Vista aèria del volcà de Santa Margarida, que deu el seu nom a la petita ermita que pot endevinar-se al fons del seu nítid cràter.
Ernest Costa
La zona volcànica de la Garrotxa (1.3), entre els principals espais naturals del sistema transversal.
La plana olotina, dins la comarca de la Garrotxa, acull el paisatge volcànic més important de tota la Península Ibèrica. La singularitat de les formes de relleu eruptives i l’abundància dels policromàtics boscos de caducifolis confereixen a aquesta zona una bellesa extraordinària, gairebé màgica.
Geogràficament aquest espai s’integra dins la Serralada Transversal Catalana, conjunt orogràfic format per un seguit d’horste i fosses tectòniques eocèniques, estesos des dels Prepirineus fins a la Serralada Costanera Catalana i separats per un sistema de falles. La regió volcànica d’Olot s’enclava dins la conca alta del Fluvià, limitada al sud per les serres de Finestres i Rocacorba, al nord per l’accidentada Alta Garrotxa i a l’oest pel Collsacabra i el Puigsacalm. Sobre aquest sòcol terciari es disposen dispersament uns 30 volcans i les seves respectives colades de magma, que poden assolir fins a 16 km de longitud. Constitueixen els darrers testimonis dels moviments tectònics pirinencs, i per raó d’aquesta joventut han restat ben conservats. Cronològicament, totes les erupcions s’han datat del Quaternari, la darrera fou fa uns 11 000 anys, és a dir, coetàniament al desenvolupament de les civilitzacions megalítiques.
La majoria dels volcans són de tipus estrombolià, formats cadascun per una única explosió eruptiva no excessivament violenta. Normalment estan distribuïts solitàriament, resseguint les falles del sòcol terciari, i presenten un perfil cònic o en ferradura. En alguns volcans, com per exemple els del Cairat i de Can Simó, l’erupció fou influïda per l’existència d’una làmina d’aigua superficial o subterrània, que augmentà la capacitat explosiva del magma.
Columnes prismàtiques a Castellfollit de la Roca, per damunt del riu Fluvià. La coneguda cinglera on se situa aquesta població és formada per la superposició de diferents colades basàltiques.
Oriol Alamany
Els cons es troben formats majoritàriament per gredes (lapilli) de reacció bàsica. Els més coneguts i de més grans dimensions són el de Santa Margarida —de 330 m de diàmetre i 75 de fondària— i el del Croscat —de 350 m de diàmetre i 160 de fondària—, que presenta sis cons adventicis. Les emissions de lava, de naturalesa basàltica, són bastant freqüents i ocupen bona part dels altiplans i cursos fluvials de la zona (Fluvià, vall del Ser, etc.); sovint se sobreposen entre elles i poden formar gruixos de fins a 25 m. Els més espectaculars són els integrats per blocs poligonals que, en alguns casos, originen cingleres espectaculars, com ara a Castellfollit de la Roca i a Sant Joan les Fonts.
La plana olotina té un clima força humit i temperat, de marcada influència atlàntica, que contrasta fortament amb el de les zones circumdants. De fet, la Serralada Transversal Catalana actua com una pantalla molt eficaç enfront els vents humits i calents que procedeixen de la Mediterrània. Les pluges són bastant regulars al llarg de l’any i l’hivern és curt i poc rigorós. Així i tot, cal destacar la importància de les inversions tèrmiques que expliquen localment la zonació de la vegetació.
Una illa atlàntica
Racó a la Deu Vella, font de la rodalia d’Olot que origina uns petits aiguamoixos. Poden apreciar-s’hi poblaments de lliris grocs (Iris pseudacorus), i de llenties d’aigua (Lemma) surants.
Jaume Orta
El paisatge vegetal de la zona volcànica de la Garrotxa és molt particular en relació amb el de les comarques veïnes, especialment per la importància que prenen aquí els boscos caducifolis de clara afiliació medioeuropea. Aquest fet és especialment contrastat pel que fa a l’Alta Garrotxa, on a més de les diferències climàtiques existents, cal considerar la menor capacitat de retenció de l’aigua per parts dels substrats calcaris front els materials volcànics.
Juntament amb la Vall d’Aran, aquesta àrea constitueix la zona de vegetació de planifolis centreuropeus més important de tots els Països Catalans. Hi tenen un paper destacat les fagedes, boscos de marcada tendència atlàntica, representades sobretot per les fagedes amb boix (Buxo-Fagetum) i amb descàmpsia flexuosa (Luzulo-Fagetum). La primera queda limitada principalment a l’obaga de la serra del Corb, on s’intercala amb petites taques de l’exuberant fageda amb joliu (Scillo-Fagetum). La segona, pròpia dels sòls més oligotròfics i àcids, és florísticament la més pobra de totes elles, però pren força extensió a la cèlebre fageda d’en Jordà.
