Als «Col·loquis» apareix una relació d’espècies de vertebrats del delta de l’Ebre i, de fet, constitueix, si no la primera, una de les primeres obres on es fa referència a la fauna d’un indret concret dels Països Catalans.
Jordi Vidal
La teriologia és una ciència que podem considerar moderna als Països Catalans i, de fet, al conjunt de la península Ibèrica. Així com la botànica té una llarga tradició, diguem-ne secular, la zoologia comença a desenvoluparse, amb una certa entitat, a les darreries del segle XIX i a principis del XX. Les diverses branques de la zoologia han despertat l’interès dels investigadors i dels afeccionats de manera molt diferent i, en el cas d’aquests segons, tendenciosa. Tradicionalment, els grups zoològics més "populars" són els molluscs, els lepidòpters, els coleòpters i els ocells, que, a causa de la vistositat de formes i colors que presenten, inciten al col·leccionisme "per se", seguit en alguns casos, no sempre, per una tasca científica d’alt nivell. Actualment, els termes s’han invertit, de manera que l’estudi d’un determinat grup zoològic s’efectua pel seu interès científic, i l’aspecte col·leccionista queda relegat a un segon terme.
Reprenent el tema, cal dir que així com l’ornitologia presenta una certa tradició que arrenca del segle XVI, en què apareix el primer text que, deixant de banda altres mèrits més importants, resulta interessant faunísticament ("Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa", 1557) i que, cosa que és fonamental, continua, a partir d’aquesta època, amb una bibliografia contínua sobre el tema dels ocells als Països Catalans. En el cas dels mamífers, la dinàmica és molt diferent. Des del punt de vista històric, potser també ens podem remuntar a aquesta obra, encara que la relació d’espècies que esmenta és molt reduïda, més que la d’ocells i peixos. No obstant això, si es té en compte que és, si no la primera, una de les primeres obres en què es parla de mamífers ubicats a les terres catalanes, pot ser interessant transcriure’n un paràgraf, si més no per les curiositats que inclou.
Diu el ciutadà Fabio al seu interlocutor valencià D. Pedro: "Son tantes les maravelles que así’s troben que no s’poden parlar sino así, ó havem de anar en los actes en les mans, donchs si veyeu, y gustaveu Señor los passatemps i delits que en aquella marina se tenen, ab tanta varietat de caus de animals terrestres com hi ha, y ab tan varies formes com se cassen restarieu espantat no menys que de les de pescá lo peix. Cassam los porchs primerament amb ungla de cavall, y com ells se defensen pareix una escaramusa, y aquesta pense jo que es la mes real forma de cassar de quantes son en lo mon; també’ls cassen en altra manera, y es que’ls fem llansar en lo riu, y aprés envestímlos ab barques, y aixis los allancejam que es una caza la mes graciosa del mon pera Señores; mátense també á passos los cervos, matam al rodejo á la brama ab arcinals, y també á passos, y al riu com los porchs, tot assó es en la marina, que en la montaña ahont hi ha també de estes salvatgines, y de moltes altres ja s’fá altra manera de cazar, y es cert que entre lo plà y la montaña se troben tanta abundancia de caces, que en les carniceries de así no falten un dia, ó dos en la semana ordinariament carns de salvatgines, ó de porch salvatge, ó de cabro montés, ó de cervo. Ay també en aquella mateixa marina grandíssima abundancia de conills, y de lliebres, y gentilíssima disposició de terra pera cazarles". Com és natural, el ciutadà tracta d’enlluernar el seu interlocutor i només li parla de les espècies "útils" per a la caça, sense parlar-li de les altres que no serveixen per al seu propòsit.
Els estudis inicials
Els primers estudis que, amb el rigor científic de l’època, representen una fita en l’estudi dels mamífers al territori que ens interessa són les referència fetes per Lluís Companyó (1781-1871) a la seva "Histoire Naturelle du Département des Pyrénées Orientales" (1836), per Trutat a la seva obra "Catalogue des mammifères des Pyrénées" (1878) i els treballs de Francesc Barceló i Combis (1820-89) "Mamíferos de las Baleares" (1872) i "Apuntes para la fauna balear. Catálogo de los mamíferos observados en las islas Baleares" (1875). El primer intent d’agrupar de manera compendiada els coneixements que es posseïen en aquella època sobre els mamífers de la península Ibèrica el féu Marià de la Pau Graells a la seva obra "Fauna Mastodológica Ibérica" (1987).
