El paisatge vegetal de les baixes conques del Segura i del Vinalopó (territori lucèntic)

Al S de les muntanyes diàniques s’obre una zona litoral plana, escassament afectada pels darrers contraforts bètics. Es tracta d’un territori vertebrat per les conques de dos rius de natura prou diferent, el Segura i el Vinalopó, extrem meridional del País Valencià i pòrtic de les molt àrides terres del territori murciano-almerià. Hom designa aquesta zona amb el nom de territori lucèntic, manllevant la denominació del primitiu nucli romà d’Alacant.

El territori lucèntic queda delimitat al N pel front meridional de les muntanyes diàniques, des de la desembocadura del riu Montnegre o Sec fins als relleus que envolten Villena; el límit oriental és la línia de costa, i el meridional i occidental els confins del territori considerat. Comprèn les comarques de l’Alacantès, de l’Alt i del Baix Vinalopó, del Vinalopó Mitjà, de les Valls del Vinalopó i del Baix Segura.

Fisiografia

Hom pot diferenciar clarament dues unitats fisiogràfiques: al S de la línia Alacant-Elx-Oriola, una plana litoral pràcticament òrfena de cap mena de relleu, i al N d’aquesta línia, un conjunt trencat d’elevacions d’escassa entitat, sobtadament interromput, de tant en tant, per muntanyes abruptes considerables. La plana litoral és, bàsicament, la baixa conca del riu Segura, amb totes les terres alluvials adjacents, filles de l’activitat de petits rierols o rambles, entre les quals el mateix Vinalopó. Les elevacions septentrionals, darrers contraforts bètics de les muntanyes diàniques, constitueixen les conques alta i mitjana del Vinalopó, amb relleus esporàdics de remarcable entitat: Serres de les Salines (1090 m) i del Carxe (1371 m, ja fora de l’àrea considerada), Serres del Reclot (1052 m) i de Crevillent (835 m), i Serra del Sit (Penya del Sit, 1127 m).

Els dos cursos fluvials principals del territori són, com ha quedat ja dit, el Segura i el Vinalopó. El Segura és un riu veritable que, procedent del cor de les muntanyes bètiques, desguassa a la plana lucèntica, en bona part per ell mateix creada. El Vinalopó, per contra, és una rambla endorreica que desapareix abans d’atènyer el mar, a les immediacions d’Elx: un riu de còdols que desemboca en terra ferma, no sense haver transportat, estacionalment, l’aigua que les ponentades aboquen sobre els contraforts diànics de què es nodreix. La costa, baixa com correspon a una plana al·luvial, es veu constellada de marjals i aiguamolls, alguns esdevinguts salines per mà de l’home (Saladar d’Elx, Salines de Santa Pola i de Pinet, Llacuna de la Mata, Salines de Torrevella); les anomenades Salines d’Elda són una llacuna endorreica rica en sals provinents dels terrenys triàsics perifèrics, que també ha estat objecte d’explotació, mentre que el Fondo d’Elx fa part de l’albufera o delta interior en què es marfon el Vinalopó. La presència de sals edàfiques abundants (clorurs, sulfats, etc.) és un tret remarcable dels substrats del territori, altrament de natura calcària dominant.

Bioclima

El territori lucèntic ofereix les màximes cotes d’ariditat dels Països Catalans. Es tracta d’una zona netament subdesèrtica en alguns punts, baldament l’aigua allòctona que aporta el Segura, administrada en regs d’antigor secular, reïxi a canviar-ne l’aspecte.

L’alta conca del Vinalopó ofereix un bioclima xerotèric, de tendència àrida, comparable en força aspectes a l’imperant a les terres més eixutes de la Depressió Central catalana (territori sicòric); se’n diferencia, però, per la continentalitat més atenuada, que es tradueix en hiverns tèrmicament molt més benignes. La resta del territori, i en especial les planes litorals, es veuen sotmeses a un bioclima hemièric, és a dir subdesèrtic, amb precipitacions molt escasses (250-350 mm/any) i del tot absents durant llargs períodes de l’any; hom enregistra, en efecte, períodes estivals de sequedat absoluta (d’un a dos mesos) i temporades àrides i peràrides que es prolonguen durant sis a deu mesos l’any. Les temperatures són tot l’any altes, amb mitjanes sempre per damunt dels 10°C, i amb períodes estivals (mitjanes superiors als 20°C) que es prolonguen durant quatre a cinc mesos. El diagrama ombrotèrmic d’Oriola és un bon exponent d’aquesta situació.

