Els ambients zonals subalpins i alpins

Consideracions generals

Els paisatges subalpins i alpins, dotats d’una vegetació comparable a la de les altes muntanyes europees i emparentada amb la de les terres àrtiques, atenyen, als Països Catalans, exclusivament l’àrea pirinenca i pre-pirinenca, amb una avançada meridional als cims més elevats del Montseny. Constitueixen, doncs, una minsa part del nostre territori (4%), part que designem amb el nom d’alta muntanya, i en la qual es diferencien clarament dues grans zones: l’estatge subalpí, de boscos de coníferes, que s’estén des dels 1600-1800 m fins al voltant dels 2300 m, i l’estatge alpí, dominat pels prats rasos, que pot arribar fins als 2900-3000 m d’altitud, cotes extremes per sobre de les quals el gel i la neu permanents substitueixen tota vegetació.

Bioclima

Diagrames ombrotèrmics subalpins i alpins. Diagrames ombrotèrmics representatius de les condicions bioclimàtiques de quatre indrets d’alta muntanya, un d’alpí i tres de subalpins, als Països Catalans o rodalia.

J. Nuet i Badia, sobre dades compilades per Walter

L’alta muntanya és una zona caracteritzada essencialment per la seva fredor. Els bioclimes que hi imperen són del tipus xèric fred, és a dir, amb diversos mesos d’hivern en què la temperatura mitjana és inferior als 0°C, amb la consegüent presència de neu o glaç, és a dir d’aigua inassequible per a les plantes, i per tant sequedat a efectes pràctics. Aquest fet és molt interessant, car no resulta intuïtiu pensar en sequedat en àrees que reben prou més de 1000 mm/any, fins més de 2000 mm/any.

A l’estatge alpí, els mesos glacials poden ésser fins a vuit, i només al pic de l’estiu s’arriba a mitjanes mensuals de temperatura compreses entre els 5 i els 10°C. A l’estatge subalpí les condicions climàtiques són una mica més favorables: la mitjana anual de temperatura és de 3-7°C, amb un màxim de cinc mesos glacials (només un al Montseny) i a l’estiu hi ha una mitjana de tres mesos temperats, amb temperatures mitjanes de 10 a 15°C.

Les precipitacions són molt abundants a tot l’àmbit de l’alta muntanya: a l’estatge alpí superen els 1800-2000 mm/any, i al subalpí són de l’ordre dels 900-1300 mm/any. Paradoxalment, però, l’hivern pot resultar àrid per als vegetals, com ha estat dit, car l’aigua glaçada no els és assequible.

És cert que l’element ecològic decisiu a l’alta muntanya és el fred, però no ho és menys que aquest és complementat i matisat per d’altres factors, com la innivació, les radiacions, les boires, el vent o l’oscil·lació tèrmica. Aquests factors incideixen també de manera directa o indirecta en la fisiognomía i característiques de la vegetació, i fins a tal punt que resulta indicat de tractar tots aquests temes conjuntament.

Característiques de la vegetació

Un breu sojorn a muntanya en un dia assolellat dona suficient experiència per a comprendre alguns d’aquests factors, com la intensitat de les radiacions —hom es bronzeja ràpidament— o les brutals oscil·lacions de temperatura entre el dia i la nit. En efecte, a l’alta muntanya la lluminositat és molt intensa, a causa, sobretot, de la puresa de l’atmosfera, de manera que les plantes reben un potencial energètic elevadíssim. D’una banda, aquest afavoreix la fotosíntesi i permet que les plantes produeixin més materia orgànica de la que necessiten, matèria orgànica que pot ésser emmagatzemada durant tot l’hivern i utilitzada en el moment precís: aquest sembla ésser el principal secret de l’exuberant florida primaveral dels prats alpins i de la riquesa de pigments de les corol·les florals. D’altra banda, però, la intensa radiació pot escalfar les fulles de les plantes fins a 50°C (al sòl o a les roques nues les temperatures poden ésser de 70°C i més), fet que, acompanyat del feble contingut de vapor d’aigua de la puríssima atmosfera alpina, fa que els vegetals es trobin sotmesos momentàniament a condicions comparables a les que imperen a l’estiu a la regió mediterrània. L’abundància als prats alpins de fulles petites, piloses, lluents i més o menys caragolades, cosa que recorda precisament les adaptacions de les plantes dels països àrids, és deguda primordialment a la necessitat de resistir la xardor del sol i de limitar la pèrdua d’aigua en l’atmosfera seca i calenta. Una eixutesa semblant pot donar-se també a l’hivern, si l’aire és sec, perquè l’aigua del sòl, en forma de glaç, no és assequible als vegetals. Per això les boires són molt importants a l’alta muntanya, perquè saturen d’humitat l’entorn de les plantes i n’anul·len la transpiració. Alguns autors defensen que el límit superior del bosc coincideix precisament amb el nivell que atenyen habitualment les boires, molt més freqüents a l’estatge subalpí que no pas a l’alpí.

Tanmateix, i malgrat les altes temperatures diürnes, l’ambient es refreda fortament en arribar la nit, de manera que, en ple estiu, no són excepcionals salts tèrmics de 30°C en un sol dia. De la mateixa manera, si considerem la temperatura ambiental al llarg de l’any, podem apreciar com, en un mateix punt de l’estatge alpí dels Pirineus, en ple hivern s’arriba als -30° C, mentre que al fort del migdia, en un dia d’estiu, s’atenyen els 35°C. Es comprèn, doncs, que la vegetació alpina ha de disposar de recursos per a fer front a aquestes espectaculars oscil·lacions.

En general les plantes alpines exhibeixen parts aèries reduïdes, baixes i denses, sovint ben arrodonides en forma de coixinet, mentre que llurs arrels són grans i ben desenvolupades. Aquestes característiques han de relacionar-se amb la violència del vent i el pes de la neu, però també amb un escàs creixement ocasionat per l’excessiva lluminositat i el fred nocturn. Efectivament, com és sabut, les plantes que viuen a l’ombra fan brots llargs, esprimatxats i esgrogueïts, mentre que, per contra, les tiges exposades a la llum són més aviat curtes i mostren fulles ben verdes. La lluminositat intensíssima dels ambients alpins frena el creixement de les plantes durant el dia, de manera que la creixença ha de fer-se de nits, sempre que la temperatura ho permeti: si és baixa, la planta creix molt lentament. De fet, la major part de les plantes alpines són perennes i el seu desenvolupament dura anys.

La predominància de les plantes vivaces és condicionada sobretot per la brevetat del període vegetatiu. Entre el desglaç primaveral i el retorn del fred, a la tardor, els vegetals d’altitud disposen d’un curtíssim període favorable, en el qual molt poques espècies aconsegueixen de desenvolupar-se, florir i veure madurar les granes que assegurin la seva continuïtat. Per això als prats alpins les plantes anuals són rares, mentre que aquelles que no han de renovar-se totalment cada any són més abundants. A aquestes, però, se’ls planteja el problema de passar un llarguíssim hivern i de resistir-ne el fred.

