Consideracions generals
Concepte de sòl
L’espècie humana s’ha interessat per l’ús del sòl des del moment en què es converteix en agricultor, construeix edificis o es planteja obres d’enginyeria civil. Això fa que al llarg de la història s’hagin anat acumulant coneixements empírics sobre el comportament del sòl i sobre les seves característiques. No obstant això, fins al final del segle XIX, els estudis realitzats tenien un caire molt aplicat. Els agricultors, en treballar la terra, marquen involuntàriament una divisió en el sòl, la capa treballada amb els estris agrícoles, en la qual es dipositen les llavors i es desenvolupen principalment les arrels, i la resta o capes profundes. Aquesta concepció empírica fou recollida per De Gasparin (1843), que introduí una noció estratigràfica en l’estudi del sòl en distingir el sòl "actiu" o capa llaurada i el sòl "inert".
La concepció utilitària ha perdurat, si bé ha estat matisada per diferents autors. Així, Diehl descriu el sòl com la part superficial de la terra que, a causa de la seva estructura flonja i de la seva composició química pot assegurar el desenvolupament de les plantes cultivades. L’agrònom utilitza freqüentment aquest enfocament, i en alguns casos continua amb la terminologia de De Gasparin en parlar de "sòl" com a equivalent de la capa activa i de "subsol" o capa inert, idees que han d’ésser superades d’una vegada. Tal com ja afirmaven en 1937 Oriol i Valle, més que el "sòl" i el "subsol" ens interessa tota la natura del sòl, és a dir, el sòl de dalt a baix, des de la superfície fins al material originari o roca mare.
Joffe (1949) diu que els treballs de l’escola russa, fundada per Dokutxàiev, van fer sortir l’estudi del sòl del caos i la confusió des del punt de vista geològic, agronòmic i químic, i establí sòlidament una ciència independent, amb punts de vista i metodologies específiques. Dokutxàiev considera el sòl com a cos natural, amb un origen lligat al medi en el qual el sòl es troba. L’Escola russa planteja l’estudi del sòl amb independència de la seva utilització agrícola. El sòl és una creació natural com un animal, un vegetal o una roca, que resulta de l’acció continuada del clima i dels organismes sobre un material originari o roca mare, i que ocupa una determinada posició en el paisatge. La seva formació dependrà del temps que hagin actuat aquests factors.
En aquest sentit hom pot afirmar que el sòl és el resultat d’un procés d’autoorganització d’una interfase, causada per la interacció perllongada entre la litosfera i la biosfera sota l’acció del clima (Margalef, 1974). Fitzpatrick (1971) defineix el sòl com un continuum d’espai i temps que forma la part superficial de la terra. L’interès creixent per l’ordenació del territori, que es generalitzà a finals de la dècada dels anys setanta, introdueix una nova concepció del sòl com un recurs natural no renovable a terme mitjà. No n’hi ha prou d’estudiar aquest recurs, cal conservar-lo, defensar-lo de qualsevol degradació i orientar l’ús del territori, tenint en compte que cal respectar els sòls de millor qualitat per a la producció d’aliments i primeres matèries.
Dintre de la teoria general de sistemes, el sòl es pot definir com un sistema obert, amb entrades o "inputs" i sortides o "ouputs" de matèria i energia, els límits del qual són, no obstant això, difícils de definir, atès que es tracta d’un continuum. Queda molt clar que el sòl no és un dipòsit o un material geològic. No obstant això, cal remarcar que, en alguns casos, resulta difícil diferenciar al camp on acaba l’un i comença l’altre, a causa de les seves semblances i del fet que les definicions del sòl són qualitatives.
