Els ambients agrícoles

En altres punts d’aquesta obra ja hem tingut ocasió de comentar com la vegetació actual és en bona part resultat de l’alteració de la que primitivament cobria la Terra, i com aquesta desnaturalització ha estat causada, sobretot, per l’acció de l’home. Però, si això és cert per a totes les comunitats secundàries, enlloc és tan rotundament clar com a les terres de conreu. Les labors agrícoles han estat, tradicionalment, la causa de les modificacions més profundes de la vegetació natural. Des de fa segles han afaiçonat de tal manera el paisatge que ni nosaltres mateixos reconeixeríem les nostres terres com a pròpies si ara prescindíssim, de cop i volta, dels sembrats, vinyes i olivets, dels marges i feixes, dels recs i hortes que hores incomptables de treball dels nostres avantpassats han incorporat al territori, assuaujant pendents, organitzant planes, portant l’aigua fins allà on era possible.

Certament la transformació agrària ha consistit a anorrear els boscos i màquies preexistents, però, tant com això, ha comportat la creació d’un nou paisatge divers i harmònic, el paisatge rural. Per a aconseguir d’implantar les espècies útils per a l’alimentació humana o dels animals, no sols ha calgut desforestar els indrets adequats, sinó també modificar el relleu allà on calia, per tal d’obtenir superfícies planes aptes per al conreu, millorar la qualitat dels sòls, corregir les condicions climàtiques quan era necessari, aportant aigua o protecció davant els freds, i fer, en definitiva, tots els possibles per a optimar les condicions de vida dels vegetals cobejats.

En aquestes excel·lents condicions ecològiques propiciades artificialment es mantenen i creixen les poblacions monoespecífiques d’arbres, arbusts o plantes herbàcies que l’home ha millorat al llarg de la història i que li forneixen aliment. Però també d’altres plantes espontànies aprofiten aquest hàbitat privilegiat i hi progressen, ben a desgrat de l’agricultor. Són les anomenades "males herbes", que entremig de les plantes conreades constitueixen les comunitats dites arvenses.

Es tracta de comunitats d’estructura simple, sense estratificació, integrades per plantes que presenten necessàriament un cicle biològic anual, semblant al de les espècies conreades, de manera que s’adapten perfectament a la periodicitat de les labors de conreu. Hi són particularment abundants les espècies de vida curta, capaces de desenvolupar tot llur cicle vital en poc temps, productores de llavors nombroses i resistents, o també les que tenen òrgans subterranis perdurables, i fins aquelles que es multipliquen de forma vegetativa. És per això que són difícils d’eliminar, malgrat els avenços tecnològics. Les espècies arvenses són, en part, les que es trobaven de manera espontània formant comunitat amb la planta actualment conreada, però en part també són espècies d’altres procedències, nouvingudes que troben en els conreus un lloc avinent per a instal·lar-se.

Les plantes conreades i les plantes arvenses depenen absolutament de l’home. És ell qui manté el seu hàbitat amb els treballs agrícoles. Es tracta, doncs, d’un tipus de vegetació permanent, però totalment lligat a la continuïtat de l’explotació agrària.

La vegetació dels sembrats

A les messes i als rostolls, s’hi fa un conjunt de plantes, bulboses o anuals, que constitueixen les comunitats arvenses dites segetals, o dels sembrats.

Les comunitats segetals estan integrades per espècies que produeixen granes molt semblants a les de l’espècie conreada, de tal manera que són difícils de destriar les unes de les altres. És el cas de les cugules (Avena sterilis, A. barbata, A. fatua), que es confonen amb la civada (A. sativa), de la zitzània o jull (Lolium temulentum), que es barreja amb el blat (Triticum sp), i d’una subespècie de la panissola (Echinochloa crus-galli ssp. oryzoides), que es mescla amb l’arròs (Oryza sativa). També s’hi fan espècies de granes tan remenudes que passen desapercebudes fàcilment, i d’altres que maduren abans de l’època de sega, de manera que quan arriba la recol·lecció ja han escampat llurs llavors.

