El paisatge vegetal de l’illa de Menorca (territori menorquí)

L’illa de Menorca és la més septentrional de les Balears pròpiament dites, és a dir de les Gimnèsies. I també, potser, la més singular de tot l’arxipèlag, en termes naturalístics. En efecte, la diversitat del seu substrat geològic i la seva supeditació climàtica als vents dominants del N confereixen al seu mantell vegetal unes característiques especials.

Fisiografia

Menorca, en conjunt, és una illa plana, majorment en la seva meitat meridional. Només al centre i al nord el relleu es fa una mica més sensible. Però les màximes cotes són molt modestes: Muntanya del Toro (358 m), s’Enclusa (274 m) i Santa Águeda (269 m). És clar que l’extensió de l’illa no és tampoc gran (701 km2), de manera que en termes relatius aquestes elevacions discretes juguen un paper net de dorsal orogràfica vertebradora del territori. És així com la meitat septentrional, o regió de Tramuntana, es presenta com un país ondulat i de natura fonamentalment silícia (esquists i gresos bàsicament), mentre que la meitat meridional, o regió de Migjorn, pren l’aspecte d’una gran plana mancada totalment d’accidents orogràfics i de natura enterament calcària (molasses en la seva quasi totalitat, localment anomenades "marés"). La costa de tramuntana és molt diversificada, amb penya-segats, àmplies badies sorrenques i marjals litorals (albufera d’Es Grau, salines de Fornells, etc.), mentre que la de migjorn sol ser alta (penya-segats verticals de 30-40 m de salt), interrompuda per cales, generalment petites.

Cap curs d’aigua regular no existeix a l’illa. Per contra, són nombroses les barrancades, sovint profundes, que solquen sobretot la plana meridional i n’alteren la monotonia. El barranc d’Aljandar és el més important, fins al punt que, si més no en el seu tram final, sol dur aigua durant bastants mesos l’any.

Algunes petites illes o illots circumden Menorca, a escassa distància de la costa. A remarcar l’illa de l’Aire (extrem SE), les illes de la badia de Maó, l’illa d’En Colom (costa E), i l’illa d’Es Porros (costa N).

Bioclima

Tota l’illa de Menorca, òbviament, és sotmesa a un bioclima xerotèric típic, de tipus marítim. Això comporta unes precipitacions totals de l’ordre dels 500-600 (750) mm/any, concentrades a la tardor i a l’hivern, amb períodes d’ariditat o perariditat estival que duren de tres a cinc mesos. Les temperatures són suaus, fins al punt que no arriben a donar-se períodes ni de subhivernalitat (temperatures mitjanes tot l’any per sobre dels 10°C, amb una mitjana anual superior als 15°C). El diagrama ombrotèrmic de Sóller, bé que pertanyent a Mallorca, recull força les característiques bioclimàtiques menorquines.

Aquestes condicions tèrmiques i hídriques es veuen molt interferides, però, pel fenomen del vent. L’illa, en efecte, és sotmesa a l’embat de vents molt forts i de component N dominant. Així, els vents de component estrictament N (la tramuntana típica), o NE, o NW representen el 47% del total dels que bufen al llarg de l’any, amb velocitats mitjanes de 5-6 m/s (equivalents a uns 20 km/h). Això té conseqüències mecàniques sobre la vegetació, que es presenta clarament inclinada a favor del vent, però sobretot té conseqüències hídriques: la dessecació produïda per raons eòliques és molt alta; altrament, l’efecte de la sal marina es nota fins a alguns quilòmetres terra endins. Atès el component N dominant d’aquest factor dessecant, els obacs menorquins, contràriament a allò habitual arreu, no són sensiblement més humits que els solells, fins al punt que la pagesia local qualifica d’"ombrívols" els indrets situats a sotavent, baldament es tracti de zones solelles. El vent, doncs, provoca una especial conformació física de la vegetació (formes eòliques), atenua les diferències solell-obac i genera una dessecació generalitzada a l’illa, que s’ofereix més seca d’allò que els totals anuals de precipitació farien esperar. La primavera, tanmateix, després d’un període de pluges concentrat a la tardor i a l’hivern, és singularment humida i geminada; l’estiu, per contra, és singularment sec.

Dominis de vegetació

Dos són només els dominis de vegetació a Menorca: el de l’alzinar i el de l’ullastrar. Ultra això, a la línia litoral, amb caràcter de vegetació permanent, es fan comunitats diverses, algunes de les quals, lligades als vents de la costa de tramuntana, ocupen extensions sensibles.

