Aproximació sumària a la avifauna del món

• Aïllament geogràfic que ha durat molt de temps

• Moltes espècies primitives

• Molts frugívors

Els grans grups sistemàtics

Amb unes 9000 espècies vivents, el grup dels ocells és, de tots els vertebrats, el més nombrós després dels peixos. Aquesta xifra és relativament estable, ja que el ritme de descripcions de noves espècies és decreixent i molt lent, amb una mitjana anual de dues a tres espècies, provinents sobretot de l’Amèrica del Sud. Amb aquesta gran diversitat, i atès el caràcter d’aquest llibre, no podem pretendre explicar detalladament les famílies d’ocells del món, per la qual cosa ens limitarem a descriure’n tots els ordres.

Actualment s’accepta que hi ha 32 ordres d’ocells vivents, bé que molts autors solament en consideren 27, ja que no accepten els catartiformes i falconiformes (que agrupen en un mateix grup, juntament amb els accipitriformes), els fenicopteriformes, els pteroclidiformes i els musofagiformes.

La taula següent mostra els 37 ordres amb què es classifica l'ornitofauna del món, els quals agrupen fins a 9251 espècies conegudes (1985), a partir de Clements 1981, Voous 1980 i Perrins 1982.. Hi són indicats els representants principals d’aquests ordres, els quals agrupen espècies únicament trobades en estat fòssil (+), espècies exòtiques (E), o espècies presents als Països Catalans (C).

Els grups exòtics

Un cert nombre d’ordres ornítics, és a dir, de grans grups d’ocells, no té representants en la fauna dels Països Catalans. Molts d’ells, però, són ocells singularment coneguts, com els pingüins o els estruços, o fins i tot ocells criats habitualment com a animals de companyia, com els lloros o els periquitos. Això, unit a la significació evolutiva que molts d’aquests grups exòtics tenen, ens autoritza a tractar-los, bé que molt sumàriament, en la present obra.

Els estrucioniformes: estruços

Aquest ordre d’ocells primitius conté una sola espècie, l’estruç (Struthio camelus), distribuït pel S i l’E d’Àfrica i alguns sectors del S del Sàhara, des del Níger fins a Etiòpia. Al començament del segle, l’estruç era relativament comú als deserts de Síria i Aràbia, però en desaparegué abans del 1942, mentre que, d’altra banda, al S d’Austràlia, alguns individus escapats de captivitat han reeixit a esdevenir feréstecs. És l’ocell més gran i voluminós que hi ha actualment, ja que un mascle adult pot arribar a mesurar 2,5 m d’alçada i a pesar 135 kg. No pot volar, però, en canvi, les potes fortes i la reducció del nombre de dits (només en té dos), fan que sigui un bon corredor. Els estruços viuen en grups de 10 a 15 individus en zones clarament obertes semidesèrtiques, planúries, sabanes i matollars espinosos, on sovint s’associen a les ramades de mamífers herbívors (zebres, gaseles, etc.). Són polígams: els mascles tenen de tres a cinc femelles, les quals ponen de quinze a vint ous en un niu comunal excavat a terra; el mascle cova de nit i les femelles de dia. Reproduïts en granges des de mitjan segle passat, al començament d’aquest segle, els individus captius voltaven els 700 000, i aprovisionaven el mercat de plomes d’Europa i de l’Amèrica del Nord. Actualment només n’hi ha al migjorn africà, de l’ordre d’uns 25 000, i són explotats per la seva pell, d’alta qualitat.

Els reïformes: nyandús

L’ordre dels reïformes és compost de dues espècies: el nyandú (Rhea americana) i el "xoique" o nyandú "petiso" (Pterocnemia pennata), que viuen des de l’E del Brasil, el S de Bolívia i el SE del Perú fins a l’estret de Magallanes, i també a l’illa de la Terra del Foc, on han estat introduïts artificialment. Les similituds morfològiques, de comportament, etc., entre els reïformes i els veritables estruços són moltes; per exemple, tenen l’estèrnum pla, sense carena, i són incapaços de volar; tenen les ales molt curtes; són caminadors de potes molt fortes i amb un nombre reduït de dits (en aquest cas, tres dits). No tenen plomes a la cua, i un mascle adult de nyandú amida 1,6 m d’altura i pesa 25 kg. Els nyandús també són polígams i els mascles tenen entre tres i vuit femelles, que ponen al voltant de quinze ous cadascuna, la qual cosa fa que, en algun cas, el mascle sigui responsable d’una posta que volta el centenar d’ous. El mascle cova unes sis setmanes i els pollets romanen amb el pare durant quatre o cinc mesos. Com els estruços, viuen en ambients oberts: la pampa, planúries semidesèrtiques, matollars espinosos, «puna», etc., i sovint s’apleguen amb mamífers herbívors, com ovelles o guanacs. Se n’ha explotat les plomes per a la fabricació de plomers, i a l’Argentina, localment, els seus ous són molt valorats en el ram de la pastisseria.