Dominis de vegetació

La vegetació del territori lucèntic no és, potencialment, de natura forestal, cosa ben comprensible a la llum dels bioclimes dominants. Es tracta sempre de formacions arbustives més o menys esclarissades, progressivament eixutes i eixarreïdes a mesura que hom s’acosta al mar. Les màquies i els espinars s’emparen, doncs, de la totalitat dels dominis.

El domini de l’espinar d’arçot i margalló (Chamaeropo-Rhamnetum lycioidis) és el més difós i alhora singular, car cap altre territori catalàunic no el presenta; s’ensenyoreix de quasi tota la plana litoral, amb excepció d’una petita àrea a l’extrem meridional, i també dels costers poc elevats de tota la conca mitjana del Vinalopó, al S d’Elda. El domini de la màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum) és, per contra, escassíssim, limitat com es troba precisament a la petita àrea meridional suara al·ludida. A son torn, el domini de la màquia de garric i arçot (Rhamo-Quercetum cocciferae) es refugia a les zones més interiors i alteroses de la conca alta del Vinalopó, allà on les condicions bioclimàtiques deixen d’ésser hemièriques, pòrtic del domini del carrascar amb gatosa (Quercetum rotundifoliae ulicetosum) de les terres més continentals, a penes representades en el territori lucèntic. Hom s’adona que el garric, el margalló i l’arçot, espècies prou indicadores d’eixutesa i/o termicitat, predominen en les comunitats climàciques i, doncs, confereixen al paisatge el to d’eixarreïment i sequedat que el caracteritza.

Vegetació actual

Malgrat l’ariditat climàtica, tota la plana litoral lucèntica és un immens verger, gràcies a les tasques d’irrigació que hom hi practica. Això significa que la vegetació espontània s’hi troba molt reduïda. Devers l’interior, i sobretot a les muntanyes, la situació és diferent, bé que l’impacte agrícola i el d’una ramaderia extensiva, magra però activa, també es fan sentir. Fora de les àrees agrícoles, el paisatge vegetal és d’una aridesa extrema, reduït com es troba a bosquines d’escassa entitat. En conjunt, la terra aflorant és molt més visible que no pas el pobre mantell vegetal, de manera que els tons ocres i grogosos dominen amplament sobre els verds. Les muntanyes prenen l’aspecte de caramulls erosionats de rocs i de terra, a penes fixats per les matetes esparses de les timonedes i les brolles.

Els boscos i les bosquines

De boscos pròpiament dits no n’hi ha en tot el territori. Com a màxim hom troba pinedes esclarissades de pi blanc (Pinus halepensis) en punts esparsos de les muntanyes interiors i de l’extrem meridional, i pinedes de reforestació, fixadores de dunes, a Guardamar, en aquest cas de pi pinyer (P. pineà). De les dues màquies climàciques, a penes resta res de la màquia de garric i margalló (Querco-Lesticetum asparagetosum stipularis), i alguna cosa més de la màquia de garric i arçot (Rhamo-Quercetum cocciferae rhamnetosum gnidii), a les Valls del Vinalopó i a l’Alt Vinalopó; aquesta darrera recorda la seva homònima de les planes de l’Ebre, però es presenta en la dita subassociació especial, rica en espècies termòfiles. La bosquina potencialment dominant, l’espinar d’arçot i margalló (Chamaeropo-Rhamnetum lycioidis), també ha pràcticament desaparegut del tot.

Les úniques bosquines realment corrents, totes elles esclarissades i molt magres, són les inevitables brolles de romaní i les timonedes. Les brolles de romaní, de tota manera, no són aquí la bosquina densa i relativament alta de més al nord, sinó formacions més baixes i clareres: la brolla de romaní i maleïda amb espart (Fumano-Stipetum tenacissimae), que es fa al domini de les màquies interiors, sovint associada a les pinedes de pi blanc, i la brolla de romaní i bruc d’hivern amb esteperola (Anthyllido-Cistetum clusii sideritetosum tragorigani), que apareix als contraforts diànics. A la Serra de Carxe, pràcticament al límit de la zona considerada, arriben a aparèixer formacions de tipus silicícola i d’altitud (per damunt dels 1200 m), concretament la brolla d’estepa muntanyenca i boixerola (Erico-Arctostaphyletum crassifoliae).

