La península del Cap de Creus (1.3), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.
El contacte entre els Pirineus axials orientals i la Mediterrània origina una costa fortament turmentada, clivellada de cales, puntes i penya-segats. L’accident més important és la península del cap de Creus, continuació sudoriental de la serra de l’Albera, i articulada entorn a la serra Verdera o de Rodes (Sant Salvador Saverdera, 670 m). El relleu, malgrat que les altituds mai no són gaire elevades, és força abrupte i l’existència de forts pendents li confereix prou espectacularitat. La costa de la Marenda, localitzada al Baix Vallespir entre Argelers i Cervera —de fet arriba fins a Llançà—, constitueix, per la seva banda, l’extrem oriental de la serra de l’Albera.
Pel que fa a la geologia, aquest espai representa l’extrem oriental de la zona axial pirinenca i està format predominantment per roques paleozoiques. La península del cap de Creus posseeix un gran interès petrològic, car comprèn la sèrie més completa de roques antigues dels Països Catalans. A causa del metamorfisme regional a què ha estat sotmesa l’àrea, els materials més abundants són els metamòrfics, i conté també la mostra més diversa de minerals i roques d’aquest tipus a Catalunya. Les pissarres i els esquistos hi dominen clarament, encara que hi ha afloraments de granodiorites a la serra Verdera i a Roses, i de gneis al Port de la Selva. Les roques carbonatades són molt poc abundants i es localitzen sobretot a l’extrem sud-oriental, destacant les calcàries i dolomies massives del cap Norfeu.
El clima és de tipus mediterrani, però fortament influenciat pels efectes de la tramuntana. Aquest vent, producte de la canalització per part dels Pirineus dels corrents d’aire que es desplacen des de l’Atlàntic vers la Mediterrània, és normalment molt violent i fred, i fa augmentar l’eixutesa climàtica.
Mar, foc i tramuntana
Vista el cap de Creus, amb s’Encalladora al davant.
Dreamstime
El paisatge vegetal de l’àrea està bàsicament modelat per aquests tres agents, els quals determinen sovint les plantes que hi poden viure i l’aspecte de les comunitats. La influència marina i el poder dessecador i destructiu de la tramuntana són força importants, especialment a la franja litoral. El foc és un factor més modern, relacionat directament amb les activitats humanes. Abans de la crisi de la fil·loxera el paisatge estava constituït bàsicament per conreus de vinya i, en un segon pla, per pastures. L’abandonament de les feixes cultivades conduí a l’extensió de matollars, els quals han esdevingut permanents gràcies als incendis periòdics. Per aquest motiu, el tipus de vegetació més estés són les brolles silícoles d’estepes i brucs, comunitats altament adaptades als focs reiterats. La més comuna de totes és la brolla d’estepes i bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunici), presidida per les belles estepes (negra, blanca i borrera) i el tomaní. La variabilitat d’aquests tipus de brolles és força notable, depenent en certa mesura de l’altitud, la intensitat del vent i de la humitat del sòl.
També són abundants els matollars que marquen la transició vers els boscos climàcics; normalment es tracta de brugueres altes i denses (Cytiso-Ericetum arborae) o d’arboçars (Erico-Arbutetum). Els pradells d’anuals silícoles (Helianthemion guttati) prenen aquí certa importància i constitueixen una de les millors i més diversificades mostres dels Països Catalans. Destaca entre tots ells, els propis de les codines (Sedenion caespitosi) on hi creixen dues plantes raríssimes: Sedum andegavense i Crassula campestris, aquesta pròpia de l’Àfrica meridional i trobada, a Europa, únicament al cap de Creus i prop de Santa Maria de Cervelló (Baix Llobregat).
Les restes d’alzinars (Quercetum ilicis galloprovinciale) i de suredes (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum) són força reduïdes i escasses. D’altra banda, les comunitats de caducifolis de tendència atlàntica, especialment l’avellanosa amb falgueres (Polysticho-Coryletum), són molt interessants des del punt de vista fitogeogràfic; es troben limitades a alguns torrents ombrívols de la serra Verdera. En algunes gatelledes i vernedes (incloses dins l’Osmundo-Lauretum), altrament d’extensió força reduïda, pot trobar refugi un pteridòfit d’afinitats atlàntiques com la falguera de rei (Osmunda regalis). Les màquies (Myrtion communis, Oleo-Ceratonion) es limiten a la banda litoral i constitueixen la vegetació climàcica d’aquesta zona. En els indrets més càlids són abundants algunes espècies mediterrànies meridionals força rares als Països Catalans com l’olivella i l’Euphorbia dendroides.
