El paisatge vegetal de les illes d’Eivissa i de Formentera (territori pitiúsic)

L’arxipèlag pitiúsic, que alguns autors consideren plenament independent del baleàric pròpiament dit, o gimnèsic, és el més meridional del grup d’illes catalàuniques que hom designa, precisament amb el nom d’Illes, emprant el terme en valor absolut. És una unitat geogràfica petita, relacionada biogeogràficament molt més amb les terres continentals valencianes que no pas amb les Gimnèsies. Les dues illes principals són Eivissa i Formentera.

Fisiografia

Eivissa és una illa no gaire gran (540 km2), enterament calcària, montuosa, però de relleu suau, escassa de planes i de platges dilatades, amb dos grans arrengleraments muntanyosos disposats de SW a NE, un de septentrional, globalment conegut amb la denominació dels Amunts i integrat per la Serra des Forn Nou (Puig des Forn Nou, 347 m) i la Serra de la Mola (es Fornàs, 410 m), i un altre de meridional integrat per les Serres Grossa i de Biniferri (es Peix, 400 m) i la Serra de Sant Josep, la més alterosa (sa Talaiassa, 475 m). Però aquesta disposició no és nítida, de manera que un complicat sistema de contraforts i ramificacions teixeix una malla orogràfica prou complexa. La costa, retallada i més aviat alta, es veu orlada de diversos illots, entre els quals Tagomago al NE, el petit arxipèlag de sa Conillera, ses Bledes i illots des Bosc i de s’Espart a l’W, es Vedrà i es Vedranell al SW, i encara d’altres de menors.

Formentera, per contra, compta amb una plana relativament dilatada que s’eleva devers el S (Puig Guillem, 107 m), i que devers el SE, després d’una llenca estreta i baixa, esdevé un relleu tabular, anomenat precisament la Mola (la Mola, 202 m). Formentera es prolonga devers Eivissa amb els illots de s’Espalmador, s’Espardell i encara d’altres. És una illa petita (82 km2), també enterament calcària.

No cal dir que ni a Eivissa ni a Formentera no hi ha cursos d’aigua permanents. Només l’anomenat riu de Santa Eulària, a Eivissa, porta aigua amb una certa recurrència. A l’extrem meridional d’Eivissa i a la plana formenterina, hi ha marjals d’una relativa entitat (Ses Salines i estanys des Peix i Pudent, respectivament).

Bioclima

Les condicions xerotèriques marítimes que imperen a Menorca i a Mallorca es mantenen, incrementades, en l’arxipèlag pitiúsic. La temperatura mitjana anual, si excloem les cotes altes de Mallorca, per sobre dels 500-600 m, és comuna a totes les Balears i se situa per damunt dels 15°C. Això significa que no arriben a donar-se mai períodes ni de subhivernalitat: tota època de l’any és o temperada, o subestival, o declaradament estival. A Eivissa, concretament, es produeixen més de quatre mesos d’estivalitat, és a dir, de temperatures mitjanes superiors als 20°C. En conjunt hom pot dir que les temperatures són més aviat altes, sense ésser tòrrides.

Les precipitacions, per contra, resulten molt més baixes a Eivissa i a Formentera que no pas a les Gimnèsies. Es mantenen entre 400 i 450 mm/any, en termes de totalitat, distribuïts amb la típica irregularitat mediterrània, molt clarament concentrades a la tardor. El període d’ariditat o subariditat és força intens i es dilata en el temps durant un llarg període de quatre a sis mesos. Aquest tret separa sensiblement el bioclima pitiúsic del gimnèsic i l’acosta a l’imperant al migjorn valencià. La vegetació, en efecte, tradueix de manera inequívoca el fenomen, com tot seguit és posat de relleu.

El vent no és un factor bioclimàtic decisiu a les Pitiüses, contràriament al cas mallorquí i, molt més encara, al cas menorquí. Això estalvia problemes suplementaris de dessecació, que a les Pitiüses foren molt greus, però en part també contribueix a no traslladar-hi masses d’aire humit procedents del N. En qualsevol cas, el factor latitudinal (Formentera es troba a l’alçada del litoral diànic) té un paper bioclimàtic decisiu.

