La cuereta torrentera és una espècie nidificant i hivernant a Catalunya, Andorra i el País Valencià. A les Balears es comporta com un hivernant comú, encara que molt localitzat. La seva àrea reproductora comprèn tot Catalunya (allà on troba el seu hàbitat més idoni), Andorra i el País Valencià, on ja es troba, però, més localitzada i restringida a rius i rieres d’una certa altitud.
Durant el setembre i, principalment, l’octubre, apareixen ja les cueretes torrenteres hivernants procedents de França, Suïssa, etc., que es vénen a sumar a les indígenes que, en aquesta època, també van deixant molts dels seus indrets de reproducció. La marxa es produeix cap al final de febrer i, principalment, el març, i es perllonga, a les Balears, fins a l’abril. La nidificació té lloc durant l’abril, i al començament d’aquest mes s’observen ja les primeres postes en els seus llocs de reproducció. S’ha comprovat que normalment la cuereta torrentera fa dues niades; a Catalunya, el nombre d’ous per posta oscil·la entre 4 i 6. El seu hàbitat durant l’època reproductora és molt relacionat amb els corrents d’aigua, perquè és on troba els insectes (dípters, petites libèl·lules, etc.) que constitueixen la base de la seva alimentació. La podem trobar tant en rius com en torrents de muntanya, salts d’aigua, rieres, canals, terrenys inundats, ribes d’estanys i llacs fins als 2000 m d’altitud, etc. Durant l’hivern freqüenta els mateixos medis, encara que llavors moltes parelles que es reprodueixen a l’alta i a la muntanya mitjana baixen cap a les planes o les zones de menys altitud.
Els nius són instal·lats en general en tota mena de cavitats que troben a la vora de l’aigua: sota les arrels dels arbres de ribera, en talussos, entre roques i, fins i tot, sota les teules de cases, en ponts, murs de preses, etc. En alguns casos se l’ha trobat reproduint-se en medis antròpics lluny dels cursos d’aigua, com ara jardins, masies aïllades, pobles; val la pena esmentar la reproducció d’aquesta espècie en el Seminari Conciliar de Barcelona, que se suposava ja el 1959 i es va comprovar el 1984.
Durant el juliol, un cop finalitzada la reproducció, es produeix una forta dispersió de tota la població (adults i joves de l’any). Seguint els rierols, els estanys i els llacs dels Pirineus se la pot veure en aquesta època a altituds superiors als 2000 m. Posteriorment, durant el setembre, tal com hem esmentat abans, baixa cap a les seves zones d’hivernada.