Més abundants que aquestes brolles resulten les timonedes, sobretot la timoneda d’hipèric pinzell (Fumano-Hypericetum ericoidis), amplament difosa per tot el domini de l’espinar i probablement la comunitat més corrent en tot el territori, soferta colonitzadora dels sòls més àrids i eixarreïts. Arran del litoral n’apareixen d’altres, concretament la timoneda d’esparbonella blanca (Stipo-Sideritetum leucanthae), comunitat ben constituïda i rica en espècies singulars, i la timoneda de cerrell amb estepa groga (Elaeoselino-Avenetum filifoliae), en la qual dominen més aviat les plantes herbàcies; a la ratlla de Múrcia es fa, encara, la timoneda de farigola meridional (Sideritido-Thymetum hyemalis). En els afloraments guixosos del domini de l’espinar, tant a l’Alacantès com a les Valls del Vinalopó, es constitueix una timoneda gipsícola, la timoneda de teucri verticil·lat (Helianthemo-Teucrietum verticillati).

Els erms i prats secs

La vegetació herbàcia té una entitat molt escassa. Arriba a aparèixer el llistonar amb iva borda (Teucrio-Brachypodietum retusi), però normalment es tracta de comunitats de tipus erèmic, capaces d’aprofitar les espaiadíssimes pluges i de sobreviure en fase de latència durant els períodes d’eixut, integrades per individus que malcobreixen el sòl, molt separats l’un de l’altre. És el cas de l’erm d’espart bord i rompsac (Lygeo-Scorpiuretum sulcatae), localitzat a les fondalades on s’acumula terra fina i on s’embassa una mica l’aigua després de les pluges, i de l’erm de romp-sac amb plantatge (Plantagini-Stipetum capensis), propi de sòls més ingrats, de crosta calcària.

La vegetació aigualosa i de ribera

Òbviament, no és la vegetació aigualosa i/o de ribera allò que predomina en aquest territori. Cap bosc de ribera digne d’aquest nom no arriba a constituir-s’hi, i les comunitats pròpiament aigualoses són escasses o inexistents.

Les comunitats aigualoses, molt migrades, són constituïdes per algun creixenar escadusser (Apietum nodiflorí), per alguns poblaments de llentilles d’aigua (Lemno-Azolletum) i, arribat el cas, per canyissars (Typho-Schoenoplectetum glauci) a les vores dolces o només salabroses d’aiguamolls i embassaments (cas del Fondo d’Elx). A les vores sorrenques de les sèquies i de les rambles es fa el gramenent alt de sesquera i sisca (Equiseto-Erianthetum).

El baladrar (Rubo-Nerietum oleandri) s’ensenyoreix de les rambles, com és tònica general al País Valencià, acompanyat en algunes valls encaixades pel murtar amb margalló (Calicotomo-Myrtetum chamaeropetosum), comunitats ambdues ben adaptades als prolongats períodes en què els cursos fluvials s’eixuguen completament. En indrets més nitrificats, i/o també en aquells en què les sals edàfíques esdevenen abundants, predomina el tamarigar (Tamaricetum canariensis), tant al litoral com a l’interior.

La vegetació halófila i litoral

La presència de sals edàfíques, en efecte, és un fenomen prou corrent, lligat a l’aridesa. Les plantes mitjanament halòfiles, així, no resten en aquest territori vinculades únicament a la banda litoral, sinó que apareixen una mica pertot; sol tractar-se de plantes nitrohalòfiles, i per això les comunitats en què s’integren mereixen un tractament singularitzat. En conjunt, la vegetació halòfila i la nitrohalòfila tenen un paper important en el paisatge, més enllà de la simple senefa litoral.