Un dels boscos més emblemàtics de la plana olotina és la roureda de roure pènol (Isopyro-Quercetum roboris), formació forestal característica dels sòls de plana de l’Europa mitjana i que forma aquí l’única localitat al sud dels Pirineus. Històricament s’ha vist força reduïda per raó de la implantació de conreus dins de la seva àrea potencial, però encara n’hi resten alguns exemples al Parc Nou d’Olot i a la Font Moixina. Tant les fagedes com la roureda humida suara esmentada ofereixen a la primavera, abans que els arbres estenguin el seu fullatge, una imatge força encisadora, producte de la esclatant floració de les plantes nemorals del sotabosc: la pulmonària (Pulmonaria affinis), el buixol (Anemone nemorosa), la ficària (Anemone ranunculoides) i encara moltes més. D’importància paisatgística molt menor és la roureda de roure africà (Carici-Quercetum canariensis), comunitat decididament acidòfila i localitzada només a la cubeta de Santa Pau.
Les rouredes submediterrànies de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis) són bastant freqüents a l’àrea, sobretot a la part occidental. Sovint es presenten com a boscos mixtos amb roure pènol, pi roig o trèmol. Els alzinars apareixen sobretot en els vessants més assolellats, i estan representats per l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneomontanum), el més comú sobre sòls de tendència oligotròfica, i l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale). A causa de la inversió tèrmica hivernal no és del tot estrany que els alzinars se situïn per sobre del nivell de les rouredes.
La verneda amb consolda (Lamio-Alnetum glutinosae) és el bosc de ribera que ocupa bona part dels cursos fluvials. Resulta embellit, durant els primers mesos de l’any, per l’immaculat lliri de neu (Galanthus nivalis).
Les comunitats herbàcies (Gallio-Alliarion, Bromo-Eupatorium, Geranion sanguinei, Trifolion medii) i arbustives (Sambuco-Salicion, Pruno-Rubion, Rubion subatlanticum) de vorada de bosc prenen especial relleu per llur diversitat i freqüència en el paisatge.
La destrucció de les formacions forestals porta a la instauració de landes de tendència atlàntica, entre les quals hom pot distingir la landa de gòdua i falguera (Prunello-Sarothamnetum scoparii), sobre els sòls més silicis, i la landa de bruguerola amb ginesta supina (Chamaecytiso-Callunetum), damunt els substrats eocènics descarbonatats.
Finalment, cal esmentar els escassos però notables prats de fromental amb trèvols (Odontito-Trifolietum pratensis), que si bé ocupen petites superfícies, corresponen a una de les irradiacions més meridionals dels prats de dall.
Mosaic ambiental, diversitat faunística
La cèlebre fageda d’en Jordà és situada sobre una extensa colada de lava del volcà del Croscat. Insòlitament, creix en un terreny pla, bé que irregular, a menys de 600 metres d’altitud.
Oriol Alamany
El mosaic de boscos i conreus afavoreix un poblament faunístic divers, on es troben ben representades tant les comunitats forestals com les d’ambients oberts (conreus, prats) i, en menor grau, les dels medis aquàtics i rupestres. Caldria afegir encara l’ambient format per les poblacions i habitacles humans, més encara tenint en compte la importància que té el poblament disseminat; així centenars de masos i petits veïnats són seu d’una fauna en major o menor grau antròpica: sargantanes, rats penats, rosegadors i un alt nombre d’ocells, tant els més habituats a conviure amb l’home (orenetes, pardals) com diferents espècies forestals que troben a les construccions cavitats apropiades per a bastir-hi els nius.
En general la fauna destaca més per la varietat que no pas per l’excepcionalitat dels seus components. Amb tot, no falten les espècies d’interès, particularment entre els invertebrats, de tota manera força desconeguts. D’aquests s’ha trobat un cert nombre d’espècies rares o endèmiques: papallones nocturnes com Aglia tau i Cucullia argentea, el coleòpter Molopidius spinicollis o el mol·lusc Pisidium subtruncatum, per exemple.
El poblament faunístic mostra una barreja de característiques mediterrànies i centreuropees, però hi dominen les darreres. Dins els ocells predominen les espècies forestals de requeriments poc estrictes (pit-roig, tallarol de casquet, merla, cargolet, diferents mallerengues, raspinell comú, tudó, etc.). És destacable la presència de les espècies que denoten el caràcter humit dels boscos de la regió: pica-soques blau, mallerenga d’aigua, pinsà borroner, aligot vesper, etc. Dins els rapinyaires hi ha un clar predomini dels de caràcter més boscà. A més de la darrera espècie esmentada, hi són presents d’altres com l’aligot, l’esparver, l’astor, l’àguila marcenca, i la major part dels nocturns.
