Les rosàcies

Essent una de les famílies més importants per diversos aspectes, les rosàcies presenten més de 3.000 espècies, particularment ben representades a les regions temperades boreals, bé que, en conjunt, viuen a tot el món. Moltes són herbes, fins i tot molt menudes, com algunes potentilles pirinenques que no solen fer més de 2 o 3 cm; sovintegen els arbusts, de vegades més o menys lianoides, com els rosers, i bastants cops punxents; alguns altres són arbres, fins i tot de grans dimensions, com el cirerer o la cervera. Duen fulles esparses, simples o compostes —a les formes llenyoses, generalment caduques— acompanyades de dues estipules. Fan les flors relativament grosses, altres cops més petites però agrupades en inflorescències racemoses. Es tracta de flors aromàtiques, de color blanc, rosat, groc, vermell o encara d’altres. Són actinomorfes, amb cinc peces lliures a cada verticil del periant. Sovint el calze s’acompanya, al seu dessota mateix, d’un calicle format també per cinc fulletes. Els estams són nombrosos, en principi múltiples de cinc, resultat de la proliferació a partir d’aquest nombre bàsic per un procés de poliàndria secundària. Així s’aconsegueix de criar una gran quantitat de pol·len, que és l’esquer general a tota la família per als insectes pol·linitzadors, molt diversos i sovint poc especialitzats. En altres casos, però, es produeix nèctar ensems o exclusivament. En alguns gèneres, i particularment a Alchemilla, Rosa i Rubus, molt sovint el fruit es forma sense fecundació prèvia, fet que dóna lloc a complexíssims eixams de formes, totes lleugerament diferents entre elles, que s’autoperpetuen asexualment. D’altra banda, hi són freqüents les hibridacions entre certes espècies properes (sobretot a Rosa i a Rubus). És per aquests fenòmens que la classificació de les nombrosíssimes formes que prenen es fa especialment difícil.

Les rosàcies són típicament plantes de flors vistoses i molt aromàtiques, intensament visitades pels insectes pol·linitzadors a causa de la gran producció de nèctar i també de pol·len, criat en els nombrosos estams. n’és un exemple molt típic el cirerer (Prunus avium), un dels nostres fruiters més populars, atraient quan és en fruit i de florida molt espectacular.

Jordi Vidal

El conjunt del gineceu i el tàlem o receptacle floral ofereix en aquesta família una interessant diversitat, que es tradueix en una notable varietat de fruits. Prenent com a base aquests darrers caràcters, hom considera subdividida l’àmplia família de les rosàcies en les subfamílies espiròidies, rosòidies, prunòidies i malòidies, totes representades a la nostra flora. Les espiròidies fan els carpels, de dos a cinc en cada flor, lliures entre ells, i fruiten en petits fol·licles. És el cas d’Aruncus dioicus, herba majestuosa dels nostres Pirineus més humits, i de Spiraea crenata, arbust de l’Europa sud-oriental que reapareix, raríssima, a Osona; alguna altra espirea, com és ara S. cantoniensis, és força apreciada en jardineria pels seus poms de floretes blanques. A les rosòidies els carpels solen ser nombrosos, lliures, i es poden trobar sobre un receptacle convex, pla o còncau; cadascun duu un o dos primordis seminals i dóna en general un fruit sec i indehiscent. Les flors de les prunòidies fan un sol carpel súper, bé que sovint un xic amagat dins del receptacle còncau, i formen drupes. Les malòidies, finalment, fan flors de dos a cinc carpels soldats i ínfers; el receptacle que els envolta s’acreix considerablement i acaba formant la major part del fruit carnós que els és característic, el pom.