Darrerament, la difusió de l’ús d’herbicides ha fet que les comunitats segetals hagin sofert una gran reducció, i els sembrats han perdut progressivament aquell encant que els donaven les flors multicolors de blauets, roselles i campanetes. Cal comprendre, però, que així com sota els ametllers, les oliveres o els ceps, les males herbes no fan cap nosa, perquè no entren en competència amb l’espècie conreada, als sembrats disminueixen primer el rendiment del camp i en segon lloc rebaixen la qualitat de la collita, raó per la qual el pagès tendeix a eliminar-les fent servir llavors seleccionades i herbicides selectius.

Les comunitats segetals dels llocs secs

La major part de conreus de cereals del nostre país es fan a les terres de secà dels indrets poc plujosos, i en ells prosperen les comunitats segetals més típiques (Secalion mediterraneum). El gruix principal d’espècies dels sembrats de secà procedeix de països orientals (Afganistan, Turquia) i han estat introduïdes per l’home juntament amb els cereals. Per això solen presentar-se fidelment en aquests conreus i no solen trobar-se mai en altres menes d’explotacions agràries.

La rosella (Papaver rhoeas), la corretjola (Convolvulus arvensis), el jull de fulla estreta (Lolium rigidum), la ballarida (Hypecoum procumbens ssp. grandiflorum), les raboses (Galium spurium, G. tricorne), les agulles de pastor (Scandix pecten-veneris), els esperons de gat (Lithospermum arvense), són espècies característiques d’aquest grup de comunitats, al costat de les que, específicament, personalitzen cada una d’elles en funció de les condicions ecològiques diverses dels indrets colonitzats, repartits per tota la nostra geografia. Així, als camps de blat o d’altres cereals d’hivern de les terres de l’interior, enriqueixen el conjunt espècies molt vistoses de tendència continental, com la rosella morada (Roemeria hybrida) i les llunetes (Biscutella auriculata), espècies que manquen completament als sembrats del litoral, de la mateixa manera que als indrets més humits de la terra baixa silícia, al N del Principat, hi ha espècies com els pensaments (Viola tricolor ssp. arvensis), els morrons (Stellaria media) o l’alquemilla arvense (Alchemilla arvensis), que no existeixen a les terres meridionals, el clima de les quals no pot satisfer llurs exigències hídriques. Altres variants apareixen a les zones muntanyenques del migjorn català i N del País Valencià, on l’agrupament té afinitats medioeuropees i duu espècies com el cospí (Caucalis lappula), el gerdell (Lathyrus aphaca) i el matablat (Iberis amara), o encara, a les illes Gimnèsies, enclavament on les comunitats es caracteritzen per la presència d’espècies com la fonollassa (Ridolfia segetum), la coloma (Linaria triphylla) o els rafanistres (Raphanus raphanistrum ssp. raphanistrum i ssp. landra).

Les comunitats segetals dels llocs humits

A la muntanya plujosa, els cereals ocupen extensions menors que a les terres mediterrànies.

El relleu accidentat en dificulta el conreu i els sòls profunds escassegen als vessants, massa inclinats per a retenir-los. Només les valls i els petits relleixos que l’home ha sabut guanyar al pendís poden hostatjar els bladars.

La Plana de Vic (Osona), planura humida i extensa, curulla de conreus, constitueix una excepció notable d’aquesta regla. Als sembrats que s’hi fan, abunden el blauet (Centaurea cyanus), el pensament (Viola tricolor ssp. arvensis) i el passacamins (Polygonum aviculare), al costat de les típiques roselles i corretjoles, configurant un conjunt de comunitats típiques no solament d’aquest indret, sinó també de la muntanya plujosa calcària en general (Caucalidion platycarpae).