Dominis de vegetació

Hom admet tradicionalment que tot el conjunt pitiúsic pertany a l’únic domini de la maquia de garric i olivella (Cneoro-Pistacietum lentisci), però més modernament hom ha apuntat la possibilitat (Bolòs i Molinier, 1984) que les parts més elevades, lleugerament més humides i alhora edàficament més pobres, pertanyien al domini de la brolla arbrada de romaní i bruc d’hivern amb lledània (Anthyllido-Teucrieutum majorici), que és tant com dir al domini d’una pineda de pi blanc. El fet coincideix amb la revisió que els fitosociòlegs catalans fan actualment sobre el paper de les pinedes mediterrànies, clàssicament considerades totes com secundàries. En tractar globalment aquestes pinedes el tema ja ha estat abordat; en el cas present cal afegir que l’apel·latiu "pitiúsic" deriva de la denominació grega de l’arxipèlag, que vol dir "illes dels pins", de manera que és lícit pensar que la presència d’extenses pinedes (brolles arbrades o màquia amb pins) és anterior a l’acció humana moderna. Provisionalment podríem dir que la visió tradicional de la vegetació teòrica se centrava en l’establiment dels dominis climàcics —fills, no s’oblidi, dels dominis bioclimàtics—, mentre que l’actual tendeix a determinar els dominis potencials —conseqüència, certament, del bioclima, però també de les possibilitats edàfiques, de les actuacions irreversibles de l’home, etc.—, visió aquesta darrera més evolucionada i completa, en qualsevol cas menys arqueològica i més prospectiva.

Això significa que les parts baixes es troben fitosociològicament lligades amb el continent, on la màquia de garric i margalló, molt pròxima a la màquia de garric i olivella, és climàcica en dilatades àrees litorals, mentre que les més elevades mostren una afinitat panbaleàrica en exhibir una brolla arbrada també comuna a Mallorca.

Les afinitats fitosociològiques de les Pitiüses amb el litoral valencià, en efecte, són més accentuades que no pas amb les Gimnèsies. Climàcicament parlant, com acabem de veure, Pitiüses i Gimnèsies són dos móns diferents, fenomen de base florística que pot demostrar-se fàcilment. Així, el garric (Quercus coccifera), espècie caracteritzadora de la màquia valenciana i pitiúsica, és molt rar o inexistent a les Gimnèsies, de la mateixa manera que els rials valencians i pitiúsics porten baladre (Nerium oleander), arbust no espontani a les Gimnèsies. A la inversa, els ullastrars o els alzinars menorquins i mallorquins són inexistents a Eivissa o a Formentera, fins al punt que l’alzina (Q. ilex) hi és un arbre exòtic, només introduït en algun racó escadusser; semblantment, és inútil cercar a les Pitiüses el famós i impròpiament denominat "estatge culminal baleàric" —perquè ja hem vist que no sempre és culminal i ara, a més, diem que no és del tot baleàric, sinó només gimnèsic—, o bé les comunitats litorals de socarrells. Per contra, el margalló (Chamaerops humilis), tan corrent al litoral valencià i no pas rar a les Gimnèsies, quasi que no apareix a la màquia pitiúsica.

Vegetació actual

Fins corrent el risc de resultar reiteratius, cal postular per a Eivissa allò que és un lloc comú, quant a l’ús del sòl, a totes les Balears, i gosaríem dir que a totes les zones mediterrànies dels Països Catalans: les àrees planes han estat sistemàticament rompudes i dedicades a l’agricultura, inicialment de secà, i els boscos s’han vist secularment explotats fins a ésser parcialment substituïts per bosquines secundàries. En temps molt recents, diríem que d’ençà dels anys seixanta, el fenomen turístic ha trastocat els sistemes tradicionals d’ocupació i ús del territori, cosa que ha generat una transformació profunda del litoral —amb la subsegüent destrucció de les comunitats vegetals que hi van estretament vinculades—, un cert abandó de l’espai agrícola i una freqüentació inusual de les zones forestals, en les quals s’ha incrementat la trista presència del foc. En qualsevol cas, cal posar de relleu la relativa simplicitat del panorama fitosociològic pitiúsic, fruit de les reduïdes dimensions de l’arxipèlag i de l’escassa entitat del relleu.

Els boscos, les bosquines i els pradells

Un únic bosc, o si més no formació forestal, apareix a les illes de Formentera i d’Eivissa: la pineda de pi blanc (Pinus halepensis), a vegades més o menys penetrada de pi pinyer (P. pinea). En algunes ocasions es tracta de formacions de màquia prou riques en pi blanc, però el cas més corrent és que es tracti de la brolla arbrada de romaní i bruc d’hivern amb lledània (Anthyllido-Teucrietum majorici). Aquesta brolla, de fet, amb pins o sense, és la gran protagonista de la vegetació espontània eivissenca, car ocupa les àrees extenses al seu domini potencial (cotes altes i de sòl pedregós), alhora que envaeix el domini de la màquia quan aquesta —situació del tot corrent— és destruïda. Normalment (subas. orobanchetosum latisquamae) es presenta com un poblament forestal especialment ric en bruc d’hivern, però a vegades (subas, micromerietosum inodorae) no passa d’una brolla esclarissada que marca el trànsit cap als erms de romp-sac.

