Els hàbitats i la distribució dels mamífers al territori continental

La gran disparitat de característiques biològiques i ecològiques dels mamífers terrestres no permet de fer-ne un tractament conjunt des del punt de vista de la relació hàbitat-espècie. Per això, hom aborda el tema en un tractament per grups. D’altra banda, la inexistència del mateix tipus de relació entre les distintes espècies i el medi, no permet fer el mateix tipus de tractament dels carnívors, els rosegadors i els quiròpters. Cal pensar, per exemple, que molts carnívors tenen una valència ecològica molt àmplia i presenten grans desplaçaments que els permeten travessar ambients molt diversos en cerca de l’aliment. En els rosegadors, en canvi, hi ha espècies d’àmplia distribució, però, a la vegada, de capacitat de desplaçament restringida, altres de molt lligades a un determinat hàbitat i altres totalment condicionades per la presència de masses d’aigua o de l’home. En els quiròpters, la capacitat de realitzar migracions estacionals genera canvis importants d’hàbitat durant l’any. En les següents pàgines, hom no tracta els cetacis, atès el tipus de mida tan diferent que presenten respecte dels altres mamífers. Altrament, s’ha considerat adient fer un tractament totalment diferent de la fauna dels mamífers de les illes Balears.

Els hàbitats i la distribució dels insectívors i rosegadors

Biòtops ocupats per les diferents espècies d’insectívors i rosegadors dels Països Catalans: A alta muntanya alpina i subalpina (>1600 m), B muntanya mitjana medioeuropea i atlàntica (900-1600 m), C muntanyes i terres baixes submediterrànies i mediterrànies (D prats alpins, E pinedes de pi negre, avetoses i landes de neret, F boscos caducifolis típics, avellanoses, boscos de pi roig, prats montans, landes i matollars, G boscos semicaducifolis i alzinar muntanyenc, H alzinars continentals, suredes i pinedes litorals, I alzinars continentals, màquies i garrigues, J vegetació ruderal i arvense, K medi aquàtic, L medi antròpic, M medi hipogeu.

Dades elaborades pels autors

La distribució dels petits mamífers ve determinada per factors històrics i ambientals. Als Països Catalans, de N a S i d’E a W, es donen tot un seguit de variacions fisiogràfiques i ambientals que determinen una distribució diferencial de les diverses espècies d’insectívors i rosegadors que hi habiten. A grans trets, hom pot diferenciar una zona humida, amb isohietes per sobre de 800 mm, i una zona mediterrània amb pluviositats inferiors als 700-800 mm. Aquesta separació per pluviositats, acompanyada de les variacions fisiogràfiques i les consegüents variacions de temperatura i vegetació, permeten determinar dos grans grups d’espècies; les estrictament o majoritàriament mediterrànies i les que presenten el que hom anomena requeriments medioeuropeus. Hi ha espècies que se cenyeixen estrictament a una d’aquestes dues zones, n’hi ha d’altres que les ultrapassen en un o altre sentit i, finalment, n’hi ha que presenten una distribució que no depèn majoritàriament d’aquests factors, sinó que ve condicionada per la presència de cursos o masses d’aigua (la rata d’aigua, les musaranyes aquàtiques) o de l’home (ratolí domèstic o les dues espècies de rata). Dins d’aquesta distinció, els diversos medis possibles presenten graus d’ocupació diferents en funció de les condicions ambientals. Hom considera que, als Països Catalans, es donen tres grans zones de vegetació: l’alta muntanya alpina i subalpina, la muntanya mitjana i les terres baixes submediterrànies i mediterrànies. Cadascuna d’aquestes divisions presenta subdivisions, en funció de les seves característiques de vegetació, que incideixen en la seva composició faunística segons els requeriments ambientals de les espècies animals.

De les trenta espècies d’insectívors i rosegadors detectades als Països Catalans, disset (56,7 %) són presents a l’alta muntaya alpina i subalpina, vint-i-tres (69,7 %), a la muntanya mitjana o medioeuropea i atlàntica, i vint-i-tres (69,7 %), a la muntanya i a les terres baixes submediterrànies i mediterrànies. La zona mediterrània és la més rica en espècies a causa de la influència de la Catalunya Nord. Si hom comptabilitza només el Principat, la zona més rica és la intermèdia. És difícil d’establir quines espècies de petits mamífers poden ésser utilitzades com a indicadors ecològics. De les espècies presents als Països Catalans, només la marmota (Marmota marmota) pot ésser considerada característica de l’alta muntanya alpina i subalpina, ja que no és present a cap altra de les zones esmentades. A la zona de característiques mediterrànies, l’eriçó africà (Erinaceus algirus), la musaranya dels jardins (Crocidura suaveolens), la musaranya nana (Suncus etruscus), el ratolí espiguer (Micromys minutus, a la Catalunya Nord), el ratolí mediterrani (Mus spretus) i el talpó comú (Microtus duodecimcostatus) són espècies pròpies i representatives d’aquest tipus de condicions. Cap de les altres espècies de petits mamífers que habiten als Països Catalans no es pot considerar exclusiva d’alguna de les zones indicades. No obstant això, i encara que la distribució comentada sigui exclusiva en la relació medi-espècie, hom pot caracteritzar diferents estatges a partir de la vegetació, tenint en compte grups d’espècies no necessàriament exclusives d’un medi, però sí representatives.

Les espècies d’alta muntanya

Als Països Catalans, l’alta muntanya subalpina i alpina correspon als territoris situats per sobre dels 1600-1800 m, ocupats per prats alpins, per pinedes de pi negre i per avetoses. L’alta muntanya alpina i subalpina hi és exclusivament pirinenca i prepirinenca.

Els ambients rasos alpins

L’alta muntanya alpina, on les condicions de vida són extremes, presenta una fauna pobra en espècies. Només cinc (16,7 %) de les trenta espècies de petits mamífers que habiten els Països Catalans colonitzen aquests indrets. En aquests paratges, les tarteres i els pedruscalls juguen un paper fonamental ja que constitueixen un bon hàbitat (refugi) per a certes espècies. El colonitzador típic dels prats alpins és el talpó dels prats (Microtus arvalis), que habita arreu on la textura del terreny no impedeix que pugui construir les seves galeries, i també el talp (Talpa europaea) i la rata talpera (Arvicola terrestris); recentment s’està produint la colonització per part de la marmota (Marmota marmota) de la zona de la Vall d’Aran i de la Cerdanya. Aquestes espècies no presenten, en aquests nivells, condicionaments climàtics per a la seva expansió. Altitudinalment, com en el cas del talpó dels prats, la textura del subsòl és el limitador principal, al qual cal afegir, en el cas del talp, la biomassa animal que conté el subsòl. A les zones alpines, habita també el talpó de tartera (M. nivalis), que depèn de la presència de tarteres i pedruscalls.