Les comunitats nitrohalòfiles de quenopodiàcies (salats, salsoles, barrelles, etc.) apareixen pertot, al domini de l’espinar, en sòls rics en clorurs i alhora sotmesos a processos de nitrificació. Són especialment corrents el Suaedo-Salsolelum verticillatae, aimant de sòls argilosos salats i a l’ensems una mica humits, i l’Atriplici-Salsoletum genistoidis, que els prefereix menys salats, però els tolera més secs; en anys de pluges, a les vorades salades dels camins, es desenvolupa el Moricandio-Carrichteretum annuae. També són habituals les comunitats nitrohalòfiles de limòniums, concretament l’Atriplici-Limonietum caesi, fortament halófila i xeròfila, i el Senecio-Limonietum furfuracei, capaç de colonitzar els llocs alhora salats i guixosos. En els talussos molt nitrificats i pròxims al mar —sotmesos, per tant, més a la salinitat de l’aire marí que a la del mateix sòl— es fa el Mesembryanthemetum crystallino-nodiflori, bella mostra, fins estèticament parlant, d’aquest conjunt de comunitats més o menys suculentes, nitròfiles, halòfiles i alhora xeròfiles.

Les espècies pròpiament i simplement halòfiles es concentren en els nombrosos marenys costaners, a la llacuna de les Salines d’Elda i al Fondo d’Elx. Hi apareixen allí els convencionals salicornars herbacis (Salicornietum emerici, Arthrocnemo-Salicornietum europaeae), i subarbustius, aquests darrers dominats per la cirialera vera (Arthrocnemetum frulicosi), com a la resta del nostre litoral, o bé per la cirialera glauca, diversos limòniums i altres espècies afins (Arthrocnemo-Halocnemetum strobilacei). També s’hi troben les inevitables comunitats d’espartina (Spartino-Juncelum maritimi juncetosum maritimi) i jonqueres halòfiles (Schoeno-Plantaginetum crassifoliae).

Als sorrals litorals apareixen les clàssiques comunitats de platja i de duna (Apropyretum mediterraneum, Crucianelletum maritimae launaeetosum), a vegades més o menys ruderalitzades a causa de la freqüentació de banyistes (Sporobolo-Centaureetum seridis).

La vegetació rupícola

Els afloraments rocosos són nuls a la plana litoral i escassos als relleus septentrionals. Tanmateix arriben a trobar-s’hi mostres esparses del Jasonio-Teucrientum buxifolii, la notable comunitat fissurícola que es desenvolupa especialment bé a les muntanyes diàniques. En els codolars fluvials no deixa de fer acte de presència l’inevitable Andryaletum ragusinae.

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

Sense l’aigua al·lòctona que pervé al territori transportada pel Segura, i en un altre grau i sentit pel Vinalopó, les planes lucèntiques serien un ermot dilatat o bé un magre conjunt de secans. Però la secular irrigació, emparada en la benignitat tèrmica imperant, les ha transformades en un verger riquíssim. L’horta, així, hi ha esdevingut un conreu habitual, i també, en grau menor, els camps de cítrics; els ametllerars, els olivets, els garroferars i els conreus de secà (sobretot cereals), especialment a les zones interiors, completen el panorama agrícola bàsic. Cal afegir, però, dues coses més: el conreu de la vinya per a l’obtenció de raïm de taula —que es beneficia en el mercat hivernal de la seva condició de fruit de fora de temporada—, i el conreu de les palmeres, especialment a la zona d’Elx i d’Oriola, per a obtenir-ne els dàtils i, sobretot, els palmons. Els canals d’Albatera i d’Elx, que cinglen la plana litoral des del mateix repeu dels relleus septentrionals, i nombrosos altres canals i sèquies menors, constitueixen la malla infrastructural bàsica que permet aquesta gran activitat agrícola.

Les messes irrigades es veuen acompanyades per la comunitat de silene rubel·la i herba molla (Atriplici-Silenetum rubellae), mentre que els tarongerars duen la clàssica comunitat de pa-decucut (Çitro-Oxalidetum pes-caprae). Els ametllerars, olivets, garroferars, etc. es recobreixen primaveralment de ravenissa blanca, però no pas fent part de les comunitats habituals en les terres del nord, sinó en l’especial comunitat de ravenissa blanca i colletxó (Eruco-Diplotaxietum erucoidis). La comunitat de cerreigs i panissoles (Setario-Echinochloetum colonae), tan corrent en els horts septentrionals, és aquí rara i fins inexistent en molts sectors.

