Típic aspecte de les pedregoses planes que coronen les muntanyes del nord de la Cerdanya, en aquest cas vora el puig Pedrós.
Oriol Alamany
Monturull-puig Pedrós (1.6), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.
L’extrem sud-oriental dels Pirineus centrals és constituït per un extens sistema orogràfic situat a cavall de la Cerdanya, Andorra i l’Alt Urgell. Cal distingir-hi, però, dues parts culminals separades per la Portella Blanca d’Andorra (2519 m), lloc on conflueixen les capçaleres del riu de la Llosa i del torrent de Campcardós. La part més occidental, delimitada per la carena estesa entre els pics de la Rabassa (2165), el Monturull (2761 m) i el Negre d’Envalira (2825 m), marca la divisòria entre les valls andorranes i les cerdanes. El conjunt es prolonga per llevant en les muntanyes que tanquen pel nord la vall de Campcardós (Pics Orientals de Font Negra, 2878 m). Al sud d’aquestes darreres es localitza l’altre conjunt de cims, que inclou bàsicament el puig Pedrós (2914 m), punt culminal de l’espai, i la serra de Calm Colomer.
Els desnivells són força espectaculars, especialment pel vessant de migjorn, on la part més alta, formada per pics que superen freqüentment els 2700 m, destaca sobre l’extensa fossa tectònica de la Cerdanya.
Els materials litològics predominants són els granits i les granodiorites, encara que també hi són freqüents altres materials, com ara algunes roques metamòrfiques (llicorelles i esquists). Geològicament són molt interessants els grans replans que s’estenen per les cotes més elevades (puig Pedrós, tossa Plana de Lles, etc.) i que resulten de l’erosió del sòcol paleozoic a causa de les grans masses de gel dipositades durant les darreres glaciacions. Els fenòmens glacials i periglacials són molt patents, com ho demostra l’existència d’un considerable nombre d’estanys amb aquest origen: estanys de la Pera, dels Engorgs, Malniu, Montmalús, etc.
El clima de les zones més altes és el propi de l’alta muntanya pirinenca, caracteritzat per un llarg període d’innivació hivernal. El de les parts basals presenta, en canvi, una continentalitat accentuada que resulta de l’elevada oscil·lació tèrmica anual i de les precipitacions relativament baixes.
Un mosaic divers de comunitats pirinenques
La gran diferència altitudinal existent entre la plana de la Cerdanya, situada entre els 900 i els 1100 m, i les parts culminals, que assoleixen gairebé els 3000 m d’altitud, determina una marcada zonació de la vegetació en estatges.
A l’estatge montà, que s’estén fins als 1600 m, es troba el domini de la roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), actualment força malmesa per la implantació de conreus i prats de dall (Arrhenatherion) a les parts basals més planes, i pinedes secundàries de pi roig als vessants més pendents. A la banda més sud-occidental apareixen també claps esclarissats de carrascars (Quercetum rorundifoliae), que arriben a tenir importància en alguns vessants rocosos. Així i tot, també hi són freqüents una àmplia varietat de pastures que van des de les xèriques joncedes (Aphyllanthion) fins als prats mesòfils de plantatge mitjà (Genistello-Agrostidetum capillaris). Els gramenets secs (Xerobromion) són interessants tant per llur raresa com pel fet d’acollir algunes espècies d’afinitats orientals i continentals, i per tant, escasses al nostre país, com ara Adonis vernalis i una subspècie del lli Linum perenne (subspècie austriacum).
Pineda de pi negre, enmig de la boira, vora el clot de l’Orri. Els boscos subalpins cerdans s’han vist molt afectats les darreres dècades per tractaments d’explotació forestal clarament abusius.
Oriol Alamany
Aproximadament, entre els 1600 i els 2200 m s’estén l’estatge subalpí, dominat per extenses pinedes de pi negre (Rhododendro-Pinetum uncinatae). També hi apareixen altres boscos que ocupen una superfície considerable, especialment les pinedes boreals de pi roig (Hylocomio-Pinetum catalaunicae), localitzades sobretot a la zona de transició amb l’estatge montà. Les pinedes de pi negre amb ussona i ginebró (Arctostaphylo-Pinetum uncinatae), menys importants, es troben als vessants silicis més secs. Els matollars també hi són força extensos, en destaquen els de neret (Saxifrago-Rhododendretum), a les àrees més llargament innivades, i el matollar de ginebró amb bàlec (Genisto-Arctostaphyletum) als pendents més solells.
Per damunt dels 2200 m se situa l’estage alpí, caracteritzat pel domini dels prats i rasos propis de l’alta muntanya pirinenca. Aquesta àrea conté una variada mostra de comunitats vegetals alpines acidòfiles que, altrament, cobreixen vastes extensions. Les zones planes o de pendent escàs són ocupades per la gespa de festuca supina i hieraci nan (Hieracio-Festucetum airoidis), que és substituïda pel gespet típic (Campanulo-Festucetum skiae) en els vessants inclinats afectats per la solifluxió, i les gespes de pèl caní (Nardion), a les clotades humides i més innivades.
Aquest panorama força divers és complementat per altres tipus de comunitats pròpies d’indrets particulars, entre les quals destaquen les característiques de les congestes (Salicion herbaceae), les roques (Androsacion vandellii) i les zones lacustres i mulleres (Caricion nigrae, Littorellion, etc.), molt ben representades a l’àrea.
Cal destacar també la importància d’aquest espai per a la flora criptogàmica, concretament per als briòfits i les algues dels estanys, torberes i rierols, els líquens silicícoles saxícoles i els fongs dels boscos subalpins.