Afortunadament, la principal solució per a aquesta dificultat és donada per un altre factor ambiental: la neu. Efectivament, malgrat que la neu pugui semblar-nos freda —i, objectivament, n’és—, constitueix per als vegetals un magnífic aïllant que els protegeix eficaçment del fred encara més intens que impera en l’ambient. Sota un gruix d’un o dos pams de neu, en efecte, hom mesura temperatures de l’ordre dels -3°C a -1°C, quan a l’exterior el termòmetre marca -30°C, i sota gruixos d’un metre de neu la temperatura sol estabilitzar-se entre -1 i 0°C. Així, doncs, quan parlem del "mantell de neu" no fem pas només una figura poètica: les plantes alpines i subalpines, abrigades sota la neu, passen l’hivern en millors condicions que les altimontanes de regions fredes, però no nevades. Pel mateix motiu, els llocs de pendent fort, o els escombrats pel vent, on la neu no s’aguanta gaire temps, són els més inhòspits per a la vegetació; també ho són els solells on la neu es fon més ràpidament i les plantes queden exposades a les glaçades tardorals i primaverals.

Les glaçades, a més de perjudicar els vegetals, tenen repercussions molt importants en l’estructura del sòl. L’aigua dels intersticis es congela a causa de les baixes temperatures, i quan arriba el moment del desglaç, comença a liquar-se començant per les capes superficials. Es forma així una mena de pasta fluida que llisca fàcilment vessant avall sobre les capes inferiors encara glaçades i més dures (solifluxió). Altrament, la successió de glaç i desglaç provoca inflaments i retraccions en el sòl que desplacen els materials de manera diferencial segons llur mida (criotorbació). A aquests fenòmens es deu el curiós esglaonament dels vessants, quan els prats miren de contenir l’esguimbada del sòl (cas dels gespets i de les gespes d’ussona), i també l’aparició d’intrigants cercles o línies de pedres a la superfície del terra.

Malgrat els avantatges que han estat reportats, la neu crea també problemes a les plantes. Per un costat, provoca allaus, amb les consegüents destrosses en la vegetació, de manera que en determinades zones (canals d’allaus) aquesta es presenta permanentment desconjuntada. D’altra banda, la neu pesa, i com ja hem dit, obliga les plantes a adoptar formes aplanades. Els arbres suporten molt malament el pes de la neu, i probablement aquest és un motiu més per explicar la seva absència a l’estatge alpí. Fins i tot a l’estatge subalpí, només reïxen a prosperar les coníferes (pins, avets), arbres especialment resistents i adaptats als àmbits freds: llurs branques flexibles i llur port cònic resulten molt adequats al lliscament de la neu; a més llurs abundants reines fan baixar el punt de congelació dels sucs interns, i llurs fulles aciculars, capaces de transpirar poc, es mantenen tot l’hivern a l’arbre i reprenen ràpidament l’activitat tan bon punt el clima ho permet.

Certament la muntanya imposa un marc ben rigorós per a la vida dels vegetals, molts dels quals no reïxen a instal·lar-s’hi i cedeixen el lloc als millor adaptats. Potser precisament per això la flora de l’alta muntanya i el paisatge vegetal que en conjunt integra gaudeixen d’un prestigi especialíssim entre nosaltres, prestigi amb ressonàncies de terres verges i natura intacta, de crestalls a l’horitzó, de boscos obscurs, d’aigües cristal·lines i brugents, de flors delicades i enlluernadores, de neus eternes. Probablement, també, perquè ens és un bé escàs, i perquè la durada de la seva esplendor és tan curta, la seva reputació s’amplifica i fins es mitifica. En qualsevol cas, el seu interès fitosociològic és molt gran.

Els boscos subalpins i alpins

La vegetació climàcica de l’estatge subalpí és forestal: allà on s’acaben els boscos comença l’estatge alpí dels prats. L’estatge subalpí constitueix, doncs, el cinyell superior de bosc a les nostres muntanyes, cinyell integrat per espesos poblaments de coníferes, avet i pi negre, que pinten de fosc els vessants.

L’adequació de les coníferes als ambients freds ja ha estat glossada. Cal però, encara, afegir a llur resistència mecànica i fisiològica un avantatge suplementari especialment apropiat per a l’explotació del medi on els toca de viure: la possessió de micorrizes, és a dir, de fongs que s’uneixen simbiòticament a les seves rels i que els proporcionen elements nutritius que d’altra manera els foren inabastables a causa de la mineralització insuficient de les capes d’humus dels sòls forestals subalpins, normalment força acidificades. D’altres espècies del sotabosc, com certes orquídies, també en disposen.

Als boscos subalpins dels Pirineus catalans, el pi negre domina gairebé absolutament. L’avet constitueix només boscos reduïts, i les altres espècies habituals a la taigà subártica o a l’estatge subalpí dels Alps (altres pins, pícea, làrix, etc.) manquen totalment de manera natural. Uns arbres extraordinàriament rústecs, els bedolls, malgrat llur caràcter de caducifolis, acompanyen el pi negre fins al límit superior del bosc a les zones de clima més atlàntic.

Les pinedes de pi negre

Les pinedes de pi negre constitueixen el bosc climàcic a l’estatge subalpí de tots els Pirineus catalans. El pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata) és, per excel·lència, l’arbre de la nostra alta muntanya, capaç de fer-se per sobre els 2000 m d’altitud, en condicions que no suporta cap altra espècie arbòria: prospera tant a les carenes ventoses de sòl pedregós i a les esquerdes de les roques, on sovint apareix ajagut i retort, com a les àrees torboses i inundades, on pot viure en virtut de les micorrizes que posseeix a les seves rels i que li permeten de corregir les deficiències nutritives a què, altrament, es veuria sotmès. Els boscos més ben constituïts es localitzen a les obagues, però se’n troben també als solells. Hi ha pinedes de pi negre als Alps Occidentals, a les muntanyes del Jura i de l’Auvèrnia, i al Sistema Ibèric, però llur àrea principal és justament la pirinenca (Pirineus Centrals i Orientals). Les millors poblacions es troben a l’àrea de Sant Joan de l’Erm i a la vall de Montgarri.

Les pinedes silicícoles de pi negre i neret

La pineda de pi negre amb neret (Rhododendro-Pinetum uncinatae typicum), comunitat forestal acidòfila àmpliament difosa a l’estatge subalpí dels Pirineus silicis (1700-2400 m), majorment als vessants obacs, és la més característica de totes. És un bosc amb domináncia total del pi negre a l’estrat arbori i del neret (Rhododendron ferrugineum) al sotabosc. Juntament amb aquest bellíssim arbust de rosada florida, s’hi solen trobar el nabiu (Vaccinium myrtillus) i el ginebró (Juniperus communis ssp. nana) i algunes herbes, com les píroles (Pyrola minor, P. secunda, P. uniflora) i la listera cordiforme (Listera cordata), molt típiques dels boscos boreals de coníferes. Sovint hi són també abundants la descàmpsia (Deschampsia flexuosa), l’agrella (Oxalis acetosella), els xucladors (Melampyrum pratense), la fetgera (Hepatica nobilis) i diverses molses.

L’estrat arbori no és gaire dens, generalment, de manera que l’interior del bosc resta força lluminós. En els llocs on es fa més atapeït i ombriu, però, pren un aspecte especial, caracteritzat per diverses falgueres (Gymnocarpion dryopteris, Athyrium filix-foemina, Dryopteris dilatata), que s’instal·len als indrets més humits. També és freqüent, cas que les boires siguin persistents i la humitat ambiental alta, que els arbres apareguin guarnits amb penjolls de barbes de caputxí (Usnea), un liquen esfilagarsat inconfusible.