La vegetació nitròfila té molta importància en aquest territori, com ha estat comentat més amunt. A la relació de les comunitats nitrohalòfiles ja tractades, caldria afegir les comunitats simplement nitrefiles, de clara significació ruderal. És el cas del bleterar d’amarants (Amarantho-Chenopodietum ambrosioidis) o dels herbassars de vorada de camí i de runam suburbà (Asphodelo-Hordeetum, Lavateretum ruderale). Als deixius, es fan comunitats de ripoll (Oryzopsio-Ballotetum hirsutae), i als llocs fortament sovintejats per l’home o pel bestiar domèstic apareixen els grans herbassars amb tabac de jardí i cards diversos (Nicotiano-Onopordetum macracanthi).

Recorregut Villena-Elx-Alacant

La davallada de quasi tot el curs del Vinalopó, des de Villena fins a Elx (NW-SE), permet d’establir contacte amb quasi tots els paisatges propis del territori lucèntic; el tram Elx-Alacant (SW-NE), a son torn, acaba de donar una visió complementària sobre la gran àrea agrícola de la plana litoral. S’inicia el recorregut a Villena (505 m) per, a l’alçada de Saix (470 m), fer una incursió les Salines d’Elda (380 m); hom continua després fins a Elx (86 m), per a acabar l’itinerari arran de mar, a Alacant.

Panoràmica esquematitzada de les Salines d’Elda (Alt Vinalopó), 500 metres: 1 salicomar, 2 pineda de pi blanc, 3 brolla de romaní i maleïda amb espart, 4 vinyet, 5 ametllerar.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, original dels autors

Panoràmica esquematitzada de la vall del riu Sec, a Xapitell, 100 m: 1 timoneda d’esparbonella blanca, 2 baladrar / canyar, 3 ametllerar.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, original dels autors.

Tota l’àrea de Villena, situada en una àmplia plana interior envoltada de relleus relativament vigorosos, és dedicada a la cerealicultura i al conreu de la vinya, amb claps esparsos d’altres cultius (ametllers, oliveres). Els pujols i elevacions circumdapts sostenen algun petit clap de pineda de pi blanc i sobretot esclarissades brolles de romaní i maleïda amb espart, la comunitat espontània més abundant, i quasi única, a l’indret; aquestes brolles reïxen a penes a malrecobrir el sòl, raó per la qual el percentatge de superfícies nues o denudades és elevat: el paisatge, conreus a banda, és d’un color ocre terrós. Especialment al fons de la cubeta, a les immediacions del curs del Vinalopó, es fan sentir les comunitats nitrohalòfiles, amb salats i bufalagues. De la màquia de garric i arçot, no en resta pràcticament res.

Les Salines d’Elda ofereixen un bell exemple de cubeta endorreica, amb bandes concèntriques, clarament delimitades, de comunitats d’halofília creixent a mesura que hom s’acosta al lluent central de la llacuna temporània, simple crostissar de sal durant bona part de l’any; part defora, hi ha olivets i vinyes, i alguna pineda esparsa. L’ariditat s’incrementa a les zones d’Elda i de Novelda, ja al domini de l’espinar de margalló i arçot, comunitat igualment desapareguda quasi del tot. La terra denudada predomina sobre cap altre element paisatgístic, amb l’excepció d’alguns espartars i timonedes. Fan la seva aparició els conreus de vinya emparrada.

Panoràmica esquematitzada de la plana d’Elx, a Jubalcoi, 90 m: 1 timoneda d’esparbonella blanca, 2 tarongerar, 3 ametllerar, 4 palmerar.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, original dels autors.

Passat Asp, ja a les envistes d’Elx, hom entra a la plana litoral. Apareixen els primers tarongerars, en brutal contrast cromàtic amb la grogosa ariditat imperant, i també les diverses hortes. El panorama es repeteix, ja densament agrari i amb la singular pinzellada de palmerar il·lícita, en tota la resta del recorregut, fins a arribar a Alacant.