Els casuariformes: casuaris

A la regió australàsica, els casuariformes compleixen i conformen en una bona part la funció dels reïformes a l’Amèrica del Sud i dels estrucioniformes a Àfrica. Així, són no voladors (no tenen estèrnum carenat), caminadors (tenen les potes robustes i solament amb tres dits) i de grans dimensions (els exemplars grans fan 1,8 m d’alçada i poden pesar més de 40 kg). Els caracteritza la presència d’uns hiporaquis molt grans (l’hiporaquis és una segona ploma, generalment petita, que neix de la mateixa base, i per sota, de l’autèntica ploma, i que no es presenta a tots els grups d’ocells).

Els casuaris habiten els sectors més intricats de la selva plujosa del NE d’Austràlia i Nova Guinea. Els caracteritza el voluminós casc corni que adorna el seu cap i que utilitzen per a obrir-se camí entre la boscúria, i el plomatge de les ales, que sembla més aviat format per pèls, ja que són plomes sense bàrbules. Són bons nedadors, alhora que bons corredors, de costums parcialment nocturns i força desconeguts. Extremament agressius, ataquen amb una llarga ungla, esmolada com una ganiveta, que tenen en el segon dit. Són monògams i els pollets són alimentats per ambdós pares.

Els casuariformes apleguen dues famílies molt diferents: la dels casuaris (família dels casuàrids), amb quatre espècies del gènere Casuarius, i la dels emús (família dels dromàids) amb una sola espècie, Dromaius novaehollandiae.

Els emús viuen a Austràlia, des de la costa fins a les muntanyes més altes, a les sabanes, a les planúries i a les zones de brolles i matolls. La seva abundància és manifesta, principalment, a l’W del continent, on sovint rep la consideració de flagell. L’altra cara de la moneda és la seva extinció de Tasmània i d’algunes illes de la costa meridional australiana, esdevinguda a l’època de la colonització europea. Els emús tenen les ungles curtes, les plomes bastes, i utilitzen les ales per a la seva refrigeració: quan fa calor, les obren i n’exposen a l’aire la superfície interna, quasi nua i molt irrigada. Són ocells gregaris, bons corredors i nedadors, que en èpoques de secada s’atansen freqüentment a les immediacions de les zones habitades per l’home. Són majoritàriament monògams, i els ous són covats pel mascle, el qual posteriorment pren cura dels pollets. Aquests, que són nidífugs, abandonen el niu després de tres o quatre dies de la desclosa, i poden romandre plegats amb el pare més de divuit mesos.

Els apterigiformes: kiwis

Tres espècies de kiwis (gènere Apteryx) conformen aquest ordre, confinat estrictament als sectors més plujosos de Nova Zelanda, estat on el kiwi és l’emblema nacional. A causa dels seus costums nocturns i del seu habitat (preferentment zones molt emboscades, tot i que surt també a menjar als conreus i a les àrees de vegetació laxa), encara són desconegudes moltes de les característiques de la seva vida. De la mida d’una gallina, no poden volar perquè tenen les ales molt rudimentàries i les plomes sense bàrbules, amb aspecte de pèls. Són caminadors, i les potes, amb quatre dits, porten ungles curtes i poderoses que utilitzen per a la defensa i la recerca de menjar. El bec, llarg i encorbat, té al seu extrem els orificis nasals; aquest caràcter i el gran desenvolupament del sentit de l’olfacte són únics dins del món dels ocells. El nom de kiwi li ve de la veu, que és molt particular i articula dues notes («ki - wi»), agudes en el mascle i greus en la femella. Les postes les fan en caus de terra o forats a la base d’un arbre. Cada posta és d’un o dos ous, rarament tres, de dimensions considerables, que quasi arriben al mig quilogram de pes. De fet són els ocells la mida de l’ou dels quals és més gran en relació al pes del cos: el 12,5% del pes del cos, a l’espècie Apteryx australis mantelli. El mascle cova durant 75-78 dies i el pollet no menja res durant els primers 6-12 dies, a partir dels quals comença a menjar ajudat pel pare. El kiwi és un ocell protegit per la llei i gràcies a això s’ha recuperat del perill d’extinció en què es trobava fa unes dècades.