El domini de l’alzinar baleàric (Cyclamini-Quercetum ilicis typicum) s’estén per la part central i centromeridional de l’illa, des d’arran del mar fins a les màximes cotes, coincidint amb la zona més humida, sigui per efecte de la relativa altitud, sigui per efecte de la protecció davant del vent: és per això que no ocupa el litoral septentrional, edàficament prou ben dotat, car es troba a sobrevent de la tramuntana, i que sí que ocupa les terres calcàries i edàficament força magres del Migjorn, perquè es troben a sotavent, protegides pel Toro, per s’Enclusa i per altres elevacions. La gran major part de la resta de l’illa pertany al domini de la màquia d’ullastre i olivella o ullastrar menorquí (Prasio-Oleetum).

A la zona litoral i ventejada, sobretot de la costa N, però no només, s’instaura permanentment un conjunt de comunitats llenyoses, lligades a l’acció eòlica, que prenen l’aspecte d’una màquia o de formacions xeroacàntiques: és el domini de les màquies i dels pulvínuls costaners (Aro-Phillyreetum, Launaeetum cervicornis).

Vegetació actual

Menorca és un jardí mediterrani. Aquesta afirmació, més enllà del tòpic turístic, està carregada de significació, car estableix la idea d’un marc humanitzat, però tractat acuradament, alhora que deixa clar el caràcter mediterrani, amb tota la dolçor i austeritat que això comporta. L’acció de l’home sobre el paisatge menorquí és antiga i intensa, basada en un diàleg dur en què l’agricultor rebia pedreny per resposta habitual. Pedreny sollevat per milers de seculars passades de relia i pacientment acaramullat en turons gratuïts o en interminables tanques minerals, pur equilibri de pedra seca travada. Interminables tanques compartimentadores de l’espai agrícola i afavoridores d’una rotació pastoral, protectores també de torbonades indesitjables, paravent incommovible. I entremig de cledes i conreus, de megàlits acreditats i de pedrussalla rural, retalls sempreverds d’ullastres i alzines, testimonis silents, vinclats de tramuntana, del boscam esclerofil·le, senyor convençut del paisatge.

Els boscos, les bosquines interiors i els pradells eixuts

La pineda de pi blanc (Pinus halepensis) és la formació forestal més important a l’illa, tant al domini de l’alzinar com al de la màquia, espontània o de reforestació; se’n troben extensions remarcables una mica pertot, majorment a la zona muntanyenca del centre i del nord, però no manca la seva companyia a les barrancades de Migjorn, ni en moltes de les cales de la costa meridional. Per contra, són molt més escasses les restes d’alzinar (Cyclamini-Quercetum ilicis typicum), en general pobrament constituït a Menorca; cal cercar-les, en tot cas, a la zona del Toro i de s’Enclusa, sobretot. En alguns punts del centre, entre Mercadal i Alaior, hi ha algun bosquet escadusser de surera (Quercus suber), espècie potser introduïda a Menorca, sense que en cap moment hom pugui parlar de veritables suredes a l’illa.

La màquia d’ullastre i olivella (Prasio-Oleetum), l’ullastrar o "oastrar" en el parlar local, apareix encara en nombrosos indrets, quasi mai ocupant grans extensions, però fent-se present en tantíssimes llenques en què el relleu fa inconreable la terra. Es presenta sovint com un veritable bosquetó de dos/tres i fins i tot més metres d’alçària, en qualsevol cas dens i impenetrable, dominat pel llentiscle i l’ullastre. A les barrancades i llocs de sòl profund, apareix la subas. tametosum communis, mentre que als indrets rocosos i més oberts es fa la subas. euphorbietosum dendroidis, tota ella més llenyosa i baixa, rica en l’esplèndida lleteresa arbòria (Euphorbia dendroides). En molts punts del seu domini apareixen retalls esparsos de bardissa amb arç blanc de fulla curta (Rubo-Crataegetum brevispinae), i a cavall de màquies i alzinars, sobretot en fondalades fresques, es fa el murtar amb vidalba baleárica (Clematido-Myrtetum).

