Onagràcies. 1 Epilobium hirsutum: a fragment terminal, de fulles oposades a la part inferior i esparses més amunt, florit i fruitat (x 0,5); b flor seccionada longitudinalment, per tal d’apreciar el llarg ovari ínfer (x 0,8); c fruit capsular madur obrint-se en quatre valves i alliberant nombroses llavoretes emplomallades (x 1). 2 Herba de les encantades (Circaea lutetiana): a brot, terminat en un raïm de menuts fruits i flors (x 0,5); b flor, de verticils dímers (x 1); c fruit, cobert de diminuts agullons ganxuts (x 1).
Eugeni Sierra
Componen les onagràcies vora 700 espècies, distribuïdes en quasi una vintena de gèneres, sobretot de plantes herbàcies, encara que algunes són arbusts o, fins i tot, arbres. Es troben distribuïdes per tot el món, si bé el gruix de la família es concentra al continent americà. A casa nostra se’n coneixen una vintena d’espècies, la majoria pertanyents al gènere Epilobium. Les onagràcies fan les fulles simples, esparses o bé oposades, i les flors solitàries o en raïms o espigues, generalment vistoses. Solen ser flors actinomorfes i tetràmeres, més rarament dímeres, amb un ovari ínfer. Típicament es componen de quatre sèpals, quatre pètals rosats o blancs, vuit estams i quatre carpels soldats que alguns cops terminen superiorment en quatre lòbuls estigmàtics. El tipus de fruit més comú és la càpsula, si bé alguns cops es tracta de núcules o de baies.
Algunes onagràcies s’empren com a plantes ornamentals. Entre les més conegudes, s’hi troben algunes del gènere Fuchsia, arbustives i de curioses flors pèndules amb grans sèpals de color blanc o rosat intens, i certes herbes americanes del gènere Oenothera. Algunes, com és ara O. biennis, de flors grans i grogues, o bé O. rosea, de flors més petites i rosades, s’han naturalitzat en certs indrets frescals, especialment a la Catalunya nordoriental.
Els epilobis i l’herba de les encantades
Aspecte general de l’Epilobium angustifolium. És una herba alta de més d’1 m i de florida vistosa que viu, a diferència de molts dels seus congèneres, a les clarianes i als llindars dels boscos humits dels Pirineus, on forma poblacions denses. Produeix espigues llargues de fruits capsulars que alliberen, al final de l’estiu, una gran quantitat de menudes llavors emplomallades.
Josep Nuet
Els epilobis són herbes erectes i de flors rosades que viuen en sòls humits o xops. Les flors es troben situades a l’extrem d’una mena de llarg pedicel un xic engruixit que correspon, de fet, a l’ovari ínfer. Fruiten en càpsules allargades que s’obren longitudinalment de dalt a baix i alliberen una munió de diminutes granes proveïdes cadascuna d’un petit plomallet blanc, útil per a la disseminació. Alguns es fan d’un metre o més d’alçada, com és ara Epilobium hirsutum i E. parviflorum. Tots dos duen fulles allargades, si fa no fa lanceolades, però el primer té les flors més grans que el seu congènere i està tot ell recobert d’abundants pèls llargs i suaus. Viuen en ambients oberts de sòl humit, com són jonqueres i vores de canals i de rius, a quasi tot el país menys a les comarques més eixutes. La majoria d’espècies d’aquest gènere, però, són herbes més modestes pròpies de les mulleres i de les vores de fonts i rierols de les muntanyes catalanes humides. En aquests indrets, són freqüents als Pirineus, E. anagallidifolium, E. palustre, etc.
Als boscos frescals i rics de la Catalunya humida, s’hi fa l’herba de les encantades (Circaea lutetiana), força atraient a causa de la seva delicada tendresa. Fa les fulles ovades i les flors, espaiades al llarg d’un raïm terminal, menudes i blanques. Es tracta de flors dímeres amb un ovari globós que es transforma en un petit fruit sec nuciforme cobert de pèls ganxuts.