Contrast entre la roureda i l’alzinar, a l’obaga de la carena culminant del Montnegre.
Ernest Costa
Les serres del Montnegre, del Corredor i de la Marina (1.6), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.
El tram de la Serralada Litoral Catalana situat entre el Besòs i la Tordera que separa el Maresme de les depressions del Vallès Oriental i de la Selva, comprèn una alineació de serres paral·leles a la costa, poc elevades i de relleu força suau. De sud-oest a nord-est hom pot distingir: la serra de Marina, entre el Besòs i el coll de Can Bordoi; la serra del Corredor (672 m), entre aquella i el coll Sacreu, i, més al nord, el Montnegre (757 m), la més extensa i elevada de totes. Nombroses rieres, algunes d’elles molt belles, retallen aquest sistema muntanyós; cal destacar-ne les d’Argentona, Arenys i Vallalta, pel vessant marítim i, per l’interior, les de Mogent i Vallgorguina.
Geològicament, les serres formen part de les restes del massís hercinià que s’estén per la façana litoral catalana a l’est del Llobregat.
El substrat és integrat principalment per granits, els quals per descomposició originen els saulons, materials molt característics del Maresme. A les parts altes del Montnegre apareixen afloraments de roques metamòrfiques com esquistos silurians i calcàries devonianes.
Quant a l’aspecte climàtic, aquesta àrea s’inclou dins la regió bioclimàtica bòreo-mediterrània, encara que pel vessant vallesà s’aprecien localment influències medioeuropees i atlàntiques. De fet, en molts aspectes representa l’extrem meridional de la dorsal humida catalana.
Granit i pinedes
Pineda de pi pinyer vora Cabrera de Mar.
Ernest Costa
Les serres de la Marina i del Corredor destaquen perquè constitueixen el nucli de vegetació mediterrània sobre granits més important de Catalunya. A més, cal afegir la presència de moltes espècies eurosiberianes a les obagues més humides, força notables en aquest context.
El paisatge és marcadament forestal i està presidit per majestuoses pinedes de pi pinyer i pi blanc. El pi pinyer, arbre que mostra predilecció pels substrats saulonencs, forma aquí la massa més extensa i esponerosa del Principat. Aquests boscos corresponen, en la seva major part, a fases de restitució d’alzinars (Quercetum ilicis galloprovinciale) i de suredes (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum), dels quals sortosament encara resten bells exemples. A les parts més altes del Montnegre apareix també l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).
Les brolles silicícoles prenen molta importància. A part de la brolla comuna d’estepes i bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunici), tan estesa per tota la zona, hi viuen altres comunitats que, si bé són poc importants en el paisatge, tenen notables composicions florístiques. La landa de bruc vermell (Ericetum arboreo-cinereae), limitada en algunes raconades del Montnegre, és la més rara de totes i representa una irradiació netament atlàntica. Un xic menys excepcionals són la brolla de la rara estepa crespa (Calicotomo-Cistetum crispi), als llocs assolellats, i el matoll de gòdua i falguera (Prunello-Sarothamnetum scoparii), als vessants humits.
Els boscos i bosquets de caducifolis són l’exponent més patent de la empremta eurosiberiana en aquestes serres. Un grup important d’espècies assoleix aquí un dels límits més meridionals, com el bedoll, el faig o el gatsaule. A les parts altes i ombrívoles del Montnegre, s’hi fa la roureda de roure africà (Carici-Quercetum canariensis), una de les poques existents als Països Catalans i on es produeix una mescla d’espècies clarament mediterrànies amb d’altres de tendència atlàntica, com ara el lligabosc atlàntic o Teucrium scorodonia. La roureda de roure de fulla gran (Teucrio-Quercetum petraeae), de caràcter encara més atlàntic, apareix als sòls més humits i àcids.
En contraposició, al vessant litoral fan acte de presència algunes espècies de fort caràcter mediterrani, com per exemple l’aloc a les rieres, o l’albada als solells més secs.
Un poblament faunístic de caràcter forestal
El pica-soques blau (Sitta europaea) és una de les espècies animals que evidencien la tendència septentrional de la fauna del Montnegre.
Eudald Subirats
La fauna d’aquestes serres ha experimentat l’arraconament dels components típics dels ambients més oberts i ha anat adquirint un caràcter marcadament forestal, paral·lelament a l’abandó dels conreus i la seva recolonització pel bosc. Així, els passeriformes forestals, els tudons i els petits mamífers, com el ratolí boscà (Apodemus sylvaticus) són ara, dins els vertebrats, les espècies faunístiques majoritàries.
La major part de les espècies són d’àmplia distribució, això és, pròpies tant de l’Europa central com de la mediterrània. No hi falten, és clar, les d’adscripció biogeogràfica restringida només a una o altra d’aquestes regions, com poden ser, entre les mediterrànies, el cucut reial, els tallarols de garriga, capnegre i emmascarat o la musaranya menuda (Suncus etruscus). Al seu torn, són exemples d’espècies de caràcter més septentrional el pica-soques blau, el pinsà borroner, el pardal de bardissa o, entre els mamífers, el liró gris (Glis glis) i el talp (Talpa europaea), que tenen aquí les localitzacions més meridionals del país. De vegades coincideixen espècies ben properes però que tenen requeriments climàtics més o menys oposats, com en el cas de l’enganyapastors i el siboc, fet indicador del caràcter de transició d’aquesta àrea.