Fauna pirinenca i eurosiberiana
Els animals propis dels ambients d’alta muntanya són sens dubte els que donen més interès a la fauna de l’espai. Alguns hi tenen un dels millors punts dels Pirineus catalans; és el cas de la perdiu blanca, que, amb tot, no deixa de ser una espècie escassa i amenaçada. L’àrea és també un dels escassos llocs dels Pirineus on s’ha reproduït el raríssim corriol pit-roig.
Grup de perdius blanques amb el nou plomatge hivernal, ja ben entrada la tardor.
Oriol Alamany
Un ungulat muntanyenc ben característic, l’isard, és aquí marcadament escàs. La qualificació de Reserva Nacional de Caça, que afecta la major part de l’espai, no ha portat els efectes positius que ha tingut a les altres reserves pirinenques. El furtivisme, en gran part andorrà, hi ha tingut un paper important. Això no obstant, la població d’isard ha patit sobretot la manca de figures de gestió de caça que complementessin la reserva a les valls andorranes limítrofes i a la vall de Campcardós, d’administració francesa. Un altre mamífer muntanyenc, per contra bastant abundant, és la marmota, rosegador de gran mida al qual pot sorprendre’s fàcilment, durant els mesos en què és actiu, en actitud de guaitar des dels rocs propers les marmoteres.
Les extenses pinedes d’altitud contenen una interessant comunitat faunística: hi abunden la merla de pit blanc, la llucareta, el trencapinyes i l’esquirol, bé que hi són també presents l’escàs gall fer i predadors com la marta, el gat salvatge, l’astor i l’esparver. Un altre tipus de fauna molt ric es troba a menor altitud, sovint lligat a les zones de prats i marges en les quals es desenvolupa l’agricultura de muntanya, aquí destaca un conjunt d’espècies del centre i el nord d’Europa, que als Països Catalans són només a la Catalunya humida i, bàsicament, en zones muntanyenques. Poden ser esmentats, per exemple, ocells com la verderola, l’escorxador, la piula dels arbres, el bitxac rogenc o la perdiu xerra (tots ells característics d’ambients oberts), o rèptils com el llangardaix verd i la sargantana roquera.
Estat de conservació
Les parts baixes d’aquest espai han estat molt transformades per l’home des d’antic amb vista a l’aprofitament ramader i, en segon terme, agrícola: el bosc ha desaparegut de grans superfícies, i ha estat substituït per prats dalladors, conreus i pastures. Això s’ha donat sobretot a la banda més oriental, a la Cerdanya, de vessants menys abruptes. Tot i així, i com succeeix en general a la molt humanitzada plana cerdana, aquestes zones s’han mantingut en un estat prou equilibrat. Darrerament, la posada en funcionament del túnel del Cadí (també és prevista la construcció del de Pimorent, que comunicarà amb l’occitana Arieja), ha creat una forta pressió especulativa i urbanística a la Cerdanya, que, tanmateix, s’ha centrat quasi exclusivament a la plana i a les poblacions. Les zones elevades, històricament molt menys explotades i transformades, són de tota manera molt vulnerables a les accions humanes. Així, els ambients forestals subalpins han estat molt maltractats a les darreres dècades; els aprofitaments dels boscos de pi negre han estat abusius i, a més, la instal·lació de dues estacions d’esquí de fons (Arànser i Lles) en àrees subalpines ha causat l’obertura de vials enmig del bosc i ha pertorbat el manteniment de la fauna. Una altra estació, en aquest cas d’esquí alpí (Porta-Pimorent), abraça bàsicament zones supraforestals. Diferents punts de cant del gall fer han estat afectats per tales o per les pistes d’esquí. Encara, un incendi destruí a la meitat dels anys vuitanta una gran part de la pineda de la vall del Querol.
La problemàtica derivada de la circulació amb motos i vehicles tot terreny ha estat especialment aguda en aquest sector pirinenc. La freqüentació massiva ha produït també efectes indesitjables, per exemple a les zones de la Pera i Malniu.
A més de la Reserva Nacional de Caça d’Alt Urgell-Cerdanya, una Reserva Natural Parcial abraça tot el riu de la Llosa. Amb tot, la protecció de l’àrea és clarament insuficient per a garantir la conservació dels seus valors naturals.
Consells per al visitant
Actualment, es pot accedir a aquestes muntanyes senzillament i ràpidament per la carretera C-1313, que segueix la vall del Segre entre la Seu d’Urgell i Puigcerdà, i la C-1411, provinent del Berguedà i que entra a la Cerdanya a través del túnel del Cadí.
Dos indrets d’una gran bellesa i fàcilment accessibles són les àrees lacustres dels estanys de la Pera (comunicats amb una pista de terra amb Arànser i Lles) i de Malniu (una pista unida amb Meranges hi deixa a prop). Ambdós llocs es troben a la zona de contacte dels estatges subalpí i alpí, al límit entre els boscos de pi negre i els matollars, prats i rocams supraforestals.
Tot i els importants desnivells, l’arribada de pistes fins a cotes altes i el pendent bastant suau de les muntanyes fan que l’ascensió als cims sigui molt més descansada que a la major part dels Pirineus. Així, prenent com a base els estanys de la Pera és força senzilla la pujada als pics que envolten el seu circ (Monturull, Tosseta de la Caülla, etc.), que proporcionen bons panorames tant de l’Alt Urgell i la Cerdanya com de les magnífiques valls andorranes veïnes. La mateixa pista que uneix Lles amb els estanys pot ser utilitzada per atançar-se a la Tossa Plana de Lles. Al seu torn, des del refugi de Malniu pot accedir-se al puig Pedrós.
Finalment, també és molt recomanable el recorregut a peu de les valls de la Llosa i Camcardós, en força bon estat de conservació, i comunicades per un coll —la portella Blanca d’Andorra— que permet la realització de travessies.