D’entre els ocells terrenejants, ocells que veiem fent petites volades, en estol, als nostres camps, les cogullades es caracteritzen pel fet de tenir un plomall al cap, del mateix color terrós que la resta del plomatge. La cogullada vulgar (Galerida cristata, a dalt, a l’esquerra) i la cogullada fosca (Galerida theklae, a dalt, a la dreta) es diferencien principalment pel diferent contrast entre el color del dors i el del dessota i per la intensitat del tacat del pit; en vol, el dessota de les ales és ocraci en la vulgar i gris en la fosca. La calàndria (Melanocoripha calandra, a sota, a l’esquerra) té una taca negra ben contrastada als costats del coll. L’alosa becuda (Chersophilus duponti, a baix, a l’esquerra) té el bec corbat i llarg i el cap rodó, sense plomall, cosa que la diferencia de l’alosa (Alauda arvensis); noteu la ratlla clara de sobre l’ull i el posat airós que la caracteritza. Les dues terreroles, la rogenca (Calandrella rufescens, a la dreta, al centre) i la vulgar (Calandrella brachydactyla, a la dreta, a baix), són de mida petita; la rogenca té el pit i els flancs finament ratllats, mentre que la vulgar és completament blanca del dessota i té una petita taca fosca a banda i banda del coll.
Marisa Bendala.
La terrerola rogenca, a l’igual que molts d’altres alàudids, és bastant desconeguda en els seus hàbitats de vida. A diversos punts de Catalunya i el País Valencià roman durant tot l’any, però no és clar que sigui sedentària, encara que probablement una part de la població sí que ho és. Possiblement és un migrador parcial, els moviments del qual són desconeguts, perquè solament es disposa de tres citacions no pertanyents a localitats de cria. Una és de Mallorca, i tracta d’un exemplar ferit que, el 1939 o anteriorment, Munn tingué en captivitat a Alcúdia i que posteriorment s’escapà. Mentre restava engabiada, la terrerola rogenca atragué un altre exemplar que passava en migració. De Menorca es coneix una observació el 15.03.75 a les salines d’Addaia. Finalment, un exemplar romangué als salobrars litorals de Creixell (Tarragonès) del 24.03.85 al 27.04.85. De natural solitari, a l’hivern s’aplega en esbarts poc nombrosos (en general, de menys de 10 exemplars), i al delta de l’Ebre, les zones de concentració preferides en aquesta època són els salobrars litorals, des de la Platjola fins a l’illa de Buda.
En aquest delta, les activitats del cicle reproductor comencen a la darreria de març, ja que les primeres postes són de l’inici d’abril. La major part dels nius s’han trobat el maig, però també es coneixen nius ovats el juny i el juliol (02.07.83, data extrema). Aquest període de reproducció tan dilatat permet que la terrerola rogenca faci 2 postes o més per temporada.
Àrea de nidificació de la terrerola rogenca (Calandrella rufescens) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Típicament colonitza platges, dunes i sorrals, sempre que hi hagi vegetació. La vegetació ha de ser, però, esclarissada i baixa, com correspon típicament als salicornars herbacis (Thero-Salicornion), dels quals és un dels ocells més característics, però desapareix quan els salicornars esdevenen densos i ben constituïts. Les comunitats de platja i duna són també molt estimades per la terrerola rogenca. La relació estreta amb les comunitats vegetals de sòls salats no solament es presenta al litoral, sinó també al rerepaís (Salines de Villena en l’Alt Vinalopó i l’extrem septentrional del Baix Cinca, on ocupa extensions gairebé monospecífiques de Suaeda). Finalment, a les Garrigues colonitza també guarets i timonedes paisatgísticament similars als salicornars o a la vegetació de platja.
A l’època de la cria, a part les localitats que apareixen marcades en el mapa, es troba també a la gola del Millars, on encara no s’ha confirmat la seva nidificació. Destaquen per l’abundància, el delta de l’Ebre i les salines de Villena, mentre a la resta de localitats és escàs o rar. Solament se’n coneixen unes poques dades quantitatives de densitats: al Baix Cinca, entre 0,7 i 1 parella/ha; al delta de l’Ebre oscil·la entre les 0,5 parelles/ha de la Tancada i les 2,33 parelles/ha del Garxal i dels salobrars de l’Aufacada.