Estampa típica de la façana més aspriva de Penyagolosa.
Ramon Dolç
El massís de Penyagolosa (1.3), entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric.
El massís de Penyagolosa se situa a l’extrem sud-oriental de la comarca de l’Alt Maestrat, just en el límit entre el País Valencià i Aragó. És format per una àmplia sèrie de muntanyes que presenten un fort pendent en la cara que mira al mar; el pic de Penyagolosa (1813 m) n’és el cim més elevat. Aquest constitueix la segona altura del País Valencià, després del puig Calderón, al Racó d’Ademús. L’extensió del massís comprèn al voltant de 150 km2, fonamentalment dels municipis de Vistabella del Maestrat, Xodos, Villahermosa del Río i Puertomingalvo, aquest últim pertany a la província de Terol. Al centre d’aquesta vasta regió muntanyeca se situa l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, lloc de peregrinació i important dinamitzador turístic de la zona. L’ampla superfície del massís i, fonamentalment, la magnífica conservació dels seus boscos, el converteixen en un dels indrets de major importància biològica i paisatgística del País Valencià.
El massís de Penyagolosa representa el punt de confluència de les muntanyes ibèriques, que hi arriben a través de la pròxima serra de Gúdar i el sistema dels Catalànids, al qual es troba lligat a través dels ports de Tortosa i de les muntanyes del Maestrat. Geològicament està constituït per materials de naturalesa carbonatada (calcàries, dolomies i margues) encara que també s’hi troben sediments silicis intercalats (gresos i argilites triàsics), que originen característiques tonalitats rogenques. El principal curs fluvial és el del Montlleó, que posseeix una conca hidrogràfica de 660 km2 i és tributari de la rambla de la Viuda i aquesta, alhora, del Millars. També destaquen el riu de Villahermosa i el riu Carbo, tots dos amb conques de poca importància, però que originen indrets de gran interès natural. En la zona central del massís trobem una impressionant planura horitzontal, coneguda com el pla de Vistabella, travessada per la rambla del Pla que recull les aigües que s’apleguen a Sant Joan de Penyagolosa.
Aquesta és l’àrea més meridional dels Països Catalans en què pot considerar-se el clima com a submediterrani: aquí és considerablement fred i continental, i presenta ja una forta tendència a produir un clar període estival sec.
Recer de flora septentrional
Brolla de coixinets espinosos d’eriçó (Erinacea anthyllis), a la part culminal de Penyagolosa.
Ernest Costa
En les muntanyes que configuren el massís de Penyagolosa es troben representats quatre dels cinc estatges bioclimàtics mediterranis. En les altures inferiors als 1000 m es desenvolupa una vegetació mesomediterrània constituïda pel carrascar (Quercetum rotundifoliae), el qual mostra un estrat arbustiu i herbaci prou degradat a causa de la forta pressió humana. En aquest estatge creixen un alt nombre d’espècies mediterrànies entre les quals destaquen el romer, l’aladern, el bruc boal, la lleteresa (Euphorbia characias), el llessamí groc (Jasminum fruticans), el pinzell (Coris monspeliensis), la pistolòquia (Aristolochia pistolochia), etc.
Però és l’estatge supramediterrani, que s’instal·la entre els 1000 i els 1450-1500 m d’altura, el més àmpliament representat. En els terrenys calcaris es desenvolupen amples boscos de roures de fulla petita o gal·lers i de pinedes naturals de pinassa i pi roig, mentre que en les zones més càlides apareixen carrascars. En aquests ambients creixen un alt nombre de plantes baixes d’origen eurosiberià, com són, per exemple, el sanguinyol, la veça de bardissa (Vicia sepium), el julivert de boc (Pimpinella major), el curraià (Cephalanthera rubra) o el guixó (Lathyrus niger). En els herbassars i pastissars humits destaca la llengua de serp (Ophioglossum vulgatum), falguera escassíssima, i en els barrancs d’ombroclima més humit apareix el pi roig, al costat de blades, grèvols, teixos, avellaners, moixeres i moixeres de pastor. En les cingleres, força freqüents tot al llarg del massís, s’estableixen un alt nombre d’espècies rupícoles fonamentalment pertanyents a l’associació Campanulo-Saxifragetum valentinae.
En els terrenys silicis creix el roure reboll, encara que sempre molt restringit, en ser constantment desplaçat per les pinedes; actualment, tan sols sobreviu formant un bosc estable a l’indret conegut com el Rebollar, entre els 1350-1550 m, al NW de Sant Joan de Penyagolosa. En les zones més degradades apareix una brolla formada per l’estepa populifòlia i l’estepa de muntanya.
Finalment, el darrer estatge de vegetació present en el massís de Penyagolosa és l’oromediterrani. Es troba assentat únicament sobre terrenys calcaris, i comprèn la zona culminant del pic de Penyagolosa i alguns altres indrets, superiors en altitud als 1500 m, com per exemple el Prat Martí. La vegetació potencial està constituïda per peus aïllats de pi roig i savina de muntanya, que donen lloc a la típica associació vegetal Junipero-Pinetum sylvestris. Els prats tenen gran importància; hi creixen plantes com Festuca hystris, Potentilla cinerea, Koeleria vallesiana o Poa ligulata. En el pic de Penyagolosa es desenvolupa una vegetació pulvinular, formada fonamentalment per coixins de sogra (Erinacea anthyllis) i pel cargol de roca (Erodium foetidum subespècie celtibericum).