A la natura, les rosàcies viuen en ambients molt diversos, però abunden especialment a les bardisses, als boscos clars, als marges i també als prats i als matollars; les que són arbòries, no formen poblacions, sinó que viuen més o menys disseminades entre altres arbres. Els seus fruits, com els de bona part de la família, són de gran importància per a molts animals petits, i sobretot per als ocells; perquè solen ser menuts, de colors vius i més o menys persistents dalt de la planta. Per raó dels seus fruits, d’altra banda, l’home ha cultivat diverses rosàcies (pruneres, cirerers, pomeres, etc.) ja des de la prehistòria, i actualment n’ha fet, de molt, els fruiters més importants. També pel que fa a plantes ornamentals, aquesta família ocupa un lloc preeminent, ja que conté la rosa, la reina de les flors, que és el representant més estès i popular de tots.

Els esbarzers, els rosers i la maduixera

L’esbarzer comú (Rubus ulmifolius) és una rosàcia molt estesa i coneguda. Fa dues menes de tiges, de secció angulosa i cobertes d’agullons o aculis: les unes, llargues i potents, arquejades i que no donen flor; i les altres, més curtes i febles, que neixen sobre les precedents i terminen en inflorescències racemoses. Les flors duen cinc pètals blancs o rosats, tènues, i nombrosos estams i pistils.

Jordi Vidal

Els esbarzers (Rubus) són de les rosàcies més esteses i conegudes vulgarment. Són plantes sarmentoses, que cada any donen nous tanys arquejats i branquetes florides sobre els de l’any precedent. Uns i altres estan coberts d’agullons o aculis, els quals, juntament amb la forma intricada en què creixen aquestes plantes en general, fan de les seves poblacions, les bardisses, formacions ben impenetrables. Dins de les rosòidies, els esbarzers destaquen pel seu fruit carnós que, procedent de múltiples carpels lliures, està format per sengles petites drupetes amb un pinyolet cadascuna, aglomerades en un fruit col·lectiu, la móra, de forma globosa. Bé que a l’Europa humida i fins a les valls pirinenques els esbarzers formen nombroses espècies difícils de destriar, a gran part de les nostres terres mediterrànies es fa únicament R. ulmifolius que, a més_; sol ser l’espècie més freqüent a tot el país. És una planta robusta que fa les fulles de color verd fosc per l’anvers i cobertes d’un feltre de pèls curts i blanquinosos pel revers, i els seus tanys estan coberts d’una pruína cèria de color blavís. Entre d’altres congèneres més o menys restringits a les comarques menys eixutes, cal esmentar el romegueró (R. caesius), esbarzer feble i repent propi dels boscos de ribera, i R. tomentosus, que destaca pel color grisenc de les seves fulles, cobertes per totes dues bandes d’una borra densa. Als Pirineus, als estatges subalpí i montà, s’hi fa encara la gerdera (R. idaeus), que es diferencia dels esbarzers típics pel port erecte i pels agullons molt prims i febles. Fa les flors de pètals molt menuts i els fruits madurs, els gerds, de color vermell rosat i coberts de pèls curts i tous. Els gerds, molt aromàtics i de gust ben diferent de les móres, serveixen per a preparar xarops i melmelades exquisits i, en fresc, són unes postres excel·lents.

El vermell dels cinorodon de les gavarreres destaca a les bardisses i clarianes en plena tardor.