Els poblaments de pi negre que s’instauren als llocs més elevats (més de 2000 m), constitueixen una subassociació especial (subas. vaccinietosum uliginosi) rica en nabiu uliginós (Vaccinium uliginosum), homogine (Homogyne alpina) i viola groga (Viola biflora). De manera semblant, a les baixes altituds (1350-1600 m) la pineda apareix sota una variant mancada d’espècies altícoles, en la qual el ginebre (Juniperus communis ssp. communis) substitueix el ginebró (J. communis ssp. nana).

Les pinedes silicícoles de pi negre i ussona

Als vessants silícics solells la pineda de pi negre presenta un sotabosc molt diferent. El neret hi manca o hi és molt rar, car troba a faltar les innivacions prolongades; el seu lloc l’ocupen mates rases de ginebró o de boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) més o menys aïllades, envoltades d’un prat més aviat sec, dominat per la ussona (Festuca gautieri).

Aquestes espècies, que suporten millor que el neret les condicions ambientals dels vessants orientats al S (relativa sequedat estival, manca de neu protectora de les glaçades hivernals, etc.), caracteritzen la pineda de pi negre amb ginebró i ussona (Arctostaphylo-Pinetum uncinatae). Es tracta d’una formació amb estrat arbori esclarissat, que sovint té més l’aspecte de matoll envaït pel pi negre que no pas de pineda pròpiament dita, raó per la qual alguns autors la consideren simplement con una variant arbrada del matoll de ginebró (Genisto-Arctostaphyletum pinetosum uncinatae). Tanmateix, a les parts més baixes del solell, l’estrat arbori es fa més dens, i al costat del pi negre prospera més o menys abundantment el pi roig (Pinus sylvestris), constituint una comunitat forestal subalpina xeròfila, de transició cap a les pinedes montanes (Hylocomio-Pinetum catalaunicae pinetosum uncinatae).

Les pinedes basòflles de pi negre i seslèria

La pineda de pi negre rica en espècies acidòfiles no compareix sobre substrats calcaris. Això no obstant, als obacs prou humits dels terrenys carbonatats prosperen altres boscos de pi negre de característiques especials.

Quan el clima és ben humit, resulta freqüent que els sòls es descalcifiquin: això és el que succeeix sovint als obacs ombrívols de les muntanyes calcàries dels Pirineus i Pre-pirineus Orientals (Vall de Ribes, Moixeró, Pedraforca). Sobre aquesta mena de sòls, i també sobre substrats esquistosos poc àcids i més o menys rics en carbonats (calcosquists), s’instaura una pineda relacionable encara amb la pineda de pi negre amb neret (Rhododendro-Pinetum uncinatae seslerietosum), de la qual es diferencia, però, per la presència de certes espècies calcícoles, com la seslèria (Sesleria coerulea), i l’abundància de plantes pròpies de les fagedes.

Si el substrat és francament calcinal, la pineda de pi negre amb neret és substituïda per una pineda basòfila, la pineda de pi negre amb seslèria (Pulsatillo-Pinetum uncinatae), mancada d’espècies acidòfiles (neret, nabiu) i rica en plantes calcícoles.com la seslèria, la pulsatil·la blanca (Pulsatilla alpina ssp. alpina) i, fins i tot, el boix (Buxus sempervirens). Aquesta mena de pineda —que evoluciona progressivament cap a l’agrupament anterior, si es donen les condicions necessàries per a un bon desenvolupament de sòl forestal humífer—, juga un important paper en el paisatge de les altes muntanyes calcàries, sobretot als obacs dels Pre-pirineus Orientals (Cadí, Pedraforca, vall de Ribes), i arriba també a Andorra.

Les avetoses

Els boscos de coníferes més majestuosos de casa nostra són les avetoses, és a dir, els boscos presidits per l’avet (Abies alba), gran arbre de tronc dret i capçada cònica, fàcilment distingible dels pins per les seves petites fulles aciculars planes i solitàries que es disposen en un sol pla en els branquillons.

Cal remarcar que l’avet no és un arbre estrictament subalpí. De fet, té l’òptim a la zona de transició entre els estatges subalpí i altimontà, de manera que les boscúries que forma han de considerar-se comunitats forestals intermèdies entre les autènticament subalpines i les pròpies de la muntanya mitjana plujosa. Així, als nostres Pirineus, l’avet s’estén per l’estatge montà a les àrees més humides, on molt sovint conviu amb el faig, mentre que a les regions de clima relativament sec s’enfila ben amunt de l’estatge subalpí pels vessants ombrívols, sense arribar mai, però, fins al límit superior del bosc. És per tot això que la majoria de les avetoses no constitueixen comunitats del tot independents i diferenciades, sinó més aviat subassociacions, riques en avet, d’altres comunitats, especialment fagedes i pinedes de pi negre.

Les avetoses humides

Als sòls rics de les contrades atlàntiques dels Pirineus es fa el tipus d’avetosa més higròfïla de totes (Scillo-Fagetum abietetosum), la qual, en el nostre país, arriba a fer-se exclusivament a la Vall d’Aran, preferentment a l’estatge montà humit (1100-1500 m); també s’hi acosten, si no en són del tot, les avetoses de la Fenolleda. Sovint, l’avet, que domina l’estrat arbori, apareix acompanyat de faig, i fins i tot si forma poblacions pures, les plantes que predominen al sotabosc són les de la fageda amb joliu. És per això que hom parla en aquests casos d’avetoses amb faig.

Més típica de l’estatge subalpí és l’avetosa amb godiera (Good·yero-Abietetum), bosc acidòfil propi dels sòls pobres, que ateny altituds més importants que l’anterior (1100-1800 m), per sobre del domini del faig i per sota del domini del pi negre. Es tracta d’una avetosa molt ombrívola, rica en molses i relativament escassa en plantes superiors, a causa de la poca llum que travessa el brancatge estratificat dels arbres, els quals generalment constitueixen poblaments molt densos. Entre les espècies herbàcies que hi prosperen hom pot trobar encara diverses plantes de la fageda, però contràriament al cas anterior, aquestes fan només un paper secundari, car les espècies que dominen són les pròpies dels boscos de coníferes, com les píroles (Pyrola secunda, P. uniflora), la godiera (Goodyera repens), que és una rara orquídia d’arrel engruixida per micorrizes, el nabiu (Vaccinium myrtillus), el prenantes (Prenanthespurpurea), les espunyidelles (Galium rotundifolium, G. vernum), la lúzula nívia (Luzula nivea), etc. De fet, aquesta avetosa i l’anterior representen els extrems oposats d’una sèrie de comunitats entre les quals es troben totes les formes de transició. L’avetosa amb godiera s’estén sobretot pels Pirineus Centrals (l’Aran, vall de Cardós, vall Ferrera), però arriba també al Capcir i al Canigó.

