Els jaciments de vegetals fòssils del Paleozoic

Mapa de distribució dels jaciments de cormòfits als Països Catalans.

Distrimapas, original de l’autor

Els jaciments paleozoics més importants, i pràcticament els únics, es troben a la petita conca carbonífera de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), uns 10 km al NE de la ciutat de Ripoll. La petita conca té a penes uns 15 km de llarg per uns 2 km d’ample, aproximadament uns 30 km²; s’estén pel flanc S de la serra Cavallera des d’Ogassa i Surroca fins a Sant Joan de les Abadesses. En aquests estrats carbonífers apareixen jaciments d’hulla que foren explotats durant el segle passat i l’actual, i que constituïren, en els moments de màxima extracció, la tercera zona carbonífera més important de l’estat espanyol. Actualment, aquests jaciments no s’exploten a causa de les dificultats en l’extracció d’aquestes hulles i la manca de rendibilitat de les mines.

La flora trobada és pràcticament la mateixa als jaciments d’Ogassa i de Surroca (Ripollès): més dels dos terços de les restes recollides pertanyen a l’espècie Alethopteris pennsylvanica var. pyrenaica, cosa que posa de manifest la seva gran abundància a la conca; la segueixen en quantitat les espècies del gènere Pecopteris i les de Sphenopteris. Són freqüents les fructificacions de tota mena. Aquesta flora, si la comparem amb les que s’han trobat a d’altres punts de la Península, especialment a Astúries i a Lleó (Tineo, Villablino, Puerto Ventana, etc.), és poc representativa, ja que en aquestes conques afloren trams més considerables d’estrats que abracen des del Westfalià fins a l’Estefanià.

La faixa carbonífera s’estén, pel S de Ribes, des de Bruguera fins a Ogassa i Surroca. Les lidites, les llicorelles i els gresos amb conglomerats del Carbonífer afloren gràcies als sinclinals del vessant S de la serra Cavallera, on apareixen els estrats molt plegats. A les llicorelles negres setinades i en els gresos que contenen les capes d’hulla intercalades apareixen nombroses impressions de vegetals fossilitzats. La flora que hom ha trobat presenta moltes característiques de l’Estefanià B; les espècies pròpies d’aquests nivells són les següents: Alethopteris zeilleri, Callipteridium zeilleri (abundant), Linopteris brongniarti, Pseudomariopteris busqueti, Sphenopteris matheti, S. leptophylla i Sphenophyllum costae. Hi ha diverses espècies que presenten caràcters més moderns, com: Taeniopteris tenuis, T. multinervis i Neuropteris gallica. Altres espècies se citen ja des del Westfalià mitjà: Sphenopteris cristata i Neuropteris ovata. Cal destacar que Alethopteris pennsylvanica var. pyrenaica i Equisetites spatulus només han estat identificades, fins ara, als Pirineus occidentals.

Tronc de Calamites fossilitzat, un gènere d’equisetals arboris fòssils d’una gran importància en la flora del Carbonífer (× 0,9). Aquests troncs, que de vegades atenyien més de 10 m d’alçària, eren estriats per la superfície i amb nusos i entrenusos marcats. Les fulles s’han descrit com a pertanyents a gèneres diferents. L’exemplar de la fotografia, Calamites suckowi, fou trobat als jaciments carbonífers d’Estac (Pallars Sobirà).

Jordi Vidal / MGB.

La flora de la conca de Sant Joan de les Abadesses és comparable a la trobada a l’Estefanià superior de les diverses zones asturcantàbriques, on s’han localitzat jaciments de l’Estefanià alt. La majoria de les formes presents són característiques de l’Estefanià mitjà i el superior, la qual cosa reforça la idea que els jaciments de Surroca i Ogassa són una mica superiors a la resta de jaciments estefanians espanyols (Tineo, Villablino, Puerto Ventana, etc.). Segurament, els nostres jaciments corresponen a l’Estefanià C. La conca continua cap a l’W per mitjà d’altres conques més petites, taques carboníferes orientades en direcció E-W i, si fa no fa, a la mateixa alçada que la de Surroca i Ogassa.

Uns 70 km a l’W hi ha la petita conca d’Adrall (Alt Urgell), uns quants quilòmetres al S de la Seu d’Urgell, que va ser objecte de petites explotacions en períodes d’escassetat de combustible. Les capes carboníferes afloren a la ribera esquerra del riu Segre, on es van fer les perforacions i els túnels per a l’extracció del carbó; la llargada d’aquesta franja és d’uns 5,5 km. Hi apareixen gresos i llicorelles, amb restes de plantes fòssils entre les quals hi ha les espècies següents: Calamites cisti, Sphenophyllum tenuifolium, Annularia stellata, Pecopteris cyathea, P. feminaeformis, P. hemitelioides, P. pluckeneti, P. polimorpha, P. truncata, Odontopteris reichi i Neuropteris sp. Aquesta flora és característica de l’Estefanià, amb predomini de formes corresponents a l’Estefanià mitjà.

Les esfenofil·lals constituïren un grup abundant durant el Paleozoic. Eren plantes herbàcies de tiges llargues i ramificades, amb nusos i entrenusos semblants als dels equisets actuals, amb les fulles verticil·lades, reunides al voltant dels nusos. La fotografia mostra una peça de Sphenophyllum oblongifolium (× 2) dels jaciments estefanians de Surroca (Ripollès), on s’han trobat també altres espècies del gènere. Noteu que la nervadó de cada fulla es ramifica dicotòmicament fins al marge.

Jordi Vidal / MGB.

