Les illes Medes

Les illes Medes (1.5), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

Situades a només 900 m de la costa, les illes Medes constitueixen l’únic conjunt d’illes amb una certa entitat dins el litoral català. En formen part dues illes relativament grans (la Meda Gran, de 19 ha i la Meda Xica, de 3,7 ha) i un conjunt de petits illots (Carall Bernat, el Medallot, els Tascons, etc).

Quant a l’aspecte tectònic, corresponen a la prolongació vers la mar del massís del Montgrí. Els materials litològics predominants són les calcàries tectonitzades del Cretaci inferior, que ocupen una bona part de les illes més grans i també dels illots del SE.

També hi són presents, encara que només a la Meda Gran i la Meda Xica, afloraments triàsics —argiles i guixos a la base dels espadats—, juràssics —dolomies grises amb intercal·lacions margoses— i eocènics, representats per conglomerats i sorres. L’existència de diferents falles orientades NW-SE determinen l’aspecte de les illes: espadats verticals als vessants orientals i pendents més o menys suaus a ponent, separats per una plataforma superior d’uns 70 m. Els processos càrstics, tant superficials com interns, han estat intensos. Cal destacar, en aquest sentit, l’abundància de cavitats submarines —coves i túnels que es formaren en una antiga situació emergida— algunes de les quals, com per exemple el Túnel Llarg de la Meda Xica, són d’enormes dimensions.

El clima de les illes Medes és mediterrani marítim, encara que la insularitat influeix en el descens de la pluviositat, però també en un augment de la humitat ambiental i en una oscil·lació tèrmica menor.

Vida marina extraordinàriament diversa

Les comunitats naturals més valuoses de les Medes són, sense cap dubte, les marines. El seu extraordinari interès està tant en la gran diversitat ecològica i específica (hom hi ha observat vora 1400 organismes entre animals i vegetals), com en la seva productivitat.

Des d’un punt de vista botànic, les Medes destaquen pel gran desenvolupament de les comunitats algals bentòniques lligades als substrats durs. A l’estatge supralitoral, zona només mullada durant els temporals, únicament hi fan grans recobriments els líquens (Verrucaria cymbalana) i alguns cianòfits endolítics a les fissures més ombrívoles. Dos animals molt representatius d’aquest medi són el petit gasteròpode Melaraphe neritoides i l’isòpode Ligia italica. Les condicions ecològiques impedeixen la colonització per part de les algues superiors, a excepció de les coves, poblades principalment per Hildebrandia, i de les cubetes salobroses.

La zona mediolitoral es caracteritza per una zonació vertical molt marcada que pot variar segons l’exposició i la hidrodinàmica. La part superior pràcticament només és colonitzada per cianòfits (Brachytrichia quojii, etc) i algun liquen (Arthropyrenia halodytes). Inferiorment limiten amb una banda dominada per feofícies, bé per Ralfsia verrucosa o bé, més puntualment, per Rissoella verruculosa. La cornisa (trottoir) de Lithophyllum tortuosum és la comunitat més freqüent a les parets del mediolitoral inferior, dominada per aquesta alga coral·linàcia incrustant, i constitueix un dels elements més complexos i, al mateix temps, característics d’aquesta regió de la Mediterrània. L’ambient obliga els organismes a estar ben adaptats a fixar-se al substrat i als canvis ambientals, com és el cas de gasteròpodes com les pagellides (Patella rustica, P. aspera), Melaraphe neritoides, Monodonta turbinata o els cirrípedes Chthamalus stellatus i C. montagui, hostes abundants de la part superior d’aquest estatge. A la superfície del trottoir són abundants els musclos (Mytilus galloprovincialis), la pagellida Patella aspera i els tomàquets de mar (Actinia equina); a les escletxes viuen diferents cucs i mol·luscs com Acanthochitona fascicularis.

L’estatge infralitoral és compost principalment per poblacions denses d’algues fotòfiles, sobretot per espècies pertanyents a Cystoseira, gènere molt ric d’endemismes. A les zones d’hidrodinamisme poc intens, marges meridionals de les illes grans, dominen Cystoseira compressa, juntament amb Padina pavonica i Halopteris scoparia. Per contra, si l’hidrodinamisme és més fort, s’hi fa Cystoseira mediterranea juntament amb Polysiphonia deludens i Ceramium rubrum, hi abunden també els musclos i el cirrípede Balanus perforatus. Aquest tipus de comunitats són també força complexes i presenten una notable estratificació vertical. Sota els tal·lus de Cystoseira hom troba altres algues erectes de mida més petita, com Corallina i Jania, i fins i tot, a un nivell més inferior, algunes de tipus cespitós o incrustant. Sobre roques planes, poc profundes i amb poc corrent, pot aparèixer una comunitat que mostra afinitats tropicals composta per Padina pavonica i Acetabularia acetabulum, entre d’altres. Tot i que aquest estatge il·luminat es caracteritza pel domini de les algues, els animals són prou variats i hi desenvolupen estratègies molt diverses; entre les espècies més esteses es troben diferents hidrozous (Bougainvillia ramosa, Sertularella ellisi, Eudendrium) i l’actiniari Anemonia sulcata. En indrets poc il·luminats, les comunitats algals esmentades són substituïdes per d’altres de més esciòfiles, on dominen diferents espècies del gènere Peyssonellia. Al límit de l’infralitoral, zona ja decididament esciòfila, es localitzen comunitats de transició vers l’estatge circalitoral conegudes amb el nom de pre-coral·lígen; ara ja hi ha una dominància dels animals, i destaquen l’antozou Alcyonium acaule i el briozou Pentapora fascialis.