Els tinamiformes: tinamús

Per les seves característiques, els tinamiformes ocupen a l’Amèrica del Sud el mateix lloc que els gal·liformes ocupen al món antic. Són ocells amb aspecte de perdiu, amb les ales curtes i arrodonides i la cua també curta. Encara que tenen l’esternum carenat, són mal voladors, però es consideren, en canvi, bons caminadors. Les 47 espècies que conformen la família i l’ordre es confinen al continent americà, des del S de Mèxic fins al migjorn argentí, amb una gran diversitat a l’Amèrica del Sud. Ocupen tota mena d’ambients, preferentment els sectors boscosos, de selva i de matollar. Algunes espècies pugen als boscos muntanyencs, però la majoria són de terra baixa o de muntanya mitjana. N’hi ha de gregàries, com la martineta (Eudromia elegans), colonitzadora de la Patagònia, que arriba a formar estols de cent individus. La gran majoria, però, són solitàries o membres de grups petits. De caràcter tímid, menen una vida crepuscular i tenen hàbits alimentaris granívors i herbívors. Com un cas rar dintre dels ocells, s’han invertit els papers entre els dos sexes, pel que fa a la vigilància dels ous i els polls; són els mascles els qui coven i pugen els pollets, fins al punt que, per exemple, en el gènere Nothoprocta, només el mascle adquireix la placa incubatriu, sense plomes, de l’abdomen. Sovint són polígams, però, en aquest cas, cada femella diposita els ous al seu propi niu. Els polls són nidífugs i abandonen el niu dos dies després de la desclosa.

Aquest ordre conté nou gèneres, els més importants dels quals són Nothoprocta, Crypturellus, Tinamus, Tinamotis i Rhynchotus. No tenen una gran importància econòmica, tot i que algunes espècies granívores poden fer minvar parcialment els conreus, i en canvi són molt preuades com a peces de caça; la seva carn té un aspecte translúcid molt peculiar.

Els esfenisciformes: pingüins

Aquest ordre conté una sola família, amb divuit espècies, totes situades a l’hemisferi sud: són els pingüins, precisament per això qualificats d’australs (altrament, els pingüins genuïns o pingüins boreals, propis de les zones àrtiques i pertanyents a l’ordre dels caradriformes, s’extingiren a mitjan segle passat). Adaptats molt bé a la vida marina, tenen un bec poderós, amb les vores esmolades, un estèrnum llargament carenat i les ales reduïdes i modificades. Aquestes ales funcionen com una mena de paletes o aletes primes i potents, que bateguen eficaçment sota l’aigua, mentre que són completament inútils per a volar. El plomatge, molt dens i impermeabilitzat, té l’aparença d’ésser format per escates. Les potes, situades molt endarrere, són formades pels tres dits del davant units per una membrana interdigital, que serveix de timó i de fre. La cua és molt curta. Són típicament gregaris, fins i tot a l’època de la reproducció, que és quan s’apleguen en grans colònies a illes i costes d’aigües fredes. Les espècies que crien en espais oberts (d’altres ho fan en caus i en boscos pròxims a la mar) formen guarderies de més de 200 polls. Cada femella pon un, dos o tres ous, que són covats per ambdós progenitors en períodes de quatre a set dies seguits cadascun. El cas extrem és el del pingüí emperador (Aptenodytes forsteri), el mascle del qual resta immòbil durant dos mesos, període que ha de menester l’ou per a la desclosa. L’alimentació del pollet corre a càrrec d’ambdós pares. La major part dels pingüins són de color fosc al dors, i blanc al pit i al ventre, combinació que és freqüent en molts altres vertebrats marins (ocells i mamífers), tant si són pedradors com possibles preses: vistos des de sota, es confonen amb les clarícies que arriben del cel lluminós, i contemplats per damunt es difuminen sobre la foscor de les fondàries.

Hi ha sis gèneres de pingüins: Aptenodytes, Pygoscelis, Spheniscus, Eudyptula, Megadyptes i Eudiptes. La major part de les espècies i els individus viuen a les aigües fredes, temperades i subantàrtiques, però també n’hi ha de tropicals, com Spheniscus demersus o S. humboldii.