La degradació d’alzinars i ullastrars mena a la instal·lació de brugueres i de brolles, no pas de garrigues, inexistents a les Gimnèsies. A les zones silícies s’instaura la brolla d’estepes i brucs amb càrritx (Ampelodesmo-Ericetum scoparicté), una bruguera sovint rica en arboç i sempre portadora de grans mates de càrritx, a vegades força alta. A les zones calcàries, a son torn, la bosquina de substitució és la brolla de romaní i bruc d’hivern amb lotus baleàric (Loto-Ericetum multiflorae), típica brolla caldcóla de romaní, enriquida aquí amb alguns endemismes balears. A les rares zones carstificades, pràcticament limitades a certes àrees calcàries del Toro, es constitueix tímidament la brolla d’eixorba-rates blanc i càrritx (Teucrietum subspinosi), anunci d’allò que serà, a Mallorca, l’esplèndid estatge culminal baleàric; a Menorca es troba pobrament constituïda, quasi sense càrritx (subas. ampelodesmo-juniperetosum) o amb penetracions de socarrell ver vora el mar (subas. launaeetosum). També hi ha alguna mostra, a la zona de les platges meridionals (Son Bou), de la comunitat de carnassa (Pastinacetum lucidae).

El progrés en el procés de degradació mena a l’aparició de diverses comunitats de natura herbàcia, sovint aprofitades com a pastura. Es tracta de pradells mediterranis, predominantment terofítics, d’entre els quals destaquen l’erm d’all menut i romp-sac (Ailietum chamaemoly), que es fa, efímerament, sobre sòls de natura sorrenca, el llistonar amb herba plana (Hypochoerido-Brachypodietum retusi), i el pradell d’estepa blenera i poa bulbosa (Poo-Phlomidetum italici); en llocs menys eixuts i de sòl prou profund arriben a fer-se el fenassar amb pericó perfoliat (Hyperico-Brachypodietum phoenicoidis) i el prat d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis asphodeletosum). A les àrees silícies no apareixen aquestes comunitats i sí, per contra, el pradell d’heliantem i linária cirrosa (Lïnario-Helianthemetum guttati). Però cap d’aquests pradells no té a l’illa el paper preponderant del calcidar blanc (Galactito-Vulpielum geniculatae), la pastura per excel·lència a Menorca, comunitat per això mateix força nitrificada; indiferent a la natura del substrat, però aimant, per contra, de les zones subhumides del domini dels alzinars, molt més que no pas de les més seques pertanyents al de la màquia, el calcidar blanc es troba molt difós pertot, fins a constituir una peça bàsica del paisatge menorquí, indissociable dels insòlits ramats de bestiar vacum pasturant extensivament els primaveralment gemmats calcidars, estampa medioeuropea cinglada d’ullastrars, llenques d’aulet i tanques de pedra seca.

La vegetació de ribera, aigualosa i litoral

No existeixen pròpiament boscos de ribera a Menorca, bé que alguns torrents porten poblament subespontanis d’àlbers (Populus alba) i d’oms (Ulmus minor), introduïts a l’illa en èpoques històriques. L’únic bosquetó ripari autòcton és l’alocar amb vinca grossa (Leucojo-Viticetum), més interpenetrat de tamarius com més els torrents s’acosten al mar, fins a esdevenir un veritable tamarigar halòfil (Tamaricetum canariensis). El baladrar no existeix a Menorca.

La vegetació lacustre que cingla l’albufera d’Es Grau representa el màxim nivell que les comunitats d’aquesta mena atenyen a Menorca. La il·lustració recull l’aspecte de canyissars, jonqueres i salicornars (a dalt), i d’una jonquera halófila (a baix); els turons immediats són recoberts per retalls d’ullastrar.

Xavier Palaus i Jordi Vidal

Les comunitats herbàcies més o menys higròfiles no són gaire abundants, però tampoc inexistents. Com pertot, apareixen en rabeigs i petits cursos suaus els poblaments de llentilles d’aigua (Lemno-Azolletum) i els creixenars (Apietum nodiflori), així com algun herbassar aquàtic típic de les Illes (Potametum colorati, Callitricho-Ranunculetum aquatilis), molt localitzats i alhora molt notables. És precisament en les immediacions dels tolls on prosperen aquestes comunitats subaquàtiques, o bé en els petits escorrancs per on s’escola l’aigua de les pluges hivernals i primaverals, que s’instal·len les gespes rases de l’Isoetetum duriei, jonqueroles riques en isòets i en jonquets de pocs centímetres d’alçada; a son torn, les jonqueres d’eleocaris (Acrocladio-Eleocharitetum palustris), l’esplèndida jonquera amb ranuncle de fulla gran, netament baleárica i representada a Menorca per una variant especial, particularment bella i gemmada (Geranio-Ranunculetum macrophylli leucojetosum aestivi), també apareixen en basses temporànies o sobre sòls circumstancialment amarats. Resten, finalment, els herbassars alts de càrexs (Cladio-Caricetum hispidae, Cypero-Caricetum otrubae), tanmateix rars i localitzats, i els inevitables canyissars, sigui el comú (Typho-Schoenoplectetum glauci), o bé el canyissar amb jonca marítima (Scirpetum maritimi-littoralis).

