Constitueixen una família de grandària mitjana que comprèn gairebé un miler d’espècies agrupades en uns vuit gèneres. Es pot considerar cosmopolita i inclou herbes anuals i vivaces, arbusts, i fins i tot petits arbres. Les flors de les poligalàcies presenten una morfologia una mica especial. Són zigomorfes i tenen tres bràctees a la base dels peduncles. El calze és format per cinc sèpals, dos de grossos i amples amb aspecte de pètal i nervació ben visible i els altres tres, petits i poc vistents. La corol·la consta de tres pètals parcialment soldats en un tub, un dels quals, situat en posició ventral, acaba en una cresta laciniada molt característica. L’androceu és constituït per vuit estams, rarament menys, inserits al tub de la corol·la. El fruit, una càpsula comprimida, es troba amagat sovint entre els dos sèpals grossos i persistents. L’únic gènere present als Països Catalans és Polygala, amb unes deu espècies, de les quals comentarem només tres.
Mateta de Polygala calcarea arrelada en una fissura d’una codina. Fa unes tiges primes, que acaben en flors, amb una roseta de fulles més aviat ovades cap a la meitat i fulles estretament lanceolades, més amunt.
Víctor Canalís
Polygala calcarea és una herba de menys d’un pam d’alçada, de fulles estretes i agudes, exceptuant les de la part mitjana de la tija que són ovades i creixen molt juntes, fent una mena de roseta. Les tiges duen al capdamunt uns raïms laxos de flors de color blau. Es fa en terrenys calcinals, a bona part del país, des de terra baixa fins a l’estatge subalpí. D’aspecte un xic diferent, P. rupestris té la base lignificada i totes les fulles més o menys coriàcies repartides per la tija. Les flors són de mida més petita i de color més aviat rosat. És una planta mediterrània, pròpia de les fissures de les roques carbonatades i de terrenys pedregosos. Finalment citarem P. vayredae, espècie endèmica d’una petita part de l’Alta Garrotxa, descrita pel botànic valencià Antoni Cebrià Costa. És bastant diferent de la resta d’espècies de Polygala ja que presenta les flors axil·lars, les ales caduques i les tiges si fa no fa lignificades.