Els gruïformes mostren una gran heterogeneïtat morfològica i conductual: agrupen des d’ocells de grans dimensions, esvelts i grans migradors, com les grues, de les quals veiem la grua damisel·la (Anthropoides virgo), fins als petits ràl·lids, tan abundants als medis aquàtics litorals i continentals, passant pels robusts i pesants representants propis dels ambients esteparis, com el sisó.
Josep M. Barres.
En l’ordre dels gruïformes (Gruiformes) s’apleguen 12 famílies molt diferenciades externament, però que es consideren relacionades per diversos trets d’anatomia interna. La major part —no totes— de les espècies d’aquest ordre són aquàtiques, i solen tenir les potes i el coll llargs, la cua curta i les ales arrodonides. Les mides també varien extremament: hi figuren l’ocell més feixuc de la fauna ibèrica, gairebé al límit de les possibilitats de volar, com és el pioc salvatge, i la picardona o rasclet menut, de menys d’un pam de longitud. De les famílies esmentades, només 3 són representades amb seguretat a la nostra avifauna.
Les grues constitueixen l’antiga família que dona nom a l’ordre, la dels gruids. Són uns ocells esplèndids, dels quals existeixen 14 espècies, que pertanyen majoritàriament al gènere Grus, i que trobem a tots els continents, llevat de l’Amèrica del Sud. Afegim que algunes de les grues més atractives estan en gravíssim perill d’extinció, però que alhora, i en certs casos, s’esmercen mesures de protecció realment extraordinàries. Les grues destaquen per la seva alçària, l’esveltesa del seu cos afusat, el seu caminar gràcil, el vol en formació de V, el crit penetrant com un toc de trompeta, les fantàstiques danses nupcials, l’aparellament de per vida i la longevitat (als parcs zoològics han ultrapassat els cinquanta anys). Als Països Catalans només apareix —i encara accidentalment— la grua europea en períodes de migració, tot i que tenim referències històriques que ha estat molt més nombrosa.
La família més ben representada és la dels ràl·lids, que comprèn les polles d’aigua, fotges i rasclons, tan abundants en el medi aquàtic i escampats arreu del món, àdhuc a les illes oceàniques, malgrat les seves mediocres capacitats voladores.
Finalment, cal esmentar la família dels otídids, grans ocells molt corredors, que per la configuració s’aproximen a les grues, però se’n separen per l’hàbitat, estepari o desèrtic, que els és propi. A part les aparicions esporàdiques del gran pioc salvatge, l’única espècie niadora és el sisó.