La màquia de garric i olivella (Cneoro-Pistacietum lentisci, = Querco-Lentiscetum cneoretosurri) està molt malmesa i en gran part substituïda per la brolla esmentada. Altrament, s’imbrica amb comunitats vicinants (savinar, murtar, etc.), de les quals fa sovint de mal destriar. Justament el murtar baleàric (Clematido-Myrtetum) és una altra de les bosquines a tenir presents, tanmateix rara, a cavall topogràfic de la màquia i de la vegetació dels rials; és aquest també el cas de la bardissa amb arç blanc d’espina curta (Rubo-Crataegetum brevispinaè), encara més infreqüent, acantonada en fondals obacs.

L’erm de rompsac i herba plana (Irido-Stipetum capensis) és la comunitat herbàcia més difosa a l’arxipèlag, on apareix una mica pertot; a les àrees carbonatades normals es constitueix en la seva forma més típica (subas. iridetosum sisyrinchi), però n’hi ha d’altres pròpies de llocs sovintejats per l’home o pel bestiar (subas. asphodeletosum fistulosae, subas. micromerietosum inodorae), o fins d’indrets sorrencs relativament descalcificats, com els del cap de Barbaria, a Formentera (subas. helianthemetosum guttati). També són trobables el llistonar amb herba plana (Hypochoerido-Brachypodietum retusi), que en el context pitiúsic denota un cert grau d’humitat, i encara molt menys freqüentment els fenassars i prats mediterranis de port elevat, com el fenassar típic (Brachypodietum phoenicoidis allietosum rosei) o el prat d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis); en talussos eixarreïts, sòls secs i compactes, etc. es fa el pradell d’herba-fam (Salvio-Plantaginetum albicantis). Quant als prats, cal fer una darrera i especial menció de l’Airo-Choenorrhinetum formenterae, una comunitat d’anuals que apareix als replans culminals.

La vegetació de ribera, aigualosa i litoral

Només el baladrar (Rubo-Nerietum oleandri) fa acte de presència a Eivissa com a únic representant de la vegetació vagament forestal de ribera. Se’l troba, en efecte, a les rambles i rials, prou correntment, fet que recorda, com ja ha estat apuntat, la situació dels cursos secs del litoral valencià. Als tolls i rabeigs ocasionals es fa el creixenar típic (Apietum nodiflori), i a les raconades de sòl més o menys amarat és trobable l’esplèndida jonquera amb ranuncle de fulla gran (Geranio-Ranunculetum macrophylli), tan típicament balear. També es fan presents els inevitables canyissars (Typho-Schoenoplectetum glauci) i herbassars de xisca borda i canyís (Soncho-Cladietum marisci).

La vegetació dels aiguamolls costaners i marjals, altrament molt localitzats, no ofereix cap tret especial: els clàssics salicornars herbacis i subarbustius (Salicornietum emerici, Arthrocnemetum fruticosí), jonqueres halòfiles de plantatge crassifoli (Schoeno-Plantaginetum crassifoliae) i jonqueres amb espartina (Spartino-Juncetum maritimi).

Les platges ofereixen les clàssiques comunitats de duna i reraduna (Agropyretum mediterraneum, Ammophiletum arundinaceae, Crucianelletum maritimae), tanmateix singularment ben constituïdes, encara, en alguns indrets, per darrera de les quals es disposa un remarcable mantell forestal costaner, molt ric en savina (Juniperusphoenicea ssp. lycia), interpenetrat i indestriable de la màquia de garric i olivella.

Les roques costaneres no disposen de les comunitats de socarrells, tan típiques de les Gimnèsies. Hom troba, simplement, un cinyell de la comunitat de limòniums i fonoll marí (Limonietum caprariensis); als penyals encara relativament sotmesos a les salabrors marines pot aparèixer el Thymelaeo-Asteriscetum maritimi, una comunitat rica en asterisc marítim (Asteriscus maritimus), bleda marina (Beta vulgaris ssp. marítima) i bufalaga (Thymelaea hirsuta).