Més cap a l’W, a uns 50 km, hi ha una altra petita conca que s’estén al llarg del vessant S del massís de Mont-ros; la faixa carbonífera segueix per l’E del Flamicell, formant una franja d’uns 12 km de llargada per uns 200-600 m d’amplada, que va des d’Erillcastell (Alta Ribagorça) a Guiró (Pallars Jussà) i passa per la localitat de Malpàs (Alta Ribagorça). Aquesta conca s’ha anomenat de Malpàs o de Pont de Suert perquè són les localitats més importants d’aquesta zona. Els nivells són constituïts per pudingues, gresos i llicorelles, amb un predomini d’aquestes últimes; en aquestes capes hi ha espècies de plantes fòssils característiques del Westfalià mitjà i alt i de l’Estefanià: Calamites, Annularia stellata, Lepidodendron dichotomum, Pecopteris cf. granulata, P. cyathea, P. lamurensis, P. pluckeneti, P. polymorpha, P. unita, Alethopteris grandini, A. serli, A. valida, Neuropteris heterophylla, N. scheuchzeri, N. tenuifolia, Sphenopteris aff. neuropteroides, Linopteris neuropteroides, L. sub-brongniarti, Odontopteris reichi, una espècie no determinada d’Odontopteris i Mixoneura ovata.

També a les conques carboníferes és freqüent la troballa de frondes fòssils d’Alethopteris, gènere que es caracteritza pel nervi central de cada «folíol», molt marcat i dividit en nervis secundaris, molt fins, que poden tornar a subdividirse prop del marge de la fulla. L’espècie que recull la fotografia, A. pennsylvanica var. pyrenaica (× 1,8) es troba en els jaciments estefanians de Surroca (Ripollès).

Jordi Vidal / MGB.

Als jaciments carbonífers d’Ogassa (Ripollès) hom ha trobat la falguera de la fotografia, fossilitzada en pissarra negra satinada, de l’espècie Pecopteris polymorpha (× 0,5). Les petites pínnules, totalment unides al raquis per la base i amb la nervació central ben marcada, permeten de reconèixer aquest gènere.

Jordi Vidal / MGB.

La flora del Carbonífer trobada en aquestes tres conques és de poca transcendència si la comparem amb les descrites en d’altres jaciments de la península Ibèrica i d’Europa, on aquest període és molt més ben representat. En aquestes zones pròximes als Pirineus només afloren petits rodals pertanyents principalment als trams superiors del Carbonífer i de l’Estefanià mitjà i superior. Els vegetals que han donat lloc a aquesta flora fòssil poblaven els marges de zones pantanoses i constituïen boscos exuberants. Aquestes regions s’enfonsaven lentament tot acumulant-s’hi immenses quantitats de restes de plantes que es cobrien de materials detrítics fins; es produïa així el lent procés de carbonització que ha originat la formació de grans dipòsits d’hulla. En estudiar flores amb una antiguitat tan considerable, prop de 300 milions d’anys, és molt difícil d’extreure conclusions de tipus paleològic o paleoclimàtic, atès que les espècies que vivien durant el Carbonífer han desaparegut completament del nostre planeta i no són comparables amb les formes actuals, ja que llavors els vegetals predominants eren els pteridòfits (psilofitínies, equisetínies, licopodínies i filicínies), que van ser substituïts per les gimnospermes en el Mesozoic i perderen la seva hegemonia a favor de les angiospermes durant l’Era Terciària. Les temperatures mitjanes existents en aquesta zona durant el Carbonífer devien ser elevades i la humitat ambiental considerable, de característiques semblants a les tropicals.

Fragments fòssils de pteridòfits (× 2) procedents dels jaciments estefanians de Surroca, al Ripollès (Carbonífer superior). Pertanyen a dos gèneres que hi són molt ben representats: Annularia (A. sphenophylloidea, a l’esquerra) i Pecopteris (P. unita, a la dreta). Hom creu actualment que les fulles d’Annularia, com les d’Asterophyllytes i altres gèneres, pertanyen en realitat als arbres coneguts amb el nom de Calamites.

Jordi Vidal / MGB

Un altre jaciment paleozoic estudiat al començament de segle va ser el del Putget, a Sant Gervasi (Barcelona). S’hi reconegué una flora del Culm (o Dinantià o Carbonífer inferior), amb Taeniopteris, Neuropteris, Odontopteris, Archaeopteris lira, Calamites tenuissimus, Archaeocalamites radiatus, Pecopteris, Sphenopteris, Stigmaria ficoides, Equisetites i Lepidodendron.

En el Permià (Autunià) s’ha assenyalat la presència de vegetals en el jaciment de Baro (Pallars Sobirà), on s’ha pogut reconèixer una associació formada per aletopterídies, neuropterídies, calamitals, pecopterídies, esfengoterídies, cordaïtals, cicadals, ginkgoals i coniferais. Les espècies trobades són: Callipteridium rochei, C. regina, Callipteris conferta var. sinuata, C. lyratifolia var. grandis, Neuropteris, Odontopteris duponti, Dictyopteris schützei, Annularia stellata, A. spicata, Pecopteris candollei, Sphenopteris frondosa, Cordaites, Pterophyllum, Baiera, Psygmophyllum expansum i Lebachia piniformis.

De l’Autunià també es coneixen els jaciments del Pont de Suert - Gotarta (Pallars Jussà) i dels voltants d’Estana (Baixa Cerdanya) i una reconstrucció ambiental dels dipòsits estefanopermians.

A continuació, la llista reuneix els cormòfits fòssils paleozoics trobats als jaciments d’Ogassa i Surroca, que en conjunt representen tota la conca de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), segons dades de l'autor, a partir de diverses fonts.