Generalment, als Pirineus Orientals les avetoses són menys típiques. S’hi fa sobretot l’avetosa amb neret (Rhododendro-Pinetum uncinatae abietetosum), comunitat silicícola que apareix a tots els Pirineus catalans, de l’Aran al Canigó, allà on el clima humit afavoreix la substitució del pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata) per l’avet, cosa que sol succeir a les parts inferiors obagues de l’estatge subalpí. Al sotabosc hi domina el vistós neret (Rhododendron ferrugineum), i hi ha també nabiu (Vaceinium myrtillus) i diverses lúzules (Luzula nivea, L. sylvatica). El pi negre acompanya sovint l’avet a l’estrat dels arbres.

Les avetoses subhumides

En algunes àrees (Cadí, vall de Ribes) apareixen també avetoses sobre terreny calcari (Helleboro-Fagetum abietetosum), generalment al costat de les pinedes de pi roig, ocupant els llocs més ombrívols, els quals correspondrien a la fageda amb el.lèbor verd, si el clima fos una mica més humit. Són boscos d’avets més aviat pobres, que duen plantes de tendència xeròfila, com és ara el boix (Buxus sempervirens) i la ussona (Festuca gautierí), l’avetosa amb boix.

Finalment cal recordar les avetoses del Montseny, al límit meridional de l’àrea de l’avet. Constitueixen una comunitat especial, relacionada amb la fageda acidòfila (Luzulo-Fagetum abietetosum), i tenen caràcter montà.

Els bedollars

El bedoll pubescent (Betula pubescens) no és tan corrent als Pirineus subalpins com el bedoll comú (B. pendula) ho és a tota la serralada, sobretot a la interfase altimontana/subalpina. El bedoll pubescent, tanmateix acompanyat sovint del comú, fa boscos molt més localitzats, però de caràcter primari.

A les contrades de clima oceànic (Vall d’Aran, alt Pallars Sobirà) la part superior de l’estatge subalpí és ocupada generalment per un bosc mixt de pi negre i bedolls (Rhododendro-Pinetum uncinatae betulo-blechnetosum), ric sobretot en bedoll pubescent; el sotabosc és constituït per falgueres, com el blècnum (Blechnum spicant), i plantes molt higròfiles. Però als ambients més netament atlàntics, aquesta pineda de pi negre amb bedolls pot esdevenir un veritable bedollar pur (Thelypteridi-Betuletum pubescentis), el qual sol dur aleshores un estrat herbaci alt de megafòrbies.

Aquests bedollars subalpins, ben diferents dels boscos secundaris de bedolls montans, resulten més aviat rars al nostre país: només són freqüents a l’Aran.

Les landes i matolls subalpins i alpins

Les formacions vegetals dominades per plantes arbustives que apareixen a l’alta muntanya, a l’estatge subalpí i també a la part inferior de l’alpí, tenen caràcter de landes o de matolls. Sovint són comunitats secundàries que tenen llur origen en la degradació de les masses forestals, però en molts casos es tracta de comunitats permanents, establertes allà on les condicions ecològiques desfavorables al desenvolupament dels arbres no permeten la instal·lació de formacions més complexes.

Els matolls de neret

Els matolls dominats pel neret (Rhododendron ferrugineum) són unes de les més típiques formacions arbustives de l’alta muntanya. Sempre sobre substrats silícics, ocupen grans extensions als obacs, sobretot allà on la innivació és prolongada, tant a l’estatge subalpí com al baix estatge alpí, normalment entre els 1500 i 2500 m d’altitud, però poden trobar-se, de forma més esporàdica com més als extrems altitudinals es tracti, des dels 1000 fins als 2700 m. Entre els matolls de neret hom pot distingir els que provenen de la degradació d’antigues pinedes de pi negre (matolls secundaris) i els que resulten independents dels boscos i es comporten com a comunitats llenyoses permanents al si de l’hostil món alpí, dominat per les formacions herbàcies (matolls primaris).

El matoll secundari de neret correspon, doncs, a la desaparició de l’estrat de pi negre de la pineda silicícola amb neret (Rhododendro-Pinetum uncinatae). Sol fer-se sobre sòls humífers i profunds, de caràcter forestal, en altituds compreses entre els 1500 i 2200 m, zona que en estat natural estaria ocupada pel bosc. La seva composició florística és poc més o menys la mateixa que presenta el sotabosc de la pineda de pi negre amb neret.

El matoll primari de neret (Saxifrago-Rhododendretum), per contra, es fa preferentment a les àrees tarteroses amb una mica de sòl àcid entre els blocs rocosos, o a les regions elevades (2300-2500 m), on el pi negre difícilment pot instal·lar-se. En aquestes condicions és comprensible que al costat del neret dominin plantes pròpies dels pedruscalls, com és ara la saxífraga geranioide (Saxifraga geranioides ssp. geranioides), i plantes d’altitud, com el nabiu uliginós (Vaccinium uliginosum), que apareix generalment al costat d’altres arbusts més abundants: el nabiu (Vaccinium myrtillus), el roser alpí (Rosa pendulino) i la moixera nana (Sorbus chamaemespilus). Entre les plantes herbàcies es troben també l’altícola homogine (Homogyne alpina), el seneci pirinenc (Senecio pyrenaeus), el clavell de pom (Dianthus barbatus), d’altres espècies més comunes, com la descàmpsia (Deschampsia flexuosa) o les festuques (Festuca gautieri, F. nigrescens), i diverses molses.

Un i altre tipus de matoll són presidits pel neret, que els encén de rosa porpra amb la seva espectacular florida de primers d’estiu. El neret és un arbust de fulles coriàcies, tot l’any verdes, i grans ramells de flors en forma de campaneta, molt vistents, unes i altres agradablement flairoses a causa de les glàndules que posseeixen les corol·les i el revers de les fulles, d’un to ferruginós característic (fet. recollit en l’epítet específic de la denominació científica). La seva sensibilitat a les glaçades hivernals l’obliga a instal·lar-se exclusivament als indrets on durant els mesos freds s’acumula un bon gruix de neu, la qual protegeix els brots tendres, i per aquesta raó els nerets formen masses denses i aplanades que gairebé mai no superen el mig metre d’alçària, coincidint aproximadament amb el gruix mínim de la neu durant l’hivern. Les altres espècies de la comunitat es troben entre l’entreteixit de les seves branquetes tortuoses o a les escasses clapes que queden lliures entre les mates.

Els matolls de bálec o ginebró

Als indrets ben assolellats i poc coberts de neu a l’hivern, els neretars no troben condicions adequades a les seves exigències, de manera que cedeixen el lloc a una altra mena de matoll presidit per una mata d’apetències contraposades: el ginebró (Juniperus communis ssp. nana). Efectivament, el ginebró és una espècie resistent a l’eixutesa estival i a les glaçades, adequada, per tant, als solells de les altes muntanyes, on forma matolls baixos (20-50 cm), sovint extensos, al costat d’espècies d’exigències ecològiques semblants: el bálec (Genista purgans) i la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi).

El matoll de ginebró amb bálec o boixerola (Genisto-Arctostaphyletum) resulta especialment abundant a les àrees pirinenques continentals, entre els 2000 i 2400 m d’altitud, i reapareix, fet del tot remarcable, als cims més alts del Montseny, a només 1700 m. El seu aspecte de conjunt és més sever que el del matoll de neret, dominat com es troba per les estretes fulletes punxents del ginebró. Tanmateix, si el bàlec esdevé predominant —cosa que sol succeir als terrenys silícics—, l’enlluernadora florida groga d’aquesta mata acoloreix esplèndidament els solells i els fa tan o més atractius que les obagues cobertes de nerets. Als terrenys calcaris, el bàlec manca, i al costat del ginebró és habitual la presència abundant de la boixerola, la qual arriba a dominar la comunitat en els indrets rocosos.