Jonqueres i canyissars resseguint el curs relativament constant del barranc d’Aljandar.

Jordi Vidal

Aquest canyissar amb jonca marítima, que només fa acte de presència en les desembocadures dels cursos més o menys recurrents existents a l’illa, ens transporta ja a l’àmbit de la vegetació halófila litoral. Hom troba, en efecte, jonqueres d’espartina (Spartino-Juncetum maritimi caricetosum extensae) i amb plantatge crassifoli (Schoeno-Plantaginetum crassifoliae) circumdant els escassos aiguamolls on s’embassa aigua salabrosa i on, per tant, arriben a fer-se salicornars (Salicornietum fruticosae), com els de l’albufera d’Es Grau, els de la platja de Son Bou o els del golf d’Addaia. A les platges sorrenques es fan les clàssiques comunitats de duna i de reraduna (Agropyretum mediterraneum, Ammophiletum arundinaceae, Crucianelletum maritimae, Hypochoerido-Glaucietum flavi), més algunes altres d’exclusivament menorquines, concretament la comunitat d’escrofulària marina (Ononido-Scrophularietum minoricensis), pròpia de les dunes una mica allunyades de la línia de costa i poc o molt fixades, i els poblaments terofítics que es fan als replanets plans i estabilitzats, amb sorra fina (Malcolmio-Vulpietum membranaceae). Devers l’interior, apareix un mantell forestal costaner, pràcticament només a la costa de migjorn, constituït pel savinar litoral (Juniperetum lyciae).

Comunitats de socarrells a Favàritx en una visió de conjunt (a dalt) i en un detall (a baix) que mostra els canals eòlics i les cares cremades per la salabror marina; a primer terme són distingibles les masses ben verdes de l’eixorba-rates negre (Astragalus balearicus) i les grises de l’eixorba-rates blanc (Teucrium marum ssp. subspinosum var. balearicum), mentre que a segon terme destaca l’aladern fals menorqui (Phillyraea latifolia var. rodriguezii).

Teresa Franquesa i Jordi Vidal

Però, a Menorca, no són les dunes i les zones sorrenques els indrets costaners més singulars des del punt de vista botànic. La màxima originalitat s’empara de les costes braves, especialment a l’àrea de Favàritx a Fornells, seu de les esplèndides comunitats de socarrells (Launaeetum cervicornis), formacions pulvinulars avesades a fer front als vents salats marins, esteses a vegades en bandes de moltes desenes de metres d’ample. A les roques més immediates al mar, directament batudes pels ruixims d’aigua salada, es fa la comunitat de limòniums i fonoll marí (Limonietum caprariensis), mentre que a les més allunyades, bé que encara costaneres, apareix la màquia d’aladern fals menorquí (Aro-Phillyreetum) —sovint solcada per l’urpa de la tramuntana, que l’afaiçona aerodinàmicament—, mantell forestal costaner que marca el trànsit cap a les màquies zonals d’ullastre i olivella, com ho fa el savinar en els indrets arenosos. Cap altre element paisatgístic menorquí no es presenta amb la força i la singularitat d’aquests conjunts litorals més o menys rupícoles, braus lluitadors davant del vent i de la sal, conformadors d’un paisatge grandiós i inhòspit, on l’aspror mineral de les roques cantelludes i esmolades troba l’atrevida resposta de l’afloconada massa dels socarrells eriçats, no pas menys agressius i vulnerants. La florida primaveral, groga i lilosa, és una pinzellada de cromatisme inigualable que sembla voler endolcir tantes arestes i punxes.

La vegetació rupícola

No són rars els afloraments rocosos a Menorca, però la seva natura no resulta propícia a la instal·lació de vegetació rupestre. Es tracta, en efecte, de roques poc fissurables o fàcilment esmicolables que no tendeixen a badar grenys i llivanyes acollidors d’espècies casmofítiques. Però, això no obstant, hom pot trobar prou comunitats rupícoles interessants, sobretot sobre les molasses de Migjorn.