A les zones granítiques i sorrenques de les terres plujoses, aquest lot d’espècies no hi entra, i són les comunitats d’espèrgules i esclerants (Sceleranthion annui) les que acompanyen els sembrats. Tal com indica el nom, són agrupaments especialment rics en espèrgules (Spergula arvensis, Spergularia segetalis) i esclerants (Scleranthus annuus).

Les comunitats segetals dels llocs inundats

Als maresmes i aiguamolls de l’Empordà, dels deltes del Llobregat i de l’Ebre i de l’Albufera de València, l’arròs era l’únic conreu possible abans d’iniciar-se la dessecació, i encara ara, quan als espais reblerts domina l’horta, els arrossars romanen insubstituïbles a les àrees de sòls rics en clorurs. Això passa, no perquè l’arròs sigui una planta halófila, sinó perquè admet —demana, per a ésser exactes— una inundació permanent en aigua dolça: les altres plantes cultivades, ni toleren aquesta inundació, ni podrien viure en presència de les sals edàfiques que, altrament, aflorarien del sòl. Val a dir que la inundació exigeix aigua disponible en abundància, i això només passa prop dels grans rius: que siguin ells, amb llurs aiguadeixos, qui generen els marjals de desembocadura és una feliç coincidència per a l’activitat agrícola. A l’Àsia i a l’Àfrica, tanmateix, hom conrea també varietats d’arròs muntanyenc que no necessiten la inundació.

L’arròs, planta d’origen asiàtic, conjuntament amb una cohort d’acompanyants igualment forasteres (Ammania coccínea, Cyperus difformis, Bergia aquàtica, Echinochloa crus-galli ssp. oryzoides), configura el conreu més singular del nostre país’. La comunitat dels arrossars (Cypero-Ammanietum coccineae) no sols resulta original per l’exotisme de les plantes que en formen part, sinó també per l’aspecte general que ofereix, inundada mentre dura la creixença de l’arròs, majestuosament daurada quan el gra és madur. Les espècies arvenses dels arrossars, com les altres segetals, no s’escapen dels tractaments amb herbicides, i cada vegada es fa més difícil trobar-ne conjunts representatius.

La vegetació dels horts i dels camps

Horts i camps configuren un paisatge conreat ben diferent dels sembrats. La uniformitat de les vastes esteses de tigetes idèntiques, els mantells infinits, verds o daurats segons l’estació, són substituïts per enfilalls d’arbres que quadriculen el terreny o per fantasiosos trencaclosques de peces menudes i capricioses, miscel·lània de cultius, formes i colors. Però també funcionalment són tota una altra cosa, i el règim agrícola distint es tradueix en el tipus de poblament arvense que s’hi instal·la, igualment diferenciat.

El sistema de sembra i recol·lecció, que a les messes és col·lectiu —sembra a l’eixam, sega arreu—, esdevé selectiu als horts i camps, de manera que les espècies arvenses perden l’oportunitat d’ésser plantades juntament amb les conreades o d’ésser aplegades indiscriminadament amb la collita. Desenvolupen, per. tant, estratègies diferents de la segetal, adequades a les condicions a què les sotmeten les específiques pràctiques de conreu dels camps i dels horts.

Les comunitats arvenses de regadiu

Als horts, el treball és constant. Al llarg del cicle de l’any uns cultius reemplacen els altres al mateix tros, bocí de terra amoixada per la dedicació continuada del pagès, que ara fanga, després adoba, cava i rega sempre. La irrigació continuada, l’abundant enriquiment de la terra amb adobs, el capgirament sovintejat dels terrossos, el canvi assidu de cultius, són factors que determinen l’establiment de comunitats arvenses particulars, que tenen molt poc a veure amb les segetals. La major part de les espècies dels regadius són teròfits d’afinitats eurosiberianes que formen densos herbeis gemmats, tendres com els mateixos vegetals conreats enmig dels quals prosperen.

