Marisa Bendala.
La calàndria és un nidificador molt rar al Rosselló i a l’Alt Empordà, on en l’actualitat es troba gairebé extingida. A la Depressió Central catalana (Llitera, Noguera, Segrià, Baix Cinca i Urgell), en canvi, és força més comuna. També es troba d’una forma local a les comarques del rerepaís, des dels Ports fins a l’Alt Palància, la conca del Túria, la Ribera valenciana, la Costera i l’Alt Vinalopó, així com a les comarques litorals del Baix Vinalopó i el Baix Segura. És un ocell accidental a les Illes i no ha estat mai citat a Andorra.
És una espècie sedentària que, fora de l’estació reproductora, esdevé molt gregària i se la pot veure en grans estols, que a les zones on abunden poden aplegar centenars, i àdhuc milers d’exemplars. Durant la tardor i l’hivern pot realitzar desplaçaments erràtics que la porten d’una forma irregular a comarques on no nia. Per exemple, hi ha observacions l’abril de 1973 al Montseny, el 13.05.83 a la desembocadura de la Tordera (Maresme), el 22.02.76 a la vall d’Horta (Vallès Occidental) i el 29 i el 30.04.69 i el 09.02.74 al delta de l’Ebre. A les Balears és, tal com hem esmentat, un divagant excepcional, i fins a l’actualitat només es coneixen 3 dades: una observació a Mallorca, un ocell el 16.11.74 a Maó (Menorca) i un exemplar el 16.04.82 a Formentera.
A l’àrea que ens ocupa comença a niar al març o a l’abril, i situa el seu niu en una concavitat del terra, generalment a recer d’algun arbust. El seu hàbitat característic són els terrenys àrids amb grans extensions planes i obertes, sobretot les àrees estèpiques del rerepaís, on ocupa cultius de cereals, camps en guaret i erms de vegetació baixa i dispersa com les timonedes. També se la troba en sòls salabrosos, que presenten una vegetació esparsa, de zones marjalenques del litoral com l’estany de Salses i les salines de Torrevella i la Mata. La població reproductora és generalment distribuïda d’una forma molt irregular dins d’una mateixa regió. Així, trobem àrees on és molt nombrosa i cria semicolonialment, mentre que a d’altres zones és molt escassa i, fins i tot, absent.
Durant el segle actual, la calàndria ha sofert una gran disminució de la seva població, a causa de les intenses transformacions agronòmiques, que han reduït notablement les extensions dels seus hàbitats preferits. A mitjan segle passat, a la Catalunya Nord era una espècie freqüent a la plana, mentre que al final del segle havia minvat considerablement, situació que ha continuat agreujant-se fins a l’actualitat, car la darrera nidificació coneguda es va produir el 1970, i es va observar per última vegada a Paçà (Rosselló), el 07.12.75. Així doncs, avui dia es pot donar per pràcticament extingida. A Catalunya, al final del segle passat, Vayreda la cita a les planes empordaneses (Castelló d’Empúries i Torroella de Montgrí), indicant que nidifica al litoral, principalment a les vinyes, i anomena també l’existència d’observacions a la Cerdanya. Per la mateixa època, també Gou l’esmenta a les planes de l’Empordà, i precisa que en aquesta zona vivia una varietat molt apreciada pel seu cant. En l’actualitat, seguint la tendència del Rosselló, també a l’àrea empordanesa és molt rara. A la Depressió Central i al País Valencià, per contra, no és tan escassa, i arriba a ésser fins i tot abundant en algunes localitats.