El massís de Canigó

El massís de Canigó (1.10), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.

El massís del Canigó és situat a l’extrem oriental de l’alta cadena axial pirinenca. El seu cim, la Pica del Canigó (2785 m) és només a 45 km de les platges del golf de Lleó. El massís integra una veritable península muntanyenca que domina la plana rossellonesa; limita al nord per la vall de la Tet i al sud per la del Tec. A part el seu valor simbòlic per als catalans, el Canigó constitueix un autèntic model de zonació en estatges altitudinals de la vida a la muntanya. L’amplíssim gradient d’altituds, un relatiu aïllament i la proximitat de la Mediterrània confereixen a aquesta bella muntanya, visible des de tot el Rosselló i d’una gran part de l’Empordà i la Garrotxa, una gran originalitat.

Als flancs del massís s’observen uns gradients climàtics extraordinaris. L’exemple del vessant nord és en aquest sentit impressionant. Aquesta regió, el Conflent, presenta un dels gradients climàtics més forts dels Països Catalans: es passa en una desena de quilòmetres d’un clima de tipus mediterrani (amb mitjanes anuals de 14°C i 600 mm de precipitació a 400 m d’altitud) al clima d’alta muntanya de les crestes (mitjanes al voltant dels 2°C i 1700 mm a 2600 m). Sota el pic, una gran congesta que persisteix fins a l’estiu fa recordar l’existència recent d’una gelera de circ; la seva morrena frontal tanca un bell estanyol (el massís conté els estanys glacials més orientals de tots els Pirineus).

Al sud (vessant del Vallespir) s’observa el mateix gradient tèrmic però la regió és més humida, sobretot a l’estiu, amb 1000 mm de pluja anual ja als 400 m.

El massís és geològicament complex i variat. Integrat bàsicament per materials silicis (gneis, granits), té també una llarga història minera. Així, per exemple, un mineral de ferro extraordinàriament ric —la siderita— es troba en abundància prop de Cortsaví; tanmateix, el cost massa elevat del transport del mineral ha obligat recentment al tancament de les mines. Les anomenades fargues catalanes constituïren antigament una indústria molt important d’elaboració de ferro, i la seva necessitat de combustible fou causa de grans desboscaments.

De les suredes als prats alpins

El fort gradient altitudinal comporta una zonació molt marcada i completa de la vegetació canigonenca, que ha esdevingut així un exemple clàssic dins la geografia botànica.

Partint del fons de les valls, ocupats per conreus irrigats, es troben en primer lloc els boscos d’alzines i sureres de l’estatge basal mediterrani; aquests són d’extensió reduïda, a l’inrevés dels seus estadis degradats, brolles que varien en composició segons el substrat i que contenen diferents estepes, tomaní, bruc boal, bruc d’escombres, Genista hirsuta, etc. Cap als 800 m s’arriba al domini del roure martinenc, del castanyer i de l’auró negre, a l’estatge montà. Al Conflent la pinassa és considerada com a pertanyent a aquest estatge, que és també la zona de les landes de falguera aquilina, de brolles d’estepa borrera a la part baixa, etc. Encara més amunt, a l’estatge altimontà, apareix la fageda, amb una catifa de nabiu (Vaccinium myrtillus), Luzula nivea, etc. De la seva degradació deriven landes de gódua i bruguerola. Sobre els vessants nord i oest, menys assolellats i oberts a les influències atlàntiques, es localitzen belles avetoses. Seguint l’ascensió hom troba la zona forestal del pi negre, i els matollars amb pins esparsos (de neret a l’obac, de bàlec al solell). Finalment, a l’estatge alpí es troben els prats de festuques i els llocs on la neu es fon tardanament, amb Salix herbacea, Plantago alpina, herba blanca (Senecio leucophyllus), etc. A les crestes culminants hi ha saxífragues, androsaces i d’altres plantes en coixinet adaptades a condicions de vida duríssimes (variacions tèrmiques i d’humitat extremes, vents violents).

Els efectes de l’orientació compliquen localment la disposició teòrica dels estatges de vegetació. Aquests poden comprimir-se i fins i tot arriben a donar-se inversions; així augmenta encara més la diversitat del mantell vegetal del massís. A les grans zones ja descrites encara s’ajunten formacions vegetals més especialitzades, característiques d’indrets particulars (mulleres, fonts, congesteres, rocams, tarteres, etc.). Entre aquesta riquesa florística, poden assenyalar-se tres bells endemismes pirinencs: l’orella d’ós (Ramonda myconi), localitzada a les gorges calcàries humides, la llirga (Lilium pyrenaicum) i el panical blau (Eryngium bourgatii) als prats montans i subalpins.