Els estudis durant el segle XIX
Durant el segle XIX, les contribucions a la literatura mastozoològica són molt rares. Trutat, a França, estudià, entre altres coses, els mamífers dels Pirineus, i els seus treballs constitueixen les primeres referències sobre aquesta fauna al vessant francès de la serralada.
Jordi Vidal
A Catalunya, hi ha dos fets que marquen una fita fonamental en l’avenç de la zoologia en general i, per tant, de la teriologia, que són la creació (1882) del Museu Martorell a partir del llegat que féu l’insigne ciutadà Francesc Martorell i Penya (1822-78) de totes les seves col·leccions d’història natural i d’arqueologia a la ciutat de Barcelona (1878), i la fundació de la Institució Catalana d’Història Natural (1899). L’originari Museu Martorell, l’edifici del qual és la seu de l’actual Museu de Geologia, fou dividit en seccions i, després de l’Exposició Universal de 1888, les corresponents a Zologia i Botànica passaren a ocupar l’edifici de l’actual Museu de Zoologia, que aleshores rebia el nom de Museu de Ciències Naturals de Barcelona. El llegat de Martorell i Penya no incloïa pràcticament cap mamífer i les primeres col·leccions de què disposà el Museu foren producte de donatius o de compra, la més important de les quals, i de fet la que constituí la base de la futura col·lecció teriològica, va ser la comprada el 1888 al col·legi Antiga de la nostra ciutat.
La Institució Catalana d’Història Natural sorgí a partir d’una inquietud manifestada per naturalistes afeccionats que pretenien, i aconseguiren, crear un nucli aglutinador dels seus coneixements i un marc adequat on exposarlos. La pràctica coincidència en el temps d’aquests dos fets esmentats fou provindencial per a l’avenç de la zoologia a Catalunya. El Museu constituí un espai físic on molts afeccionats de l’època podien realitzar les seves tasques de recerca i la Institució Catalana d’Història Natural constituí el marc on aquests afeccionats podien exposar els seus coneixements a un auditori preparat i desitjós d’escoltar-los. Altrament, ambdues institucions disposaven del seu propi mitjà de difusió científica on aparegueren les primeres dades sobre la fauna de mamífers a Catalunya. Moltes d’aquestes dades, corresponents a la primera dècada del segle, són, doncs, citacions i comentaris que eren meticulosament recollits a les actes de les sessions científiques de la Institució i que, després, apareixien publicades al "Butlletí".
En el camp de l’estudi dels mamífers, hi ha tres moments culminants. Un és el moment de l’aparició de les obres ja esmentades, a les darreries del segle XIX, un altre és el corresponent al primer quart del segle XX i té com a marc les institucions ja esmentades, i el darrer és l’iniciat a finals dels anys seixanta, generat a la universitat. Entre els anys 20 i 25 i els anys 65 i 70 hi ha tota una època d’ostracisme cultural en què els avenços en el coneixement dels mamífers a Catalunya foren pràcticament nuls i en la qual aparegueren obres soltes, poques, de valor variable. L’adveniment (1923) de la dictadura de Primo de Rivera marca una decadència dels museus de Barcelona, desapareix la Junta de Ciències, que vetllava pel bon funcionament tècnic i científic d’aquestes institucions, i els museus entren en una època d’oblit administratiu pràcticament absolut que ha durat fins fa ben poc. Aquest fet influeix en la dinàmica cultural de la ciutat, ja que quan els naturalistes que hi treballaven deixaven de fer-ho, no se n’incorporaven de nous, almenys amb la freqüència que hagués calgut.
Els estudis durant la primera meitat del segle XX
La «Fauna mastodológica ibérica», de Marià de la Pau Graells, és el primer tractat general sobre la fauna de mamífers de la península Ibèrica. Aquesta obra fou superada a començament de segle (1914) pel llibre d’Àngel Cabrera «Fauna ibérica. Mamíferos», que, de fet, fixà les bases dels estudis mastozoològics a la Península.