L’estudi del sistema "sòl" permet establir els seus components i afirmar que és un sistema de tres fases: sòlida, líquida i gasosa. La fase sòlida és formada per partícules minerals i, en menor quantitat, per components orgànics; ambdues estan en contacte i constitueixen una sèrie d’espais buits que poden estar ocupats per la fase líquida o aigua del sòl i per la fase gasosa o atmosfera del sòl. La interacció entre les fases sòlida i líquida fa possibles reaccions de superfície extremament importants. La fase sòlida sol tenir un volum constant, mentre que en les fases líquida i gasosa varien constantment al llarg del temps i, segons que el sòl s’humitegi o s’assequi, predominarà l’una o l’altra. Un sòl hidromorf, per exemple, és aquell en el qual els espais buits estan ocupats majoritàriament per aigua, i la manca de la fase gasosa farà que hi dominin els processos anaeròbics.
L’estudi del sòl es realitza caracteritzant la natura i el grau de meteorització dels seus components, per la mida de la fracció mineral que dóna lloc al concepte de granulometria o textura, per l’agrupació espacial de les partícules individuals que té com a conseqüència la formació d’agregats, és a dir, l’estructura del sòl, per la consistència, etc. Atès que el sòl no és un cos uniforme, sinó que presenta una marcada anisotropia en sentit vertical manifestada en forma de capes o horitzons, l’estudi d’aquestes característiques, que es descriuen més endavant no pot referir-se a la totalitat del sòl, sinó que haurà de tenir en compte l’existència d’horitzons.
Estudi del sòl
El terme edafografia (Brewer, 1964) expressa d’una forma molt minuciosa què és un estudi edafològic rigorós, és a dir, la descripció sistemàtica dels sòls basada en les observacions i l’estudi de mostres, tant al camp com al laboratori, mitjançant làmines primes i altres tècniques que permeten conèixer la mida, la forma, la disposició i la identificació dels constituents.
Perfil i pedió
L’estudi dels sòls exigeix l’obertura d’una calicata o escandall fins a trobar la roca mare o material originari, a fi d’estudiar els diversos horitzonts i prendre mostres (la illustració mostra aquesta comesa, feta per membres de l’Escola T.S. d’Enginyers Agrònoms de Lleida, en un camp de la Segarra).
Jaume Porta
L’obertura d’una calicata o escandall posa de manifest els horitzons més o menys diferenciats que constitueixen el perfil del sòl. S’ha produït una discussió poc menys que innecessària en contraposar els conceptes de perfil com equivalent a un pla, i de pedió com equivalent a un volum. Per als autors americans, un perfil representa una secció vertical d’un sòl, és a dir, un pla, per la qual cosa no els resultava satisfactori aquest concepte. Sense voler entrar en la discussió, que ha estat analitzada detalladament per Boulaine (1982), per a molts autors europeus el perfil representa també un volum de sòl. Així, Plaisance i col·laboradors (1958) parlen d’obertura d’una calicata i examen de les parets. No obstant això, el terme perfil ha estat desplaçat pel de pedió en la literatura anglosaxona. En la present obra s’utilitzen indistintament perfil i pedió, ambdós amb el mateix significat, com un volum de sòl.
El pedió és la unitat de mostreig, i recull les variacions que un sòl individual pot presentar en les seves característiques.
Maber, original dels autors.
El pedió (Simonson i col·laboradors, 1960) és el volum més petit de sòl que pot ésser reconegut com un sòl individual. Es defineix com un cos tridimensional amb dimensions laterals suficients per a permetre l’estudi de les formes dels horitzons i de les intercalacions que puguin existir. L’agrupació de pedions idèntics o d’isopedions dóna un polipedió (Johnson, 1963) que és una unitat de paisatge edàfic i correspon a una unitat cartogràfica a escales grans de mapa. Un polipedió pot contenir inclusions d’altres pedions sense representació cartogràfica.
Horitzons, sòlum i secció control
Els principals processos que donen lloc a la diferenciació del perfil són l’alteració del material originari, la incorporació de matèria orgànica i les translocacions de matèria dintre del sòl. El resultat és l’aparició de capes horitzontals o subhoritzontals denominades horitzons genètics.