Del tallarol emmascarat a la perdiu blanca

El massís acull sense cap mena de dubte una de les avifaunes més riques d’Europa. Altra vegada, és la gran amplitud altitudinal i la proximitat de l’àrea a la Mediterrània el que explica la seva diversitat. No menys de 125 espècies d’ocells crien al massís, això és, en una extensió d’uns 350 km². Cadascuna té les seves exigències climàtiques i preferències quant a la fisiognomia de la vegetació; així poden triar, per exemple, temperatures suaus i boscos d’arbres de fulla perenne, o al contrari, prats d’altitud batuts per vents glacials. Entre la base i el cim del Canigó l’avifauna canvia gairebé completament: tan sols la cotxa fumada i, en menor grau, el xoriguer poden reproduir-se a qualsevol altitud, ja que s’adapten a climes molt diferents. Els rapinyaires estan ben representats al massís, amb l’esparver, l’astor, l’aligot, l’aligot vesper, el xoriguer, els falcons pelegrí i mostatxut, les àguiles daurada i marcenca, etc. A les zones menys elevades, de clima mediterrani, hom hi pot trobar els tallarols emmascarat, capnegre i de garriga, la merla blava, la perdiu roja, el rossinyol i el mosquiter pàl·lid. La franja immediatament superior, de boscos caducifolis, és habitada per les mallerengues carbonera i blava, el tord, el pica-soques blau, el raspinell comú, etc. Més amunt, a l’avetosa i la pineda de pi negre, s’observen el picot negre, les mallerengues petita i emplomallada, el raspinell pirinenc, le merla de pit blanc i la llucareta. Finalment, les parets rocoses i les carenes herbades acullen el pela-roques, el cercavores i les perdius blanca i xerra. Dues espècies bòreo-alpines, l’esquerp gall fer i el rar mussol pirinenc s’acosten aquí a la Mediterrània, més que a cap altre lloc del món.

L’almesquera (Galemys pyrenaicus), remarcable mamífer pirinenc, és tan discreta que molt pocs naturalistes han tingut la sort de sorprendre-la als torrents d’aigües clares que constitueixen el seu medi natural. Per contra, els isards, beneficiats per una gestió cinegètica racional, són ara molt nombrosos (més de 1500 a tot el massís), i es deixen observar fàcilment, a l’estiu sobre les carenes i als límits del bosc a l’hivern; en temps de neus alguns visiten els afores dels pobles i tot. Un altre gran mamífer muntanyenc, el mufló, establert recentment al Canigó, és encara molt rar. El cabirol prefereix la part basal, però de fet és també una adquisició bastant nova de la fauna del massís. El senglar és, alguns anys, realment abundant; explota la muntanya fins al límit dels boscos. Entre els predadors poden citar-se la guineu, prou comuna, i l’ermini; tots dos assoleixen la cota 2400. La mostela, la fagina, el teixó i el gat mesquer freqüenten sobretot les altituds inferiors als 1100 m; la marta ocupa una posició intermèdia. Alguns testimonis donen l’esperança del manteniment d’alguns exemplars de linx nòrdic, però això resta per confirmar. Els rosegadors són representats sobretot per petites espècies que el naturalista de pas té poques possibilitats de poder observar a plaer. Les més visibles i conegudes són la llebre, que assoleix aquí altituds molt elevades (de vegades més amunt dels 2300 m), l’esquirol, que arriba almenys fins als 1900 m, i el conill, més tímid, que no supera gaire la cota dels 1000 m. La marmota, contràriament, només sovinteja alguns prats alpins situats per sobre dels 1900 m.

L’amfibi que mereix més atenció és el tritó pirinenc. Més regular a la riba dreta del Tec, al Vallespir, viu així mateix als torrents del Canigó, entre els 700 i els 1500 m d’altitud o fins i tot més amunt. Molts altres amfibis i rèptils són també presents en aquesta zona: del tòtil a la granota roja, passant pels llangardaixos verd i comú, el vidriol, la serp d’aigua, la colobra de collar, l’escurçó europeu o pirinenc (de vegades amb coloració melànica), etc.

L’excepcional entomofauna i els altres grups d’artròpodes atragueren ben aviat l’atenció dels zoòlegs. Hom troba endemismes, relíquies glacials i d’altres rareses (diferents espècies han estan descobertes per a la ciència al Canigó). Entre el gran nombre d’espècies presents poden esmentar-se alguns coleòpters caràbids, de colors vius i mida relativament gran que faciliten l’observació: l’escarbat daurat (Carabus rutilans), Carabus punctatoauratus, Cechenus pyrenaeus, Hygrocarabus melancholicus i d’altres. Tanmateix, solen ser molt més vistents per al caminant les papallones, com les belles —i protegides— Parnassius apollo, que adornen els prats alpins i subalpins.