La cornera (Cotoneaster integerrima), el roser alpí (Rosa pendulino) i el nabiu (Vaccinium myrtillus) són altres arbusts corrents al matoll de ginebró, així com algunes espècies herbàcies pròpies dels ambients muntanyencs, com la descàmpsia (Deschampsia flexuosa), les festuques (Festuca ovina ssp. duriuscula, F. gautierí, F. nigrescens, F. spadicea, etc.), el serpoll (Thymus serpyllum), etc.

Les tandes rases marginals

Els matolls de neret i ginebró que acabem de considerar, molt estesos a la nostra alta muntanya, no reïxen a instaurar-se en certs indrets especialment inhòspits, els quals són colonitzats exclusivament per comunitats permanents, especialment adaptades a aquests hàbitats.

Així, la landa d’azalea procumbent (Cetrario-Loiseleurietum pyrenaicum) s’instal·la a les crestes silícies sotmeses a la violència dels vents, on la neu no s’aguanta i el sòl és escassíssim. En aquestes precàries condicions ja es comprèn que només pot tractar-se d’un agrupament vegetal de port discret: l’azalea procumbent o herba pedrera (Loiseleuria procumbens), subarbust àrtic resistent al fred, que viu totalment aplicat a les roques, ocupa la major part de la superfície, sempre poc extensa, i només li fan costat un altre subarbust tolerant, el nabiu uliginós (Vaccinium uliginosum), o certes espècies dels prats alpins que reïxen a sobreviure entre el brancatge d’aquests petits arbusts (Prímula integrifolia, Juncus trifidus, etc.). De fet, els vegetals que tenen una significació més important en la comunitat al costat de l’azalea són els líquens, sobretot les cetràries (Cetraria nivalis, C. islandica, C. cucullata, C.juniperina, etc.).

Unes condicions ambientals menys extremes es donen als obacs de les parts més elevades de l’estatge alpí de les regions pirinenques de clima atlàntic humit, on prospera, als petits replans de sòl profund, la landa d’empètrum (Empetro-Vaccinieíum pyrenaicum), capaç de fer-se en gruixos de neu menors que els que exigeix el neret i de suportar freds vivíssims. Aquesta landa, exclusivament silicícola, és presidida per un subarbust de tiges ajagudes i fulles coriàcies, que sembla un petit bruc, l’empètrum (Empetrum nigrum ssp. hermaphoroditum), i sol dur també nabiu uliginós, azalea procumbent, cetràries i un pteridòfit propi dels indrets molt humits, el licopodi (Huperzia selago).

Les comunitats de congesta

A les clotades obagues i arrecerades de l’estatge alpí, la neu s’acumula formant congestes, és a dir llenques de neu que només desapareixen al pic de l’estiu. En aquests indrets coberts de neu durant deu o onze mesos el desenvolupament de la vegetació és difícil, car el període vegetatiu és extremament curt, i només reïxen a sobreviure-hi les plantes especialment adaptades a completar llur cicle amb rapidesa o aquelles que tenen sistemes de reproducció vegetativa i no han de refiar-se de les llavors. A més, el sòl, fortament rentat i sovint xop d’aigua, és molt pobre en sals nutritives i generalment àcid, a causa de l’abundància d’humus no mineralitzat que s’hi acumula.

La vegetació més típica de les congestes són els poblaments de salenques o salzes nans, arbrissons repents de branques retortes que creixen molt lentament i rarament arriben a aixecar-semés d’un pam de terra. Als substrats calcaris, especialment als sòls prims i pedregosos pobres en humus, prospera la comunitat de salenques retusa i reticulada (Carici-Salicetum retusae), en la qual són abundants la salenca retusa (Salix retusa) i la salenca reticulada (S. reticulata), ambdues relativament robustes, que solen formar un matoll ras i dens en el qual és característica la presència del càrex negre (Carex atraía ssp. nigra), del ranuncle alpestre (Ranunculus alpestris), d’una menudíssima saxífraga (Saxifraga androsacea) i d’una verònica amb estolons (Veronica aphylla). Sobre substrats silícics, i també sobre els calcaris si el sòl està ben desenvolupat, es fa, per contra, la comunitat de salenca herbàcia (Salici-Anthelietum), en la qual fa un paper de primer ordre la salenca herbàcia (Salix herbacea), que té les branques completament enterrades i només treu petites tigetes herbàcies de poc més de cinc centímetres, entre les quals solen aparèixer plantes menudes com la sibàldia (Sibaldia procumbens) o el gnafali nan (Gnaphalium supinum), i alguns briòfits, entre els quals l’hepàtica que dona nom a la comunitat (Anthelia juratzkana).

Si el sòl és molt prim i pedregós, la comunitat de salenca herbàcia és substituïda als terrenys silícics dels Pirineus orientals per un vistós agrupament integrat per diminutes plantetes, la comunitat de mucizònia (Gnaphalio-Mucizonietum sedoidis). Es tracta d’un conjunt presidit per la suculenta mucizònia (Mucizonia sedoides), que pinta de vermell les vores de les congestes quan es fonen fins a tenyir completament les clotades després de la fosa total. Progressivament, hi apareixen també el gnafali nan (Gnaphalium supinum), la cardàmine alpina (Cardamine bellidifolia ssp. alpina), la sibàldia (Sibbaldia procumbens), un petit càrex (Carex pyrenaica), etc.

A les congestes semipermanents, on la neu s’aguanta molt de temps, no pot instal·lar-se cap d’aquestes formacions, i arriba a fer-s’hi únicament una comunitat vegetal dominada pels briòfits (Polytrichetum norvegici), bàsicament per la molsa Polytrichum norvegicum i l’hepàtica Anthelia juratzkana. I és que les plantes inferiors són capaces de suportar condicions extraordinàriament difícils: la mateixa neu de congesta pot ésser poblada per algues microscòpiques (Chlamydomonas nivalis), les espores vermelles de les quals tenyeixen aleshores la neu de rosat.

Els prats i feners

Les parts més altes dels Pirineus, rotundament adverses a la instal·lació de la vegetació arbòria, constitueixen el paisatge dels prats naturals per excel·lència. Efectivament, per damunt dels 2300-2400 m d’altitud s’entra al món dels rasos, de les gespes que encatifen l’estatge alpí fins allà on les geleres i les neus perpètues imposen llur blancúria. Però també a l’estatge subalpí, primitivament poblat en la seva major part pels boscos de coníferes, abunden en l’actualitat els claps herbosos. L’home, en efecte, hi ha provocat des de fa segles la reculada del bosc en benefici de les pastures mitjançant la tala i l’incendi, i l’explotació ramadera continuada les ha consolidades, car el brosteig i el trepig del bestiar selecciona dràsticament les espècies i impedeix que el bosc pugui reinstal·lar-se.