Jordi Vidal
Durant el primer quart de segle XX apareixen diversos treballs sobre els mamífers de Catalunya. Joan B. d’Aguilar-Amat és el màxim exponent de la teriologia catalana del moment. Publica diversos treballs i revisions, el més relevant dels quals és, potser, el titulat "Dades per un catàleg dels mamífers de Catalunya" (1924), que ve a ésser el resultat de més de deu anys de dedicació a l’estudi dels mamífers (no de manera exclusiva, ja que les seves millors aportacions ho són en el camp de la malacologia) des del seu lloc de conservador del Museu de Ciències Naturals. Altres autors que publicaren treballs, o que feren referències en les sessions de la Institució, foren Joaquim M. de Barnola, Joan Cadevall, Joaquim Maluquer, Vicenç Plantada i Fonolleda, i Romaní i Guerra. Les aportacions d’aquests autors són fonamentalment de tipus faunístic. Cal no oblidar les aportacions de científics d’altres indrets de l’Estat i de l’estranger, entre els quals cal destacar l’eminent zoòleg Ángel Cabrera. Amb la publicació al 1914 del seu llibre "Fauna Ibérica. Mamíferos", publicat pel Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid, Cabrera estableix les bases del coneixement dels mamífers peninsulars. Amb motiu dels seus treballs, estableix contactes amb Joan B. d’Aguilar-Amat i això li permet estudiar els petits mamífers de la col·lecció del Museu i, amb una formació més sòlida que Aguilar-Amat, publica (1924) el treball "Sobre algunos Microtinae de Cataluña" a la revista "Trabajos del Museo de Ciencias Naturales de Barcelona". En aquest treball, Cabrera fa un estudi morfològic detallat que inclou algunes dades biomètriques de les espècies de microtins (actualment arvicòlids) presents a Catalunya. Anteriorment a aquests treballs, Cabrera fa revisions de grups o d’espècies de la fauna ibèrica en què inclou referències als Països Catalans. Cal destacar el "Ensayo monográfico sobre los Quirópteros de España" (1904), "Las especies españolas del género Eliomys" (1904), i "Sobre las ginetas españolas" (1905). Cal destacar també els treballs realitzats per Miller, autor, que, al seu "Catalogue of the Mammals of Western Europa in the Collection of the British Museum" (1912), inclou referències als mamífers dels Països Catalans, i els realitzats per Thomas, referents sobretot a mamífers de les Balears. Aquest autor publica "On the Mammals of the Balearic Islands" (1901), "The genet on the Balearic Islands" (1902) i "Two new dormice of the genus Eliomys" (1903).
A Catalunya, des de l’any 1931, en què Aguilar-Amat publica el seu darrer treball teriològic, "Mamífers trobats i citats fins ara a Catalunya", fins a l’aparició, al 1960, del treball de Roser Nos "Datos para el estudio del género Rattus en Cataluña", només cal destacar els treballs realitzats per Enric Balcells sobre el quiròpters. Aquest autor, primer des de la Universitat de Barcelona i després des del Centro Pirenaico de Ecologia (l’antic Centro Pirenaico de Biología Experimental), depenent del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, a Jaca, ha fet els treballs més importants que sobre mamífers i altres grups de la fauna catalana han aparegut entre els anys 1955 i 1968. La seva obra es troba reflectida en un gran nombre de publicacions entre les quals cal destacar un estudi faunístic sobre els quiròpters cavernícoles del llevant ibèric (des de l’Ebre fins a Múrcia), un estudi concret sobre el creixement i biometria del rat-penat de Natterer (Myotis nattereri) i un nombre important de treballs que fan referència als moviments migratoris de quiròpters entre el Principat i el S de França. Sobre la base d’aquests treballs s’ha fonamentat l’estudi actual dels quiròpters al Principat.