La comunitat de violeta roquera (Hippocrepidetum balearicae), esplèndida a Mallorca i molt fragmentàriament present a Menorca, es fa al Toro, al barranc d’Aljandar i algun altre punt, com a únic representant a l’illa, i encara magre, de l’aliança Brassico-Helichrysion rupestris, típicament balear. En algunes codines calcinals també apareixen retalls del Sibthorpio-Arenarietum balearicae, comunitat no pas menys interessant, rica en endemismes, mentre que als replanets esquistosos es fa el Bellio-Crocetum cambessedesii. Ultra d’altres comunitats d’interès menor —com el Theligono-Veronicetun cymbalariae i el Parietario-Matthioletum incanae, que es fan en les parets i en els amuntegaments de rocs, tan corrents a l’illa, o el Parietarietum murale, dels murs viaris— cal fer un darrer esment per a la comunitat de taparera (Capparietum inermis), indefectible recobridora dels rocallisos i parets assolellades més o menys nitrificades, tan vistent a l’època de la floració i tan lligada a la gastronomia popular, beneficiadora com és de les tàperes (poncelles de la taparera, adobades en vinagre). Tanmateix, aquestes tres darreres comunitats, més encara que rupestres, són nitròfiles, de manera que es relacionen fortament amb les de l’apartat proper.

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

Secans i petits regadius aprofiten els fondals fèrtils del barranc de Trebalúger, voltat d’ullastrars que s’arrapen a les calcàries més o menys carstificades.

Josep M. Vidal

El relleu suau de l’illa estimulà des de temps molt reculats l’activitat agrícola, que hagué de vèncer, però, dos obstacles seriosos: l’eixut, accentuat pels vents dessecadors, i l’enervant abundor de pedreny edàfic. El segon obstacle, com ha estat comentat, fou superat a base d’esforç humà i acabà conformant, de retop, el paisatge menorquí; el primer es revelà més contundent i no és fins a temps moderns que hom l’ha vençut —i només parcialment— gràcies a certes sofisticacions tècniques (no s’oblidi, però, que l’illa és petita, sense cursos regulars d’aigua i sense cap possibilitat d’aportacions allòctones: es pot optimitzar la captació i bon ús de la disponible, però no pas obtenir-ne de suplementària). Com a conseqüència d’aquests fets, l’agricultura de secà, i encara modesta, ha representat durant segles l’única activitat agrícola imaginable, fins que hom decantà l’activitat rural cap a l’explotació ramadera, a l’empara de les possibilitats pratenses que el règim de pluges tardorals i hivernals permet, en intercalar una primavera singularment gemmada en un panorama bioclimàtic de tipus xerotèric; aprofundint en aquesta línia, i mitjançant regadius de nova concepció, la producció farratgera del camp ha esdevingut preponderant sobre totes les altres, fet que es relaciona, naturalment, amb el creixement de la indústria formatgera i amb la dels derivats de la pell (a remarcar que el bestiar boví domina sobre qualsevol altre). El resultat de tot plegat és que a l’illa abunden les pastures i els camps de farratges —alfals, trepadella, etc. i enclòver (Hedysarum coronarium), bellíssima papilionàcia de flors vermelles introduïda pels anglesos, en regressió actualment—, que també hi ha messes i petites hortes, i que escassegen o manquen els conreus mediterranis típics (olivets, garroferars, ametllerars, etc.).

Pastures i ermots ruderautzats, enmig de tanques i ullastres, a la zona de Migjorn.

Jordi Vidal

La vegetació segetal de les messes és més aviat pobra, però singular. Als camps de cereals implantats sobre substrats silícics es fa la comunitat de rafanistre (Raphanetum landrae), exclusiva de Menorca, mentre que als indrets calcinals més aviat prospera la comunitat de coloma (Ridolfio-Linarietum triphyllae), pròpia de les Balears en general. Als camps, fins si són de regadiu, s’installa la comunitat de ravenissa blanca (Diplotaxietum erucoidis).