La bellesa i singularitat de les roques de la península del cap de Creus han estat la causa, durant dècades, d’una intensa espoliació. El fet que siguin tan foradades és conseqüència de l’erosió i alteració produïdes pel vent i la salmorra.
Juan M. Borrero
Els aiguamolls ocupen superfícies poc considerables, encara que presenten un notable poblament vegetal. Cal remarcar els herbassars submergits (Ranunculo-Myriophylletum alterniflorum), on destaquen alguns macròfits poc comuns (Myriophyllum alternifolium i Callitriche obtusangula), i les gespes d’isoets i jonqueroles (Isoetetum duriei), comunitats temporalment inundades riques en geòfits i petits teròfits.
Les comunitats rupícoles estan notablement diversificades. La comunitat de folguerilles (Umbilico-Cheilanthetum maderensis) és la més termòfila i hi són abundants algunes falgueres característiques de les contrades tropicals seques, com ara Cheilanthes pteridioides subspècie maderensis i Ch. vellea. Per contra, la comunitat d’asarina (Antirrhinetum asarinae) està caracteritzada per espècies més exigents a la humitat, algunes de les quals són força rares com Asplenium forestense.
La vegetació litoral submergida està presidida per les comunitats bentòniques sobre substrats durs, encara que en alguns punts sorrencs i fangosos poden aparèixer alguers de fanerògames (Posidonion). Les roques litorals porten un poblament vegetal molt específic (Crithmo-Limonion), ric en alguns endemismes restringits al Rosselló i l’Empordà: Armeria alliacea subspècie ruscinonensis i Limonium minutum subspècie tremolsii, i encara algun limitat només al cap de Creus com Seseli elatum subspècie farrenyi.
Finalment, cal destacar la importància dels poblaments criptogàmics, en molts aspectes únics en el context dels Països Catalans, entre els quals excel·leixen algunes molses (Oedipodiella australis varietat catalaunica i Aschisma carniolicum varietat speciosum) i molts líquens saxícoles.
Aus marines i de brolles àrides
Cala Culip, oberta a les tramuntanades, és un bon exemple de l’atmosfera salvatge i un xic desolada que caracteritza les costes del cap de Creus.
Juan M. Borrero
A diferència d’altres regions properes (Gavarres, Alta Garrotxa), aquí no s’ha donat una progressió del bosc paral·lela a l’abandó de l’agricultura. D’aquesta manera, la major part de la fauna terrestre correspon a espècies característiques de brolles i prats secs. Els incendis són l’origen d’aquesta situació; les comunitats faunístiques de cada indret concret tenen una composició que depèn bàsicament del temps transcorregut des del darrer incendi, que condiciona una coberta vegetal més o menys desenvolupada. Exemples d’ocells afavorits per aquesta situació són el còlit ros, la cogullada fosca, el passerell, el trobat, la perdiu —que a més és potenciada per mesures afavoridores especials en alguns vedats de caça—, les merles roquera i de cua blanca, que estan relacionades també amb la riquesa de l’element rocós en el paisatge. Els efectes dels incendis no són iguals per a tots els grups: els ocells, amb una bona capacitat de fugida, es traslladen a altres zones, i tornen si el medi és encara suficientment favorable; si no és així, les espècies que han abandonat la zona la van recolonitzant a mesura que s’assoleixen condicions apropiades; les poblacions de rèptils, mamífers i invertebrats, per la mobilitat limitada d’aquests animals, solen quedar delmades pel foc.
El caràcter considerablement rocallós d’aquesta península i els penya-segats existents propicien la presència de la particular fauna associada als penyals. Entre aquesta es troben les tres espècies de falciot (ballester, falciots negre i pàl·lid), la merla blava, el corb i diferents espècies de rapinyaires, com l’àguila cuabarrada, el falcó pelegrí i el duc. Dues espècies molt interessants que actualment ja no nien a la zona són el xoriguer petit i l’àguila pescadora.
La natura silícia del substrat propicia la circulació superficial de l’aigua i, especialment durant les estacions humides, hom troba torrents d’aigües netes poblats per una rica fauna aquàtica. Hi apareix per exemple el gripau pintat i, de vegades també, la tortuga d’aigua ibèrica. Una altra espècie de tortuga, la mediterrània, afectada des d’antic pels incendis i la recol·lecció, és extremament rara i, de fet, no pot dir-se que actualment hi hagi cap població reproductora.