Els ambients forestals subalpins

Per sota dels prats alpins, apareixen les pinedes de pi negre i avetoses, que constitueixen els boscos culminals; generalment, a la zona de contacte entre les pinedes i els prats alpins, s’estableixen landes de neret més o menys importants. En aquests nivells, la fauna de petits mamífers presenta un enriquiment específic important respecte al nivell anterior. La vegetació arbustiva constitueix un bon refugi per als petits mamífers i hom hi detecta la presència de quinze de les trenta espècies presents als Països Catalans. La composició faunística dels boscos de pi negre i les landes de neret és formada per totes les espècies pirinenques menys les que presenten condicionaments estrictes particulars. Les espècies habituals són la musaranya menuda (Sorex minutus), la musaranya cua-quadrada (S. araneus), la musaranya de Millet (S. coronatus), el talpó roig (Clethrionomys glareolus), el talpó pirinenc (Microtus pyrenaicus), que habita les clarianes i vorades del bosc i sembla que presenta una activitat fosora a la Catalunya Nord no corroborada per observacions fetes a Andorra, i el talpó muntanyenc (M. agrestis); així mateix, habiten dins del bosc el talp (Talpa europaea), l’esquirol (Sciurus vulgaris), la rata cellarda (Eliomys quercinus) i el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), encara que en densitats generals menors a les anteriors. A les vorades del bosc amb els prats, tot seguint els murs de pedra, hom troba fonamentalment la rata cellarda i el talpó pirinenc. A les tarteres, que poden envair el bosc, hi habiten la rata cellarda i el talpó de tartera (Microtus nivalis) i al costat dels rius i rierols que el travessen és freqüent la presència de les musaranyes d’aigua. En aquest sentit, cal assenyalar que hi ha una inversió específica entre la Catalunya Nord i el Principat. A la Catalunya Nord, la musaranya d’aigua mediterrània (Neomys anomalus) ocupa espais d’altituds des de Mosset (650 m) fins al pic del Carlit (capturada a 2000 m); en canvi, al Principat i, de fet, a la resta de la península Ibèrica, ocupa terres de mitjana altitud i baixes. La musaranya d’aigua pirinenca (Neomys fodiens) habita al S de França i a la Catalunya Nord, des de l’alta muntanya fins a les terres baixes, mentre que al Principat habita els rius i rierols dels Pirineus.

Els boscos de pi negre comencen generalment arran de riu i hom pot detectar una successió faunística des del riu vers el cim. Hom troba, en primer lloc, les ribes fluvials amb grans blocs de pedra intercalats en la vegetació de ribera. Això crea una ambientació que afavoreix la presència d’espècies aquàtiques com la musaranya d’aigua pirinenca i l’almesquera (Galemys pyrenaicus). Altrament, aquestes ribes que contacten amb el bosc són poblades pel ratolí de bosc, que presenta poca penetració a l’interior del bosc, i també per la rata cellarda, el talpó roig, el talpó pirinenc i el talpó muntanyenc, si bé en densitats més petites que les del ratolí de bosc. Normalment, després de la vora del riu i pràcticament en contacte amb el bosc, o, de vegades, fins i tot, a dins, hi ha murs de pedra que són colonitzats principalment per la rata cellarda, per bé que també hi viuen altres espècies, com el ratolí de bosc, el talpó roig i les espècies, del gènere Sorex. Abans del bosc, ja sigui en una petita franja entre aquest i el riu o bé en petites clarianes, es troba, de vegades, un petit estrat herbaci abundant, amb moltes gramínies i amb un mantell considerable de molsa que forma una catifa de vegetació molt flonja. Aquest indret és idoni per als sorícids, si bé també és aprofitat pel talpó roig, el talpó pirinenc i el talpó muntanyenc. Una vegada dins del bosc, hom observa que el ratolí de bosc, si bé hi és present, disminueix en abundància, la rata cellarda manté la seva presència lligada a la de murs de pedra o pedruscalls, els sorícids estan en el seu medi propi, si bé depenen una mica de la presència de molsa abundant, i el talpó roig i el talpó muntanyenc són els colonitzadors dominants. Aquesta composició es manté a mesura que el bosc guanya en altitud i fins que l’estrat arbori s’atura i resta només l’estrat arbustiu de rododèndron —on generalment predomina el talpó roig sobre les altres espècies—, que, normalment, contacta amb el prat alpí colonitzat pel talpó dels prats (Microtus arvalis).

Les avetoses acostumen a ésser molt pobres en fauna. L’escàs estrat herbaci que contenen al seu interior no afavoreix l’assentament d’espècies de petits mamífers que colonitzen, en canvi, les vorades del bosc amb els prats.

Les espècies de muntanya mitjana

Aquesta zona se situa per damunt de les terres mediterrànies i submediterrànies i per sota de la muntanya subalpina i alpina. Gaudeix d’unes condicions climàtiques de tipus medioeuropeu o atlàntic que permeten la instal·lació de vegetació que correspon al domini dels boscos caducifolis temperats propis de l’Europa humida. Aquesta àrea es localitza fonamentalment als Pirineus i als Prepirineus, entre els 900 i els 1600 m, aproximadament. Des del punt de vista dels petits mamífers, hom considera com a medis representatius els boscos caducifolis típics (fagedes, rouredes humides, bedollars i avellanoses), els boscos de pi roig, els prats montans i les landes i les bosquines.

Els ambients forestals densos

El bosc caducifoli és un dels ambients més favorables a la presència dels petits mamífers. Hom hi troba, com a espècies pròpies del bosc, catorze (46,7 %) de les trenta espècies que habiten als Països Catalans; i, en conjunt, a la zona, hi són presents un total de vint-iuna (70 %) espècies. La composició faunística ve determinada pel tipus de clima, humit i no excessivament fred, que permet l’assentament d’un estrat arbustiu molt abundant. Espècies pròpies del bosc caducifoli, fonamentalment rouredes humides, són l’eriçó comú (Erinaceus europaeus), la musaranya menuda (Sorex minutus), la musaranya cuaquadrada (S. araneus), la de Millet (S. coronatus), l’esquirol (Sciurus vulgaris), la rata cellarda (Eliomys quercinus), el talpó pirinenc (Microtus pyrenaicus) i el talpó muntanyenc (M. agrestis). També hi ha el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), encara que no sigui aquest el seu tipus de bosc òptim, el talp (Talpa europaea), que forma poblacions esparses i de pocs individus, les musaranyes d’aigua pirinenca (Neomys fodiens) i mediterrània (N. anomalus), lligades a la presència de corrents d’aigua lents, i el talpó de tartera (Microtus nivalis), quan hi ha tarteres que penetren dins del bosc.

Així com en els boscos subalpins de pi negre, les clarianes i les vorades del bosc aglutinen més fauna que el mateix bosc, als boscos caducifolis humits la fauna presenta una distribució més uniforme, exceptuant les fagedes, que, a causa de l’escàs sotabosc que presenten, són faunísticament molt pobres i en les quals les espècies viuen fonamentalment a les vores. La presència de cúmuls o murs de pedra contribueix a facilitar l’assentament faunístic, ja que permet l’estabilització de llocs de resguard i cria. Quasi totes les espècies són susceptibles d’ocupar aquests indrets.

Les pinedes de pi roig amb molses i boix són, juntament amb les rouredes, els boscos faunísticament més rics de la muntanya mitjana. En els nivells més alts, la fauna de petits mamífers de les pinedes de pi roig presenta una composició semblant a les dels boscos de pi negre, tret de l’absència probable del talpó pirinenc, no detectat fins avui. Comparant els dos tipus de boscos, es pot dir que, en els de pi roig, tendeix a manifestar-se una predominància del talpó muntanyenc sobre el talpó roig (Clethrionomys glareolus) i que es comença a notar la presència, cada vegada més insistent, del ratolí de bosc. Ambdues coses indiquen un canvi progressiu vers condicions ambientals més temperades. El bosc típic de l’estatge montà és el de pi roig amb boix. Presenta una fauna de característiques diferents, que depenen de si el bosc es troba en plena muntanya mitjana o de si ja contacta amb la part superior de la zona submediterrània. Hi trobem fonamentalment ratolins de bosc, talpons rojos i talpons muntanyencs. Els sorícids, la musaranya menuda i la musaranya cua-quadrada, es van fent rars a mesura que hom descendeix en altitud mentre que l’abundància del ratolí de bosc enfront de les altres espècies es fa palesa, cada vegada més, a mesura que les condicions ambientals esdevenen més mediterrànies.