Aquests anys de manca d’interès, o, potser millor, de possibilitats, pel tema dels mamífers, es reflecteixen també a la resta de l’Estat, on apareixen, de manera esporàdica, treballs interessants però aïllats. Al mateix temps que a la Península l’interès per la teriologia minvava, a la resta d’Europa, i sobretot a l’Europa central, els estudis sobre aquest tema cada vegada eren més abundants. Aquest fet produí un fenomen, les conseqüències del qual foren principals per al ressorgiment dels estudis sobre els mamífers ibèrics. La progressiva acumulació de coneixements que dels seus propis països, i de forma particular d’Alemanya, posseïen els autors centreuropeus, provocà que dirigissin la seva atenció als països que faunísticament estaven menys estudiats (fonamentalment, Portugal, Espanya, Itàlia i Grècia). La península Ibèrica cridà l’atenció dels autors alemanys que, de manera progressiva, anaren interessant-se pel territori peninsular. El capdavanter fou Niethammer, de Bonn, els treballs del qual foren els incitadors del ressorgiment dels estudis sobre els mamífers i, més concretament, sobre els petits mamífers del país. L’inici de la nova època el marca el treball de Niethammer "Insectenfresser und Nager Spaniens" (1956). Aquesta obra dóna la pauta sobre la direcció que han de prendre les noves investigacions sobre petits mamífers ibèrics. En el camp concret dels petits mamífers, aquest treball posa de relleu les llacunes que sobre sistemàtica, distribució, morfometria i biologia restaven per resoldre. Aquest autor fa tot un seguit de publicacions fins a l’any 1970, en què s’inicia el ressorgiment de l’interès dels autors ibèrics pel tema i decideix dirigir les seves investigacions en una altra direcció.
Els estudis moderns
L’exemple de Niethammer el segueixen altres autors estrangers entre els quals cal anomenar a Malec i Storch (1964), Frank (1968), Von Lehmann (1969) i Heim de Balsac i de Beaufort (1969). Curiosament, tots aquests autors entraven a la península Ibèrica pel N i això provocà que, precisament, la costa mediterrània, quedés sense estudiar, mentre que el N, sobretot, i el centre gaudien del seu interès i la seva fauna era la més estudiada.
Per part dels autors peninsulars, el ressorgiment de l’interès pel tema s’inicia a Catalunya. El treball, ja esmentat, de Roser Nos inicia tímidament les publicacions sobre petits mamífers, les quals aniran incrementant progressivament, sobretot a partir de l’any 1970. Entre 1960 i 1970 es publiquen només cinc treballs sobre petits mamífers de Catalunya, sense comptar els realitzats per Enric Balcells sobre quiròpters.
A la Península, l’autèntic ressorgiment dels treballs sobre petits mamífers neix amb J.M. Rey al Museo de Ciencias Naturales de Madrid, Joan Ramon Vericad al Centro Pirenaico de Ecología (l’antic Centro Pirenaico de Biología Experimental), a Jaca, i Valentí Sans-Coma al Departament de Zoologia de la Universitat de Barcelona. Aquests tres autors fan de l’estudi dels petits mamífers el tema de les seves respectives tesis doctorals. Amb aquest fet, fonamental, comença l’estudi sistematizat dels petits mamífers a la Península. Així mateix, José Antonio Valverde, a Doñana, i, posteriorment, Miguel Delibes comencen els estudis sistematitzats dels carnívors a la Península, l’estudi dels quals no s’inicia a Catalunya fins als anys vuitanta. En qualsevol cas, la relació històrica que segueix s’ocupa especialment dels micromamífers, camp d’actuació personal de l’autor.
La teriologia a Catalunya
Els estudis sobre faunes locals han assolit una gran expansió a la darreria de la dècada dels setanta i començament dels vuitanta. En alguns casos, els resultats han donat lloc a publicacions d’articles en la premsa local i en revistes científiques, i en d’altres han estat plasmats en llibres, dels quals l’escrit per Josep M. Massip sobre els mamífers de Banyoles és un bon exemple.
Jordi Vidal
Si ens centrem concretament en Catalunya, des de l’any 1970 tots els estudis sobre mamífers es concreten en el camp dels petits mamífers. A la tesi de Valentí Sans-Coma (1974), en què l’estudi es fa amb material d’egagròpiles, segueix la de Joaquim Gosàlbez (1976), en què ja es tracten de manera global aspectes sobre la biologia de les espècies. Al mateix temps, s’inicia una tasca d’estudi global sobre els petits mamífers que dóna lloc a línies d’interès divers però confluent, com la referent a faunística i biogeografia, la referent a sistemàtica i morfometria, la referent a biologia i dinàmica poblacional i, finalment, i molt recentment, la referent, des del punt de vista aplicat, a l’estudi de control de poblacions. En el present, els estudis sobre petits mamífers a Catalunya són centralitzats al Departament de Zoologia (de Biologia Animal des de 1986) de la Universitat de Barcelona. Entre 1960 i 1986 han aparegut uns 61 treballs sobre insectívors i rosegadors de Catalunya, el 92,5 % dels quals han sortit d’aquest centre de treball, enriquit per les tesis doctorals de Josep Antoni Alcover sobre els mamífers de les Balears, de Maria Josep López-Fuster sobre els sorícids de Catalunya i de J. Ventura sobre el gènere Arvicola a Catalunya.