Als horts i vergers ben regats de la terra baixa, tant al Principat com al País Valencià, i també als camps de patates i moresc de la muntanya mitjana, són corrents uns agrupaments arvenses (Panico-Setarion), constituïts bàsicament per panissoles (Echinochloa colona, E. crusgalli), cerreigs (Setaria viridis, S. glauca, S. verticillata), forcadella (Digitaria sanguinalis), castanyola (Cyperus rotundus), verdolaga (Portulaca oleracea), verònica (Veronica persica) i d’altres espècies que es mantenen en l’ambient mediterrani gràcies a la humitat edàfica que proporciona la irrigació constant.

Als camps i horts especialment humits de la Vall d’Aran, alt Ripollès i Montseny, la tendència eurosiberiana s’accentua, i arriben a fer-se els bleterars d’hort (Polygono-Chenopodion polyspermi), poblacions de blets (Chenopodium album, Ch. hybridum, Ch. polyspermum) i d’altres espècies arvenses (Euphorbia helioscopio, Stellaria media, Capsella bursa-pastoris, etc.), emparentades amb les comunitats dels regadius medioeuropeus.

Les comunitats arvenses de secà

A les vinyes, als fruiterars no irrigats i als camps d’ametllers, oliveres o garrofers, es donen condicions favorables que possibiliten la instal·lació de comunitats arvenses més puixants, ja no constituïdes exclusivament per plantes anuals. Efectivament, a les entretires que queden buides entre les rengleres d’arbres o ceps, les males herbes no comporten cap perjudici per a la collita i gaudeixen, per això, de llargues treves en la lluita que el pagès té declarada a les de la seva mena.

Les comunitats arvenses dels nostres camps (Diplotaxion) estan integrades per un grup molt nombrós d’espècies, que es presenten de manera poc constant, ara les unes, ara les altres, donant aspectes diferents al conjunt segons quina sigui l’espècie dominant. Al costat de l’heliotrop (Heliotropium europaeum) i el gram (Cynodon dactylon), al N del Principat i a Menorca sol predominar absolutament la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides), de manera que els camps apareixen completament coberts pel blanc de les incomptables floretes de la ravenissa (Diplotaxietum erucoidis diplotaxietosum), mentre que a les arees més meridionals (migjorn català, Balears i País Valencià), els olivets, garroferars i ametllerars secs i assolellats són dominats per la lleteresa de camp (Euphorbia segetalis), la ravenissa groga (Erucastrum nasturtiifolium) i la corretjola rogenca (Convolvulus althaeoides), que pinten els camps de colors verds i grocs (Diplotaxietum erucoidis euphorbietosum segetalis)*. Aquests colors grocs semblen ésser també els preferits per la vegetació arvense dels tarongerars, tanmateix ben sovint irrigats, on domina extraordinàriament el pa-de-cucut (Oxalis pes-caprae) en una comunitat del tot espectacular i difícil d’eradicar a causa dels petits bulbs de què el pa-de-cucut és abundantment proveït (Citro-Oxalidetum pes-caprae). Els vinyets i camps de les contrades més humides del País Valencià (N i E de les Muntanyes Diàniques) es veuen encatifats per una comunitat dominada pel boixac de camp (Caléndula arvensis), el bolitx bord (Chrysanthemum paludosum) i el xenixell (Senecio vulgaris), tots ells de groga florida (Calendulo-Chrysanthemetum paludosi).

Dues comunitats més d’aquest conjunt apareixen a les zones més meridionals i àrides, on al costat de la ravenissa blanca fan acte de presència espècies xeròfiles com el colletxó (Moricandia arvensis), i la que s’instal·la sobre sòls silicis, des del Llenguadoc a les Muntanyes de Prades, i que és presidida per les agrelletes (Rumexbucephalophorus, R. acetosella ssp. angiocarpus), el bolitx (Chrysanthemum segetum) i els eragrostis (Eragrostis barrelieri, E. cilianensis, etc.).

A més de les espècies característiques que hem anomenat, totes aquestes comunitats duen un important seguici d’espècies arvenses banals.

La vegetació dels regalls i marges

El canyar

Canyar en iniciar-se la represa primaveral de l’activitat vegetativa, al Vallès Oriental.