Les pinedes de pi roig amb boixerola són faunísticament més pobres que les anteriors. La manca d’un estrat arbustiu important limita la presència de determinades espècies. La musaranya cua-quadrada, la rata cellarda, el ratolí de bosc i el talpó muntanyenc són les espècies més representatives d’aquest tipus de bosc. Altrament, el bosc de pi roig que contacta amb la zona submediterrània presenta com a espècie dominant el ratolí de bosc i, com a acompanyants eventuals, el talpó roig i el talpó muntanyenc, en densitats molt baixes, i la rata cellarda, lligada a la presència de murs de pedra.

A més de les espècies esmentades, cal indicar la presència de l’esquirol, lligada a l’existència de masses boscoses, principalment boscos de coníferes, però present, també, a les fagedes i a les rouredes.

Els ambients semiforestals o embosquinats

Els bedollars són bosquetons, generalment poc densos, que se situen moltes vegades sobre terrenys pedregosos; presenten un component faunístic pobre, representat fonamentalment pel talpó roig en baixes densitats. Les avellanoses presenten una riquesa faunística menor que la dels boscos; el talpó roig hi és també l’espècie més abundant, acompanyada generalment pel ratolí de bosc.

Les landes i les bosquines acostumen a ocupar grans extensions als Pirineus i Prepirineus i presenten un component faunístic ric a les zones de contacte amb el bosc, que es va empobrint a mesura que augmenta la frondositat. A les zones limítrofes, la fauna és la pròpia dels boscos, i a mesura que hom se n’allunya van romanent les espècies amb més capacitat d’adaptació, com el ratolí de bosc, el talpó roig i el talpó muntanyenc. No obstant això, són medis faunísticament pobres. De totes les landes, les més poblades són les de gódua o falguera aquilina, que, als llocs més humits, allotgen representants del gènere Sorex.

Els ambients pratencs

A la muntanya mitjana plujosa, les comunitats herbàcies constitueixen els gramanets secs, les pastures humides i subhumides i els prats de dall situats entre els 600 i 1600 m. Els colonitzadors propis d’aquests prats són la rata talpera (Arvicola terrestris), a la zona de la Vall d’Aran i la de Boí, el talpó dels prats (Microtus arvalis), a altituds superiors a 900 m, i el talp (Talpa europaea), que s’estén uniformement i constitueix nuclis poblacionals més o menys importants en funció de la naturalesa del terreny.

Més important que el mateix prat, que conté com a espècies pròpies les hipogees, són les seves vores. Normalment els prats limiten amb el bosc i, sobretot els prats de dall, són delimitats per marges de pedra recoberts d’abundant vegetació herbàcia. En aquests llocs acostumen a viure la major part de les espècies pròpies del bosc. Hom hi troba com a habitants freqüents: la musaranya menuda, la musaranya cua-quadrada, la rata cellarda, el ratolí de bosc, el talpó roig i el talpó muntanyenc, generalment amb densitats superiors a les del bosc.

Les espècies de terra baixa

A les terres situades per sota dels 800-1000 m d’altitud, imperen climes de tipus submediterrani i mediterrani. La vegetació preponderant d’aquesta zona són les rouredes seques semicaducifòlies —que, a altituds entre els 600 i els 1000 m, marquen el trànsit entre la vegetació mediterrània i l’eurosiberiana—, els alzinars o carrascars i la sureda, les pinedes seques, les màquies continental i litoral, les brolles i la garriga, ultra camps i vegetació ruderal. Aquesta gran diversitat de medis no va acompanyada, necessàriament, d’un increment de la diversitat faunística. El component faunístic presenta una tendència marcadament mediterrània i, de fet, des de l’estrat dels boscos semicaducifolis (que contacta amb el dels boscos caducifolis típics de la muntanya mitjana) fins a les terres baixes, tendeixen a desaparèixer els components medioeuropeus i queda una fauna uniforme de requeriments estrictament mediterranis.

Els ambients forestals subhumits

Els boscos semicaducifolis (rouredes seques) i l’alzinar muntanyenc constitueixen l’estatge de trànsit entre les espècies de requeriments mediterranis i les de requeriments medioeuropeus. Aquest fet fa que presentin un component faunístic d’elevada diversitat: catorze espècies (46 %) de les trenta presents als Països Catalans i vint espècies (66,7 %) amb ambdós tipus de requeriments; i fa, també, que aquests boscos constitueixin, per a unes, el límit ambiental inferior de la seva distribució, i per a les altres, el límit ambiental superior. Hi habiten totes les espècies pròpies de la muntanya mitjana, excepte la musaranya de Millet (Sorex coronatus), el talpó pirinenc (Microtus pyrenaicus, de requeriments més estrictes) i, al Principat, el talpó de tartera (M. nivalis). S’hi afegeixen, com a espècies procedents de nivells mediterranis, l’eriçó africà (Erinaceus algirus), la musaranya comuna (Crocidura russula) i la rata negra (Rattus rattus, en estat salvatge). La presència de les espècies és afavorida per l’existència d’un sotabosc abundant i de marges o cúmuls de pedra. En aquests boscos, és freqüent la presència de boix (Buxus sempervirens), de plantes de port baix, com Hepatica nobilis, i d’herbàcies, que contribueixen a formar ambients òptims per a la presència de petits mamífers. Dins d’aquests tipus de bosc, les diferències fonamentals, quant a la presència de petits mamífers, són donades per l’orientació. Les zones d’obaga mantenen més espècies que les de solell. Això afecta particularment els representants del gènere Sorex i la freqüència relativa del talpó roig (Clethrionomys glareolus, més freqüent a les obagues) i el talpó muntanyenc (Microtus agrestis).

Els ambients forestals secs

Pinyes de pi blanc (Pinus halepensis) rosegades pel ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), habitant típic de les pinedes i alzinars.

Jordi Vidal

La zona de l’alzinar típic, de les suredes i de les pinedes, presenta uns trets faunístics de caràcter marcadament mediterrani, amb espècies ubiqües com la rata cellarda (Eliomys quercinus) i el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), espècies amb distribució general però condicionada, com el talp (Talpa europaea), les musaranyes d’aigua mediterrània (Neomys anomalus) i pirinenca (N. fodiens) a la Catalunya Nord, la rata negra i la comuna (Rattus rattus i R. norvegicus), el ratolí domèstic (Mus musculus) i la rata d’aigua (Arvicola sapidus), i espècies que denoten l’existència de condicions ambientals pròpiament mediterrànies, com l’eriçó africà, la musaranya nana (Suncus etruscus), la comuna i el ratolí mediterrani (Mus spretus). En conjunt, aquesta zona presenta tretze espècies (43, 3 %) característiques de les trenta que hi ha als Països Catalans i el talpó muntanyenc, que queda com a l’únic representant de les espècies de requeriments medioeuropeus, es manifesta com una espècie de gran capacitat adaptativa, amb una àrea de distribució que ultrapassa àmpliament la pròpia de la denominada Catalunya humida, al Principat, i s’estén, a la Catalunya Nord, per les terres baixes del Rosselló, fins a la mar.

Les espècies més representatives d’aquest tipus de boscos mediterranis són el ratolí de bosc, que troba aquí els seus hàbitats òptims, la musaranya comuna, la musaranya dels jardins (Crocidura suaveolens) a la Catalunya Nord i, en les suredes i els alzinar més secs, la musaranya nana. Tanmateix, les suredes i les pinedes de pi blanc, que acostumen a ésser ambients secs i pobres en fauna, són llocs colonitzats principalment pel ratolí de bosc i per la musaranya comuna, la musaranya nana i el ratolí mediterrani, molt supeditats a la presència de murs de pedra i abundant vegetació herbàcia.