Una fauna rica i amenaçada
Un bell paratge de la vall del Montlleó, al terme de Vistabella del Maestrat.
Xavier Moreno
El massís de Penyagolosa recull una fauna rica i diversificada, amb la presència d’algunes espècies escassíssimes en el País Valencià, o fins i tot, en la Península Ibèrica.
En les àrees boscoses es refugien el porc senglar, la rabosa, el teixó, el gat mesquer, la mostela, el turó, la fagina i la rata sellarda (Eliomys quercinus). També hi trobem un alt nombre de micromamífers, com és el cas del talpó comú (Microtus duodecimcostatus) o de la musaranya comuna (Crocidura russula). Les aus en aquest medi boscós són també força variades. Entre les rapinyaires destaquen l’esparver, l’àguila marcenca o serpera, l’astor i el gamarús. Entre els passeriformes més interessants trobem la llucareta o verderolet, que té en els boscos de Penyagolosa un dels pocs punts de nidificació del País Valencià. Altres ocells freqüents d’observar en aquest medi són el trencapinyes o bec-tort que s’alimenta dels pinyons del pi roig, el raspinell comú, el picot garser gros o el pica-soques blau.
Dins de la notable representació d’amfibis, són força freqüents el gripau corredor i el tòtil. Entre els rèptils destaca la presència de la colobra llisa europea, que marca la connexió entre les muntanyes pre-litorals catalanes i les del Sistema Ibèric, i en els ambients més secs viu —cada cop més escàs— l’escurçó ibèric.
En els cingles i rocams calcaris, amb una vegetació típicament rupícola, es refugia una fauna també força original. Sens dubte, el mamífer més notable és el gat salvatge, que té en aquests indrets encimbellats uns dels seus últims reductes al País Valencià. Però és l’avifauna la més àmpliament representada; hi nidifiquen la gralla de bec vermell, la merla roquera i la merla de cua blanca o coliblanc gran. A l’altre extrem, als ambients aquàtics, fonamentalment en el riu Carbo i en alguns sectors del Montlleó, entre una vegetació composta per salzes, xops i freixes, apareixen el blauet, el rossinyol bord i alguns rèptils com la serp blanca i la serp d’aigua. Es creu que en la part alta del riu de Villahermosa encara sobreviu la llúdria.
En el grup dels invertebrats també cal assenyalar espècies de gran interès faunístic. Fonamentalment destaca la presència de dues espècies de papallones: Graellsia isabelae i Pamassius apollo, totes dues amb petites poblacions ben estabilitzades.
Estat de conservació
En el massís de Penyagolosa es troben dos règims de propietat: una gran part de l’extensió és particular, mentre que Sant Joan de Penyagolosa i el Mont Altis, i algunes altres petites extensions, són de domini públic. Aquesta situació, a més d’altres factors, ha fet que els diversos intents de l’administració de declarar Parc Natural el massís hagin fracassat repetidament.
D’altra banda, la mala política de reforestació ha afavorit l’aparició de diversos incendis forestals (un d’ells va arrassar tot el vessant sud-est de Penyagolosa) i alhora un augment de la processionària del pi veritablement alarmant, que provoca fortes defoliacions en els terrenys particulars. A aquests fets, cal afegir la creació de pistes forestals il·legals (algunes de les quals han afectat greument els escassos boscos de roure reboll) i els abocaments urbans i agro-pecuaris de Villahermosa, fonamentalment els procedents de les granges porcines, cada cop més abundants. Tot això causa un estat d’estrès ecològic de primera magnitud, que si no es resol ràpidament durà inevitablement a una pèrdua progressiva del valor natural del massís.
Consells per al visitant
Sens dubte la millor forma d’accedir al massís de Penyagolosa és a partir de Vistabella del Maestrat, per la carretera local que uneix aquesta localitat amb Atzeneta del Maestrat. Un cop a Vistabella, s’ha de seguir els senyals que indiquen la direcció de l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, al qual s’arriba per una pista asfaltada. Des d’aquest, situats ja en ple cor del massís, l’espectre d’excursions és amplíssim. Es pot passar la nit en l’albergueria associada a l’ermitori, o acampar en les zones reservades, ben provistes de «paellers» (barbacoes) i serveis, i sota l’ombra d’un magnífic bosc de pi roig.
Entre els itineraris possibles, destaca l’excursió a peu a través del barranc de la Pegunta, senda adientment senyalitzada per la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. És un camí bonic que discorre entre pi roig i pinassa, i de tard en tard també entre altres espècies, com blades, teixos, grèvols i moixeres. D’altra banda, l’ascensió al cim de Penyagolosa és un esforç ben recompensat: des del pic es contempla un panorama excepcional: al nord els ports de Tortosa, a l’est el Desert de les Palmes, amb l’inconfusible pic Bartolo (i si el dia és clar el dels Columbrets), a l’oest la serra de Gúdar i un poc més enllà Javalambre, i al sud la serra d’Espadà i la serra Calderona.