El Collsacabra

El Collsacabra (1.2), entre els principals espais naturals del sistema transversal.

El Collsacabra, també anomenat Cabrerès, és un massís de relleu tabular i acinglerat, que s’aixeca en el marge oriental de la Depressió Central Catalana. Forma part de la Serralada Transversal, que enllaça els Pre-pirineus orientals amb la Serralada Pre-litoral. La major part del territori correspon a la comarca d’Osona, on pertanyen totes les poblacions: l’Esquirol o Santa Maria de Corcó, Cantonigròs, Tavertet, Rupit i Pruit. El Collsacabra contacta pel nord amb la serra de Llancers i el Puigsacalm. Per l’est davalla bruscament cap a la vall d’Hostoles i la plana d’en Bas. Un seguit d’amples cingleres cauen sobre la vall del Ter, avui negada pels embassaments de Sau i Susqueda, i separen el massís de les Guilleries (Serralada Pre-litoral). Finalment per l’oest, cau suaument i sense discontinuïtats cap a la plana de Vic (Depressió Central).

Les altituds varien entre els 900 m fins als 1300 m escassos als altiplans de Cabrera i Aiats. La sèrie d’admirables cingleres són, al costat de la vegetació, el tret més espectacular del paisatge. S’allarguen més enllà de la quarantena de quilòmetres i s’alcen per sobre els 100 i 200 m d’altitud en els cingles de Cabrera, Aiats, Tavertet, Rupit i el Far.

La xarxa fluvial pertany, en la seva major part, a la conca del Ter, i és formada per modestes rieres i torrents, com per exemple les rieres de Rupit i de Balà. El vessant garrotxí pertoca a la conca del Fluvià, riu que neix a l’obaga de Cabrera i Aiats, on es coneix amb el nom de riera de Falgars. Els cursos fluvials abandonen el Collsacabra en forma de salts d’aigua de gran alçada, que esdevenen impressionants quan és època de pluges. Els més coneguts són el salt de Sallent, el salt de Balà i el del Noguer o Tirabous.

Els cingles i turons expliquen, com un llibre obert, la història geològica del Collsacabra, gràcies a l’estratificació de diferents tipus de roques, disposades com el tall d’un pastís. Durant l’època eocena (era terciària), uns 55 milions d’anys enrere, la regió estava negada per una antiga mar. En el seu fons es van sedimentar materials diversos, fins que l’aixecament del Pirineu i del Montseny va enretirar les aigües marines. A partir de llavors, l’acció erosiva de l’aigua de pluja i la xarxa fluvial restituïda van configurar el relleu acinglerat actual.

Damunt les pissarres de l’era primària, que formen la base estructural de les Guilleries, es van sedimentar els gresos i conglomerats silícics de color rogenc, provinents de l’erosió del Montseny. Per sobre, es van alçar els materials de composició calcària. En primer lloc, dues capes gruixudes de gresos i calcàries grisencs, que formen la major part dels cingles. Després, el relleu se suavitza amb les toves margues gris-blavoses, que constitueixen les faldes dels turons i vessants forestats. Finalment, el relleu es corona per un estrat de gresos grisos, més resistents a l’erosió que les margues; aplanen els cims i acaben de configurar el relleu tabular del massís. Les calcàries són formades quasi exclusivament de closques fòssils d’infinitat de petits organismes, sobretot foraminífers (Nummulites) i bivalves, primitius habitants de la desapareguda mar de l’Eocè. Aquesta naturalesa calcària del terreny ha afavorit la formació de nombroses coves i avencs. Cal destacar en el terme de Tavertet, la Bora Fosca i la cova del Serrat del Vent, aquesta última una de les més llargues del món excavada en gres.

Una falca de l’Europa humida a la Mediterrània

El Collsacabra és una àrea de confluència de dues regions bioclimàtiques diferents: la mediterrània, seca i calurosa, i l’eurosiberiana o centreuropea, que correspon a l’Europa central, humida i freda. Els corrents d’aire prepirinencs s’estenen pel Cabrerès i formen un front humit que vessa més de 1000 mm anuals de pluja al nord del massís. Així doncs, el Collsacabra és una falca per on es difonen cap al sud les comunitats naturals centreuropees, imperants a l’espai veí del Vidranès, fins que entren amb contacte amb les comunitats mediterrànies a les Guilleries.

L’augment d’altitud marcat per les cingleres barra el pas a l’alzinar, tan difós a la Serralada Pre-litoral. Només algunes solanes per sota dels 1000 m, per exemple a Tavertet, estan cobertes per l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum). Algunes alzines agosarades s’enfilen més amunt, arrapades als cingles solells.

La roureda de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis) és el bosc més repartit a les faldes orientades vers el sud, a vegades mesclat amb faigs. És una comunitat submediterrània, és a dir, de trànsit cap a la vegetació atlàntica o centreuropea per excel·lència, representada per les fagedes i les pastures humides. El sotabosc de la roureda és dominat pel boix, acompanyat per varietat d’arbustos i d’herbes que requereixen un cert grau d’humitat.