Fototeca.cat / MC

Els rosers boscans o gavarreres (Rosa) recorden un poc els esbarzers per les seves fulles, amb un nombre imparell de folíols, perquè són un xic lianoides i també pels agullons que duen. Les flors, però, són més grans i aromàtiques, blanques o rosades, i de receptacle acusadament còncau, urceolat, obert només per un petit porus a la part apical. El receptacle serva al seu interior nombrosos carpels, que treuen els llargs estils a través d’aquell porus, i que, en madurar, esdevenen aquenis angulosos i coberts de setes rígides. Alhora, el receptacle es fa carnós i acolorit, generalment vermell, de manera que el conjunt forma un fruit col·lectiu, el cinoròdon, ben diferent del de l’esbarzer. Aquest recobriment carnós, que no cau de la planta fins ben entrat l’hivern, conté una elevada proporció de vitamina C i és molt astringent. Entre els rosers boscans, en general caducifolis, destaca R. sempervirens, liana de folíols perennes, ellíptics i de color verd fosc una mica brillant; es fa a totes les comarques litorals, a les bardisses, als alzinars i als seus marges. Altres rosers més típics, i comuns a quasi totes les nostres terres, són R. agrestis i R. micrantha que, com gairebé tots els seus congèneres, formen part de bardisses, boscos clars, marges, etc.; tenen els folíols petits i coberts pel revers de diminutes glàndules que, si es freguen amb els dits, exhalen una olor força agradable, com de pomes reinetes. Però és a les comarques humides, i especialment a muntanya, on aquest gènere es veu més ben representat. Allí hi abunda el roser de ca (R. canina), un xic més robust que els dos precedents i de fulles glabres, com també diverses espècies que hi són emparentades i que s’hi encreuen molt sovint. Dels rosers boscans, que són una vintena d’espècies de la nostra flora, en recordarem encara dos de bastant diferenciats: R. pimpinellifolia i R. pendulina. El primer és una mata d’uns dos pams d’alçada, amb les tiges cobertes de nombrosíssims agullons drets, els folíols menuts i les flors blanques. Sovinteja a les muntanyes Catalanídiques i en algunes de les nostres serres prepirinenques. Ben diferent és R. pendulina, que no duu quasi cap aculi i fa les flors d’un color rosat molt intens; és freqüent, en l’estatge subalpí, als matollars, a les pinedes i als penyals.

Però més coneguts que els rosers boscans o bords són els cultivats, que començaren a domesticar-se de temps antics a la Xina i s’estengueren després cap a Europa i per tot el món. Procedeixen quasi tots de poques espècies (Rosa gallica, R. centifolia, R. damascena, etc.) però han estat tan encreuats i seleccionats que és incomptable el nombre de varietats existents actualment. Gairebé tots aquests rosers de jardí fan flors molt aromàtiques, grosses i dobles, amb un nombre molt elevat de pètals que són originats per la transformació d’estams.

Quasi totes les altres plantes d’aquesta subfamilia són herbàcies, com és ara les alquemilles, les potentilles, les filipèndules, etc. Les filipèndules són herbes de fulla composta, elegantment pinnada, i de flors blanques i nombroses, agrupades en inflorescències corimbiformes força notables. Fan part de la nostra flora Filipendula vulgaris, de les pastures i dels boscos clars de la muntanya mitjana, i F. ulmaria, gran herba pirinenca pròpia dels herbassars humits i dels prats ufanosos, la qual, pel seu aspecte solemne, rep el nom de reina dels prats. Tant de l’una com de l’altra s’empren com a diürètiques les infusions del rizoma o de la inflorescència.

La pimpinella (Sanguisorba minor) és una rosÁcia que es fa als erms, a les brolles i als prats. Es tracta d’una herba generalment de dos o tres pams d’alçada, erecta i amb les fulles pinnades; destaca especialment dins d’aquesta família pel fet que les seves flors, mancades de corol·la, són anemòfiles. Neixen totes apinyades al capdamunt de les tiges, formant sengles caps globosos i verd rogencs, grossos d’un centímetre o poc més. A cadascun d’aquests glomèruls de flors, les de la part inferior són masculines, sense gineceu, i treuen nombrosos estams de llargs filaments; les superiors, que maduren a continuació, tenen només un pistil cadascuna, terminat en dos estigmes llargs, plumosos i de color roig; entre unes i altres hi sol haver encara un tercer tipus de flors, hermafrodites, amb un pistil i pocs estams. Les flors femenines i les hermafrodites donen cadascuna un fruitet sec i de perfil quadrangular que queda envoltat pel receptacle floral.