En alguns treballs aplicats, l’estudi del sòl es limita a una part del pedió. Així sorgeixen els conceptes de sòlum i de secció control. El sòlum es defineix com la part superior i més transformada del pedió, és a dir, aquella en la qual l’activitat biològica i els processos edafogenètics han estat més intensos. La determinació del límit inferior del sòlum és imprecisa, la qual cosa dificulta l’aplicació pràctica d’aquest concepte (Chizhikov, 1968). En general, hom acostuma a fixar el límit inferior per la fondària màxima a la qual arriben les arrels de les plantes perennes.
L’estudi dels règims d’humitat dels sòls es realitza en base a la secció control (Soil Survey Staff, 1975), que és una part del perfil on el límit superior és definit per la profunditat del front d’humectació després de 24 hores d’haver aportat a un sòl sec 2,5 cm d’aigua, equivalents a 25 l/m2; el límit inferior el defineix el front d’humectació després de 48 hores d’haver aportat 7,5 cm d’aigua a un sòl sec. Els factors que determinen la secció control són els elements grollers, la textura, l’estructura, la distribució i la mida dels porus, les galeries d’animals, les esquerdes i la vegetació. Es poden donar unes fondàries orientatives en funció de la textura.
Horitzons genètics "versus" horitzons diagnòstics
La descripció dels horitzons de diagnosi és complexa. Hom pot fer-la mitjançant taules com la illustrada, referent a un horitzó argílic, en la gual s’analitzen quatre condicions: l’horitzó argílic ha d’ésser un endopedió; ha de presentar un enriquiment d’argila il·luviada, expressada en funció del contingut d’argila i de la relació entre l’argila de l’horitzó Bt i A; ha de tenir un determinat gruix; i hi ha d’haver un revestiment d’argila il·luviada. Aquestes condicions necessàries (+ Δ), es complementen amb d’altres de secundàries, obligatòries ( + Δ) o alternatives (— Δ), i així successivament.
J. Nuet i Badia, original dels autors.
Els horitzons genètics són portadors d’informació referent al procés que els ha originat i de la posició dintre del pedió. Així, un horitzó denominat Bt (t, de l’alemany Ton = argila) indica que hi ha hagut un procés d’il·luviació d’argila; la denominació B indica que s’ha format dintre del perfil, sempre sota d’un horitzó A. La definició dels horitzons genètics és sobretot qualitativa, la qual cosa fa que siguin conceptes difícils d’aplicar a la pràctica, malgrat que són generalment fàcils d’entendre. El fet que no hi hagi una normalització en la terminologia fa perdre precisió i complica innecessàriament les coses: a tall d’exemple, l’antic B entre parèntesis (B) o de Laastsh, és el B2 del Soil Survey Staff dels EUA, que la FAO denominà Bv(v, de l’alemany "Verwitterung" = meteorització, a l’edició del 1967) i que ha passat a denominarse Bw (w, de l’anglès "weathering"), a l’edició del 1971. Les nomenclatures més generalitzades són les de la FAO (1967, 1971), i la del Soil Survey Staff (1951, 1983) dels EUA; prenent-les com a base s’ha elaborat la del SINEDARES-Catalunya, que és l’adoptada en la present obra. El pas d’un enfocament qualitatiu basat en processos edafogenètics, a una concepció quantitativa, basada en caràcters mesurables, es produí en introduir el concepte d’horitzó de diagnòstic (SSS, 1960). La definició d’aquests horitzons és el més precisa possible, basant-se en dades de camps i de laboratori. El concepte ha estat acceptat pels principals sistemes de classificació, que no tan sols l’han adoptat, sinó que fins i tot han proposat horitzons de diagnòstic diferents que els del Soil Survey Staff dels EUA.