La riquesa faunística d’aquesta zona presenta oscil·lacions de presència en funció de les condicions d’humitat, densitat del sotabosc i orientació. La fauna tendeix a acumular-se a les obagues i a la vora dels cursos d’aigua. Les parts molt assolellades tendeixen a presentar un component faunístic pobre, constituït fonamentalment pel ratolí de camp. En aquest tipus de bosc, és molt important la presència de marges de pedra i de bardisses, que apareixen, generalment, a les zones limítrofes amb els camps de conreu. Aquests indrets actuen com a nuclis aglutinadors de fauna.

Els ambients forestals esclarissats o embosquinats

Els alzinars continentals o carrascars són alzinars pobres, amb estrats arbustiu i herbaci de poca entitat, que ocupen, als Països Catalans, la part baixa dels Prepirineus, part de l’altiplà central, la regió continental i s’estenen vers el S per la banda interna del País Valencià. Les condicions ambientals són extremes i presenten un índex de pluviositat molt baix, inferior als 600-700 mm. La fauna d’aquests indrets és la típica de les terres mediterrànies: s’hi troben vuit (26,7 %) espècies pròpies de requeriments marcadament mediterranis, concretament l’eriçó africà, la musaranya nana, la musaranya comuna, la rata cellarda, el ratolí de bosc, la rata negra i el ratolí mediterrani. En llocs concrets de la part S dels Prepirineus, hom pot localitzar algunes poblacions del talp i, a les zones humides limítrofes amb els alzinars i rouredes seques, pot trobar-s’hi l’eriçó.

La màquia és una comunitat arbustiva esclerofil·la alta (3-4 m), densa i ombrívola, freqüent a tot el territori mediterrani i que ocupa la part més occidental de la regió continental i la franja litoral al S del Llobregat. Les condicions ambientals que hi imperen són totalment mediterrànies i la fauna de petits mamífers es compon d’espècies de requeriments marcadament mediterranis. La musaranya nana i la musaranya comuna, acompanyades de la rata cellarda, el ratolí de camp i el ratolí mediterrani són les espècies pròpies d’aquest tipus de vegetació. Dins d’aquests ambients, la presència de cúmuls o marges de pedra afavoreixen l’assentament de poblacions estables. Fora d’aquests indrets, és rara la presència de petits mamífers.

La garriga és una formació arbustiva baixa —rarament ateny 1 m d’alçària—, però que arriba a fer-se intransitable. Des del punt de vista faunístic, representa el grau extrem de condicions de vida mediterrànies. Constitueix un ambient de condicions de vida extremes, pluviositat molt escassa i estius calorosos. Des del punt de vista dels petits mamífers, molt poques espècies són adaptades a aquestes condicions. El ratolí mediterrani és l’espècie dominant i presenta una gran adaptació a la manca d’aigua. La garriga en si és pràcticament despoblada i les espècies de petits mamífers es troben en cúmuls i marges de pedra que els serveixen de refugi. La musaranya nana i la musaranya comuna hi són presents, sobretot a les zones limítrofes de la garriga amb camps de conreu abandonats. La rata cellarda presenta una distribució poc definida i el ratolí de camp, si bé hi és present, no és abundant. L’interior de la garriga és pràcticament despoblat. A les zones de màquia i garriga és possible detectar la presència de l’eriçó africà, espècie de requeriments típicament mediterranis.

Les espècies amb requeriments aquàtics

Algunes espècies presenten una distribució que depèn de la presència de cursos o masses d’aigua estables. Són les musaranyes d’aigua pirinenca (Neomys fodiens) i mediterrània (N. anomalus) i la rata d’aigua (Arvicola sapidus). La seva presència en els diferents nivells de vegetació comentats no depèn de les característiques d’aquesta, sinó de les condicions de l’aigua i de la riquesa faunística que conté, en el cas dels Neomys, i de les característiques dels marges i de la vegetació herbàcia present a les vores de les masses d’aigua, en el cas de la rata d’aigua. Hom desconeix els factors que determinen la distribució diferencial (en altitud) de les dues espècies de Neomys. Aquesta és un qüestió inquietant, sobretot si es té en compte que, precisament al vessant N dels Pirineus, aquestes dues espècies presenten una distribució diferent ja que la musaranya d’aigua pirinenca arriba fins a les terres baixes i la musaranya d’aigua mediterrània és una espècie d’altitud.

Les espècies hipogees

Les espècies sotmeses a un règim de vida hipogeu són el talp (Talpa europaea), que és totalment condicionada a la vida subterrània, la marmota (Marmota marmota), que excava galeries on construeix el cau i hiverna, la rata talpera (Arvicola terrestris), l’única diferència de la qual respecte al talp és que s’alimenta de l’herba dels prats, el talpó comú (Microtus duodecimcostatus), més condicionat que l’anterior al medi subterrani, ja que menja, fonamentalment, les parts subterrànies dels vegetals, i el talpó dels prats (Microtus arvalis), que excava galeries de nidificació als prats alpins. En totes aquestes espècies, la natura del terreny i la potència del sòl són factors limitants en la seva distribució, als quals cal afegir, en els casos del talp i del talpó comú, les possibilitats alimentàries que ofereix.

Les espècies antropòfiles

Un cert nombre d’espècies mostra preferència pels ambients creats o influïts per l’home, amb graus que van des de la tolerància a la humanització fins a la neta dependència.

Els ambients agrícoles

La vegetació dels camins agrícoles presenta generalment una distribució lineal, tot reseguint els marges de pedra, les vores dels camps o dels canals i les sèquies de reg, que, des del punt de vista faunístic, ofereix l’avantatge de constituir un refugi òptim per a determinades espècies. Els habitants propis d’aquests medis són la musaranya comuna, el ratolí de bosc i el ratolí mediterrani. Als llocs d’horta i amb una xarxa de reg ben establerta, on les comunitats de canya són abundants, es troba la rata comuna (Rattus norvegicus) i, en alguns casos, si bé més rarament, la rata negra (Rattus rattus). En aquests indrets, sobretot si hi ha bardisses i força vegetació herbàcia, la musaranya comuna és l’espècie més abundant. A les terres de conreu, sobretot on es cultiva farratge i a les plantacions de fruiters, és freqüent la presència del talpó comú (Microtus duodecimcostatus). A la Catalunya Nord, quan les llacunes costaneres s’assequen, el ratolí espiguer (Micromys minutus) passa a ocupar els camps de cereals. En conjunt, la fauna de petits mamífers als ambients ruderals és composta per la musaranya nana (Suncus etruscus), preferentment als marges de pedra de camps abandonats o de vinyes, la musaranya comuna (Crocidura russula), als llocs embardissats i amb abundant vegetació herbàcia, el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), que no abunda gaire i preferentment va lligat a la presència de marges de pedra, la rata negra, a prop dels nuclis urbans i lligada a la presència de marges de pedra, la rata negra, a prop dels nuclis urbans i lligada a la presència de canals d’aigua amb canyes i bardisses, la rata comuna, amb requeriments semblants als de la rata negra, però més alliberada de la presència humana propera i lligada a les zones amb conreus de regadiu o a llocs amb abundants aliments a l’abast, i el talpó comú, de vida subterrània i lligat als cultius, sobretot de farratges i fruiters.