El llibre «Insectívors i rosegadors de Catalunya», d’aparició recent, constitueix la primera obra sintètica sobre els coneixements de què hom disposa avui sobre el conjunt dels petits mamífers que habiten el Principat. A més dels aspectes faunístics, hom hi exposa la metodologia bàsica per endegar estudis sistematitzats sobre aquests animals i les claus de determinació de les espècies.
Jordi Vidal
En la dècada dels setanta, es produí un fet que afavorí l’estudi d’un grup de mamífers molt concret. A l’any 1972, la Institució Catalana d’Història Natural reprengué les seves activitats aturades des de 1939. En aquesta nova època, la Institució, impulsada per Ramon Folch, generà una sèrie de comissions destinades a aglutinar especialistes i diletants que trobessin en el si de la Institució un punt de coincidència. Entre aquestes comissions, una de les més actives fou la de cetacis. Integrada inicialment per persones com Adrià Casinos, Francesc Castelló i Maria Victòria Vives, del Departament de Zoologia de la Universitat de Barcelona, Salvador Filella, del Museu de Zoologia, i Jaume Xampeny, del Jardí Zoològic, començà l’estudi i recopilació de dades sobre els cetacis que arribaven i morien a les nostres costes. Partint del desconeixement pràcticament total que hi havia sobre els cetacis de les nostres costes, en pocs anys s’assolí una informació molt important, que ha estat publicada en nombrosos articles. En aquest cas, es reproduí el fenomen de començament de segle, en ser la seu inicial de la Comissió el Museu de Zoologia.
Tota aquesta acumulació de coneixements ha coincidit amb una època en què l’interès general per les qüestions de la fauna s’ha incrementat considerablement i ha ultrapassat el món estricte dels especialistes, passant al dels afeccionats. Això ha fet que sorgissin persones interessades per la fauna que han anat arreplegant informació que posteriorment ha donat lloc a estudis sobre faunes locals, com el llibre "Els mamífers. Banyoles, fauna comarcal", de J.M. Massip (1983), "La fauna del Vallès Occidental. Catàleg i estudi biològic", de V. Bros, J. Miralles i J. Real (1981), "Flora, fauna i plantes remeieres del Baix Montseny - Mont Negre", de M. Boada (1984), i "Introducció a la biologia i zoogeografía dels petits mamífers (insectívors i rosegadors) del Montseny (Catalunya)", d’A. Arrizabalaga, E. Montagut i J. Gosàlbez (1986).
Mentre que a Catalunya l’interès pels insectívors i rosegadors ha anat incrementant-se, es nota una davallada dels treballs sobre els quiròpters, si bé J. Serra n’ha reprès, al Departament de Zoologia, l’estudi sistematizat. El cas dels carnívors és una mica a part. En ésser un grup que, per la pròpia naturalesa de les espècies que el componen, és difícil d’estudiar (la metodologia de camp és complexa) ha estat, podríem dir, abandonat. El grup ofereix atractius a molts investigadors, però per les dificultats esmentades no ha estat estudiat amb prou detall fins que, actualment, Jordi Ruiz, des del Departament de Zoologia de la Universitat de Barcelona, ha endegat de manera sistematitzada els estudis d’aquest grup zoològic.
Més amunt esmentàvem el paper primordial que va tenir el Museu de Ciències Naturals com a aglutinador de la zoologia de principis de segle. Als anys de la postguerra, els museus quedaren sotmesos a una vida pràcticament vegetativa (de nivells mínims) i, en canvi, la Universitat, a poc a poc (massa a poc a poc), fou assolint una entitat que ha provocat un canvi, en el sentit que la tasca de recerca que es feia als museus ha estat traslladada, sortosament, als departaments universitaris, que, en comptar amb més mitjans econòmics i de personal, permeten fer una tasca científica de nivell elevat i contínua.