A continuació es mostra una taula dels horitzons de diagnosi dels sòls dels Països Catalans. La identificació dels horitzons es pot fer, a la pràctica, de forma molt objectiva, car les característiques completes disponibles són quantitatives i molt detallades, contràriament a allò que passa amb els horitzons genètics.
| Horitzons de diagnosi dels sòls dels Països Catalans | |||
|---|---|---|---|
| DENOMINACIÓ | CARACTERISTIQUES SIMPLIFICADES | PRESÈNCIA ALS PAÏSOS CATALANS | |
| exemples | freqüència | ||
| EPIPEDIONS (horitzons de diagnòstic formats en superficie) | |||
| Mòl·lic | Horitzó de color fosc, ric en humus, saturació de bases alta, principalment Ca2+ i Mg2+, amb bona estructura. | Maçanet de la Selva Collsacabra (Osona) Berguedà | + + |
| Umbric | Morfològicament semblant al mól·lic, però amb una saturació de bases inferior al 50% | Montseny Pirineus | + + |
| Antròpic | Horitzó que ha adquirit unes caracteristiques semblants al mól·lic per intervenció de l’home, conreu i reg molt antics. A causa dels fems, el contingut de fòsfor és molt elevat. | Alguns regatges antics | + |
| Plaggen | D’origen antròpic, format per acumulació de jaç de bestiar. Molt humífer. | 0 | |
| Ócric | Pobre en matèria orgànica, colors clars, poc grui xut per ésser mól·lic. | Arreu | + + + + |
| Histic | Horitzó orgànic format en condicions molt humides, de torba o "muck". | Delta de l’Ebre Mulleres dels Pirineus | + |
| ENDOPEDIONS (horitzons de diagnòstic subsuperficials) | |||
| Càmbic | Horitzó d’alteració. En sòls, en general, poc evolucionats (correspon a un B estructural). | Arreu | + + + + |
| Òxic | Horitzó extremament alterat, format essencialment per òxids de ferro i alumini hidratats, argiles 1:1 i minerals molt poc alterables. Zones tropicals i equatorials. | 0 | |
| Argílic | Horitzó il·luvial, en el qual s’ha acumulat argila (correspon a un Bt). | Girona | + + |
| Nàtric | Horitzó argilic amb un percentatge de sodi de canvi superior al 15% (correspon a un Btna). | ||
| Àgric | Horitzó il·luvial, format sota la capa conreada, amb quantitats importants de llim, argila i humus il·luviats a través dels porus grans de la capa llaurada. | ||
| Sòmbric | Horitzó amb humus il·luvial, no associat a l’alumini ni al sodi. El percentatge de saturació de bases és inferior al 50%. | possible | |
| Espòdic | Horitzó d’acumulació il·luvial de materials amorfs, matèria orgànica, alumini o ferro, actius. Típic dels podzols ben desenvolupats (correspon a un Bh, Bfe). | Pirineus | + |
| Plàcic | Horitzó prim, roig fosc, cimentat per ferro, ferro i manganès o per un complex de matèria orgànica i ferro. Es pot presentar en podzols. | Pirineus | |
| Albic | Horitzó fortament el·luviat. De colors blancs, a causa de la sorra i el llim residuals. | Caldes de Malavella | + |
| Sulfúric | Horitzó format en condicions d’anaerobioa accentuada. Fortament àcid (pH inferior a 3,5), clapejat amb jarosita. | 0 | |
| Duripan | Horitzó cimentat per sílice. Regions volcàniques. | 0 | |
| Fragipan | Horitzó argilo-llimós, de densitat aparent molt alta, dur en estat sec i fràgil en estat humit, sovint clapejat. Estructura laminar, xarxa poligonal amb esquerdes blanquejades (correspon a un Bx). | ||