El delta de l’Ebre representa un cas particular, ja que segueix exactament aquest tipus de distribució. El Delta presenta la part propera a la discontinuïtat Plioquaternària coberta per horta que s’estén també a les vores del riu Ebre. La major part (60 %) de la seva extensió és destinada, únicament, al conreu de l’arròs, i hi ha una petita part (4 %) que presenta vegetació de tipus helofític al voltant de les llacunes. El conreu de l’arròs determina cicles anuals d’utilització del terreny (inundació, cultiu, assecament) que fan d’aquesta part del Delta un medi faunísticament inestable. Això explica l’absència del talpó comú, la vida subterrània del qual és impracticable, i del ratolí de bosc, que requereix espais més coberts. Aquesta espècie és molt rara i, quan hi és present, habita la zona d’horta i les vores del riu entre la vegetació de ribera. Les espècies més abundants i, de fet, dominants són la musaranya comuna, la rata comuna i el ratolí domèstic (Mus musculus). La musaranya comuna i el ratolí domèstic colonitzen les vores dels camins, dels canals, dels arrossars i de les llacunes. La rata comuna es troba arreu, ocupant els canals del reg al voltant de tot tipus de conreu. La rata negra es troba dins de les construccions humanes i és rara a l’exterior; forma nuclis aïllats a les vores de l’Ebre, entre els canyars i en els escassos cultius de tarongers. Una qüestió a destacar és la substitució del ratolí mediterrani (Mus spretus), espècie pròpiament mediterrània, pel ratolí domèstic, espècie comensal que al Delta passa a vida silvestre. Aquest fenomen és propi de llocs cultivats i humits com la Camarga.

A l’albufera de València, el fet que entre aquesta i la costa hi hagi una petita franja de deveses introdueix un element que regula la distribució d’algunes espècies. A l’Albufera pròpiament dita, habiten la rata d’aigua (Arvicola sapidus) i la rata comuna. En canvi, a la devesa, la presència de sorrals, matolls i arbres afavoreix la presència de la musaranya comuna i el ratolí domèstic entre les jonqueres i a les pinedes degradades, del ratolí de bosc, encara que és molt rar, de la rata negra, sobre els arbres, i del ratolí mediterrani, a la zona de la pineda degradada i sorrals a prop de la mar.

Els ambients habitaculars

Les espècies comensals, el ratolí domèstic (Mus musculus), la rata negra (Rattus rattus) i la rata comuna (R. norvegicus), presenten una distribució totalment condicionada per la presència humana. Hom les pot trobar fora dels habitacles humans a les terres baixes, però a mesura que es progressa vers els Pirineus depenen cada vegada més de la presència de construccions humanes. El ratolí domèstic i la rata comuna no ultrapassen, fora dels habitacles, les terres baixes mediterrànies i van lligades a la presència de conreus d’horta. El ratolí domèstic es pot distribuir per tota la geografia catalana on hi hagi un lloc habitat; la rata comuna, en canvi, en arribar als Pirineus, perd capacitat colonitzadora i és substituïda totalment per la rata negra. Aquesta espècie pot presentar vida salvatge, no necessàriament vinculada a la presència humana, i hom n’ha capturat exemplars a zones de bosc semicaducifoli i alzinar muntanyenc; en incrementar l’altitud, passa a dependre totalment de la presència de l’home i pot arribar als habitacles més alts dels Pirineus; en aquests paratges, la rata comuna queda com a única espècie comensal juntament amb el ratolí domèstic.

Els hàbitats i la distribució dels lagomorfs

Els dos únics lagomorfs que viuen als Països Catalans (si considerem subspècies de Lepus europaeus totes les llebres que hi viuen) són el conill i la llebre. Ambdues espècies es distribueixen pràcticament per tot el territori català, però la primera eludeix les zones de més altitud. Per sobre dels 1500 m, el conill disminueix considerablement la seva abundància i només se’l troba localment i, especialment, en algunes zones dels Pirineus orientals. A la Vall d’Aran, ha estat introduït en petit nombre amb fins cinegètics.

La pressió de caça a què ha estat sotmesa la llebre, l’aplicació de tècniques agràries extensives i la mecanització del camp han actuat negativament sobre aquest lepòrid, que ha desaparegut d’una part dels Països Catalans. Només es troben poblacions acceptables a determinades zones muntanyenques, i actualment la seva reserva principal són els Pirineus i els Prepirineus. D’altra banda, la introducció d’exemplars procedents de granges i d’altres punts de la Península dificulta encara més el coneixement de la seva taxonomia i el seu poblament.

Els hàbitats i la distribució dels artiodàctils

Biòtops ocupats per les diferents espècies de lagomorfs i artiodàctils dels Països Catalans: A alta muntanya alpina i subalpina, B muntanya mitjana mediterrània i atlàntica, C muntanya i terres baixes submediterrànies i mediterrànies, D prats alpins, E pinedes de pi negre i landes de neret, F prats montans, G bosc caducifoli típic i pineda de pi roig, H bosc semicaducifoli i alzinar muntanyenc, I alzinar típic, suredes i pinedes, J alzinar continental, màquia i garriga, K zones subestèpiques, L vegetació ruderal i arvense, M conreus, N medi antròpic, O roques i tarteres, P cingles. + abundant abundant ocasionalocasional absent.

Dades elaborades pels autors

El cas del poblament d’artiodàctils als Països Catalans és, sens dubte, el més irregular d’entre tots els mamífers. Absents de les Balears, la desaparició d’algunes espècies en els darrers segles (cérvol i cabirol) per causa d’una pressió cinegètica excessiva, i la quasi desaparició d’altres (la cabra salvatge) reduí a dues les espècies que poblaven el territori, preferentment les zones tranquil·les de muntanya: el porc senglar i l’isard. D’aquesta manera, la primera meitat del segle XX es caracteritza per una pobresa d’espècies i d’efectius extraordinària que, bé que en un grau no tan alt, es manté encara avui.

Les espècies pirinenques i prepirinenques

No hi ha dubte que aquesta àrea és la més rica en espècies de tot el conjunt dels Països Catalans: s’hi troben l’isard, el mufló, el cérvol, el cabirol, la daina i el senglar; a començament de segle hi sobrevivia, encara, la cabra salvatge. Cal cercar les causes en les reintroduccions i introduccions efectuades i en la colonització del territori per part d’exemplars procedents de França.

Les poblacions de bòvids

Esquema del desplaçament altitudinal de l’isard (Rupicapra rupicapra pyrenaica) al llarg de l’any, i efecte sobre la densitat de població (indicada en punts en el dibuix). A l’hivern, l’isard es desplaça cap als boscos i la població es fa més esparsa que no a l’estiu, que és quan hom el pot veure en els prats alpins en grups més compactes.

Josep Nuet i Badia, original de Ricardo García.

L’isard (Rupicapra rupicapra pyrenaica) hi és, encara avui, l’espècie més característica i coneguda. Els seus efectius experimentaren una davallada en nombre (del 1936 fins al 1945) com a conseqüència de la situació produïda per la guerra i de la manca de regulació i de gestió posteriors, estat que es manté actualment a Andorra i a una gran part de la Vall d’Aran, on no hi ha reserva nacional de caça. Afortunadament, la creació de reserves i la reclassificació de zones d’activitat cinegètica en el vessant francès han permès una recuperació espectacular d’aquesta espècie. La gestió administrativa ha aconseguit, actualment, l’equilibri entre la seva protecció i la seva utilització com a recurs econòmic i cinegètic. Les poblacions d’isard es mantenen estables i en estat satisfactori, alhora que el nombre d’exemplars capturats és considerablement més gran que abans d’iniciar-se’n la gestió. D’altra banda, la caça controlada s’ha revelat necessària: disminueix l’impacte sobre la vegetació i evita la proliferació de malalties contagioses. En el període 1982-84, la ceratoconjuntivitis afectà una gran part de les poblacions d’isards pirinencs, afavorida per l’elevada densitat de les poblacions.

