Les flors del magraner (Punica granatum) són grosses i vistoses, de corol·la formada per un nombre variable de pètals (5-7) de color vermell encès, tènues i lleugerament arrugats. Al centre de cadascuna, els estams hi tenen un important paper atraient, alhora que forneixen un pol·len abundant apreciat pels himenòpters i pels coleòpters.
Antoni Agelet
Hom basa aquesta família únicament en dues espècies del gènere Punica, arbrets caducifolis originaris del Pròxim Orient i de l’Orient Mitjà. Una d’elles, el magraner (P. granatum), fou cultivada ja pels egipcis i després estesa per tota la mediterrània per fenicis i romans. A casa nostra el magraner és freqüent de veure’l, llevat de les comarques pirinenques, plantat com a arbre fruiter, en forma de tanques o també naturalitzat, especialment cap al País Valencià. Es tracta d’un arbret o arbust dens, més o menys espinós, de fulles oposades, oblongues i lluents, glabres. Floreix al principi de l’estiu, amb flors solitàries, grosses i molt vistoses. Al llarg de l’estiu madura en cadascuna d’aquestes flors l’ovari ínfer fins a donar, a la tardor, una magrana, fruit del tot excepcional dins del regne vegetal que s’anomena balaüsta. És un fruit gros, de forma globosa i indehiscent, que es clivella i s’obre de manera irregular quan és ben madur. Consta d’una envolta corretjosa, des de groga fins a vermella, formada pel pericarpi i per les parets del receptacle, i d’innombrables llavors, cadascuna envoltada per una polpa molt sucosa, translúcida i vermella o rosada; és, doncs, un fruit sec que conté llavors carnoses. Aquestes granes es troben distribuïdes sobre diverses placentes, cadascuna de les quals correspon a un carpel que es reconeix gràcies als tènues tels de color groc que l’envolten. Cal fer notar que els carpels del magraner es disposen sobre l’eix del fruit d’una forma gens comuna: fan dos verticils superposats, un superior, de carpels més grossos, i l’altre inferior, de carpels més petits i menys nombrosos.
Del magraner hi ha varietats de fruit dolç, de les quals es beneficien les magranes en fresc o per a fer xarops, i d’altres de fruit àcid, que són simplement ornamentals. En altre temps s’usaven l’escorça i les pells del fruit, riques en tanins especialment en aquestes formes bordes, per a adobar pells, i també havien servit com a astringents i, a causa de certs alcaloides de què es componen, com a antihelmíntics.