La costa del cap de Creus és també una zona molt favorable per a les aus marines, per bé que només hi nidifiqui, si més no d’una manera prou important i regular, el gavià argentat. Moltes altres espècies poden ser observades de forma més o menys prolongada al llarg de l’any: d’altres làrids (gavina vulgar, gavineta de tres dits), xatracs, mascarells, baldrigues, corbs marins, paràsits grossos, etc. Un món a part és el de la fauna estrictament marina: els fons marins són particularment rics, el corall vermell (Corallium rubrum), abans molt abundant, ha estat, ja des de temps antics, sobreexplotat. A més, en les aigües d’enfront del cap de Creus hi ha una població estable de dofí mular i, en determinades èpoques, apareix el rorqual comú, com també diferents peixos pelàgics de gran mida (túnids, pelegrí, etc.).
Estat de conservació
Diverses característiques poc amables d’aquest sector costaner (terreny aspre i rocós, aïllament, freqüència de vents forts) l’han permès mantenir-se en un estat incomparablement millor, quant a implantació turística, al d’altres sectors de la Costa Brava. Tanmateix els processos urbanitzadors no han estat, ni de bon tros, inexistents (costa de Roses, Club Mediterranée, Palau-Saverdera, etc.). A més, hi ha tot un grapat de projectes turístics (des de ports esportius a urbanitzacions, hotels i camps de golf), que amenacen diferents zones de gran valor: Port Lligat, Punta Falconera, etc.
L’espai ha patit particularment la degradació de la coberta vegetal i de la qualitat dels sòls. Els incendis s’han anat repetint de manera constant al llarg dels anys, provocats en la seva major part per l’ús del foc com a tècnica d’obtenció de pastures per a una ramaderia transhumant, que constitueix actualment l’aprofitament no turístic més important d’aquestes terres.
La pressió estival sobre la costa és molt forta, i es produeix també mitjançant d’una densa circulació d’embarcacions. La pesca ha estat abusiva en totes les seves modalitats, particularment la professional i la caça submarina. La sobreexplotació dels recursos marins ha afectat de forma especial el corall i les poblacions de grans peixos bentònics predadors, de molt lenta recuperació. La recol·lecció —ara prohibida— de les singulars roques erosionades per al seu ús en jardineria o en aquaris, ha estat un altre intens espoli que ha patit l’àrea.
Hom ha reclamat des de diferents sectors —no sempre amb les mateixes finalitats— la necessitat de classificació de l’àrea com a Parc Natural. El seu ordenament hauria d’incloure necessàriament la protecció dels fons marins, amb la creació de reserves marines i la regulació de la pesca. D’altra banda, cal una protecció eficaç dels ambients terrestres davant la pressió urbanística i l’inici d’una gestió dels usos ramaders que compatibilitzi el manteniment del pasturatge amb la conservació del sòl i la recuperació d’una vegetació més madura, si més no en algunes àrees.
Consells per al visitant
Un punt de visita bàsic és, justament, el sortint rocós integrat estrictament pel cap de Creus (l’extrem més oriental de la Península Ibèrica), al qual s’arriba per carretera des de Cadaqués. El paisatge, particularment bell i feréstec, pot oferir no obstant això un aspecte un xic desolat. Són especialment sorprenents a la zona les coloracions i les formes d’erosió de les roques. Per raó de la seva situació esdevé un indret excepcional per a l’observació d’ocells (aus marines i aquàtiques, rapinyaires, etc.), especialment durant les èpoques de pas migratori. Fins i tot no és del tot rara l’observació de grups de tonyines o d’alguna balena.
Un altre punt de gran bellesa és el cap Norfeu. Comunicat amb Roses per una pista, forma una petita península que cau sobre el mar en forma de penya-segats magnífics. Si se’n té la possibilitat, és molt interessant també resseguir la costa del cap de Creus amb una embarcació. No és recomanable de fer-ho, òbviament, els dies de forta tramuntana, d’altra banda no pas rars i que també poden fer desagradables els itineraris a peu.
Ja a la part més interior, la serra Verdera és també de visita quasi obligada, tant per la seva enlairada i privilegiada situació, com per l’interès arquitectònic del monestir de Sant Pere de Rodes. Un cop al monestir, comunicat per carretera amb la població de Vilajuïga, val la pena pujar ja fins al cim de la serra, on a més és emplaçat el castell de Sant Salvador.