En un altre sentit, l’increment d’exemplars i la distribució d’aquest rupicaprí ha repercutit positivament sobre les poblacions de predadors salvatges; fins i tot s’ha constatat un esperançador increment del seu nombre i la seva productivitat. També els grans necròfags han observat l’augment d’aliment (animals estimbats i restes abandonades pels caçadors).

Poblament dels artiodàctils als Pirineus i als Prepirineus al llarg de l’any, a l’època favorable (finals de primavera, estiu i tardor, a dalt) i a l’època desfavorable (resta de l’any, a baix).

Josep Nuet i Badia, original de l’autor.

L’hàbitat que ocupa l’isard, una espècie montana (contra el que hom havia suggerit inicialment, pensant que es refugiava a les muntanyes contra la pressió antròpica), és directament determinat per les dures condicions ambientals i, més precisament, per la profunditat i la disposició de la neu. Durant l’època favorable, mostra un desplaçament altitudinal, preferentment per sobre del límit superior dels boscos; en aquest moment, explota les pastures dels estrats alpí i subalpí, i cerca refugi a les zones rocoses, sovint també en tarteres i geleres. Amb l’arribada de la neu, baixa a cercar l’aixopluc i els recursos tròfics dels boscos, generalment de coníferes i caducifolis, tot i que en uns llocs determinats (el vessant S del Cadí, per exemple) arriba a l’alzinar; aquest descens s’explica perquè la neu fa inaccessibles els vegetals que explotava a l’estiu i també perquè, a partir d’un cert gruix de neu, el desplaçament implica una despesa energètica elevada i dificulta la fugida davant l’atac dels predadors. Juntament amb aquest descens altitudinal, manifesta una migració vers les zones menys nevades, preferentment d’exposició S, que, a més, solen ésser molt menys forestades i proporcionen aliments més tendres i accessibles que no el bosc. És precisament en aquesta època, en què la superfície que ocupa l’isard es contrau en la recerca d’unes condicions ambientals i tròfiques menys dures, que es planteja la problemàtica originada per certes introduccions realitzades. A l’Alta Cerdanya (massís del Carlit), hom ha demostrat l’existència d’un elevat grau de competència amb el mufló (Ovis musimon). La presència d’aquesta espècie al·lòctona ha originat una relació de competència pels espais menys envaïts d’exposició S i també pels recursos alimentaris, problema que, durant l’hivern (en què les característiques tròfiques i ambientals actuen de factor limitant) ha determinat una disminució important del nombre d’isards. La mateixa situació sembla que es presenta al Conflent i, atès l’augment progressiu de la població de mufló a l’alt Ripollès, pot ser que es presenti també en aquesta zona.

Les poblacions de cèrvids

Fins ara no s’ha valorat la introducció d’altres espècies, concretament de cèrvids, sobre el medi, ni tampoc les relacions de competència entre els diferents artiodàctils, bé que l’efecte d’aquestes espècies reintroduïdes sobre la vegetació sembla que és considerablement més petit que el produït pels artiodàctils domèstics (vaca, ovella i cabra).

El cérvol (Cervus elaphus) colonitza, actualment, procedent del vessant francès, diverses àrees dels Pirineus, i en cap cas no sembla que presenti cap tipus de relació de competència, ni amb l’isard ni amb el cabirol, atès que, en ser més gran, pot explotar recursos vegetals més alts; tampoc no sembla que competeixi amb el senglar, ja que en determinats indrets coexisteixen nuclis de població d’ambdues espècies. El cérvol també presenta algunes poblacions a l’àrea prepirinenca gràcies a recents reintroduccions (serra del Boumort, parc natural del Cadí-Moixeró i serra de Catllaràs). En aquest cas, per ara, només coexisteixen amb el senglar i amb el bestiar, la majoria oví. Ocupa, principalment, els vessants d’exposició S, on troba condicions més favorables.

La daina (Dama dama) apareix actualment molt localitzada i tendeix a mostrar uns requeriments més submediterranis que la resta de les espècies que es troben als Pirineus, i eludeix les zones més altes.

Les espècies ibèriques

Als contraforts del Sistema Ibèric, el massís de Cardó, els ports de Beseit i la serra de Martés, s’han conservat poblacions relictes de cabra salvatge (Capra pyrenaica), a partir de les quals s’han originat alguns nuclis importants gràcies a la creació de les reserves nacionals de caça (excepte en el cas de Cardó). Coexisteix amb el senglar en els tres nuclis, i, a més, en els ports de Beseit fou introduït el mufló (Ovis musimon, 1971). Actualment, el nombre d’individus d’aquesta darrera espècie no és molt alt (al voltant d’un centenar), la qual cosa no planteja un problema important de competència.

La cabra salvatge, espècie que caracteritza aquestes àrees, ocupa amb preferència zones rocalloses de terrenys escarpats, on es mou amb facilitat. Precisament, aquesta característica és la que li ha permès de sobreviure fins avui, mentre que el cérvol i el cabirol, que vivien a les mateixes zones, s’extingiren fa uns segles. Una gran part dels terrenys on viu la cabra salvatge actualment es troben desforestats com a conseqüència de l’efecte dels incendis, la pèrdua de sòl i el pasturatge excessiu. Si bé no és aquest l’hàbitat que ocupava inicialment, ara es troba ben adaptada a les noves condicions; no obstant això, el seu efecte sobre la vegetació és important i, juntament amb l’activitat de pasturatge, dificulta els processos de recuperació de la vegetació.

El cas del porc senglar

El porc senglar (Sus scrofa) és, per l’evolució històrica de les seves poblacions i també per les seves característiques ecològiques, l’espècie més deslligada de tota la resta dels ungulats dels Països Catalans. La seva espectacular expansió durant els darrers quinze o vint-i-cinc anys, emparada en una nova situació socioeconòmica, en l’extinció dels seus principals predadors i en una taxa reproductora elevada, l’han portat a convertir-se en l’artiodàctil més abundant. En una gran part dels Països Catalans, actualment és l’únic ungulat, per la qual cosa les seves relacions amb la resta de les espècies es limita, fonamentalment, a l’àrea pirinenca i prepirinenca i a les zones on viu la cabra salvatge. Els hàbits alimentaris del senglar a penes coincideixen amb els de la resta dels artiodàctils, i això ha afavorit, encara més, la seva expansió. Tampoc no sembla presentar una competència per l’espai.

Podem trobar-lo a gairebé tot el territori dels Països Catalans, tant en prats alpins i subalpins, a més de 2000 m, com al nivell del mar, i fins i tot, ocasionalment, pot accedir a zones d’aiguamolls, com el delta de l’Ebre. Només és absent d’extenses àrees de la Depressió Central, per causa del tipus d’explotació agrària extensiu, primordialment cerealista, si bé es desplaça per una franja de vegetació de ribera dels principals rius que hi discorren, com la Noguera Ribagorçana, el Segre, el Sió, etc.

La densitat de població d’aquest súid és directament condicionada per les disponibilitats tròfiques; presenta cicles poblacionals correlacionats principalment amb l’abundància de glans (sigui d’alzina o de roure), almenys en àrees mediterrànies i submediterrànies. A les zones montanes de vegetació estrictament eurosiberiana, també hi és una espècie abundant i hi manifesta una predilecció tròfica més gran pels elements edàfics.

Els hàbitats i la distribució dels carnívors

Biòtops ocupats per les diferents espècies de carnívors dels Països Catalans: A alta muntanya alpina i subalpina, B muntanya mitjana mediterrània i atlàntica, C muntanya i terres baixes submediterrànies i mediterrànies, D prats alpins i subalpins, E bosc subalpí de coníferes, F bosc caducifoli típic i de pi roig, G bosc semicaducifoli i alzinar muntanyenc, H màquies i garrigues, I bosc mediterrani (alzinars, suredes, pinedes), J zones subestèpiques, K conreus, L roques i tarteres, M cingles, N zones humides, O medi aquàtic, P mediantròpic deshabitat, Q medi antròpic habitat.