Actualment el senglar és l’únic mamífer salvatge de gran mida que habita l’àrea. Si s’arriba a portar a terme la projectada reintroducció del cabirol, la fauna local podria recuperar un ungulat típic, però no exclusiu, dels boscos caducifolis, i prou abundant al centre d’Europa en medis del tot semblants als de les planes garrotxines (mosaics de bosquets i conreus). El poblament de carnívors (teixó, fagina o gorjablanc, guilla, etc.) és més divers, com també el de micromamífers. Entre aquests hi figura el talp (Talpa europaea), bé que sense ser molt abundant, i les musaranyes comuna (Sorex araneus) i menuda (S. minutus), caracteritzades per la coloració vermella de les puntes de les dents.
El poblament herpetològic és força variat: hi destaquen, a més d’algunes interessants espècies aquàtiques (tritó jaspiat, tritó palmat), d’altres de distribució restringida al nord de Catalunya, com la serp d’Esculapi i el llangardaix verd.
Estat de conservació
La història de la protecció d’aquesta àrea és llarga i turmentada. La degradació creixent dels volcans —sobretot per l’explotació de les gredes— provocà que l’any 1975 s’endegués a Olot una campanya conservacionista que obtingué un considerable ressò a tot el Principat, tant a nivell popular com científic i polític. L’any 1982 es va promulgar una llei de protecció de la zona que féu esdevenir aquest espai el primer protegit pel Parlament català. La falta de mitjans de gestió, la desinformació existent i els diferents interessos particulars van propiciar una acceleració dels processos destructius (sobre els volcans, boscos, etc.), que no començà a aturar-se fins a l’any 1985, amb la Llei d’espais naturals. Llavors s’establí la figura de Parc Natural i se’n creà un òrgan gestor. Els problemes no desaparegueren màgicament, i així, de manera ben escandalosa, les extraccions de greda del Croscat no es van paralitzar fins a l’any 1991.
La zona volcànica de la Garrotxa és una àrea molt humanitzada on alternen parcel·les de caràcter més o menys natural amb d’altres més explotades, hi ha una gran interacció entre les activitats humanes i els sistemes naturals. El poblament és important, molt disseminat, i hi ha, dins el perímetre del parc, nuclis urbans en forta expansió. A més, la titularitat del sòl és gairebé totalment privada, i aquesta està extremament dividit. La gestió és, doncs, complexa, i cal l’enteniment entre moltes parts per a tirar-la endavant.
Amb una extensió de 11 900 ha (880 són reserves naturals que engloben la major part dels volcans i la fageda de Jordà), el parc intenta reeixir en la conservació del seu valuosíssim patrimoni natural i en la compaginació d’aquest objectiu amb uns usos humans ben diversos. Del seu èxit depèn el manteniment de l’equilibri paisatgístic i natural que ha caracteritzat la zona, i la possible aplicació del seu model de gestió a d’altres zones amb situacions similars.
Consells per al visitant
Les vies més normals d’accés a la regió són la vall del Fluvià (carretera C-150 de Girona a Olot) i l’alta vall del Ser (carretera de Banyoles a Santa Pau i Olot). Els principals atractius són les variades manifestacions del vulcanisme i l’encant d’un paisatge verd i amable. Pel que fa a les primeres, un punt absolutament emblemàtic i situat justament a l’entrada del parc és el de les colades basàltiques de Castellfollit de la Roca. Aquestes integren una cinglera sobre les quals s’estableix aquesta població, en una situació ben atrevida i pintoresca.
A Olot mateix es troben els volcans Montsacopa, Montolivet i la Garrinada, i, entre aquesta població i Santa Pau, els del Croscat i de Santa Margarida. El darrer s’ha popularitzat molt gràcies a la nitidesa del seu cràter, que forma una depressió al fons de la qual es troba la petita ermita que li dona nom. Més cèlebre encara és la fageda de Jordà, extens bosc situat damunt d’una àrea plana que és, en realitat, una colada del Croscat. El passeig pel bosc és molt agradable, i els camins, com molts altres indrets del parc, estan ben senyalitzats. L’aspecte de la fageda és especialment bell en tenyir-se amb les coloracions tardorals, o, a la primavera, durant les setmanes en què els faigs conserven la verdor tendra de les primeres fulles. D’altres punts d’interès són la Deu Vella, on hi ha una petita zona d’aiguamolls, o la propera Font Moixina i el Parc Nou d’Olot, que conserven algunes restes de la roureda de pènol. És molt interessant arribar a pujar a zones dominants des de les quals es pugui gaudir de bones panoràmiques tant de la plana, com dels Pirineus Orientals i de la Serralada Transversal. Són prou favorables en aquest sentit les serres del Corb i de Finestres, localitzades en el límit meridional i que requereixen de l’ascensió a peu, o l’altiplà de Batet, en una situació central.
Al Casal dels Volcans, situat al Parc Nou d’Olot, es troba ubicat el centre d’informació i administració del parc. Un altre punt d’informació se situa a Can Vayreda (Santa Pau). Hi ha també un servei de guies molt utilitzat per les visites escolars.