Els catartiformes: còndors

Aquest grup, que alguns autors consideren inexistent i afegit a l’ordre dels accipitriformes, és compost per una sola família, que inclou els voltors del nou món (còndors, "gallinazos", zopilots, etc.) que van des del S de Canadà fins a la Terra del Foc i les illes Malvines. La presència d’un septe nasal completament perforat és un dels trets anatòmics principals, que els separa dels voltors del món antic, els quals, segons evidència paleontològica, sorgiren o evolucionaren aproximadament uns trenta milions d’anys després. Són de mida gran, cos voluminós i ales amples; el còndor, de 2,9 m d’envergadura alar, és una de les tres espècies més grans del món; un avantpassat seu del Pleistocè, un Teratornis, amidava 5 m d’envergadura. Tenen ungles dèbils i potes curtes, amb el dit posterior poc desenvolupat, mentre que el bec és gruixut i ganxut. S’alimenten de carronya i de deixalles de tota mena, però també depreden individus joves (de vegades d’espècies domèstiques), com és el cas de Cathartes aura, que a Perú roba els ous i els pollets de les colònies d’ocells marins de les illes guaneres. Viuen a tota mena d’ambients, des dels indrets totalment oberts, com el desert, fins als sectors boscosos, tant a la plana com a la muntanya. Els exemplars que viuen als boscos, quan no troben carn, també mengen fruits o altres matèries vegetals. Nien en coves, penya-segats, forats d’arbres, edificis ruinosos, nius antics d’altres espècies, i fins i tot, directament a terra. La posta és d’un o dos ous, que són covats per ambdós pares. En el cas del còndor (Vultur gryphus), el poll roman al niu durant sis mesos.

El total d’espècies d’aquest ordre és de sis, que pertanyen a cinc gèneres: Cathartes, Coragyps, Sarcoramphus, Gymnogyps i Vultur.

Els psitaciformes: lloros i periquitos

Els lloros, periquitos i cacatues, pertanyen tots a la família dels psitàcids, l’única que conforma aquest ordre. Són de distribució principalment restringida als tròpics, però a l’hemisferi sud, s’estenen cap a latituds altes i atenyen la màxima diversificació a la regió australàsica. D’estructura força uniforme, caracteritza la família un bec més aviat curt, robust i punxegut, amb la mandíbula superior articulada al crani i, per tant, és mòbil. Aquesta mandíbula porta, a més, com en els falcons, l’anomenada cera, que és la porció més pròxima a la caixa cranial, de la qual surten els orificis nasals, que va proveïda d’una coberta carnosa. La llengua és carnosa, el coll curt, el cap gros i arrodonit i les ales si fa no fa arrodonides. Les potes són curtes i cobertes d’esquames granulars, i els dits, prènsils, són zigodàctils (és a dir, dos dirigits cap endavant i dos cap endarrere). Viuen a tota mena d’ambients, sempre que hi hagi arbres, als quals grimpen d’una manera molt típica, tot ajudant-se amb el bec. Són de comportament gregari; alguns, com el periquito, poden niar en colònies que volten el milió d’individus i, tot i que defensen els voltants del niu, no es pot dir que arribin a ser territorials. L’estructura del bec i de la llengua varia segons els diferents grups de psitàcids, en una bona part en funció dels seus costums alimentaris. Els aliments vegetals (llavors, fruits, nèctar i pol·len) conformen la dieta de la major part de les espècies; d’altres també mengen insectes i carronya, i en el cas particular de Micropsitta, fins i tot algues i uns fongs d’aspecte llimós. La majoria del psitàcids nien en forats d’arbres, bé que també ho poden fer als termiters o a les roques. Els pollets, nidícoles, surten de l’ou completament nus; ambdós pares en prenen cura fins que comencen a volar, al voltant de la quarta setmana. La família dels psitàcids conté uns 60 gèneres i 343 espècies.

Els coliformes: còlius

L’ordre dels coliformes reuneix sis espècies, totes del gènere Colius, que s’estenen per tot l’Àfrica sud-sahariana, des del nivell de la mar fins als 2500 m. Les seves afinitats amb d’altres grups d’ocells són incertes, i en general es caracteritzen per dos trets morfològics: d’una banda, la cua escalonada i extremament llarga (més del doble de la longitud del cos), i de l’altra, la possibilitat de dirigir tots quatre dits cap endavant gràcies a la reversibilitat dels dos dits externs (el primer i el quart). Tenen les ungles ganxudes i el bec encorbat, molt eficaç per a obrir els fruits dels quals s’alimenten i també per a grimpar als arbres, d’una manera semblant a com ho fan els lloros. Típics arborícoles, viuen a les sabanes i a les zones arbrades i de matollar, i són molt sociables i gregaris. Van en estols d’entre 5 i 25 exemplars que s’apinyen a les joques, amb una convivència pacífica: es netegen mútuament les plomes i, a l’època de la reproducció, els polls són alimentats per més d’un pare; fins i tot, en un mateix niu, es poden trobar, covant alhora, dues femelles. Malgrat que el poll és nidícola, ben aviat grimpa per les branques veïnes del niu i n’explora els encontorns, bé que retorna al niu a passar-hi la nit.