| Càlcic | Horitzó d’acumulació de carbonat càlcic o càlcic i magnèsic. | Barcelonès | + + + + |
| Petrocàlcic | Horitzó càlcic cimentat. | Garrigues, Camp de Tarragona | + + + + |
| Gípsic | Horitzó d’acumulació de guix. | Segarra, Garrigues | + + |
| Petrogipsic | Horitzó gipsic cimentat. | ||
| Sàlic | Horitzó amb sals més solubles que el guix. | ||
| Dades elaborades pels autors. | |||
Procés històric d’accés al coneixement edàfic
L’interès pel sòl ha anat històricament lligat, durant moltíssims segles, a l’interès per l’activitat agrícola. Així, els arxius de la Xina antiga permeten d’afirmar que ja als anys 2357 a 2261 aC, la dinastia Yao utilitzava un sistema de classificació de sòls amb la finalitat de distribuir els impostos. D’altres civilitzacions antigues també posseïen coneixements sobre els sòls: la cultura sumèria (3000-2000 aC) n’ha deixat testimoni en tauletes cuneiformes en les quals es recullen normes per a sòls acabats de posar en reg. Aristòtil (384-322 aC), així com el seu deixeble Teofrast (372-287 aC) posà especial atenció al sòl en relació amb la nutrició de les plantes. Els escriptors romans Cató el Vell (234-149 aC), Varró (116-27 aC), Virgili (79-19 aC) i Columella (segle I) s’ocuparen de problemes agrícoles relacionats amb el sòl. La cultura àrab, a la seva època d’esplendor a la península Ibèrica, va desenvolupar una vertadera enginyeria del reg, amb un domini notable de l’aigua; el llibre de l’andalusí Ibn al-Awan, intitulat "El llibre d’agricultura" constitueix un recull dels coneixements de l’àrea mediterrània a l’edat mitjana. Una de les obres més llegides d’agricultura, "De agricultura vulgare", de Pietro de Crescenzi (1230-1320), que condensa els coneixements agrícoles del mon romà, fa també al·lusió a qüestions relatives als sòls.
L’esperit innovador del Renaixement es reflectí també en el coneixement edàfic. Hom intentà de posar en clar la nutrició vegetal i es recercà l’anomenat "principi de la vegetació". Jan Baptista Helmont (1577-1644) descobrí l’anhídrid carbònic i demostrà el paper que té en l’alimentació de la planta, tot establint balanços ponderals. Bernard Palissy (1510-1590) destacà la importància del sòl com a subministrador de sals i assenyalà la necessitat de les restitucions a la planta. Olivier de Serres (1539-1619), en l’obra "Théâtre d’agriculture et ménage des champs" (1600) parla de les propietats físiques del sòl i considerà els fems com una font de calor. Wallerius (1709-1785), considerat el fundador de la química del sòl, formulà la teoria de l’humus, segons la qual la planta s’alimenta a partir de l’humus; la seva tasca principal fou haver deixat clar l’interès d’estudiar la composició química dels sòls i la de les plantes. A Antoine Laurent Lavoisier (1743-1794) recauen, entre altres, l’honor d’haver establert les grans línies del cicle de la matèria orgànica i, en una època en la qual la teoria de l’humus era vigent, l’establiment que les plantes s’alimentaven de l’aire, de l’aigua i, en general, del regne mineral, idees precursores en 50 anys a les de Liebig.