La vegetació rupícola

La manca de grans afloraments rocosos dificulta el desenvolupament d’una vegetació rupestre ben constituïda a les Pitiüses. Tanmateix, hi ha petròfits prou interessants, que per cert es relacionen molt més amb la flora rupícola gimnèsica (Brassico-Helychrysion rupestris, Arenarion balearicae) que no pas amb la de les muntanyes valencianes. Així, hom troba una variant especial de la comunitat de violeta roquera i ginestell cineri mallorquí (Hippocrepidetum balearicae thymetosum ebusitani), així com petits retalls de Sibthorpio-Arenarietum balearicae o de Polypodietum cambrici; la zona de la cala Aubarca, a Eivissa, és singularment rica, relativament parlant, en aquestes comunitats. A les parets artificials, com a la resta de les Balears, no és rar de trobar la comunitat de taparera (Capparietum inermis), i als rials codolosos apareix sovint l’Andryaletum ragusinae.

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

Aproximadament la meitat del sòl pitiúsic és dedicat a l’agricultura. Es tracta, d’una manera dominant (més del 90%), de conreus de secà, amb uns escassos regadius dedicats a l’horta i als fruiters a les immediacions de les viles d’Eivissa, Sant Antoni i Santa Eulària. Els cereals i el garrofer han estat i encara són els conreus més importants, fins al punt que constitueixen més del 50% de l’activitat agrícola. Hom conrea també l’ametller, les figueres —que constitueixen una de les singularitats del paisatge agrícola eivissenc i encara més formenterí, amb llurs amplíssims brancatges estintolats amb crosses— i, en molt petita quantitat, l’olivera i la vinya.

De la vegetació segetal i arvense hi hauria una sola cosa a destacar: la comunitat de coloma (Ridolfio-Linarietum triphyllae) que s’instal·la als sembrats; la vegetació arvense dels camps i dels horts no ha estat encara suficientment estudiada, però cal pensar que no deu diferir gaire de la del litoral valencià o mallorquí.

Les vores dels camins eivissencs i formenterins s’adornen amb la bella comunitat d’ull de bou (Resedo-Chrysanthemetum coronarii) o bé presenten, si la nitrificació augmenta, els clàssics cardassars i ortigoses viaris (Hyoscyamo-Silybetum mariani, Urtico-Smyrmietum olusatrï). Les àrees sotmeses a l’acció de la salabror marina i a la freqüentació de l’home o del bestiar duen les clàssiques comunitats nitrohalòfïles, riques en quenopodiàcies (Soncho-Salsoletum vermiculatae, Suaedetum fruticosae).

Recorregut Ses Salines-Portinatx

Panoràmica esquematitzada de les Salines des del Corb Marí (Eivissa, 160 m): 1 savinar litoral, 2 salicornar / jonqueres halòfiles, 3 pineda de pi blanc, 4 camps.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

El recorregut proposat, seguint, si no el principal, sí almenys el més llarg eix viari d’Eivissa, permet de constatar els elements essencials del paisatge eivissenc. Cap gran altitud no hi és assolida, bé que hom recomana la pujada al Corb Marí (160 m), a tocar de Ses Salines. El recorregut parteix precisament de Ses Salines, passa per la vila d’Eivissa i molt a prop de Sant Joan de Labritja (196 m), per morir arran de mar, a Portinatx.

L’itinerari discorre en una alternança de paisatges agrícoles i forestals, succeïts els uns als altres amb suavitat i sense discordances; només el pas de la vila d’Eivissa trenca aquesta sensació.

Panoràmica esquematitzada de la vall de Sant Joan de Labritja (Eivissa), 170 m: 1 pineda de pi blanc, 2 vegetació de marge agrícola, 3 garroferar, 4 sembrat.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de la vall de Santa Eulària (Eivissa): 1 pineda de pi blanc i pi pinyer, 2 brolla de romaní i bruc d’hivern amb lledània i pi blanc, 3 canyar (curs del riu de Santa Eulària), 4 olivet, 5 sembrat.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Altrament, hom té l’ocasió, al començament, d’entrar en contacte amb el nucli de vegetació marjalenca més important de l’illa, així com amb bones màquies, savinars i vegetació de platja, a tota la zona des Cavallet, immediata a Ses Salines. La visió esquematitzada adjunta, presa des del Corb Marí, és prou suggerent en aquest sentit i conté tots els principals elements del paisatge vegetal eivissenc; les altres visions, de caràcter més agrícola, preses al centre i al nord de l’illa, acaben de completar el panorama.