectes devien haver estat més desastrosos que els de la riuada de 1982, llevat del que pertoca al desembassament de la presa de Tous.

En aquesta riuada, la del 20 d’octubre de 1982, els efectes torrencials van començar a notar-se a primeres hores del matí, quan a la Ribera Alta, els rius d’Albaida, Cànyoles, Sallent i Escalona començaren a sobreeixir. Al riu Cantaban, a dos quarts de quatre de la tarda del dia 20, es trencà la petita presa d’Aiora i l’aigua va travessar el casc urbà tot cobrant-se dues víctimes i arrasant més de 30 cases. Tota la vall d’Aiora-Cofrents va sofrir les conseqüències de l’avinguda al llarg d’aquest dia. És a partir de la mitja tarda i les primeres hores del vespre quan l’avinguda assolí la màxima intensitat.

Poc després de les 7 de la tarda, a Sumacàrcer s’experimentà una forta crescuda, de gairebé 5 m, en poc menys de mitja hora, fins a situar el nivell màxim en 19 m per damunt del curs normal del Xúquer. L’ascens es propagà cap a Antella, on abans de les 8 destruí la casa de la Sèquia del Rei i arribà poc després de les 8 a Carcaixent i a Alzira, amb un màxim a mitjanit. El front de la riuada ocupava 2 km a Gavarda, 8 km a Benimuslem i, pròxim a la desembocadura, on es bifurca el riu en diversos braços, assolí 17 km d’amplada (Sollana-Sueca-Favareta de la Ribera).

L’avinguda del 1982 és un cas realment anòmal, on a més dels cabals propis dels diferents cursos de la conca es sobreposà l’enderrocament la presa de Tous, la qual cosa va determinar un augment notable dels cabals circulants en aquell moment. La manca de dades limnimètriques (les estacions d’aforament van quedar destruïdes) i de la velocitat d’erosió de la presa dificultà enormement el coneixement real del procés. Les pluges van ser extraordinàries i la major densitat de precipitacions es va situar entre Cofrents i Énguera, afectant els rius Cantaban, Escalona i Sallent. Durant els dies 19 i 20 els màxims de la pluja van ser de 638 1/m2 a Jalance, i de 632 1/m2 a Bicorb, i superaren els 500 1/m2 a les tres conques esmentades. Els cabals màxims superaren àmpliament els 10 000 m3/s de la riuada de sant Carles. Diversos organismes han donat xifres que oscillen entre 13 000 i 15 000 m3/s, i fins i tot superiors. Un interrogant addicional el constitueix el paper que van jugar algunes vies de comunicació (autopista, ferrocarril), l’insuficient desguàs de les quals podria haver provocat la regolfada de les aigües que retornarien cap Algemesí i altres localitats. Els 38 morts i els danys materials, avaluats en 65 000 milions de pessetes, fan d’aquesta avinguda una de les més tràgiques que ha patit la conca.

Les inundacions històriques de sa Riera

L’impacte de les avingudes no és actualment un aspecte gaire preocupant a les Illes. Diverses obres i desviacions han millorat la seguretat dels principals cursos, si bé encara es produeixen torrentades als cursos secundaris. A Mallorca, la Serra de Tramuntana és l’origen del major nombre de torrents i on s’han originat les avingudes més importants. Històricament hi ha alguns casos que havien tingut tràgiques conseqüències i que són dignes d’esmentar.

Al costat N de la Serra, la vall de Sóller baixa ràpidament cap a la mar. El torrent Major travessa la ciutat i s’ajunta, en direcció al port, amb els torrents de l’O fre i de Fornalutx. Les cròniques assenyalen crescudes notables d’aquest sistema, sobretot el 30 d’octubre i l’1 i el 2 de novembre de 1718, i el 14 d’octubre de 1885. Aquesta darrera va provocar l’enderrocament de cases, ponts i parets, tot anegant una superfície de gairebé 4 km2, amb una làmina d’aigua de 2 a 3 m. El 22 d’octubre de 1959 es produí una de les darreres inundacions, que afectà el camp de sa Mar i s’Horta.

Tanmateix, és el cas de sa Riera el de més ressò, si bé actualment és pràcticament irrepetible gràcies al nou traçat del curs, fora del casc de la Ciutat de Mallorca. Les primeres notícies pertanyen al segle XIV, quan Jaume II de Mallorca, el 29 de juny de 1303, des de Perpinyà manà que es desviés el curs de sa Riera perquè no entrés dintre la ciutat. Ordre que no es devia acomplir, ja que l’any 1403, després d’un vertader diluvi al llarg dels dies 13 i 14 d’octubre, és produí una nova avinguda. La porta Plegadissa, per on entrava la Riera a la ciutat emmurallada, va quedar obliterada per l’enorme acumulació de branques que arrossegava la torrentada i l’empenta de l’aigua va enderrocar la murada. L’entrada a la part baixa de Ciutat va ser molt impetuosa, i en no poder engolir tot el cabal la porta de sortida es va produir un embassament que, a l’actual plaça de santa Caterina Tomàs, assolí 40 pams d’aigua. La posterior ensulsiada de la murada que donava a la mar provocà una buidada brusca que destruí nombroses cases i va causar la mort de cinc mil persones i destrosses en cinc-centes cases. El 1407 i el 1444 noves torrentades tingueren lloc, si bé menys importants que la descrita. Aprofitant la construcció de noves murades, el 1613 es desvià sa Riera, encara que el nou traçat no fou capaç de desguassar la torrentada del setembre de 1618, la qual, després d’aterrar els murs de contenció de les aigües, seguí l’antic llit. Noves riuades tingueren lloc el 1623, el 1635 (aquesta causà 15 morts), el 1734 i el 1850. Aquesta fou la darrera, tanmateix desviada per les murades, gràcies a la precaució de falcar la porta de Jesús.

L’enderrocament al començament del segle de les muralles i la canalització definitiva de sa Riera han fet que no es produissin noves inundacions. No obstant això, a Ciutat resten alguns petits problemes de drenatge. El torrent de na Bàrbara, a causa de la poca secció de part del seu recorregut suburbà i de la recollida de les aigües pluvials de l’ampla zona del polígon industrial de son Castelló, crea alguns problemes, consistents en la interrupció de la circulació i l’entrada a alguna planta baixa a la zona del Raval, carretera d’Inca, Camí Vell de Sineu o carretera de Manacor.