La química agrícola, i en especial la nutrició de les plantes, continuà essent el centre d’atenció de molts autors durant el segle XIX. Importants són els treballs de Nicolas Théodore Saussure (1767-1845), recollits a l’obra "Recherches chimiquessurla végétation" (1804), en la qual estudià les relacions entre la composició química dels sòls i la de les plantes. No obstant això, no fou fins a les recerques de Justus von Liebig (1803-1873) que la teoria de l’humus va ésser desautoritzada i s’establiren les bases de la moderna nutrició mineral de les plantes i de la fertilitat de sòls. La seva obra "Die organischeChimie in ihrer Anwendung aut Agrikulturchemie und Physiologie" (1840) representa una aportació molt remarcable a la ciència del sòl i, bé que les tesis inicials de Liebig han estat corregides posteriorment, les lleis establertes sobre l’aplicació de fertilitzants minerals en agricultura han permès un increment molt considerable de la producció agrícola i de la productivitat d’aleshores ençà, tot donant lloc a la naixença de la indústria dels adobs químics. El mateix Liebig proposà un mètode per a la preparació dels superfosfats i estudià el cicle del carboni i del nitrogen a la natura. Cal remarcar que també fou ell qui elaborà una concepció del sòl com a resultat d’una sèrie de processos, tals com l’alteració dels silicats, la incorporació de matèria orgànica, descarbonatació, etc. Altres autors de l’època, com Adrien de Gasparin (1783-1862), en canvi, tenien una idea del sòl molt més limitada, i el consideren només com medi sobre el qual creixen les plantes.
Però, tot i ésser gradualment cada cop més importants, cap d’aquestes concepcions no considera el sòl com a objecte d’estudi per ell mateix. Aquesta òptica neix al segle XIX de l’Escola russa, la qual havia tingut un il·lustre predecessor en Mikhaïl Vassílevitx Lomonosov (1711-1765), el fundador de la universitat de Moscou (1755), autor que ja concebé el sòl com un cos en evolució, idea que és a la base de l’edafologia actual. A mitjan segle XIX, Vescelowski fou encarregat per les autoritats russes de preparar un mapa de sòls amb finalitats cadastrals, treballs continuats per Txaslavski que despertaren l’interès del qui és considerat fundador de l’edafologia: Vassili Vassílevitx Dokutxàiev (1846-1903). Aquest científic rus, creador de la prestigiosa Escola edafològica russa del principi del segle, publicà molt poc, però els seus deixebles foren els difussors i continuadors de l’obra i de la nova concepció del sòl. El pas d’aquests treballs a Occident es va veure retardat fins al principi del segle actual, a causa de dificultats idiomàtiques i de les convulsions que afectaren Rússia i Europa. La ciència del sòl és, doncs, una disciplina molt jove que no es presenta com a una activitat científica independent fins a finals del segle passat, i això gràcies a les noves concepcions de l’escola russa.
L’any 1909 s’organitzà a Hongria la First International Conference on Agrogeology, que reuní especialistes en l’estudi del sòl. En aquest congrés sorgí la iniciativa de repetir les reunions periòdiques. Aquestes tingueren lloc a Estocolm l’any 1910, a Praga el 1922 i, en darrer lloc, a Roma el 1924, on es discutí el nom a utilitzar per a designar la nova societat internacional que s’acabava de constituir per aplegar els estudiosos del sòl. El terme edafologia (del grec sòl, i λoyoç, tractat) proposat pel romanès Schussiev no va ésser acceptat, com tampoc no ho fou el de pedologia (del grec πεδioç, terra, i λoyoç, tractat) utilitzat a França i als països anglosaxons. La rel grega εδαψoç és utilitzada per Teofrast per a designar "el sòl en què s’instal·len les plantes", mentre que πεδioç, significa "el sòl ferm sobre el qual es camina". És per això que, al costat d’aquests dos termes, tanmateix prou difosos, coexisteix —i nosaltres preferim— la locució ciència del sòl.
En efecte, el terme "Pedology", abandonat al Congrés de 1924, va ésser substituït pel més ampli de "Soil Science". Marbut (1934) afirma que la pedologia és una branca de la ciència del sòl o dels sòls, l’objectiu de la qual és dilucidar les lleis naturals que governen el seu origen, formació i distribució. Marbut precisa que no s’ha de confondre pedologia amb ciència del sòl, la qual té uns objectius molt més amplis, tals com són ara la fertilitat de sòls, la química dels sòls, la mineralogia de sòls, a més a més de la gènesi i classificació de sòls.
