Algunes de les característiques dels estrigiformes, ocells rapinyaires nocturns, són visibles en aquesta suggestiva imatge d’un gamarús en vol (Strix aluco). Un fet molt típic d’ells, bé que no exclusiu, és la producció d’egagròpiles, regurgitacions de materials no digeribles que solen acumular-se al voltant dels seus nius, i que constitueixen una bona font d’informació per als estudiosos dels tipus de preses de què s’alimenten, com les que s’il·lustren (a baix), de gamarús, també.
Oriol Alamany i Jordi Puig.
Tot i la similitud de costums amb els rapinyaires diürns, els mussols i les òlibes n’estan molt allunyats filogenèticament, i són més afins als enganyapastors que examinarem a continuació.
Les 148 espècies d’estrigiformes formen un conjunt molt diferenciat de la resta d’ocells, que identificarem al primer cop d’ull pel seu gran cap rodó, amb els ulls situats al davant i enmig de sengles discs facials —que a alguns suggeririen la fesomia d’un gat—, el plomatge extremament suau —que els facilita un vol extremament silenciós—, les ales arrodonides i la cua curta i quadrada. El bec és fort i corbat i les urpes potents, com correspon a ocells de presa. És sorprenent la facultat que posseeixen les espècies d’aquest ordre per a localitzar les seves preses en la fosca, àdhuc la més pregona, gràcies al joc d’unes orelles molt sensibles que reben, diferenciada, canalitzada i reflectida pels discs facials, la remor produïda per un rosegaire. La vista, així mateix perfectament adaptada a la visió en l’obscuritat, completa la dotació en sensors especialitzats d’aquests ocells. És propi —encara que no exclusiu— dels rapinyaires nocturns regurgitar les restes de les seves preses en forma d’egagròpiles (o petites bosses), que els mastozoòlegs empren per a estudiar la fauna de micromamífers d’una zona determinada. Tot i que en general nien als arbres, alguns ho fan a terra. La posta pot variar sensiblement —almenys en algunes espècies—, segons l’abundància d’aliment. Els ous són invariablement blancs i rodons. Els crits dels rapinyaires nocturns ressonen en la nit, tètrics i esglaiadors per a les orelles humanes, i són un element important de les creences populars teixides entorn d’aquests ocells tan útils per al camp.
Deu espècies d’aquest ordre s’apleguen en la família dels titònids, representada per l’òliba. Les caracteritzen els discs facials en forma de cor convencional i el fet de tenir les potes plomades. Afegim que l’òliba és una de les espècies d’ocells més cosmopolites que existeixen.
La família més nombrosa és, però, la dels estrígids, amb 25 gèneres i 125 espècies escampades per tot el món, que comprèn ocells de la mida i la força del duc —comparable a l’àguila daurada—, i el mussol menut, més xic que un estornell. En els estrígids podem distingir —superficialment— dos grups: els que mostren sengles pinzells de plomes al cap, a manera d’"orelletes", típics del gènere Asio, i que també són propis del duc i del xot, i els que no posseeixen aquest aditament i presenten el cap totalment arrodonit, del gènere Strix, com el gamarús i el mussol comú.