La imatge dels flamencs (Phoenicopterus ruber) aixecant el vol permet visualitzar alguns dels seus trets característics, principalment el color negre de sota les ales, que tant els caracteritza.
Xavier Ferrer.
L’ordre dels fenicopteriformes (Phoenicopteriformes) es confon a les terres catalanes amb l’única espècie present als estanys salats de l’Europa mediterrània: el flamenc.
El flamenc és l’ocell d’aspecte més inusual que trobem a l’avifauna paleàrtica: les potes i el coll són proporcionalment més llargs que en cap altra espècie, i els mantenen estirats en volar; i s’hi afegeix l’estrany bec, gros i corbat, que filtra els organismes aquàtics de què es nodreix. Hom ha dubtat de la posició sistemàtica dels flamencs, situats entre els agrons i les cigonyes, d'una banda, i, de l’altra, les oques. Així és que darrerament es col·loca en un ordre a part. Nogensmenys, diversos indicis —morfològics, etològics, parasitològics— tendeixen a marcar un parentiu evolutiu amb les oques, com podrem verificar simplement sentint-los clacar com aquestes.
De flamencs, n’hi ha una sola família dividida en 3 gèneres que comprenen 6 espècies. A part del flamenc rosat, eurasiàtic, americà i africà, hi ha el flamenc nan dels llacs alcalins de l’Àfrica oriental, vivament acolorit, i les dues espècies de flamencs andins. El flamenc, d’acord amb els registres fòssils, remunta a períodes geològics molt reculats.