Aquesta distinció és clara a la literatura. Així a Catalunya, el primer llibre dedicat a l’estudi del sòl (Oriol i Valle, 1937) porta el títol de "Què és la ciència del sòl?". Per altra banda, Huguet del Villar, en una nota a peu de pàgina de l’obra "Geobotánica" (1927) explica els motius que el portaren a preferir el vocable edafologia enfront del de pedologia. A causa de l’autoritat d’aquest autor, fundador de la ciència del sòl a Catalunya, considerem d’interès traduir i evocar les seves paraules: "el nom acceptat per aquesta ciència a la Societat Internacional organitzada el 1924 i en els Congressos internacionals que fins ara (1929) s’han celebrat, és el de Pedologia, de manera diferent, naturalment, per a cada idioma. Aquesta paraula, però, tenia un valor anterior, el de "ciència del nen", com derivat neollatí del grec naiç, ai\?|oç,, nen; i, malgrat que en alguns idiomes se li dóna, en aquesta última acepció la forma de paidologia, això no altera el fons de la qüestió, atès que ai i e són simplement dues pronunciacions diferents del diftong grec t, i tenen el mateix valor etimològic. Ara bé, l’αt grec passà al llatí en forma d’αε, que es pronunciava e, i amb aquest valor ha passat a les llengües neollatines pedologia, i els seus equivalents són precisament les formes correctes del grec παιδоλоуια, i paidologia és tan sols una forma defectuosa. Per aquest motiu ens sembla indispensable la preferència d’edafologia, per a expressar "la ciència del sòl", atès que εδαψoç, d’on deriva, té en grec el mateix significat que πεδιoç, i és encara més corrent que l’última veu, que era tan sols poètica.
El Congrés de Washington (1927) possibilità el contacte entre els edafòlegs russos i els americans, la qual cosa facilità la difussió de les idees de l’Escola russa. La traducció a l’alemany de l’obra de Glinka (1914) hi contribuí també molt positivament. A partir d’aquest moment, i a causa de l’arrelament de la nova ciència en els diferents països del món, es produí una veritable eclosió, de manera que sorgiren diverses especialitats o branques, les quals s’han consolidat totalment. La Societat Internacional de la Ciència del Sòl s’ha constituït en set Comisions (física de sòls, química de sòls, biologia de sòls, fertilitat de sòls i nutrició de plantes, gènesi, classificació i cartografia de sòls, tecnologia de sòls i mineralogia de sòls), que són les branques en què s’ha anat dividint aquesta ciència. Durant el segle XX el desenvolupament ha estat molt considerable en totes elles, la qual cosa fa difícil realitzar una síntesi històrica a nivell mundial dels coneixements edàfics disponibles en l’actualitat.
Els estudis edàfics als Països Catalans
Edició moderna (1983) de l’obra "Geoedafología", text d’Emili Huguet del Villar, pioner dels estudis edafològics als Països Catalans i a tot l’Estat espanyol; aquest text, escrit el 1950, poc abans de la mort del seu autor, romangué inèdit durant més de trenta anys, fins que, a cura de Jordi Martí, fou editat per la Universitat de Barcelona.
Jordi Vidal
La història dels estudis edàfics als Països Catalans es pot considerar que comença al primer terç del segle XX, amb una personalitat de gran relleu internacional, Emili Huguet i Serratacó (Granollers 1871 - Rabat 1951), més conegut pel pseudònim d’Emili Huguet del Villar. Cal buscar-ne els antecedents en una disciplina afí, la química agrícola, i en un camp d’activitat entroncat amb els treballs de Liebig: la fertilitat del sòl i els adobs. La figura d’Huguet del Villar i la tasca desenvolupada per ell han estat objecte d’estudi per part de diversos investigadors, si bé cal destacar els de Martí (1983, 1984), que han permès conèixer millor la seva persona i la seva obra.
