Braç lateral del Segre, a la Mitjana de Lleida.
Juan M. Borrero
La Mitjana de Lleida i l’aiguabarreig del Segre i la Noguera Ribagorçana (2.3), entre els principals espais naturals de la depressió de l'Ebre.
Els cursos fluvials baixos del Segre i de la Noguera Ribagorçana, en penetrar a la depressió de l’Ebre, formen un dels ambients riparis més extensos i ben conservats de Catalunya. A part dels seus valors biològics, cal destacar-ne la importància paisatgística, car contrasten fortament amb les zones circumdants, intensament conreades. Això no obstant, l’extensió abusiva dels conreus hortofructícoles ha provocat una disminució molt important de la seva superfície. Dues de les zones que es conserven en més bon estat són la Mitjana de Lleida, al Segre, i l’aiguabarreig del Segre i la Noguera Ribagorçana.
La vegetació riberenca està constituïda principalment per l’albereda amb granza (Rubio-Populetum albae), bosc de caducifolis on es localitzen algunes plantes eurosiberianes rares a les planes de l’Ebre com, per exemple, el vern. També hi apareixen altres comunitats característiques dels llocs inundats, sobretot als braços de riu abandonats: jonqueres (Cirsio-Holoschoenetum), canyissars (Typho-Schoenoplectetum glauci) i poblaments de macròfits (Potamogetonion).
L’oriol i el teixidor, dos ocells propis dels boscos riparis, com també el blauet, espècie característica dels corrents d’aigua, són nidificants regulars. Diferents ardeids, i també la cigonya, hi pesquen de manera habitual. La llúdriga, el carnívor més típic dels ambients fluvials, encara habitava fins a temps recents en aquestes aigües.
De manera tradicional, els ambients fluvials han estat molt maltractats: contaminació de les aigües, extracció d’àrids, aprofitaments agrícoles, ús lúdic incontrolat, tales, etc. Així, l’any 1988 part del bosc de ribera de l’aiguabarreig Segre-Noguera Ribagorçana va ser arrasat brutalment, a fi i efecte de facilitar el buidat de l’embassament de Santa Anna. La Mitjana de Lleida, des de fa molt temps, està pendent d’una declaració d’espai protegit que desgraciadament mai no arriba.