Els prats alpins i subalpins són gespes arranades i contínues, constituïdes per moltes espècies diferents que creixen atapeïdes formant un aglevat dens. Coberts de neu durant set o vuit mesos l’any, aquests prats disposen d’un període vegetatiu molt breu, que els cal aprofitar convenientment. És per això que tan bon punt la neu es fon, l’herba encara esgrogueïda veu aparèixer ja les primeres flors: la soldanel.la (Soldanella alpina) i el safrà de muntanya (Crocus albiflorus) no manquen mai a la matinera cita. Ràpidament, l’herbei verdeja i ben aviat apareix tacat d’un sensacional escampall de corolles virolades. Mentre dura el bon temps, l’activitat es manté, i l’esclat de noves flors prolonga la policromia quan les més primerenques ja són passades. Arribada la tardor, els freds obliguen de nou els prats al repòs. Un cop el cicle vital conclòs, les herbes perden llur tendra verdor i es tornen rossenques. Darrera la florida tardana del safrà bord (Crocus nudiflorus) solen venir les primeres nevades.

Malgrat llur aparença uniforme en el paisatge i llur comportament sincrònic, les pastures d’alta muntanya no constitueixen un grup homogeni. Ben al contrari, comprenen diverses comunitats vegetals molt diferents entre elles, tant per llur composició florística com per les condicions ecològiques dels indrets on prosperen i a les quals els cal adaptar-se. Podem fer-ne, en principi, dos grans grups: els prats acidòfils, establerts sobre substrat silícic o bé damunt substrat calcari amb sòls descalcificats, i els prats basòfils, que prosperen exclusivament als terrenys calcinals; altrament, cal considerar l’existència d’unes altres comunitats herbàcies, més aviat pròpies de l’estatge subalpí, integrades per exuberants plantes de grans dimensions: les formacions megafòrbiques.

En qualsevol cas, cal tenir present que tant els prats primaris alpins com els subalpins secundaris són fortament influïts per l’acció dels ramats, i que l’estructura i composició actuals de les pastures són el resultat d’una recerca mil·lenària d’equilibri entre les comunitats vegetals que prosperen als prats i el bestiar que les depreda. La pastura excessiva condueix a un indesitjable augment de les plantes amb poc valor pastoral (espècies tòxiques, dures o punxoses) i a una progressiva pèrdua de qualitat del prat. La manca de pastura pot provocar, per contra, la invasió del prat pels matolls i desencadenar el procés de reconstitució de la vegetació llenyosa als llocs on el prat no és climàcic.

Les gespes de festuca supina

Els prats integrats per espècies acidòfiles són els més difosos a l’alta muntanya, car els sòls, sotmesos a un constant rentat per l’aigua de la neu i de la pluja, tenen una marcada tendència a acidificar-se, àdhuc sobre substrats carbonatats. I dels prats acidòfils, els més típics de l’estatge alpí són les gespes de festuca supina, és a dir, els rasos caracteritzats per l’abundosa presència d’aquesta petita gramínia de fulles fines. Als nostres Pirineus s’instauren sempre en els hàbitats relativament favorables que ofereixen els vessants suaus i els replans on disposen de sòls profunds i humífers, ben protegits per la neu durant l’hivern, i amb suficient humitat edàfica a l’estiu. Es disposen des dels 2300-2400 m als 2800-2900 m d’altitud.

La gespa de festuca supina i hieraci nan (Pumilo-Festucetum supinae) ocupa grans extensions als vessants obacs poc inclinats de tots els Pirineus catalans, des del Canigó fins a la Maladeta, i es fa també als rasos culminants de les Serres del Cadí i el Moixeró. Al costat de la festuca supina (Festuca supina) i dels càrexs (Carex ericetorum var. aproximata), lluen les populars i esplèndides gencianes (Gentiana alpina, G. verna, G. acaulis), i les vistoses flors de la regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum), la pedicularis pirinenca (Pedicularis pyrenaica) i la flor de pastor (Daphne cneorum); tot un seguit d’espècies de port discret, com les menudes minuàrties (Minuartia recurva, M. sedoides) i androsaces (Androsace carnea), les silenes (Silene ciliata, S. acaulis), el hieraci nan (Hieracium pumilum), la jasione nana (Jasione humilis), la pota de gat (Antennaria dioica) i encara d’altres, acaben de nuar el verd tapís del prat.

Als clots i fondals on s’acumula la neu i, per tant, la humitat és més gran durant l’estiu, aquesta comunitat és desplaçada per la gespa de festuca supina amb càrex corbat (Curvulo-Leontodetum pyrenaici), en la qual són abundants la lúzula groga (Luzula lutea), el leontodon pirinenc (Leontodon pyrenaicus) i, sobretot, el càrex corbat (Carex curvula), espècie típica dels prats acidòfils dels Alps, més humits que els dels Pirineus. Als indrets obacs més humits de l’àrea de la Maladeta, la predomináncia del càrex corbat encara s’accentua, i en lloc de les gespes de festuca supina s’instaura la gespa de càrex corbat i genciana alpina (Gentiano-Caricetum curvulae), força semblant, però dominada pel càrex corbat, la genciana alpina i l’oreocloa (Oreochloa disticha), una curiosa gramínia d’espiga blavenca.

Els gespets

Les condicions de vida que ofereixen els vessants solells rostos dels Pirineus silícics són incomparablement més dures que les dels hàbitats on prosperen les gespes de festuca supina. El sol, que hi bat de ple, resseca fortament el sòl durant l’estiu, mentre que a l’hivern fon ràpidament la poca neu que s’hi aguanta, tot deixant així el sòl i la vegetació desprotegits davant de les gelades primaverals. D’altra banda, l’acció del desglaç disgrega la terra, la qual llisca fàcilment pendent avall (solifluxió).

Totes aquestes condicions ecològiques configuren un ambient difícilment colonitzable, al qual una planta resistent com poques, el gesp (Festuca eskia), ha reeixit a adaptar-se admirablement. El gesp és una gramínia de fulles gruixudes, dures i punxents que forma tofes denses de 30-40 cm d’alçada, arrapades al sòl amb un potent sistema radical. A més del gesp, que domina amplament la comunitat, integren el gespet el carraspic sempreverd (Iberis sempervirens), diverses campànules (Campanula scheuchzeri, C. recta), el sudorn (Festuca paniculata), el serpoll nervós (Thymus nervosus), algunes veròniques (Veronica fructicosa, V. bellidioides), etc. En total, no arriben a recobrir més del 60-80% de la superfície; la resta és pedruscall.

Els gespets, disposats als vessants de forma esglaonada, són unes de les comunitats més característiques de l’estatge alpí dels Pirineus. Un vessant amb gespet fa l’efecte d’un coster afeixat, cada petita feixa limitada per les tofes de gesp disposades en forma de mitja lluna. De fet, la comparança resulta prou vàlida, car el paper del gespet com a retenidor del sòl és paral·lel al que fan els marges de pedra a les feixes de conreu. Els gespets apareixen sobretot a l’estatge alpí, entre els 2300 i els 2500 m d’altitud, però als Pirineus Centrals penetren també a l’estatge subalpí, on davallen fins als 1700-1800 m.

Hom sol distingir dues menes de gespet als Pirineus: el gespet típic (Campanulo-Festucetum eskiae), que apareix des del Canigó al Pallars Sobirà, i que correspon poc més o menys a la descripció donada, i el gespet atlàntic (Carici-Festucetum eskiae), estès pels Pirineus Centrals, que és mancat de carraspic sempreverd i duu, per contra, abundància de càrex granític (Carexgranítica), de ranuncle pirinenc (Ranunculus pyrenaeus), de dent de ca (Erythronium dens-canis), de meu (Meum athamanticum), etc.