Dades elaborades pels autors

A diferència d’altres grups, com el dels artiodàctils, la major part de les espècies de carnívors dels Països Catalans han sobreviscut, amb més o menys sort, fins ara. També són més fàcilment caracteritzables les comunitats que hi viuen, ja que els seus requeriments ambientals en determinen clarament la distribució. En funció d’aquests requeriments, podem agrupar-les de la manera següent: espècies de muntanya mitjana i alta, espècies de terra baixa, espècies ubiqües i espècies introduïdes.

Les espècies de muntanya mitjana i alta o eurosiberianes

Esquemes sobre la dinàmica del poblament de carnívors al Montseny. A dalt evolució del nombre d’espècies autòctones. A baix, evolució de la proporció relativa d’espècies autòctones estenòfagues (en verd), de requeriments intermedis (en groc) i eurífagues (en blau), a la mateixa comunitat. CN comunitat natural.

Josep Manuel Melo, original de Jordi Ruiz i Glòria Jordán.

Les espècies lligades a les formacions de tipus eurosiberià són dues: l’ermini i la marta. Es troben, a la península Ibèrica, al límit meridional de la seva àrea de distribució. Hi ha una certa diferència entre ambdues espècies, ja que l’ermini posseeix, als Països Catalans, uns requeriments més estrictes que no la marta, com manifesta la comparació de llurs àrees de distribució. L’ermini (Mustela erminea) es troba restringit a les zones més clarament eurosiberianes, preferentment prats alpins i subalpins, generalment per sobre dels 1500 m (a la Vall d’Aran, ja en plena zona atlàntica, ocupa zones molt més baixes). La marta (Martes martes), per contra, presenta una ductilitat més gran i ocupa zones de característiques submediterrànies, fins arribar al país de les rouredes humides. El linx nòrdic (Lynx lynx), de presència als Països Catalans encara discutida, també pertany al mateix grup.

Les espècies de terra baixa o mediterrànies

Als Països Catalans, viuen probablement dues espècies amb aquests requeriments: el gat mesquer (Genetta genetta) i el linx ibèric (Lynx pardina). No obstant això, aquesta darrera espècie ha desaparegut gairebé del tot actualment. L’àrea de distribució de la geneta és força complementària de la de les espècies de requeriments centreuropeus, tot i que, en tenir la capacitat d’ocupar ocasionalment una part d’aquestes darreres formacions, mitiga aquest efecte. De tota manera, en termes de densitat de població dels representants d’ambdós grups, les distribucions són gairebé perfectament complementàries.

Les espècies ubiqües

Models de distribució altitudinal de les poblacions de llúdria (Lutra lutra) als Països Catalans. Distribució inicial o natural (en vermell): les llúdries es troben preferentment per sota dels 1000 m, i a la zona litoral és on presenten una freqüència relativa de poblacions més gran. Distribució actual (en blau): la majoria viuen en altituds mitjanes (entre 250 i 1000 m), mentre que han desaparegut a les zones baixes, a les més poblades per l’home i més contaminades, i també a les de més altitud.

Josep Manuel Melo, original de l’autor.

Actualment, no es conserven totes les espècies que hom inclou en aquest grup: algunes s’han extingit de l’àrea, com el llop, per causa de l’acció directa de l’home, que era el seu competidor més directe, altres, també per l’acció humana, són a punt de fer-ho, com l’ós, o bé han sofert una gran regressió fins a quedar restringides a les zones de muntanya més amagades, com la llúdria i el gat salvatge.

El cas del turó (Mustela putorius) no pot ésser catalogat entre els anteriors ja que, si bé també ha sofert un procés important de rarefacció, aquest no es pot atribuir únicament a l’acció directa de l’home. Actualment se circumscriu fonamentalment a la regió oriental humida, a la meitat oriental dels Pirineus, als cursos de muntanya menys alterats de la regió mediterrània i a alguns altres nuclis dispersos. Si bé les causes d’aquesta regressió no són del tot conegudes, la gran variació del panorama hidrogràfic, la dessecació d’aiguamolls, l’excés d’utilització dels recursos hídrics i la mixomatosi són probablement els responsables del seu estat actual.

Finalment, cal considerar les espècies que mantenen la seva àrea de distribució original dins d’aquest grup, és a dir, les que s’estenen per la totalitat dels Països Catalans: la mostela (Mustela nivalis) i la guineu (Vulpes vulpes), o de les que únicament no es troben en hàbitats específics, com per exemple en els aiguamolls, com la fagina (Martes foina) o el teixó (Meles meles), que hi van rarament. D’entre aquestes espècies, destaca la guineu, el carnívor més abundant dels Països Catalans actualment; el seu estatut és resultat de la desaparició dels seus predadors i competidors (el linx, el gat salvatge, etc.), a la proliferació d’abocadors on s’alimenta i a l’empobriment general dels ecosistemes.

Les espècies introduïdes

Únicament ha estat introduïda una espècie als Països Catalans: el visó americà (Mustela vison). No obstant això, n’hi ha altres, com la guineu àrtica (Alopex lagopus), que es crien en granges pelleteres i són susceptibles, per tant, d’accedir a la llibertat, per bé que les condicions ambientals potser no són propícies per a la seva expansió. Fins ara, el visó es distribueix principalment per tota la regió oriental humida, on fou introduït, tot i que en el seu procés d’expansió ja ha accedit a una part de la regió mediterrània. En cas de prosseguir des d’aquest nucli, i atesos els requeriments ambientals de l’espècie en el Neàrtic, cal esperar que tindrà un model de distribució similar al del talpó muntanyenc. No obstant això, la manca de competència en innombrables llocs del territori (la desaparició de la llúdria i el turó), podrien afavorir, fins i tot, una àrea més gran.

Els hàbitats i la distribució dels quiròpters

De les 33 espècies de rats-penats que són ben conegudes a Europa, 24 constitueixen la fauna quiropterològica dels Països Catalans coneguda fins ara. Això no obstant, hi ha moltes probabilitats que el nombre s’ampliï a 25 en el decurs dels propers anys, ja que s’ha trobat Nyctalus lasiopterus a les regions properes d’occident. Es pot considerar, doncs, que aquest grup de mamífers és ben representat a les nostres terres. La causa de la varietat de rats-penats és, sens dubte, l’heterogeneïtat de la regió. Així, hom pot distingir les zones següents: la Catalunya humida influïda pels vents de llevant; la franja costanera situada al S del riu Llobregat, caracteritzada per un clima més sec i càlid, malgrat la influència marina; la banda continental, situada a l’W de la dorsal catalana i caracteritzada per un clima més contrastat; el País Valencià, que no difereix gaire de les darreres consideracions que s’acaben de fer sobre el sector meridional de Catalunya. És important tenir presents les zones muntanyoses situades al N de Catalunya i a l’W del País Valencià, que originen microclimes locals propers als centreuropeus o, com a mínim, situacions hivernals relacionades amb climes septentrionals. La comarca del Rosselló torna a ser de clima sec i relativament càlid, influïda, evidentment, per la Mediterrània. En ella, cal considerar l’existència de llacunes costaneres on s’origina abundant aeroplàncton, que constitueix el suport tròfic de nombroses poblacions estiuenques de rats-penats. En aquestes zones, s’originen agrupacions de cria («Wochenstuben»), que troben en els ecosistemes palustres un lloc òptim per a satisfer els seus nombrosos requeriments alimentaris. Una d’aquestes espècies és el rat-penat de Schreibers o de cova (Miniopterus schreibersi).

