L’agrella de la fotografia, el pa-de-cucut (Oxalis pes-caprae), és molt freqüent a les comarques litorals, on sovint es veu cobrint grans extensions als tarongerars o a d’altres conreus. És una planta de fulles trifoliades els folíols de la qual, en forma de cor, tenen un mecanisme que, segons la intensitat de la llum, els permet de mantenir-se estesos o de plegar-se contra el pecíol, en posició vertical. També les flors manifesten sensibilitat a la llum en el sentit que s’obren sota un sol intens i es mantenen tancades en altres condicions.
Teresa Franquesa
Formen aquesta família prop de 900 espècies, distribuïdes en set o vuit gèneres; un d’ells, Oxalis, n’agrupa unes 800, sis o set de les quals són els únics representants de la família a casa nostra. Bé que algunes oxalidàcies són pròpies de zones temperades, el gruix de la família és d’àrea tropical i subtropical. Són plantes herbàcies de fulles compostes, pinnades o palmades, disposades en roseta basal o bé esparses. Fan flors poc o molt vistoses, normalment en inflorescències cimoses. Són flors actinomorfes i pentàmeres, de pètals lliures o soldats i amb dos verticils d’estams connivents a la base. El gineceu, d’ovari súper, consta de cinc carpels soldats o, més rarament, lliures. En moltes espècies d’Oxalis es dona una complexa heterostília trimòrfica, basada en tres menes de flors diferents. Unes tenen els estils llargs, les altres mitjans i la resta curts; els estigmes queden situats respectivament en tres posicions diferents, alta, mitjana i baixa. Alhora, en cadascuna de les tres menes de flors, els dos verticils d’estams situen les anteres respectives en les dues posicions que complementen la de l’estil. Com en les altres plantes que presenten heterostília, asseguren així la pol·linització creuada, ja que els insectes que recullen el pol·len en un nivell determinat de la gorja de la corol·la només pol·linitzaran les flors que presenten els estigmes precisament en aquell nivell.
Les espècies d’Oxalis també es caracteritzen pel seu sabor àcid, provinent de l’àcid oxàlic que contenen (i al qual donen nom). Per això, hom anomena aquestes plantes agrelles, agrets, vinagrelles, etc. Les espècies que en tenim són totes de fulles trifoliades, amb els folíols clarament en forma de cor a l’inrevés. La més estesa i vistent de totes és O. pescaprae, de grans flors grogues, que viu als conreus i als herbassars ruderals, sobre sòls humits, a totes les comarques litorals i a les Illes. D’ecologia semblant, sovintegen si fa no fa a les mateixes comarques peninsulars que la precedent algunes espècies sud-americanes (O. corymbosa, O. latifolia, etc.) de tiges subterrànies engruixides. Foren introduïdes com a plantes de jardí i, a causa dels seus prolífics bulbs i rizomes, s’han estès fàcilment a certs conreus. Es desenvolupen ràpidament a l’estiu i obren floretes blanques o rosades; a diverses contrades hom les anomena violins, pel color violaci dels pètals. De morfologia semblant, bé que més petita i delicada, és O. acetosella, que viu als boscos ombrívols dels Pirineus i d’altres muntanyes properes.