Els prats alts termòfils

El repeu dels cingles i altres racons arrecerats orientats al migjorn constitueixen un hàbitat especialíssim a l’alta muntanya, hàbitat que acull uns prats del tot originals. Les condicions ecològiques que hi imperen tenen certs trets en comú amb els costers solells que acullen els gespets —innivació curta, forta insolació—, però en difereixen sensiblement perquè, d’una banda, resulten més abugats, i d’altra gaudeixen de sòls profunds, capaços de retenir aigua suficient fins i tot quan les xardors de l’estiu hi provoquen una intensa evaporació. Tot plegat defineix un ambient alhora càlid i relativament humit, molt favorable a la vida de les plantes termòfiles, les quals hi prosperen de manera exuberant, tot originant esplèndids prats alts i densos que, bo i ésser molt localitzats, preferentment a l’estatge subalpí, constitueixen una de les mostres més exquisides de la vegetació herbàcia de la nostra alta muntanya.

El prat alt termòfil més característic i més difós als Pirineus és el prat alt de sudorn (Hieracio-Festucetum paniculatae), que es fa en sòls àcids i duu com a planta dominant el sudorn (Festuca paniculata), gramínia alta i robusta, amb una gran panícula d’espiguetes rossenques al capdamunt de la tija. Es tracta d’una comunitat molt rica, amb gran diversitat d’espècies que rivalitzen en bellesa i fragàncies: hi ha els elegants lliris, com la paradísia (Paradisia liliastrum), el lliri pirinenc (Iris xyphioides) o la fritil.lària (Fritillaria pyrenaicà); hi ha els narcisos (Narcissus pseudonarcissus) i la pulsatil.la groga (Pulsatilla alpina ssp. apiifolia); hi ha la porrassa (Asphodelus albus), la margarida de muntanya (Anthemis montana) i les curioses pedicularis (Pedicularis comosa, P. foliosa); hi ha, encara, la pelosella de muntanya (Hieracium hypeuryum) i d’altres espècies de flors vistoses que constitueixen un conjunt realment encisador.

Les gespes de pèl caní

Un darrer grup de prats acidòfils són els presidits pel pèl caní (Nardus stricta), una gramínia molt característica, amb espiguetes en forma de pinta, que forma gespes densíssimes al si de les quals amb prou feines deixa espai per a d’altres espècies. De manera natural, les gespes de pèl caní es trobarien als indrets particularment humits, vora els estanys i les mulleres àcides o als fondals ben coberts de neu durant l’hivern; secundàriament, però, s’han estès desmesuradament i en l’actualitat cobreixen gran superfícies, tant a l’estatge subalpí com a l’alpí. La causa d’aquesta enorme difusió ha estat principalment la sobrepastura, la qual afavoreix el pèl caní, espècie rebutjada pel bestiar.

Les gespes de pèl caní que ocupen els hàbitats que els són genuïnament propis, als mulladius d’estanys i rierols, corresponen a una comunitat higròfila d’aspecte tendre, la gespa de pèl caní amb selí pirinenc (Selino-Nardetum). El conjunt és presidit pel pèl caní, al qual fan costat alguns càrexs propis dels sòls torbosos (Carex fusca, C. echinata, C. leporina), el selí pirinenc (Selinum pyrenaicum), la genciana pirinenca (Gentiana pyrenaica) i la regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum).

Fora d’aquests ambients saturats d’humitat, els prats de pèl caní prenen un caràcter molt més xeròfíl. Hom en distingeix diversos tipus, el més típic dels quals és la gespa de pèl caní amb poa violàcia (Poo-Nardetum), estesa pels estatges subalpí i alpí. Resulta rica en meu (Meum athamanticum), poa violàcia (Poa violacea) i d’altres plantes silicícoles, però és abassagadorament dominada per l’indigest pèl caní, que en fa un prat impossible de pasturar pels ramats.

Als llocs més innivats i menys secs, sobretot als Pirineus Centrals, aquesta gespa és substituïda per la de pèl caní amb flèum girardià (Trifolio-Alopecuretum gerardi), en la qual el paper del pèl caní passa a segon pla i es fan importants la regalèssia de muntanya i el flèum gerardià (Alopecurus gerardi), raó per la qual el seu valor pastoral és més gran. Així mateix, als Pre-pirineus Orientals (Cadí, Mogrony), sobre substrats calcaris acidificats, es fa una altra mena de gespa de pèl caní (Endressio-Nardetum), amb endrèssia (Endressia pyrenaica), festuca rogenca (Festuca rubra var. commutata), potentilles (Potentilla erecta, P. crantzií), trevóls (Trifolium repens, T. pratense, T. montanum, T. alpinum), lúzules (Luzula campestris, L. multiflora), ranuncle pirinenc (Ranunculus pyrenaeus), etc.

Fora de l’àrea pirinenca, una representació empobrida de les gespes de pèl caní ateny el massís del Montseny, a la Serralada Pre-litoral catalana. Les associacions que s’hi fan són la gespa d’ussona i lúzula d’espiga (Luzulo-Festucetum gautieri) i la gespa de festuca rogenca i pota de gat (Antennario-Festucetum commutatae), pròpies, respectivament, dels vessants obacs abruptes i dels terrenys plans de les àrees culminants. Malgrat que ambdues són molt pobres en espècies característiques, hom les inclou encara a l’aliança Nardion strictae. Les gespes de pèl caní que prosperen al Sistema Ibèric s’agrupen, per contra, en una altra aliança (Nardo-Galion hercynici), tal com ja ha estat comentat a l’apartat dedicat a les pastures medioeuropees humides.

Les gespes i prats basòfils

Els prats que s’instal·len sobre els sòls de reacció bàsica o neutra que solen constituir-se damunt dels substrats calcaris presenten característiques pròpies que els separen clarament de les gespes acidòfiles de festuca supina o de pèl caní, així com dels gespets. Tanmateix, els substrats calcinals són més aviat rars als nostres Pirineus, i solen aflorar-hi en forma de bandes estretes més o menys distanciades, de manera que l’extensió que ocupen els prats basòfils és forçosament reduïda, i les clapes que formen apareixen aïllades, com petites llenques de vegetació especial enmig dels extensos rasos dominats per les plantes acidòfiles. En aquests indrets excepcionals es refugien espècies muntanyenques calcicoles poc comunes, que resulten atractives precisament per la seva raresa: n’és un exemple la popular flor de neu (Leontopodium alpinum), esdevinguda símbol de l’alta muntanya.

Les gespes d’ussona

Als vessants calcaris assolellats, rostos i pedregosos, on la neu hivernal s’aguanta poc temps, prospera una d’aquestes comunitats pratenses calcicoles que té un marcat caràcter xeròfil, la gespa d’ussona (Festucetum gautieri), força assimilable pel seu aspecte i per la seva ecologia als gespets silicícoles.