Del gènere Geum es fan a les nostres terres peninsulars 6 espècies, de les quals esmentarem G. sylvaticum, propi dels boscos poc eixuts de les muntanyes valencianes i catalanes meridionals, i l’herba de sant Benet (G. urbanum), que es fa sobretot a la Catalunya humida, als boscos caducifolis i als seus marges. Tant l’un com l’altra són herbes de fulla pinnada, amb un folíol terminal més gran que els altres, i de flor groga amb nombrosos pistils. En madurar, cada pistil esdevé un aqueni allargat que conserva una part de l’estil, transformada en una petita aresta rígida i de punta ganxuda que s’arrapa als pèls o a la roba.

Una rosàcia força curiosa és Dryas octopetala, mateta de troncs nuosos i reptants i de fulles ovades i fistonades, de color verd fosc per l’anvers i blanquinós pel revers. Fa les flors blanques, amb 8 pètals o més, i els fruits en aqueni, prolongats per una llarga aresta plumosa. És una planta de distribució àrtico-alpina que, a casa nostra, fa poblacions més o menys extenses, de gairebé un pam d’alçada, a les obagues pedregoses de l’alta muntanya pirinenca.

Ocupa un lloc destacat entre les herbes d’aquesta família la maduixera (Fragaria vesca), ben coneguda pels seus fruits aromàtics, les maduixes. Cal fer notar que la part carnosa de la maduixa correspon al receptacle floral que, al llarg de la maduració, creix considerablement i es fa carnós. A sobre seu, esparsos, duu els que són en realitat els vertaders fruitets, secs i molt menuts. La maduixera viu espontània a la Catalunya humida i a les muntanyes valencianes septentrionals, als boscos clars, a les clarianes i als marges. Les maduixeres cultivades, que donen fruits més grossos però menys fragants, són formes seleccionades i encreuades a partir d’espècies nordamericanes.

Les potentilles són herbes de fulles palmades, més rarament pinnades, i de folíols dentats. Fan flors grogues o blanques i vistents, amb nombrosos pistils que esdevenen, en madurar, aquenis menuts. El gram negre (Potentilla reptans) n’és el representant més estès al nostre país, freqüent a les jonqueres o a d’altres indrets de sòl humit i més o menys compactat (vores de camí, gespes, horts, etc.) de totes les comarques. Es una herba reptant, de tiges de vora tres o quatre pams de llargada que arrelen pels nusos. Fa les fulles llargament peciolades i amb cinc folíols esvelts (raó per la qual s’anomena també cinc-en-rama) i les flors, que s’aixequen sobre un llarg pedicel, grogues i bastant grandetes. Com a totes les potentilles, aquestes flors tenen epicalze, el qual és ací especialment manifest perquè les fulletes que el componen són més grans que els mateixos sèpals. De morfologia més típica, i també força comuna, és la P. neumanniana, de tiges ascendents i fulles que formen una roseta basal. Viu a les pastures, als erms, als boscos clars, etc. de Catalunya i de les muntanyes valencianes septentrionals. Altres espècies freqüents són P. erecta, que fa flors menudes amb quatre pètals, pròpia dels prats i dels matollars sobre sòls àcids dels Pirineus; P. caulescens, planta robusta, de fulles hirsutes i flors blanques, que arrela a les escletxes de les muntanyes calcàries de tot el país; P. crantzii, de les pastures calcícoles pirinenques; etc. Tanmateix, la major part de les potentilles de la nostra flora són plantes muntanyenques d’àrea bastant restringida; més de quinze espècies ultrapassen poc o gens, al nostre país, l’àrea pirinenca.

De vocació encara més pirinenca són les alquemilles, herbes vivaces que tenen les fulles des de palmatífides, com és ara Alchemilla hybrida, fins a palmatisectes, com A. alpina. Fan les flors molt menudes i verdoses, sense pètals, aglomerades en petites inflorescències globoses a la part de dalt de les tiges. Es tracta d’un gènere diversificat en nombroses formes, pròpies en general de les pastures humides i dels herbassars.