De les sis espècies de còlius, Colius striatus és la de dispersió més àmplia i se’n coneixen 14 subespècies.

Els musofagiformes: turacs

Els turacs s’agrupen dins la família dels musofàgids, que alguns autors inclouen dins de l’ordre dels cuculiformes, i que es troba arreu de l’Àfrica sud-sahariana, des del nivell de la mar fins als 3300 m. Són ocells de colors brillants, que viuen als arbres i als arbusts de qualsevol indret, des del camp obert com la sabana fins a la pluvisilva, i són especialment hàbils a viure i grimpar per branques i branquillons. Relativament grans, del seu posat destaca la cua extremament llarga i ampla, i una gran cresta (absent solament a Musophaga violacea). Les ales són curtes i arrodonides, apropiades a una vida típicament arbòria. Les potes són relativament llargues, i tenen quatre dits, dos dirigits cap endavant i dos cap endarrere, encara que el dit opositor és reversible. El plomatge, tou i espès en algunes espècies, pot prendre l’aparença de pèl. Dos gèneres, Musophaga i Tauraco, tenen un pigment cúpric de color vermell, únic en el seu cas (la turacina), que dona el color a les plomes primàries i secundàries de l’ala; a les espècies forestals es troba un altre pigment, derivat del ferro, que és de color verd (la turacoverdina), i és exclusiu d’aquest grup. De caràcter majoritàriament sociable, els turacs s’apleguen en estols veritablement remorers, que alerten tot el veïnat quan apareixen depredadors. Consumeixen principalment fruits, però també altres matèries vegetals (llavors) o insectes i erugues. Nien en arbres o arbusts, en una plataforma feta de tronquets. Els pollets són nidícoles, però després del desè dia ja grimpen fora del niu ajudant-se amb les ales i les ungles.

L’ordre dels musofagiformes conté 23 espècies, repartides en cinc gèneres: Corythaeola, Corythaixoides, Crinifer, Tauraco i Musophaga.

Els trogoniformes: els quetzals

L’ordre dels trogoniformes es compon d’una sola família, la dels trogònids, la qual consta de 37 espècies i nou gèneres: Apaloderma, Euptilotis, Harpactes, Heterotrogon, Pharomachrus, Priotelus, Temnurus, Temnotrogon i Trogon.

Els grups presents als Països Catalans

Ultra els 11 ordres exòtics tractats anteriorment, hom en considera encara 21 més, amb representants als Països Catalans, raó per la qual els estudiarem més detalladament a continuació. Aquests ordres són els dels gaviïformes (calàbries), podicipediformes (cabussons), procel·lariformes (baldrigues), pelecaniformes (pelicans i corbs marins), ciconiformes (martinets i cigonyes), fenicopteriformes (flamencs), anseriformes (ànecs i oques), accipitriformes (voltors, àguiles i esparvers), falconiformes (falcons), gal·liformes (galls salvatges i perdius), gruïformes (grues i afins), caradriformes (limícoles, gavots i gavines), pteroclidiformes (xurres i gangues), columbiformes (coloms i tórtores), cuculiformes (cucuts), estrigiformes (ducs, mussols i òlibes), caprimulgiformes (enganyapastors), apodiformes (falciots), coraciformes (blauets, puputs i abellerols), piciformes (picots) i passeriformes (moixons). Tanmateix, convé esmentar ara algunes famílies singulars, que justament per ser exòtiques no tindran tractament a la dita segona part, baldament pertanyin als ordres que s’hi consideren. És el cas dels buceròtids o calaus (coraciformes), dels ramfàstids o tucans (piciformes), dels troquílids o colibrís (apodiformes), i dels furnàrids, tirànids, formicàrids, menúrids o ocells lira d’Austràlia, picnonòtids, nectarínids, melífags i paradisèids o ocells del paradís (passeriformes).