Jordi Vidal

Vora els horts, a les torrentades que separen els camps, escortant sèquies i canals de rec, apareix tothora a terra baixa el canyar, comunitat freturosa d’humitat freàtica, i relacionable, per tant, amb els canyissars, però íntimament vinculada a l’espai i a l’exercici agraris, raó per la qual és tractada aquí.

Per sorprenent que pugui resultar, la canya (Arundo donax), tan familiar i abundant, no és una planta del país. Actualment està amplament estesa per la regió mediterrània, però el seu origen és asiàtic i, malgrat que es desenvolupi bé a les nostres terres, els vistosos plomalls de flors que fa a la darreria de l’estiu són estèrils, no arriben mai a fer llavors en el nostre clima. Tal com ens consta, però, això no és obstacle per a la seva propagació, ja que es multiplica vegetativament mitjançant les seves tiges subterrànies, que rebroten de manera activíssima, fins i tot un cop fragmentades, de manera que els trossos que arrosseguen les aigües reinicien la colonització als indrets on són dipositats. Així, vora dels cursos d’aigua, torrents desforestats, marges d’horts i camps, i aquests mateixos, si el pagès no vigila, són envaïts pel canyar. Molt probablement la canya es començà a conrear per la seva utilitat en la vida agrícola. Seca i pelada, és un aspre resistent, lleuger i recte com cap altre; feta tires, una excel·lent matèria primera flexible per a la confecció de coves, cistells i d’altres utensilis necessaris a pagès.

El canyar (Arundini-Convolvuletum sepium) és una comunitat alta (3-4 m) i densa, constituïda per les robustes tiges fistuloses de les canyes, a les quals s’entortolliga la corretjola gran (Calystegia sepium), liana d’atractives flors blanques, i de vegades també la corretjola borda (Cynanchum acutum), una altra planta enfiladissa. Al Gironès i rodalia, d’uns anys ençà han prosperat molt dues espècies adventícies, l’àster lanceolat (Aster lanceolatus) i l’enotera (Oenothera biennis), que es barregen amb la canya en certes vores nitrificades de cursos d’aigua, i en general sobre sòls humits, constituint una comunitat ben separada del canyar, esplèndida quan l’enotera s’adorna de les seves grans flors grogoses (Oenothero-Asteretum lanceolati).

Els herbassars de marge

A les vores dels camps, als talussos deixats pels treballs d’anivellament dels conreus, resten llenques no cultivades que l’agricultor s’esmerça a eixarmar sovint per tal que no esdevinguin pastura de cargols o catau de feristeles. De vegades se n’emparen les bardisses (Pruno-Rubion ulmifolii) —el mateix pagès arriba que les hi instaura, per tal d’aprofitar-se’n com a tanca natural—, però és més corrent que hi prosperin comunitats herbàcies diverses: els fenassars (Brachypodion phoenicoidis), prats secs o subhumits que són tractats al lloc corresponent, constitueixen les més habituals d’aquestes comunitats. Però d’altres comunitats encara, algunes del tot lligades a l’activitat agrícola, arriben a fer-se en aquests indrets.

Sovint, a l’ombra dels canyars i canyissars que tanquen els camps d’arròs, es fan uns remarcables poblaments densos, gairebé monospecífics, d’una planta originària d’Amèrica, l’eclipta (Eclipta alba); els herbassars d’eclipta (Ecliption albae) apareixen exclusivament a les planes arrosseres i no es poden relacionar amb cap altra comunitat del nostre país. A les vores fangoses de regalis i sèquies, fan grans herbassars els grams d’aigua (Paspalum distichum, P. vaginatum), gramínies repents també d’origen americà; aquests poblaments, molt resistents al trepig, pertanyen a l’aliança Paspalo-Polypogonion semiverticillati, la qual agrupa comunitats més aviat nitròfiles, tractades en conjunt als apartats dedicats a la vegetació ruderal.