Les pruneres i afins

El gènere Prunus, un dels més importants i diversificats de les rosàcies, comprèn arbres i arbusts, generalment caducifolis, de flors blanques o rosades i fruits en drupa, carnosos i amb un únic pinyol dur que conté la llavor.

Branca florida (a dalt) i fruitada (a baix) d’aranyoner (Prunus spinosa), arbust espinós que fa fulles petites i lanceolades, de marge dentat, i que dóna nombroses prunetes de color blau pruïnós a la tardor. Aquestes drupes són una menja molt adequada per a un bon nombre d’ocells, vistoses com són pel fet que romanen al seu lloc, sense caure, fins ben entrat l’hivern.

Fototeca.cat / MC

Entre les espècies autòctones, la més comuna és l’aranyoner (Prunus spinosa); es fa a les bardisses, als boscos clars i als marges de gairebé tota Catalunya, les Gimnèsies i les muntanyes valencianes. És un arbust que generalment no arriba als dos metres, molt ramificat, de branques terminades en punxa i de fulles escasses i més aviat petites, lanceolades. Es cobreix de flors molt aviat a la primavera, encara sense fulles, i, a la tardor, dóna nombrosos aranyons, petites prunetes esfèriques i de color blau negrós, pruïnoses i de gust acerb. En són bastant properes les diverses varietats de pruneres cultivades, de fruits més grossos i dolços. Es tracta en general de formes derivades de P. domestica, arbre originari del Pròxim Orient que es veu també alguns cops, subspontani, als boscos i a les bardisses de bona part de Catalunya. Del mateix gènere, i també originaris del continent asiàtic, són uns altres fruiters de gran interès, cultivats de temps antics al nostre país: l’albercoquer (P. armeniaca), que duu fulles cordiformes i dóna fruits aromàtics primerencs; el presseguer (P. persica), arbret de fulles lanceolades que fa flors d’un rosat intens i fruits grossos, fragants i molt sucosos; i l’ametller (P. dulcís) que, a diferència dels seus congèneres, dóna drupes de carn eixuta i corretjosa, en forma de pela no comestible. Se n’aprofiten, en canvi, les llavors o ametlles, que resten cobertes per l’endocarp petri un cop desprès aquell pelló verd i vellutat. L’ametlla és una llavor greixosa i nutritiva, producte alimentari de gran importància. Es menja crua o torrada, intervé en moltes salses i en nombrosíssims dolços, alguns tan nostres com són els panellets, els torrons o el menjar blanc reusenc i, encara, serveix per a la preparació d’una orxata molt refrescant i d’oli per a usos medicinals i cosmètics. El seu cultiu és important al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya mediterrània; no li convenen els climes d’hivern fred, atès que la seva floració molt primerenca en resulta sovint perjudicada.

Alguns dels nostres fruiters pertanyen al gènere Prunus, com ara el presseguer (P. persica, a l'esquerra) o l’ametller (P. dulcis, a la dreta). Bé que en tots dos casos el fruit que es produeix és una drupa, del presseguer hom aprofita el mesocarp, sucós i aromàtic, mentre que en l’ametller és la llavor, o ametlla, la part interessant des del punt de vista agronómic, i el mesocarp, en canvi, és un pelló coriaci poc o gens utilitzat.

Jordi Vidal

El cirerer (Prunus avium), a diferència dels fruiters precedents, fa part de la flora eurosiberiana; és propi, a casa nostra, de les muntanyes pirinenques i catalanídiques septentrionals. És un arbre majestuós que viu als boscos frescals (freixenedes, rouredes humides o fagedes), sovint sobre terrenys poc o gens calcaris. Per mor dels seus atraients fruits, les cireres, es cultiva a tot el nostre país, de manera esparsa o intensiva, encara que no viu gaire bé a les terres mediterrànies, sobretot si són de natura calcària; per això s’empelta a sobre de peus de cirerer de santa Llúcia (P. mahaleb), que s’adapta més bé en aquelles condicions. Aquest darrer és un arbret propi dels terrenys calcaris submediterranis que es fa a les muntanyes catalanes i valencianes, més freqüent cap a la Catalunya humida, a les rouredes, a les bardisses, als alzinars humits, etc. Les seves fulles, bé que caduques, són relativament xeromorfes: no gaire grans, ovades i un xic coriàcies i lluents. Fa les flors força més petites que les del cirerer, en curts raïms axil·lars, i fruita en petites drupes negres i amargoses.