L’any 1924 es creà la Societat Internacional de la Ciència del Sòl a la reunió de Roma, a la qual ja assistí Huguet del Villar. L’any 1929 la Societat el nomenà president de la Subcomissió de la Regió Mediterrània. El mateix any publicà l’obra "Geobotánica", en la qual dedica un extens capítol als factors del medi edàfic i presenta una classificació tipològica de sòls, amb una concepció que demostra el nivell científic de l’autor i la seva posició d’avantguarda.
El primer manual en català sobre la ciència del sòl fou "Què és la Ciència del sòl?" (1937), obra d’Antoni Oriol i Anguera i Josep Valle, publicada per la Generalitat de Catalunya a fi d’iniciar els agricultors en el coneixement científic de la natura i de donar-los normes per a l’explotació més racional de les terres.
Jordi Vidal
Pocs anys després (1932) la Generalitat de Catalunya creà l’Institut Mediterrani de Sòls, del qual Huguet del Villar fou nomenat director. L’Institut, que ocupà provisionalment un centre d’ensenyament agrari superior, l’Escola Superior d’Agricultura de la Generalitat, a Barcelona, tingué l’encàrrec de realitzar els treballs confiats per la Subcomissió Mediterrània de la Societat Internacional de la Ciència del Sòl. Huguet del Villar només en fou director l’any 1933 i part del 1934. En efecte, el 2 de maig de 1934 es traspassà tot l’Institut a la Junta de Ciències Naturals de Catalunya. Passà així a constituirse en l’Institut dels Sòls de Catalunya, dependent del Departament de Cultura, que és qui subvencionava la Junta de Ciències Naturals. L’Institut continuà a l’Escola Superior d’Agricultura, als laboratoris annexos a la Càtedra de Bioquímica. Entre les seves funcions d’aplicació cal destacar la realització d’un mapa edafològic i les deduccions pràctiques per al conreu agrícola; tenia funcions d’alta investigació per a l’enaltiment dels coneixements. La revista "Arxius" era la revista de l’Institut dels Sòls.
El darrer director i ànima de l’Institut fou Antoni Oriol i Anguera (Linyola, 1906), que el dirigí fins a la seva dissolució (1939) per part del govern franquista. Oriol i Anguera, que hagué d’exiliar-se, tingué una dedicació curta, però fulgurant, al món edafològic, de la qual fou fruit l’obra "Què és la ciència del sòl?" (1938), escrita juntament amb Josep Valle i Arribas.
Iniciatives cartogràfiques i catalogadores d’índole diversa han estat empreses a tota la península Ibèrica en el camp edafològic, sense traduir-se mai, però, en una activitat exhaustiva id’incidència real sobre la gestió dels recursos. En són exemples el "Mapa Agronómico Nacional", començat la dècada dels cinquanta, i el "Catàleg de sòls de la circumscripció de Barcelona", iniciat en la present dècada dels vuitanta.
Jordi Vidal
L’any 1940 José Ma Albareda, a través de la Universidad Complutense de Madrid, introduí els estudis d’edafologia dintre de la Universitat espanyola, i l’any 1942 es creà a Madrid el Instituto Español de Edafología, Ecología y Fisiología Vegetal. No fou fins l’any 1945 que Lluís Miravitlles i Millé, a través de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, instaurà a Catalunya l’ensenyament regular de l’edafologia. D’aleshores ençà diverses escoles i facultats dels Països Catalans hi han dedicat atenció, amb conreadors remarcables com Arturo Caballero López, Josep Cardús, Jaume Bech o Llorenç Marco i Baró. Altrament, la Generalitat de Catalunya creà (1982) o rebé en transferència (1985) serveis específics dedicats a l’estudi dels sòls.
Així, doncs, en el moment actual, els estudis edàfics a Catalunya es realitzen a les tres universitats catalanes, al CSIC i al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, a la Facultat de Farmàcia i a l’Escola d’Enginyers Agrònoms de València, i al Col·legi Universitari d’Alacant.