Representants de la vegetació nitròfila són les comunitats de les parets agrícoles que ja han estat tractades a propòsit de la vegetació rupícola, o fins el calcidar blanc, comentat a propòsit dels prats, però d’altres comunitats específicament ruderals mereixen més l’apel·lació de nitròfiles. Com a cosa més remarcable cal esmentar, en primer lloc, la comunitat d’ull de bou (Resedo-Chrysanthemetum coronarii), esplèndida resseguidora de camins (vegeu figura 199), i la comunitat d’aleixandri (Urtico-Smyrnietum olusatri), gran herbassar nitròfil dels llocs humits, ambdues ben típiques de les Balears. En segon lloc s’imposa una referència als cardassars i ortigoses viaris (Hyoscyamo-Silybetum mariani, Urtico-Solanetum sodomaei), tanmateix molt menys freqüents, així com a l’herbassar de malves (Lavateretum ruderale). I finalment cal dedicar un mot a les gespes i comunitats de sòls calcigats, més o menys humits (Trifolio-Cynodontetum, Paspalo-Agrostietum semivericillati), o fins i tot salats (Plantagini-Hordeetum maritimae).

Recorregut Maó-Favàritx-Ciutadella

Un eix viari dorsal uneix Maó i Ciutadella, tot travessant l’illa de cap a cap, en direcció SENW, i marcant a grans trets la divisió entre els territoris muntanyosos i més o menys silícics de la regió de Tramuntana i els calcinals i plans de la de Migjorn. Aquest eix bàsic presenta algunes variants i diverses ramificacions, les quals han estat aprofitades per a dissenyar un recorregut prou complet i representatiu de la vegetació menorquina. Hom parteix del port de Maó en direcció a Fornells-Mercadal (96 m), cosa que permet la incursió al cap de Favàritx i l’ascensió a la muntanya del Toro (358 m). Després, ja sobre l’eix viari principal, hom continua per Ferreries (142 m), fins a arribar a Ciutadella, arran de mar.

Panoràmica esquematitzada del cap de Favàritx: 1 comunitat de limòniums i fonoll marí, 2 comunitat de socarrells, 3 màquia d’aladern fals menorquí, 4 tamarigar.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada dels relleus de Ferreries (Menorca), 120 metres: 1 màquia d’ullastre amb càrritx, 2 pineda de pi blanc, 3 brolla d’estepes i brucs amb càrritx, 4 calcidar, 5 camps.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Entre Maó i el trencall de Favàritx hom travessa una zona agrícola de relleu ondulat, dedicada sobretot al conreu de farratges, amb retalls d’ullastrar i tanques de pedra seca una mica pertot; les vores de la carretera duen comunitats d’ull de bou, esplèndides a la primavera. Mostres magnífiques de la màquia d’ullastre i olivella recobreixen grans extensions a mesuraque hom s’acosta al cap, a través del branc que hi mena; es tracta, probablement, de les àrees d’aquesta màquia més ben conservades en l’actualitat, amb formacions de lleteresa arbòria realment impressionants. En arribar al cap de Favàritx, apareix tot el complex litoral lligat a l’acció eòlica marina: la màquia d’aladera fals menorquí de primer, i les comunitats de socarrells i de limòniums i fonoll marí després, a tocar del mar. El conjunt, summament vistent, és netament recollit a la visió esquematitzada corresponent.

Quan hom reprèn la ruta principal i s’acosta a Mercadal, el paisatge es fa més montuós, parcialment calcari, i en alguns punts més forestal, cosa comprensible car s’abandona el domini de la màquia i s’entra al domini de l’alzinar. És precisament des de Mercadal que pot prendre’s un segon branc complementari, que puja al Toro. Això permet de veure alguns dels alzinars que encara resten a l’illa, d’entrar en contacte amb les escasses mostres de vegetació rupícola balear (comunitat de violeta roquera, dominada pel càrritx) que hi ha a Menorca i, sobretot, de gaudir d’una esplèndida visió de conjunt sobre la pràctica totalitat de l’illa: el paisatge agropastoral, detalladament compartimentat per les tanques i interromput per claps de pineda i d’ullastrar, es fa palès de manera singularment clara.

De Mercadal a Ferreries, encara en ple domini de l’alzinar, apareixen camps de cereals, calcidars pasturats, conreus diversos, brolles d’estepes i brucs, pinedes de pi blanc i algun pendís cobert d’alzinar. Es tracta d’un paisatge més accidentat —l’àrea, altrament, és el nus orogràfic de l’illa—, de vegetació fonamentalment silicícola, extremament genuí de l’interior illenc. És el paisatge, precisament, que queda recollit a la segona visió esquematitzada adjunta. Després, havent travessat unes remarcables pinedes de pi blanc, hom penetra en una zona progressivament més plana i calcària, ja del domini de la màquia d’ullastre i Olivella, enterament agro-pecuària, coberta de camps farratgers i de bladars, sembrada pertot d’ullastres esparsos, que ja no varia fins a arribar a Ciutadella.