L’espècie predominant és la ussona (Festuca gautieri), gramínia que forma tofes de fulles rígides i punxents, i són hostes típics de la comunitat que ella presideix d’altres gramínies igualment poc tendres, com la festuca duríssima (Festuca indigesta var. duríssima), l’avena de muntanya (Avena montana), la poa alpina (Poa alpina) o la seslèria (Sesleria coerulea). En conjunt formen una gespa ben eixarreïda, entremig de la qual solen abundar certes lleguminoses més o menys llenyoses i punxents, com els astràgals (Astragalus australis, A. alpinus, A. sempervirens), els oxítrops (Oxytropis campestris, O. pyrenaica) o el gavó alpí (Ononis cristata). No hi són rars tampoc el timonet (Sideritis hyssopifolia), el serpoll nervós (Thymus nervosus) i la genciana vernal (Gentiana verna). La comunitat, que com els gespets es disposa de manera esglaonada als vessants, per efecte de la solifluxió, es troba en diversos enclavaments calcaris dels Pirineus axials, però s’estén sobretot per les serralades pre-pirinenques (Cadí, Boumort, etc.), a l’estatge subalpí, i fins als 2500-2600 m d’altitud.

Una gespa d’ussona particular (subas. seslerio-scabietosum graminifoliae), rica en espècies rupícoles i termòfiles, i caracteritzada per la presència d’una planta pròpia de les altes muntanyes mediterrànies, l’escabiosa graminifòlia (Scabiosa graminifòlia), apareix únicament en certs punts de la Serra de Cadí, al voltant dels 2000 m d’altitud, sempre en indrets rocosos o pedregosos prou consolidats i amb suficients materials fins.

Els prats mesòfïls

Els prats calcicoles que s’instal·len als obacs i indrets més humits, amb sòls relativament profunds, sovint en procés d’acidificado, presenten un aspecte molt més esponerós que no pas les gespes d’ussona, adaptades a les ingrates condicions dels solells calcaris. Es tracta de comunitats herbàcies menys austeres (Primulion intricataè), constituïdes per plantes amb més contingut hídric, ben verdes durant tot l’estiu, generalment de floració espectacular.

Als Pre-pirineus Orientals calcaris (Cadí, Serra Cavallera, Catllaràs, etc.), entre els 1700 o els 2000 m d’altitud, prospera una de les més típiques comunitats pratenses calcicoles, el prat de prímula gran i genciana acaule (Gentiano-Primuletum intricatae), gespa densa i geminada, rica en càrex muntanyenc (Carex montana) i descàmpsia (Deschampsiaflexuosa), finament constel.lada a entrada d’estiu per les atractives flors de la prímula gran (Prímula elatior ssp. intricata), de la genciana acaule (Gentiana acaulis), del lotus (Lotus corniculatus), de la bistorta (Polygonum historia), del trèvol brunenc (Trifolium badius), de la miosotis alpestre (Myosotis alpestris) o de l’aromàtica árnica (Arnica montana), coneguda planta medicinal clarament acidòfila, la presència de la qual en aquest ambient indica processos de descalcificació del sòl.

Aquests processos són ja avançats en el prat de trèvols i festuca rogenca (Festuco-Trifolietum thalií), més acidòfil i emparentat amb les gespes de pèl caní, que es fa a les contrades pirinenques orientals, a la part alta de l’estatge subalpí i a la inferior de l’alpí. El constitueixen bàsicament els trèvols (Trifolium badium, T. thalii), el plantatge alpí (Plantago alpina), la poa alpina (Poa alpina) i la festuca rogenca (Festuca rubra var. commutata).

Els prats d’elina

A les carenes i crestes ventoses de les muntanyes calcàries, desproveïdes de neu la major part de l’any, només reïx a instaurar-se una gespa rígida, especialment adaptada a suportar el constant embat del vent i la sequedat ambiental que comporta. Aquesta gespa (Elyno-Oxytropietum) és presidida per Telina (Elina myosuroides), ciperàcia resistent al fred i a l’eixutesa, lluitadora aferrissada contra l’erosió eòlica.

La comunitat sol també dur oxítrop hallerià (Oxytropis halleri), avena de muntanya (Avena montana), poa alpina (Poa alpina) i serpoll nervós (Thymus nervosus); són també molt característiques del conjunt les matetes acoixinades de la silene acaule (Silene acaulis) i de les minuàrties (Minuartia verna, M. sedoides), així com la reputadíssima flor de neu (Leontopodium alpinum). La comunitat, típicament alpina, prospera bé als Pirineus Orientals, entre els 2400 i els 2750 m d’altitud.

Les comunitats megafòrbiques

Entre els innombrables atractius de l’alta muntanya es compten, sens dubte, els conjunts extraordinàriament vistents d’herbes gegantines amb fullatge exuberant i grans inflorescències que es desenvolupen amb puixança a les raconades ombrívoles i humides de sòls profunds i fèrtils. La familiaritat amb què l’excursionista reconeix aquests herbassars luxuriants, que difícilment poden passar desapercebuts, contrasta amb l’estrany nom que botànicament se’ls aplica, cal acceptar-ho; tanmateix, el significat de la paraula "megafòrbia", d’origen grec, és senzill i exacte: no vol dir sinó herba grossa, herba de grans dimensions.

Les comunitats megafòrbiques són, doncs, feners integrats per una gran diversitat d’espècies, totes elles altes d’un metre o més, amb grans fulles planes i flors molt vistents. Molt probablement el seu origen és antic, pre-quaternari, i segons que sembla la seva ufana actual és només una petita mostra relictual de la magnificència que aquesta mena de vegetació havia presentat en moments geològics que li eren climàticament més favorables que els presents.

Als Pirineus, les formacions megafòrbiques atenyen llur desenvolupament òptim a l’estatge subalpí, bé que penetren també al montà i a l’alpí, i els seus hàbitats d’elecció són els indrets saturats d’humitat que disposen de bons sòls, rics en elements nutritius: és habitual trobarne a les torrentades ombrívoles, als córrecs humits, sota les cingleres regalimoses, a les clotades ben innivades, etc. De les comunitats que hi prosperen, les més difoses són les de salsufragi i adenostil (Peucedano-Luzuletum desvauxii) i la de valeriana pirinenca (Adenostylo-Valerianetum pyrenaicae).

La primera és una comunitat molt típica, amb abundància de les plantes megafòrbiques més vistoses i característiques, com l’adenostil (Adenostyles alliariae), el salsufragi (Peucedanum ostruthium), el dorònic austríac (Doronicum austriacum), les lletugues (Ciberbita alpina, C. plumieri), els esplèndids marcòlics (Lilium martagon, L. pyrenaicum), les tores (Aconitum napellus, A. pyrenaicum ssp. lamarckii), els ranuncles de grans fulles (Ranunculus aconitifolius ssp. aconitifolius i ssp. platanifolius), el veladre (Veratrum album), etc. Moltes d’aquestes espècies són tòxiques, de manera que el bestiar les respecta escrupolosament: de la mateixa manera que en el cas dels herbassars de vorada de bosc, aquesta toxicitat ha d’entendre’s precisament com una estratègia defensiva contra els herbívors.

La comunitat de valeriana pirinenca cerca amb preferència els ambients molt humits de vora els rierols i resulta, per tant, més localitzada. La caracteritzen diverses umbel.líferes de gran port, com la cominassa hirsuta (Chaerophyllum hirsutum) i la valeriana pirinenca (Valeriana pyrenaica).