La zona circalitoral de les illes Medes se situa per sota dels 15 m i es caracteritza, pel que fa a l’algologia, per l’abundància d’algues coral·linàcies incrustants (Lithophyllum expansum, Mesophyllum lichenoides, etc.) i Cystoseira zosteroides, als indrets de corrents intensos. L’estructura final d’aquesta comunitat és força complexa i s’anomena, en general, coral·ligen, tot i que el corall vermell (Corallium rubrum) és més propi de les coves semifosques. La fauna d’aquesta zona és espectacular i extremament diversa; junt a les algues esmentades és el domini dels animals colonials, com les gorgònies roges (Paramuricea clavata) i les gorgònies blanques (Eunicella singularis). L’ambient és molt ric, i acull més de 600 espècies d’animals: poliquets, esponges, briozous, equinoderms, mol·luscs, etc. Entre els crustacis apareixen espècies de gran mida com la llagosta (Palinurus elephas) i el llamàntol (Homarus gammarus). Així mateix, s’hi poden trobar peixos tan bells com la forcadella vera, o bé d’altres que s’havien rarificat molt a causa de la persecució humana, com el corball de roca, el nero o el déntol ver.

Posidonia oceanica és una de les escasses fanerògames que ha estat capaç de colonitzar els fons marins. A les Medes forma praderies (alguers) poc denses als vessants meridionals de les illes, més arrecerats dels temporals, sobre fons sorrencs entre els 2 i els 15 m de profunditat. Aquest és un ambient de gran productivitat, típic de la Mediterrània. Molts animals s’amaguen entre els feixos de fulles o viuen al ric sediment; alhora que una gran quantitat de petits organismes (algues, cnidaris, briozous, etc.) viuen incrustats a les fulles. Els alguers de posidònia són habitats permanentment per poques espècies de peixos, però algunes hi fan les postes, i són també utilitzats com a refugi pels alevins.

Un ambient ben particular és el format per les coves submarines. La manca de llum impedeix la vida vegetal i es produeix un progressiu empobriment biològic a mesura que es va entrant a l’interior. Els túnels són força més rics, gràcies al corrent que aporta aliment i oxigen. A les parets de les coves dominen les esponges, i també antozous, briozous i poliquets; als sostres el corall vermell pot arribar a abundar. Els sediments del terra, molt fins, són inhabitables per a molts animals filtradors, però s’hi troben per exemple les ofiures (Ophioderma longicaudum, Ophiotrix fragilis). Diferents peixos troben refugi a les coves o s’hi estableixen permanentment, com la forcadella vera o les escórpores fosca i tinyosa.

Illes de gavians

La vegetació terrestre ha sofert grans transformacions, produïdes tant, de manera directa, per l’home com per la influència dels ocells que hi nidifiquen. De la màquia d’ullastre i Olivella (Oleo-Lentiscetum provinciale), que probablement ocuparia la major de les illes més grans, en queden algunes mostres poc extenses (part occidental de la Meda Gran). Aquest tipus de màquia, pròpia de la costa provençal i lígur, es localitza als Països Catalans únicament al cap de Creus i al Montgrí. Les comunitats halòfïles es troben àmpliament difoses per totes les illes i sovint tenen un caràcter més o menys nitròfil. Les de fonoll marí (Chritmo-Limonion) ocupen les parts baixes i altes dels espadats litorals. Hi són presents alguns bells endemismes, com l’armèria marítima (Armeria alliacea subespècie ruscinonensis) i Limonium minutum subespècie revolutum. Entre les diferents comunitats més pròpiament nitròfiles cal destacar el Carduo-Lavateretum arborae, característic de les plataformes on nidifiquen els ocells marins i presidides per la malva d’arbre (Lavatera arborea).

La fauna terrestre, tot i que molt empobrida respecte a la del litoral proper —el nombre d’espècies que han colonitzat les Medes és baix—, té tanmateix prou interès. Els insectes són el grup més variat, amb més d’un centenar i mig d’espècies detectades. Alguna d’elles és força interessant, com el coleòpter tenebriònid Stenosis intricata, endemisme balear i de les Medes molt abundant a la Meda Xica.

Els rèptils són representats només per tres espècies (dragó comú i sargantanes cua-llarga i ibèrica), i els mamífers per tres: la musaranya comuna (Crocidura russula), el ratolí domèstic (Mus musculus) i el conill.

El grup de vertebrats més ben representat és el de les aus. Dins d’aquestes, una espècie —el gavià argentat— acapara la major part del protagonisme. Després d’experimentar un gran creixement demogràfic a partir dels anys seixanta, la població de les Medes, concentrada a les dues illes majors, es va estabilitzar els anys setanta en unes 8000 parelles. Tot i així, l’espècie va iniciar una expansió territorial que la va dur a criar en un bon nombre de localitats de la costa i de l’interior, en un procés afavorit sobretot per la inesgotable font de menjar que signifiquen els residus comestibles llençats als abocadors. Recentment la població ha començat a ser controlada amb vista a la seva reducció.

És també destacable la presència d’altres aus marines: el corb marí emplomallat (nidificant escàs), el corb marí gros (hivernant comú i nidificant excepcional) i l’ocell de tempesta, nidificant escàs i no detectat fins fa poc. Molt curiosa és la petita població de tres ardèids (martinet blanc, martinet de nit i esplugabous), que dormen i crien a les Medes però que van als aiguamolls del Baix Ter a alimentar-se. Altres aus destacables són la merla blava i les diferents espècies de falciots (negre, pàl·lid i el ballester), també ho era el xoriguer petit, malauradament desaparegut al començament dels anys setanta.