La pomera, les nespreres i afins

Si les prunòidies comprenen els fruiters de pinyol, de les malòidies, en fan part tots els de llavor, productors dels fruits dits en pom. Entre ells, ocupen un lloc destacat les pereres i les pomeres, arbres eurosiberians que es fan espontàniament a les terres humides del Principat, als boscos caducifolis i a les bardisses.

Rosàcies. 1 Perera boscana (Pyrus communis subspècie pyraster): a brot fruitat (x 0,5); b fruit tallat longitudinalment, per tal d’apreciar l’estructura típica en pom (x 1). 2 Ramell fruitat de comera (Amelanchier ovalis, x 0,5). 3 Fulla de servera (Sorbus domestica), pinnaticomposta (x 0,5). 4 Fulla de moixera de pastor (S. torminalis), palmatipartida (x 0,5). 5 Fulla de moixera (S. aria), el·líptica vista per l’anvers (a) i pel revers (a’), platejat i sedós (x 0,5).

Eugeni Sierra

La pomera (Pyrus malus) és un arbre de flors grosses, blanques o rosadenques, agrupades en petits ramells, i de fulles dentades i sovint amb el revers pubescent. Quan creix espontània, produeix unes pometes menudes, d’un bonic color groc pàllid i molt aromàtiques. Bé que el seu sabor molt aspre les fa inadequades com a fruita fresca, barrejades amb pomes de cultiu milloren considerablement les confitures i melmelades amb el seu sabor fort. La pomera cultivada fa les fulles més grans que la seva parenta boscana i, sobretot, els fruits més grossos i més mengívols. En relació amb les qualitats d’aquests darrers, es coneixen nombroses varietats de pomeres, si bé en pocs anys n’han desaparegut unes quantes, arraconades per la preponderància d’algunes formes productores de pomes de bona presència i producció però no sempre de gust millor.

Les pereres (P. communis) són arbres similars a les pomeres però de fulla glabra, entera i llargament peciolada i de flors d’un color blanc pur; han sofert també un procés cultural semblant. Llurs fruits es diferencien de les pomes per la forma, pel gust i també perquè contenen uns petits granets petris, molt característics. Pel que fa a les pereres boscanes, hom en coneix de tres menes, semblants a les cultivades però de fruits menors i durs i de branques un xic espinoses. Es tracta de les subspècies salvifolia, pyraster i achras de P. communis, rares totes tres. A més, recordarem encara el perelloner (P. spinosa), arbret espinós de fruits globosos que apareix a les muntanyes catalanídiques septentrionals i a les planes empordaneses i ruscíniques.

Del mateix grup que els arbres suara tractats és el codonyer (Cydonia oblonga), arbret d’origen asiàtic que fou introduït a les terres mediterrànies per grecs i romans. Fa el tronc fosc i les fulles grans, de color verd intens per l’anvers i blanquinoses pel revers. Les flors, solitàries, grosses i rosadenques, vesteixen l’arbre d’una harmònica bellesa per l’abril, amb les fulles encara tendres. També els fruits són força atractius, grossos, de pell molt llisa quan són ben madurs, de color groc pàllid i, sobretot, molt aromàtics. Crus són molt astringents; destaquen pel seu gust aspre i pels abundants nuclis petris que conté la seva carn, però, preparats convenientment, donen excel·lents gelees i una confitura sòlida prou coneguda i apreciada, el codonyat. El codony es menja també al forn, i encara es fa servir, guardant-lo als armaris, per a transmetre la seva fragància a la roba blanca.