Dins els grans mamífers més comuns es troben el teixó i el porc senglar; aquest darrer ha estat sotmès a repetides repoblacions amb exemplars creuats amb el porc domèstic, del tot inadequades car alteren els trets genètics de la població salvatge. D’altra banda, un colonitzador recent és el visó americà, carnívor vinculat als cursos d’aigua, actualment molt estès a la regió centroriental del Principat. El medi aquàtic, de fet, no està molt ben representat i els cursos d’aigua permanent són ben rars. Tot i així, fonts, rieres i basses permeten la presència d’espècies interessants, com són, dins els amfibis, el gripau d’esperons, el tritó jaspiat o la salamandra.
A causa de la densitat dels boscos i de la relativa uniformitat del medi, els rapinyaires no són gaire abundants ni diversos. Dominen les espècies més forestals (gamarús, esparver, astor), o les que, si més no, utilitzen els arbres per a criar: falcó mostatxut, aligot, àguila marcenca, etc.
Entre els molts invertebrats d’interès, pot assenyalar-se l’ortòpter Steropleurus catalaunicus, i també els banyarriquers del roure (Cerambyx cerdo) i els escanyapolls (Lucanus cervus), coleòpters de gran mida que fan espectaculars vols els capvespres d’estiu.
Estat de conservació
Per raó de la seva situació geogràfica, l’espai està sota la influència de la conurbació barcelonina i d’un litoral força poblat i turístic. Aquest fet origina una important pressió urbanística i recreativa sobre les serres que, tot i així, conserven un aspecte prou feréstec i natural en àmplies zones.
L’evolució del territori durant la segona meitat de segle ha estat força important. D’una banda, s’ha donat un procés de recuperació del mantell vegetal; això ha estat propiciat per l’abandó de l’agricultura, tant la de la vinya, que fou molt extensa en el passat, com la dels nombrosos i escampats masos. Tanmateix, alguns fets han actuat en sentit contrari, bàsicament els incendis, que han afectat sobretot els sectors més occidentals. Així mateix, als anys setanta s’inicià la plantació d’eucaliptus per les àrees forestals, procés que afortunadament no es va desenvolupar gaire. D’una altra banda, les serres han patit la proliferació d’urbanitzacions de segona residència, especialment nombroses i extenses al vessant litoral, i de vegades, com ara sota el turó Gros a la zona culminal del Montnegre, en situació d’il·legalitat total. L’explotació forestal tradicional ha portat a una manca acusada de boscos madurs; també es manifesta de manera particular en la recollida de pinyes. La xarxa de pistes i camins forestals és molt densa, i permet l’accés, pràcticament arreu, de motos i automòbils tot terreny; a més, afavoreix els processos erosius en un substrat, el sauló, molt procliu a patir aquest fenomen.
L’impacte visual d’algunes instal·lacions o explotacions és manifest: línies elèctriques (sobretot a l’extrem occidental), pedreres de sauló i granit, conreus en hivernacles de plàstic a la part baixa del vessant litoral, etc. A més, la construcció de l’autopista Mataró-Granollers migpartirà l’espai en dos sectors i, amb la prolongació de l’autopista A-19, afectarà grans superfícies bastant ben conservades.
Un vell projecte de la Diputació de Barcelona s’ha traduït l’any 1991 en l’aprovació del Pla Especial de Protecció del Parc Natural del Montnegre i Corredor, que afecta 15 010 ha d’aquestes serres; també hi ha d’altres projectes referents a les serres més occidentals. En tot cas és òbvia la necessitat de figures proteccionistes sòlides sobre tot aquest extens conjunt natural, a més de mesures particulars que assegurin la preservació dels valors i les àrees naturals més singulars o fràgils.
Consells per al visitant
L’espai està franquejat, a banda i banda, per importants vies de comunicació que hi permeten un fàcil apropament: per la costa hi ha l’autopista A-19 i la carretera N-ll, per l’interior l’autopista A-17 i la carretera que uneix Granollers i Hostalric, i cal afegir encara les dues línies de tren de Barcelona a Girona.
Diferents carreteres travessen les serres de nord a sud, per exemple entre Badalona i Sant Fost de Campsentelles, entre Mataró i la Roca del Vallès, o entre Arenys de Mar i Sant Celoni. El seu recorregut permet fer-se una idea ja bastant aproximada de les característiques físiques de l’espai. D’altra banda, la xarxa de camins i pistes forestals fa que el nombre d’itineraris possibles sigui altíssim. És fàcil així prendre contacte amb els diferents ambients forestals d’aquestes serres. Tanmateix, a causa del gran cobriment que, també als cims, pren el bosc, aconseguir bones talaies que permetin bones vistes panoràmiques és sovint força més difícil. Al Montnegre, una llarga pista permet travessar la serra des de Sant Celoni fins a Calella, Pineda de Mar o Tordera, tot passant per Sant Martí de Montnegre i Hortsavinyà. Com a punt de bona visibilitat sobressurt el cim del Montnegre de Ponent, al qual pot pujar-se des de Sant Martí.
Al Corredor és interessant el recorregut que segueix la pista que des de Llinars del Vallès es dirigeix al santuari del cim de la serra. Després l’itinerari pot enllaçar amb la carretera de Sant Celoni a Vallgorguina, tot passant ben a prop del dolmen anomenat Pedra Gentil. Cal dir que la regió també té un considerable interès arqueològic, sobretot pel que fa a restes megalítiques i ibèriques. D’altres opcions recomanables són la pujada al Montalt, que constitueix una magnífica talaia sobre els dos vessants de la serra i el Montseny, o als turons de Sant Mateu i de Céllecs, situats més al sud-oest, i fàcilment accessibles des de la carretera de Vilassar a la Roca.