La classificació de les 24 espècies segons els diferents hàbitats que ocupen és difícil, ja que, a més de tenir poca informació per a ferne una anàlisi completa, s’ha de considerar que els quiròpters utilitzen distints tipus de refugi en funció de l’estació de l’any; es poden trobar localitats d’hivernació, de primavera, de tardor i d’estiu, i cadascuna d’elles té una temperatura mitjana diferent (a les primeres és més baixa i constant que a la resta). Altrament, els refugis estiuencs solen ser els més càlids. Això no obstant, a grans trets, es poden agrupar les espècies en tres grups diferents, segons quines siguin les característiques dels refugis que utilitzen.

Les espècies cavernícoles

En primer lloc, entre els rats-penats eminentment cavernícoles s’inclouen aquelles espècies que es poden localitzar, principalment, a les coves, malgrat que en alguns casos puguin residir a mines, soterranis i altres llocs: el rat-penat de ferradura gran (Rhinolophus ferrum-equinum), el rat-penat de ferradura mediterrani (R. euryale), el rat-penat de ferradura mitjà (R. mehelyi), el rat-penat de ferradura petit (R. hipposideros), el rat-penat de Schreibers o de cova (Miniopterus schreibersi), el rat-penat orellut gran (Myotis myotis), el rat-penat orellut petit (M. blythi), el rat-penat de peus grans (M. capaccinii), el rat-penat de Bechstein (M. bechsteinii) i el rat-penat de Natterer (M. nattereri). És interessant comentar que el rat-penat de ferradura petit també es pot trobar a construccions humanes, com, per exemple, les cabanes de pastor, sobretot durant l’època reproductora. Pel que fa al rat-penat de Natterer, el seu comportament a l’Europa central fa que se’l consideri una espècie de bosc; s’ha detectat nombrosos cops la seva presència a l’interior de les caixes per a la nidificació d’ocells insectívors.

Les espècies habitaculars i rupestres

Un segon grup el formen els rats-penats que aprofiten diversos tipus de refugi: edificacions i cases abandonades, fissures de les roques, arbres i, en algunes ocasions, coves: el rat-penat d’aigua (Myotis daubentoni), el ratpenat de bigotis (M. mystacina), la rata-pinyada pipistrel·la comuna (Pipistrellus pipistrellus), la rata-pinyada de vores clares (P. kuhlii), la rata-pinyada pipistrel·la muntanyenca (P. savii), la rata-pinyada pipistrel·la falsa (P. nathusii), el rat-penat dels graners (Eptesicus serotinus), l’orellut meridional (Plecotus austríacas), l’orellut septentrional (P. auritus), el rat-penat de bosc (Barbastella barbastellus) i el rat-penat de cua llarga (Tadarida teniotis). El rat-penat d’aigua també utilitza els petits forats. i fissures existents en els ponts, sobre rius i rieres; aquest tipus de refugi és molt apropiat per a l’estiu, ja que troba en els cursos d’aigua la seva principal font de recursos tròfics. El rat-penat de bosc s’allotja a l’interior dels arbres durant la reproducció, però habita coves de temperatura baixa durant l’hivern. Malgrat les observacions fetes, aquesta espècie també pot refugiar-se en coves, a l’estiu. El rat-penat cuallarg es troba, curiosament, en llocs on resideix el ballester (Apus melba), ja siguin construccions humanes, petits forats o grans avencs. Al S de la Península se’l troba també amb una certa freqüència a les fissures dels ponts.

Les espècies arborícoles

El tercer grup el formen els rats-penats eminentment arborícoles: les dues espècies del gènere Nyctalus: els rats-penats nòctul gros (N. noctula) i nòctul petit (N. leisleri). Aquest darrer també pot escollir coves per passar l’hivern.

Els grups biogeogràfics

Sens dubte, però, té un major interès una classificació biogeogràfica, obtinguda en sobreposar la distribució de cadascuna de les espècies en un mapa bioclimàtic, per exemple el de Gaussen per a les zones àrides. D’aquesta manera, s’obtenen sis grups biogeogràfics. Si s’analitzen globalment les espècies dels Països Catalans, és constatable un clar predomini dels rats-penats mediterranis (principalment dels mediterranis del N) sobre els altres grups, característica que concorda perfectament amb les condicions climàtiques que s’han especificat anteriorment.

Les espècies nordeuropees són pròpies de climes aparentment axèrics-freds. Poques arriben a la Mediterrània i algunes no depassen l’Europa central. Es troben en aquest grup el rat-penat orellut septentrional (Plecotus auritus) i el rat-penat de bigotis (Myotis mystacina). Pel que fa al rat-penat orellut septentrional, es va trobar un exemplar a la cova de l’estret del Forn, a Queralbs (Ripollès), que probablement pertanyia a aquesta espècie. En el cas de confirmar-se la citació, seria el primer esment del vessant espanyol dels Pirineus.

Les espècies centreuropees tenen l’òptim en els climes temperats humits, però arriben fins als axèrids freds. Pertanyen a aquesta categoria biogeogràfica el rat-penat de bosc (Barbastella barbastellus), la rata-pinyada pipistrel·la falsa (Pipistrellus nathusii) i el rat-penat de Bechstein (Myotis bechsteinii). A més, caldria afegir dues espècies que tenen una àmplia distribució i arriben a latituds altes a l’Europa continental i oriental, i baixes a la Mediterrània occidental: el rat-penat de Natterer (Myotis nattereri) i el rat-penat d’aigua (M. daubentoni).

Les espècies boreomediterrànies presenten un òptim submediterrani amb extensions a climes subxèrics i temperats-freds de l’Europa central. Pertanyen a aquest grup el ratpenat de ferradura gran (Rhinolophus ferrum-equinum), el rat-penat de ferradura petit (R. hipposideros), l’orellut meridional (Plecotus austriacus), el rat-penat d’orelles dentades (Myotis emarginata), el rat-penat de musell llarg (M. myotis), la rata-pinyada pipistrel·la muntanyenca (Pipistrellus savii) i Nyctalus lasiopterus.

Les espècies austromediterrànies, bastant estrictes, tenen l’òptim en el clima mesomediterrani accentuat i en el termomediterrani, que correspon, aproximadament, a l’àrea que ocupa el país de les màquies litorals. El ratpenat de ferradura mediterrani (Rhinolophus euryale), el rat-penat de cua llarga (Tadarida teniotis), el rat-penat de peus grans (Myotis capaccinii), el rat-penat de musell agut (M. blythi) i el rat-penat de ferradura mitjà (Rhinolophus mehelyi) s’inclouen en aquesta denominació biogeogràfica, per bé que la darrera espècie s’ha adaptat a ambients esteparis i continentals.

Les espècies d’origen tropical i subtropical que formen part de la fauna de quiròpters del nostre país són el rat-penat de cova o de Schreibers (Miniopterus schreibersi) i la rata-pinyada de vores clares (Pipistrellus kuhlii).

Finalment, cal parlar de les espècies sense una caracterització concreta. Hom troba aquí aquells quiròpters de distribució àmplia que no encaixen en els cinc grups que s’acaben d’esmentar. El grup és constituït pel rat-penat dels graners (Eptesicus serotinus), la ratapinyada pipistrel·la comuna (Pipistrellus pipistrellus), el rat-penat nòctul gros (Nyctalus noctula) i el rat-penat nòctul petit (N. leisleri). Cal destacar el caràcter antropòfil de la rata-pinyada pipistrel·la comuna, que ha sabut adaptar-se perfectament als ambients urbans, on és abundantíssima.