Els conceptes bàsics que permeten considerar els fenòmens sísmics són els de sismicitat, intensitat i magnitud. S’entén per sismicitat la determinació de les característiques i de l’ocurrència de terratrèmols en una àrea determinada. Altrament, la intensitat i la magnitud donen la mida dels terratrèmols. Així, la intensitat és la força amb què es nota un terratrèmol en un punt de la superfície terrestre. Aquesta força es calibra en funció dels danys causats als terrenys, persones i estructures. La intensitat màxima és la força amb què se sentiria un terratrèmol al seu epicentre.
Existeixen diverses escales d’intensitat; la d’ús normal a Europa és la MSK, i la que s’utilitza a Amèrica la MM. Ambdues escales utilitzen criteris semblants per a la classificació dels danys i, per tant, són pràcticament iguals; les úniques petites variacions que s’observen es troben entre els graus V i IX. Per entendre què signifiquen, a grans trets, els graus d’intensitat, direm que, entre altres efectes, el grau I indica que el terràtremol és imperceptible pels sentits humans, que en els terratrèmols de grau VII la majoria de les persones, aterrides, corren cap el carrer i alguns edificis de mala construcció poden sofrir danys considerables, i que el grau XII significa que pràcticament es destrueixen o resten greument danyades totes les estructures, fins i tot les subterrànies.
En entrar a l’època instrumental, és a dir, a partir que s’installaren prou aparells de mesura que permetien detectar, enregistrar i mesurar el moviment de les partícules del sòl (sismògrafs) s’establí l’escala de magnitud dels terratrèmols. La magnitud mesura l’energia dissipada al focus d’un terratrèmol i transformada en ones sísmiques. La magnitud s’obté principalment a partir de les amplituds de les primeres arribades al registre d’un terratrèmol (sismograma). Els més grans terratrèmols enregistrats al món, per exemple el de San Francisco (1906), tenien una magnitud compresa entre 8 i 9. La magnitud 1 és imperceptible als sentits, i la magnitud 6 equival aproximadament a intensitats de grau VII.
Les zones sísmiques als Països Catalans
Per a l’estudi de la sismicitat associada als Països Catalans cal considerar fonamentalment dues regions. La primera comprèn Catalunya i la segona el País Valencià i les illes Balears. La zona catalana es troba immersa dintre de la unitat sismostructural constituïda per la Serralada Pirinenca, el Sistema Ibèric i el Sistema Litoral català. El País Valencià es troba situat entre la vora sud-occidental del Sistema Ibèric, la zona occidental de la Meseta, la Meseta meridional, la part nord-occidental del Sistema Bètic i la mar Mediterrània. Les illes Balears es consideren una extensió del Sistema Bètic cap el NE.
Sismicitat i tectònica
Mapa sismotectònic de la Catalunya Nord extret de la "Carte Sismotectonique de la France", a escala inicial 1:1000000, aixecada pel Bureau de Recherches Géologiques et Minières (1977). S’hi indiquen els epicentres enregistrats (figures vermelles), la tectònica i la neotectònica (signes negres i sagetes gruixudes de colors), i les àrees d’intensitat sísmica (colors de base).
Jordi Vidal
A Catalunya existeixen tres importants zones sismogenètiques. La primera és constituïda per tot els Pirineus; la segona, constituïda pel Sistema Litoral català, s’estén des del S de Girona fins prop de Tarragona; i la tercera és constituïda per la depressió del Sistema Ibèric, des de Castelló fins a la mar Cantàbrica. De totes les zones esmentades, la zona dels Pirineus és la que presenta terratrèmols més freqüents i de major intensitat o magnitud. Hi existeixen dues subzones que presenten una més gran activitat sísmica que la resta, la situada al voltant d’Arette, als Pirineus occitans, on s’han localitzat terratrèmols de magnitud entre 5 i 6 i intensitats de l’ordre de IX, i el vessant S dels Pirineus Orientals, que inclou la regió d’Olot, on s’han produït els terratrèmols històrics més grans. És important observar que en aquest vessant dels Pirineus Orientals, i durant el setembre de 1984, s’han produït una sèrie de terratrèmols dels quals el de magnitud més elevada fou aproximadament de 4.
Els terratrèmols més importants ocorreguts a Catalunya en el darrer millenni han estat localitzats bàsicament als Pirineus Centrals, als Pirineus Orientals, als contraforts meridionals dels Pirineus Orientals i al Sistema Litoral català; és a dir, pràcticament tots ells es troben situats sobre dues de les zones sismogenètiques esmentades anteriorment. La sismicitat global de la unitat sismotectònica que engloba Catalunya queda perfectament emmarcada dintre dels tres sistemes de muntanyes que delimiten la unitat sismostructural i que corresponen a les tres grans unitats sismogenètiques.
Així com la zona catalana queda perfectament inclosa dins d’una unitat sismostructural, el País Valencià i les illes Balears es troben immerses en una àrea altament conflictiva i de difícil delimitació. La zona valenciana comprèn regions tectònicament actives, com la zona SE del Sistema Ibèric, una sèrie de falles situades al llarg de la costa valenciana i la falla Requena-Móra. Com sia que totes les zones esmentades són tectònicament actives, la sismicitat corresponent és certament elevada. Les illes Balears es poden considerar com l’extensió del Sistema Bètic cap al NE, amb les falles que duu associades, que són les causants dels terratrèmols observats.
La majoria dels terratrèmols més importants ocorreguts al País Valencià i les illes Balears estan situats al vessant NE de la Serralada Bètica i la perllongació d’aquesta també cap al NE (illes Balears). La sismicitat global observada guarda una estreta relació amb les zones tectònicament actives esmentades anteriorment, encara que la densitat de terratrèmols al vessant NE de les Bètiques sigui més elevada que la de la resta de la regió.