En els vessants obacs apareix la fageda amb boix (Buxo-Fagetum), amb una composició del sotabosc molt similar a la roureda, si bé molts cops més empobrit. Al nord de l’espai, en alguns replans ombrívols, es troben clapes de fageda amb el·lèbor verd i buixol (Helleboro-Fagetum) i de fageda amb joliu (Scillo-Fagetum). Ambdues requereixen un grau d’humitat elevat, especialment la segona, que en els Països Catalans ja no es troba més al sud del Collsacabra. En elles el boix rareja i el sòl queda cobert per fullaraca la major part de l’any, fins que un cop avançada la primavera germinen infinitat de plantes herbàcies que, frec a frec, arriben a encatifar el terra: buixol (Anemone nemorosa), all de bruixa (Allium ursinum), joliu (Scilla lilio-hyacinthus), etc.

Altres formacions arbòries són les avellanoses i freixenedes, que formen petites franges al llindar de les fagedes. Destaca molt en particular el bedollar, que creix en el sector nord-oriental. És un bosc més propi dels Pirineus, que ja no es retroba més amb tanta amplitud al sud del Collsacabra. Segurament el bedoll ha estat afavorit per l’home en substitució del faig, més propi per a ocupar aquests terrenys.

En el domini de la fageda també apareix la landa de bruguerola (Calluno-Genistion), en terrenys on la pastura o les condicions ambientals dificulten el creixement del faig. És localitzada al pla d’Aiats, pla del Prat i com a sotabosc dels bedollars. La landa és típica dels sòls silícics i àcids dels Pirineus; la seva curiosa presència en els terrenys calcaris del Collsacabra, que en principi sembla contradictòria, és degut a l’abundosa aigua de pluja que ha rentat els carbonats del sòl i n’ha propiciat l’acidificació.

Els terrenys aptes per a la ramaderia són ocupats pels prats de pastura montans (Mesobromion) i algunes mostres de prats de dall (Arrhenatherium). S’hi fan moltes espècies d’herbes que recobreixen densament el sòl, entre les quals es compten algunes orquídies. Al pla d’Aiats apareix Gentiana verna, que és pròpia dels prats d’alta muntanya.

En els relleixos ombrívols dels cingles i roquissars viuen herbes de roca amb gran interès botànic. Destaca la comunitat rupícola de corona de rei i orella d’ós (Saxífrago-Ramondetum myconii), i també altres saxífragues, com Saxifraga corbariensis, diferents crespinells (Sedum rupestre, per exemple), el matafoc Sempervivum tectorum, i algunes falgueres, com la llengua de cérvol (Phyllitis scolopendrium).

A final d’estiu i a la tardor, hi apareix una variada mostra de bolets de bosc caducifoli, com la trompeta (Craterellus cornucopioides), les gírgoles (Pleurotus) i el moixernó blanc (Clitopilus prunulus). El cep (Boletus edulis) i el reig bord (Amanita muscaria), típics de l’alta muntanya, troben en el bedollar del Collsacabra una de les localitats més meridionals. Curiosament, comparteixen el veïnatge insòlit del preuat ou de reig (Amanita caesarea), bolet mediterrani que creix en els alzinars i rouredes i que es pot confondre amb el tòxic reig bord.

Fauna rupícola i de boscos i prats humits

La fauna del Collsacabra és força rica; té representants d’ambients freds i humits, com el tritó pirinenc i la granota roja, molt escassos en el massís. L’elevat grau d’humitat propicia l’abundància d’amfibis, com el tritó palmat i el tritó jaspiat, molt comuns a les basses, i també d’alguns rèptils centreuropeus (llangardaix verd, sargantana de paret, serp d’Esculapi, etc.), que habiten preferentment les vorades de les pastures humides i dels boscos caducifolis. Sovint, però, només cal recórrer uns metres per trobar un terrer ben càlid o una pastura seca, on apareixen altres espècies més termòfiles, com el llangardaix comú, la bívia tridàctila i la colobra llisa meridional.

En els ambients humits són característics diversos ocells. A les fagedes i algunes rouredes nidifica l’aligot vesper, que durant la tardor pot observar-se en migració, a vegades formant grans estols. En el sotabosc de les fondalades més ombrívoles cria regularment la becada, encara que en poc nombre. El pinsà borroner, el tord, la mallerenga d’aigua i el pica-soques blau són altres ocells comuns dels boscos caducifolis. En els espais oberts crien l’escorxador, la piula dels arbres i la verderola, i a l’hivern es reuneixen als conreus i pastures importants estols de pinsans comuns i de pinsans mecs provinents del centre i nord d’Europa.

El Collsacabra és un espai força interessant pels ocells dels rocams. Per exemple, hi viuen algunes parelles de falcó pelegrí, xoriguer, merla blava, pardal roquer, i també de gralla de bec vermell, que s’hi ha establert des de fa pocs anys. A la primavera arriben la xixella, el còlit gris, la cotxa fumada i la merla roquera. El ballester, els roquerols i les orenetes cuablanques són molt abundants a les cingleres durant l’estiu, mentre que a l’hivern pot observar-se fàcilment el cercavores i, amb més sort, el pela-roques. Fins a la dècada dels anys seixanta hi nidificava l’àguila daurada, avui d’aparició ocasional.

El senglar és força abundant a la zona. També són habituals alguns carnívors forestals, com la fagina i la geneta, els rastres dels quals són fàcils de trobar vora els cingles i en els camins. A les fagedes viu el liró gris (Glis glis), i a les pastures el talp (Talpa europaea).

Dins el grup dels invertebrats, ressalta molt particularment la gran diversistat de lepidòpters, amb una interessant representació de noctúids, i també la presència de diverses espècies amb àrea de distribució restringida, part d’ells habitants de les coves i avencs.