Les agulles de Santa Àgueda, pobrament cobertes de vegetació, amb a penes alguns pinastres (Pinus pinaster) supervivents dels incendis.
Ernest Costa
El Desert de les Palmes (1.4), entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric.
Situat a la comarca de la Plana Alta, el Desert de les Palmes és una serra litoral paral·lela a la costa, que s’estén pels termes de Benicàssim, Cabanes, la Pobla Tornesa, Borriol i Castelló. Fou declarat Paratge Natural l’octubre de 1989, i, sens dubte, representa una fita emblemàtica per al poble castellonenc. El seu nom deriva de l’existència, al centre de la serralada, d’un convent de l’orde dels carmelites, els quals assignen a la zona de retir espiritual el terme de desert; d’altra banda, la gran abundància de margallons, amb les característiques palmes d’aquesta petita palmera mediterrània, completa segurament la denominació toponímica. Però és el substrat geològic el que afegeix a aquesta serra una singularitat molt especial: l’ampli predomini dels gresos de rodè (la fàcies Buntsandstein), amb les seves característiques coloracions rogenques i amb els penyals abruptes i espadats, confereixen al paisatge un cromatisme viu, en contrast constant amb el verd bigarrat, de vegades luxuriant, de la vegetació. És el cas de les agulles de Santa Àgueda (520 m) o de la serra de les Santes, que potser representen la imatge més característica i espectacular d’aquest massís litoral.
Les característiques geològiques del Desert són, per tant, molt interessants, ja que el rodè sols torna a ser abundant al País Valencià a les serres d’Espadà i de la Calderona, espais naturals que comparteixen també un gran nombre de característiques biològiques amb el Desert de les Palmes. Tot i això, també cal assenyalar l’aflorament d’altres tipus de roques, com les pissarres paleozoiques que apareixen a la font de la Bartola, el barranc de Miravet, la font Pollosa i la font de Sant Josep, de gran interès geològic per la seva escassesa al País Valencià; o els materials calcaris que originen relleus arrodonits, que acompanyen sovint els gresos triàsics, i que al Desert de les Palmes donen lloc als punts més alts, com és el cas del cim del Bartolo (729 m) i l’alt del Colomer (708 m).
Una vegetació termòfila i fonamentalment silicícola
Bella coloració dels gresos fracturats del Desert de les Palmes.
Ernest Costa
La vegetació del Desert de les Palmes és la resultant de segles d’intens contacte amb l’home, per la qual cosa, en general, es troba molt degradada. En les zones silícies apareix una vegetació constituïda per l’alternança de brucs (Erica arborea, E. scoparia) i esteperars, amb el predomini de les estepes blanca, negra i borrera. També són abundants els caps d’ase, la gatosa, l’argelaga negra, el romer, i moltes altres plantes mediterrànies, entre elles el margalló. En aquest ambient també són molt freqüents el pi blanc i el pinastre. En les poques zones ben conservades, apareixen les suredes, acompanyades per un dens sotabosc dominat pels arbocers, el bruc boal, el matapoll, l’aladern, el galzeran, la rogeta, l’heura i el llentiscle.
En canvi, en els terrenys calcaris s’instal·la un carrascar degradat, amb un sotabosc constituït per nombroses espècies vegetals, algunes d’elles també freqüents en la sureda, entre les quals destaquen l’espí negre o arçot, el ginestó, l’arítjol i el lligabosc. És important ressaltar la presència d’alguns peus aïllats i joves de roure valencià, prop de la font de les Santes. En els barrancs, caracteritzats per uns nivells d’humitat més elevada, són abundants el baladre i espècies nitròfiles com l’olivarda, el fonoll o la canya. A la part meridional de la serra cal assenyalar la presència de l’endemisme Leucojum valentinum, arraconat a les zones rocalloses.
Una fauna adaptada a les bosquines
Encara que la veritable singularitat del Desert de les Palmes ha estat des de sempre paisatgística i botànica, el component faunístic també és digne de ser considerat, perquè posseeix algunes espècies poc freqüents. La fauna d’amfibis està composta fonamentalment per la granota comuna i diverses espècies de gripau: el comú, el d’esperons i el tòtil. Entre els rèptils tan sols cal destacar el llangardaix comú o fardatxo, algunes colobres, com les serps blanca, verda i de ferradura, i l’escurçó ibèric.
Les aus són el grup de vertebrats que presenta un major nombre d’espècies dins d’aquest espai. Els rapinyaires més interessants són el xoriguer comú, el falcó pelegrí, l’esparver, l’aligot comú, l’òliba, el xot, el mussol banyut i el gamarús. Són molt abundants els ocells adaptats a les formacions arbustives, com les tres espècies de còlit, el bitxac o pujasoques, la busqueta vulgar, el pardal de bardissa, el sit negre, el cruixidell, l’alosa i el capsigrany o capsot. En les bosquines denses apareixen diferents espècies de tallarols o busqueretes: les tallaretes cuallarga i comuna, i els tallarols capnegre i trencamates. En canvi, en les zones boscoses és possible detectar mosquiters, bruels, papamosques grisos o pàrids com les mallerengues cuallarga, blava i carbonera.
Els mamífers estan pobrament representats i tan sols cal ressaltar la presència de la geneta o gat mesquer, de la mostela i d’un alt nombre d’esquirols, conills, llebres i ratolins de bosc (Apodemus sylvaticus). Finalment, el Desert de les Palmes és un dels pocs indrets del País Valencià on s’ha observat una colònia estable de la bonica papallona de l’arboç (Charaxes jasius), que en la seva fase d’eruga s’alimenta de les fulles d’aquest arbret.
Estat de conservació
Si bé el Desert de les Palmes figura actualment com a Paratge Natural, la realitat és que la seva protecció és més aviat inexistent. En certa manera, el Desert continua essent centre d’excursió del diumenge, on les famílies acudeixen buscant el sol i el contacte despreocupat amb la natura. No obstant això, la manca d’instal·lacions adients fa que sovint aquestes activitats dominicals representin una de les pressions més negatives contra la vegetació i la fauna, i que molts cops siguin focus d’origen d’importants problemes ambientals, com incendis forestals, abocadors incontrolats, etc.
D’altra banda, el Desert de les Palmes també rep un fort impacte per part de la circulació amb vehicles 4×4 i motos de tot terreny. Aquest mal estat de conservació s’agreuja per l’acció d’alguns flagells forestals, com els de dues espècies de lepidòpters: la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa) i el limàntrid Euproctis chrysorrhoea, que afecta i defolia actualment la majoria dels arborcers.
Consells per al visitant
Visitar el Desert de les Palmes és senzill perquè està ben comunicat i correctament senyalitzat. Des de la N-340, a l’alçada del terme de Benicàssim, surt una carretera que primer condueix a l’ermita de la Magdalena, i després al convent dels Carmelites, ja en ple cor del Desert. Des d’aquí és possible pujar al puig del Bartolo, des d’on s’observa una panoràmica bellíssima, o seguir la carretera fins a arribar a les agulles de Santa Àgueda, on es conserva un petit però interessant bosc de sureres. És molt recomanable recórrer el vessant oest del Desert per la pista forestal que s’inicia en la cornisa dels Tarongers, i que permet arribar a petits barrancs que encara mantenen una vegetació inalterada, de gran frondositat, que proporciona una idea aproximada de com fou, en general, la vegetació original.