Registre històric
D’entre els terratrèmols més importants corresponents a les zones catalana, valenciana i baleàrica, mereix un esment especial la sèrie olotina del segle XV, constituïda principalment per tres terratrèmols ocorreguts l’any 1427, un d’ells (15 de març) a la vila d’Amer, i dos a Olot (15 de maig i 25 de desembre). A aquesta sèrie s’afegeix també un terratrèmol inicialment localitzat a Olot, que ocorregué el 2 de febrer de 1428. Una nova relocalització d’aquest terratrèmol, que l’ha situat a Queralbs, ha estat feta recentment.
Terratrèmols més importants documentats al País Valencià i a les Illes d’ençà que existeixen registres històrics.
Banda i Correig (1984), modificat per l’autor
Terratrèmols més importants documentats a Catalunya d’ençà que existeixen registres històrics.
Banda i Correig (1984), modificat per l’autor
Danés i Torres té recollides diverses referències relatives als dos terratrèmols més destructius per a la vila d’Olot, és a dir, el del 15 de maig de 1427 i el del 2 de febrer de 1428. Respecte al primer, diu: "En lo dit any, a 15 de maig féu gran terratrèmol, que enderrocà en dit Bisbat, Olot, Castellfollit, Riudaura, Santa Pau, la Mallol, e altres coses honrades, e tosts os mossosde Bas, Hoc encare, que mudà un bosch de verns que era rost en un bon tret de metres, e així mudat visqué e és en un mas, quis nomena mercadal de Bas. Moriren dita jornada en dit lloch de Olot 15 persones ...". Respecte al del 2 de febrer de 1428, diu: "... el dilluns, 2 de febrer, dia de la Candelera i a les 8 del matí, primer terratrèmol, no molt fort; entre 8 i 9 hores, el segon, molt fort, del grau X en l’escala segons Mengel. A més dels enderrocs generals, i dels incendis en les cases de fustatges abundants de Puigcerdà i Camprodon, heus ací els tràgics resultats del Cataclisme ...", i a continuació esmenta el nombre de morts i ferits. El nombre de morts aproximats per a totes les regions afectades fou de més de 500.
Valoració del risc sísmic
Un cop coneguda la sismicitat d’una regió determinada i localitzades les zones sismogenètiques principals, el pas següent és saber valorar el risc sísmic de la regió o regions que s’estudiïn. Per a l’estudi del risc sísmic és necessari conèixer prèviament les lleis de l’atenuació de la intensitat sísmica, és a dir, com decreixen els efectes observats causats pels terratrèmols en funció de la distància a l’epicentre. Conegut això, el risc sísmic es defineix com la probabilitat que, en un període de temps i en un lloc determinats, s’excedeixi d’un valor donat que normalment és la intensitat o l’acceleració del terreny. Els resultats més interessants obtinguts fins avui, considerant l’atenuació de l’energia sísmica des de les zones sismogenètiques catalanes en direcció a la desembocadura de l’Ebre, són els següents: l’atenuació d’intensitats més elevada correspon a la zona costanera catalana (i això perquè el medi que travessen les ones sísmiques en propagar-se és un mal transmissor de l’energia sísmica), la menor atenuació correspon al Sistema Ibèric i als Pirineus Occidentals, i als Pirineus Centrals i als Pirineus Orientals els correspon una atenuació intermèdia. En general, l’atenuació d’intensitats a Catalunya és força elevada, major que la corresponent a la Meseta Central i un xic menor que la corresponent a la zona meridional d’Espanya. Els resultats anteriors estan en concordança amb els resultats obtinguts a partir de les observacions instrumentals. Així mateix, aquesta atenuació instrumental de l’energia sísmica és similar a la corresponent a la major part del S de Mèxic i a l’W de les Muntanyes Rocalloses americanes.
Per tenir una idea concreta del que significa l’atenuació de l’energia sísmica, considerem que en dues regions de distinta atenuació, una d’elles molt més elevada que l’altra, és produeixen idèntics tremolors. Els efectes del terratrèmol a la regió de menor atenuació serien més catastròfics que a la regió d’atenuació més alta. És a dir, que si es produís un mateix sisme a Catalunya i a la Meseta Central, com que a la Meseta correspon una atenuació menor que a Catalunya, els efectes destructors a aquella serien més grans.
L’atenuació de les ones sísmiques al País Valencià i a les illes Balears no ha estat pràcticament estudiada fins ara. D’alguns terratrèmols succeïts a la zona valenciana, i dels quals hom disposa d’isosistes (és a dir, distribució d’intensitats amb la distància a partir de la zona epicentral), es pot deduir d’antuvi que l’atenuació corresponent al País Valencià és semblant a la corresponent a Catalunya. Res no es pot dir respecte a l’atenuació d’ones sísmiques a les illes Balears.
A causa de la importància creixent que tenen els estudis dels terratrèmols locals en el desenvolupament econòmic i social d’un país, els estats més poderosos han endegat programes d’investigació que permeten obtenir un millor coneixement de la sismicitat, les causes que l’originen, i el possible risc sísmic associat. Així, doncs, una tasca molt important a realitzar és la installació d’una xarxa sísmica que permet una millor localització dels terratrèmols locals, així com un millor coneixement i delimitació de les falles actives. Als Països Catalans, zones d’interès prioritari podrien ésser la part NE de les Bètiques i els Pirineus Orientals. Una altra tasca a realitzar, tan important o més que l’anterior, seria efectuar una zonificació sísmica, és a dir, establir quines zones són sísmicament més o menys perilloses. Hom ha iniciat ja (1985) alguns d’aquests treballs.