Els moixons granívors o de bec dur, d’acord amb la sistemàtica adoptada, figuren al final d’aquesta visió panoràmica de l’avifauna dels Països Catalans, ja que se’ls considera la punta de llança de l’evolució ornítica.
Sota aquesta denominació comuna apleguem tres famílies d’ocells, força nombroses i prou conegudes, que es caracteritzen per la mida petita, el bec dur, dret i cònic —adequat al seu règim alimentari basat en grans i llavors—, el plomatge acolorit en nombroses espècies, així com la qualitat del cant. Tot plegat, doncs, els converteix en els candidats ideals a moixons de gàbia i de concursos d’ocellaires, com s’esdevé amb el lluer, el verdum, el pinsà, la cadernera i el passerell. Dites famílies són la dels fringíl·lids, de la qual el pinsà és el prototipus, i que tot i estar estesa per Amèrica es vincula sobretot al paleàrtic; la dels ploceids, amb el pardal o teuladí com a més característic, típicament euroasiàtica i africana; i la dels emberízids, amb els sits i el cruixidell, entre d’altres, d’origen americà.