Els tintínids
Closques de tintínids actuals (A, A’, A") i reconstrucció de closques de calpionel·les (B, B’, B"). La semblança aparent de la closca és un exemple de convergència morfològica.
Amadeu Blasco, a partir de fonts diverses
Són protozous ciliats de cos protoplasmàtic cònic, cilíndric o en forma de trompeta i amb l’extrem posterior convertit en un peduncle vibràtil per mitjà del qual s’uneix a la closca externa, l’anomenada lorica. Les dimensions dels tintínids oscil·len entre algunes micres i 1 mm. Generalment són marins, pelàgics i cosmopolites, però poc abundants si exceptuem les zones antàrtiques, on el seu nombre només és superat pel de les diatomees. Les formes d’aigua dolça representen tan sols un 2% de les espècies actuals i són faunes relictes del Terciari, com ara les de la mar Càspia o del llac Baikal. Els tintínids són poc freqüents en el registre fòssil. Poden aparèixer en sediments marins (calcàries i argiles glauconítiques principalment), d’estuaris o lacustres.
La lorica dels tintínids té forma de copa més o menys globosa, amb un extrem obert (oral), per on comunica el cos protoplasmàtic amb l’exterior; aquest extrem té un collar. L’extrem oposat (aboral) és tancat i acaba en un apèndix caudal que pot ser punxegut o arrodonit. La paret de la lorica és orgànica i és constituïda per quitina o xantoproteïna, però pot aglutinar material forà (restes d’organismes com coccòlits i frústuls de diatomees). Algunes espècies són selectives respecte del material aglutinat, i així, n’hi ha que aglutinen tan sols certes espècies de coccòlits. Ehremberg cità, al segle XIX, loriques silícies, però actualment hom creu que foren confoses amb el gènere Dictyocysta, un radiolari, a conseqüència de la seva semblança i dels escassos mitjans d’observació de què hom disposava en aquell temps. No es coneixen closques calcàries en els tintínids actuals. La delicadesa de les loriques ha fet pensar a la majoria dels investigadors que aquestes no tenen una missió protectora sinó que més aviat tenen una funció d’ajut en la flotació i la mobilitat.
Els calpionèl·lids
Són microorganismes coneguts tan sols en estat fòssil, formats per una cambra calcària, de simetria bilateral, anomenada lorica per similitud amb la dels tintínids. Les seves dimensions oscil·len al voltant de les 100 μ. Es tracta de protists d’atribució sistemàtica incerta. En el passat hom els considerà com a tintínids fòssils, però mentre que la closca recorda efectivament la d’un tintínid, en canvi és calcària en lloc d’organicoaglutinada. A més, la diferència entre la manera de fossilitzar i la diferenciació cristal·logràfica del coll respecte de la resta de la lorica en alguns gèneres permet d’afirmar que no es tracta d’una calcificació post-mortal de closques primitivament orgàniques. Així, doncs, la similitud morfològica entre les closques dels calpionèl·lids i dels tintínids s’explica per un fenomen de convergència adaptativa. Els «tintinoides» fòssils anteriors al Titonià mitjà, descrits com a calpionèl·lids (per exemple, formes paleozoiques o bé formes del Malm conegudes com a Patelloides puvavica o ‘Calpionella’ involuta) no són considerades com a calpionèl·lids.
La morfologia de la lorica és relativament simple i no presenta ornamentació externa. Té una única obertura, que sol ser ampla i que és vorejada per un coll, que pot tenir formes diverses i constitueix un dels principals caràcters per a la distinció dels gèneres. El coll sempre és present i els exemplars descrits en la bibliografia sense coll són considerats avui com a exemplars defectuosos. Igual que en la closca dels tintínids, el pol que conté l’obertura és l’oral i l’oposat, que acaba en forma arrodonida, punxeguda o amb apèndix caudal, és el pol aboral.
Els calpionèl·lids són molt freqüents a les calcàries pelàgiques de gra fi (majòlica, biancone, etc.) del Mesozoic del domini de la mar de Tetis, des de Mèxic fins al Tibet, per la qual cosa poden ser emprats per a correlacionar sediments distants. Les loriques s’estudien en làmina prima, ja que és molt infreqüent de trobar-los aïllats. El principal problema que presenta aquest mètode és el desconeixement de l’orientació, la qual cosa pot donar dimensions falses de les proporcions de la lorica, bé que pel fet de tenir simetria axial hom pot estimar la importància d’aquestes variacions i construir un model geomètric. D’altra banda, cal no oblidar que la identitat morfològica d’una secció observada en làmina prima i una secció obliqua obtinguda per construcció geomètrica no proven la identitat real de l’una ni de l’altra. Per a resoldre aquests problemes hom sol fer estudis estadístics, i en aquest cas cal partir d’espècies de fàcil reconeixement. En els sediments margosos i, de vegades en les calcàries, les loriques dels calpionèllids poden haver sofert una deformació postmortal, que és la causa que alguns exemplars hagin estat descrits com a noves espècies.
Les pitonel·les i altres organismes afins
A la darreria del segle XIX, Cayeux assenyalà en sediments cretacis de la conca de París petits organismes esfèrics o ovoides de closca calcària que atribuí a «foraminífers monoloculars» i que anomenà Orbulina quan eren esfèrics i Fissurina quan eren ovoides. Les formes ovoides havien estat descobertes per Kaufman el 1865, el qual creà dues espècies: Lagena ovalis, en forma de bóta, i Lagena sphaerica, més arrodonida. Posteriorment (1902), Lorenz creà el gènere Pithonella, ja que segons aquest autor no es tractava d’un foraminífer, i reuní les dues espècies anteriors en una de sola. Les pitonel·les són característiques de les formacions pelàgiques del Cretaci de la mar de Tetis, i es poden estendre a les zones de mars epicontinentals i formar-hi grans acumulacions. En els dominis geosinclinals (Bètiques, Mallorca, etc.) apareixen per primera vegada possiblement durant el Valanginià, però amb tota seguretat durant el Barremià. Són molt abundants en l’interval Aptià-Albià, associats a radiolaris i a nanoconus. A partir de l’Albià i sobretot durant el Cenomanià i el Turonià són importants en les zones marines epicontinentals que voregen la Meseta castellana (zona pirinenca i Massís Central francès) associades a foraminífers planctònics, prismes d’inoceràmids, restes d’equínids, etc. Entre les formes globoses n’hi ha amb obertura, com per exemple Cadosina i Stomiosphaera, i d’altres sense, com per exemple Calcisphaera.
La posició sistemàtica de totes aquestes formes és desconeguda. Les pitonel·les (Pithonella) es creu que podien ser organismes planctònics similars als calpionèl·lids, i algunes de les formes esfèriques s’assemblen a espores d’algues calcàries.