Els nesprers són uns altres fruiters d’aquest grup: la nesprera del Japó (Eriobotrya japonica) és un arbre de grans fulles persistents, coriàcies, lanceolades i de color verd fosc, amb els nervis molt marcats. Floreix a l’hivern i fruita a la primavera, raó per la qual es cultiva només a les comarques d’hivern poc rigorós; el nesprer (Mespilus germanica) és un arbret caducifoli que dóna fruit a la tardor, una nespra de color bru fosc i de consistència tova. Gairebé ha desaparegut com a arbre fruiter al llarg dels darrers anys.

L’arç blanc (Crataegus monogyna) és un arbret de fulla retallada que es cobreix de floretes blanques, nombroses i aromàtiques, a la primavera. Aquestes flors, recol·lectades just abans d’obrir-se, forneixen una infusió de notables propietats tonificants, que regula la pressió sanguínia i actua com a antiespasmòdic.

Fototeca.cat / MC

Ultra els fruiters, les malòidies contenen també força arbres i arbusts sense interès agrícola, tots caducifolis: les moixeres, el corner, l’arç blanc, etc. El corner (Amelanchier ovalis) sol ser un arbust alt, de branques llargues i primes, fulles escasses i flors molt vistoses, blanques i de pètals llargs i estrets. Es fa a les rouredes, als alzinars humits i als matollars, als costers pedregosos i fins i tot als llocs encinglerats, per tot el país, en companyia de boixos i gavarreres. L’arç blanc (Crataegus monogyna) és propi de llocs més humits, com són bardisses, boscos caducifolis, vores de rieres, etc., tant a muntanya com a terra baixa. Té les fulles retallades, que recorden una mica les del julivert, i les branques terminades en espines fortes. Dóna uns fruitets menuts com un pèsol, vermells i de carn farinosa i un xic dolça, les cireretes de pastor, que cerquen els ocells i la mainada. També recordarem Cotoneaster integerrimus, arbustet més o menys ajagut, de fulla verd fosca per l’anvers i coberta de borra blanca pel revers. Viu sobretot als matollars i als boscos de l’alta muntanya pirinenca, als solells rocosos.

Sorbus és un gènere que comprèn arbres caducifolis de port elevat i fusta dura, que fan les floretes en panícules corimbiformes bastant vistoses i els fruitets petits i de polpa farinosa. N’hi ha de fulla simple, com la moixera (S. aria) i la moixera de pastor (S. torminalis), i d’altres de fulla composta. La moixera destaca per la diferent coloració entre l’anvers i el revers de les seves fulles; és un arbre de boscos caducifolis, com són rouredes i fagedes, que es fa a les muntanyes humides i calcàries de tot el país, més rar cap al País Valencià i a Mallorca que no pas a la Catalunya septentrional. La moixera de pastor viu en boscos menys humits, a les muntanyes catalanídiques, des de l’Alacantí cap al N. La moixera de guilla (S. aucuparia), en canvi, és un arbre pirinenc propi dels boscos subalpins. Fa les fulles pinnades i els fruits, nombrosos, petits i vermells, en infructescències bastant grosses i vistents. De fulla molt semblant, cal recordar l’arbre més popular d’aquest gènere, la servera (S. domestica), estesa de forma espontània per gran part de Catalunya i per les muntanyes valencianes i, a més, cultivada com a fruiter. Val a dir, però, que ja no se sol plantar amb aquesta finalitat, de manera que la serva, el seu fruit, és actualment força desconeguda. Es tracta d’un fruit globós, d’uns 2 o 3 cm de diàmetre que, de primer, té consistència dura i pell groga. Segons una dita popular, qui mengés set serves d’aquestes, encara immatures, canviaria de sexe. Es tan acerb el gust de la seva carn que ningú no ho deu haver pogut desmentir! En acabar de madurar, però, la serva es torna de color bru fosc, tova i amb la pell papiràcia. La seva polpa és farinosa i dolça, però una mica fada.