Malgrat que no tenim una informació completa referent als estudis mastozoològics fets a la Catalunya Nord, podem dir que, després dels tractats ja esmentats de Companyó i Trutat, no hi ha estudis capitals sobre aquesta zona. Els autors estrangers, alemanys, i pels mateixos motius que els esmentats per a la resta de Catalunya, no li presten gaire atenció (no passen de la Camarga). El fet important, i transcendental, que ha fet que a la Catalunya Nord hi hagués persones interessades en l’estudi dels mamífers fou la presència, a Banyuls de la Marenda, del laboratori Aragó, depenent de la Université de Paris. Deixant de banda treballs esporàdics com els de Saint-Girons sobre el pic del Carlit i altres, l’autèntic aglutinador dels estudis sobre les musaranyes, ha estat R. Fons. Aquest autor, amb els seus treballs, ha atret gran nombre d’investigadors estrangers que han contribuït al millor coneixement de la fauna de la zona, fins aconseguir que es creés el Centre d’Ecologia Mediterrània Terrestre, com a annex del Laboratori Aragó. Cal no oblidar la incidència, en el terreny teriològic, dels treballs de Thaler i col·laboradors, que, des de Montpeller, han potenciat els estudis de les espècies mediterrànies i han propiciat que autors com Crosset, Orsini i Cheilan contribuïssin al millor coneixement de la fauna del S de França i de la Catalunya Nord.
La teríologia a les illes Balears
«Els mamífers de les Balears», de Josep Antoni Alcover, és la primera obra que tracta del conjunt dels mamífers a les Gimnèsies i les Pitiüses des d’un punt de vista sintètic i fent referència tant a la fauna terciària i quaternària com a l’actual. Així mateix, tracta el tema de les vies de colonització de les illes pels mamífers actuals.
Jordi Vidal
Les illes Balears s’escapen una mica del plantejament fet fins aquí. El seu caràcter d’illes ha constituït, "per se", un atractiu per a gran nombre de científics tan estrangers com del país. Des de l’any 1900, contínuament, amb intensitat variable, han aparegut treballs referents als mamífers de les illes Balears. Només entre 1940 i 1950, potser com a conseqüència de les condicions pròpies de la postguerra, no apareix cap treball sobre aquest tema. Hi ha dos màxims d’interès per a la fauna Balear, que són, coincidint amb els esmentats per al Principat, entre el 1870 i el 1920 i, després d’una davallada important, des del 1950, amb un interès cada vegada més creixent, fins als nostres dies. La bibliografia balear, al contrari de l’especialització que presenta la catalana, fa referència a tots els grups de mamífers tant terrestres com marins.
Alguns d’aquests treballs són simples notes faunístiques fetes per estrangers que han fet una curta estada a les Illes; altres, en canvi, són obres completes (faunes) o treballs d’alt nivell científic. Cal destacar, entre la tasca realitzada a les Balears, els treballs de H. Kahmann de Munic, que ha dedicat diversos anys de la seva vida a l’estudi bionòmic d’una sola espècie, la rata cellarda (Eliomys quercinus); els seus treballs constitueixen un model de meticulositat i permeten conèixer pràcticament tots els aspectes referents a aquesta espècie a les Balears. A mitjan dècada dels setanta apareix un autor balear obsedit per la fauna terrestre de les Illes, sobretot pels mamífers, i les seves relacions amb la condició d’insularitat, Josep Antoni Alcover, que endega un estudi exhaustiu dels mamífers de les Balears, sense oblidar els orígens del poblament de les Illes, sobre els quals exposa les seves teories basades en l’estudi de materials subfòssils.
La teriologia al País Valencià
Pel que fa al País Valencià, l’atenció que s’hi ha dedicat des del punt de vista teriològic és mínima. Els primers treballs es basen en citacions d’espècies relacionades fonamentalment amb la fauna de l’albufera de València. Deixant a banda els comentaris fets per Eduard Boscà a la "Fauna valenciana" (1916), els treballs publicats més recentment corresponen als realitzats per Joan Ramon Vericad, fets a partir de materials d’egagròpiles i en cooperació amb el Departament de Biologia del Col·legi Universitari d’Alacant, i el publicat per Ignasi Docavo en el llibre "Micromamíferos, anfibios y reptiles de la Albufera y su entorno" (1983). Fins ara no ha augmentat gaire l’interès per l’estudi dels mamífers al País Valencià i només F. Faus, a València, i V. Villaplana, a Alacant, han realitzat, o estant realitzant, treballs complets en aquest camp.