El Racó d’Ademús

El Racó d’Ademús (1.7), entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric.

El Racó d’Ademús constitueix un enclavament envoltat de terres d’administració aragonesa, al nord-oest de la comarca dels Serrans, entre muntanyes i penya-segats. El topònim Ademús ja anuncia la seva recòndita localització i sembla significar en àrab (ad-daymús) «el racó». És per això que el terme el Racó d’Ademús, segons els filòlegs, seria una tautologia —semblant, per exemple, a la de la Vall d’Aran, ja que «aran» en basc significa vall— i per tant s’expressa, redundantment, un mateix concepte, en aquest cas, el de l’allunyament. I és precisament pel caràcter llunyà i pel difícil accés al Racó, que actualment és una de les àrees millor conservades del País Valencià, amb una rica i interessant vegetació i amb una fauna en moltes ocasions pròpia.

El Racó d’Ademús constitueix l’extrem meridional de la llarga fossa NNE-SSW transversal del Sistema Ibèric, recorreguda pels rius Alfambra i Túria des de Terol. Aquesta depressió es formà durant el Paleogen, en plegar-se el sistema, i en el Miocè s’hi verificà un rebliment intens que va culminar amb calcàries pontianes que originaren la cubeta d’Ademús. Posteriorment, aquesta fou sotmesa a una erosió intensa per part del Túria (en aquestes contrades també conegut amb el nom de Guadalaviar), i dels seus afluents Riodeva, Ebrón i Boïlgues. Sobre l’ampla vall que forma el Túria s’alcen, a l’oest, la regió muntanyenca de Conca i a l’est els vessants de la serra de Javalambre. El puig Calderón, contrafort immediat d’aquesta última serra, és la cota més alta de les terres valencianes, amb 1836 m d’altitud. Es troba pràcticament en la línia divisòria del País Valencià i Aragó, i és amb la rodalia de la serra de Puebla de San Miguel, una de les zones biològicament més interessants del País Valencià.

El savinar, un extraordinari paisatge relícte

El Racó d’Ademús és botànicament excepcional: és refugi d’un alt nombre de plantes endèmiques. En general, els carrascars amb savina turífera (Junipero-Quercetum rotundifoliae) troben el seu estat òptim entre els 1200 i 1400 m d’altitud. En les zones afavorides per la humitat, aquests carrascars es veuen enriquits amb la presència del roure valencià i, de vegades, amb la puntual aparició d’aurons negres, com s’esdevé al llogarret de Negrón. En augmentar l’altitud i la rigorositat climàtica, els carrascars són substituïts pels savinars de savina turífera (Juniperetum hemisphaerico-thuriferae), que constitueix al Racó les millors poblacions dels Països Catalans. Aquesta savina és coneguda popularment a l’àrea amb el nom de travina, i són realment impressionants d’alçada i envergadura les de Mas del Olmo, Sesga i Puebla de San Miguel; és una autèntica relíquia del Terciari que ha quedat arraconada en algunes zones sotmeses a un clima molt continental, amb importants contrastos tèrmics. Posseeix una distribució iberomagrebina, amb diferents poblacions peninsulars, com les ubicades en la Meseta, la vall de l’Ebre i el Sistema Ibèric, des de Lleó, Burgos i Sòria fins a les comarques del Racó d’Ademús i els Serrans. També reapareix en l’atlas marroquí, Algèria, Còrsega i en algunes valls interiors dels Alps.

Els pinars de pinassa i de pi roig se succeeixen en altitud; el primer és més abundant en l’estatge supramediterrani fins als 1500 m d’altitud. A partir d’aquesta altura apareix el pi roig, que dona lloc a un bosc obert característic, amb un estrat arbustiu compost per la savina de muntanya i el ginebre. Així mateix, la savina de muntanya ocupa les zones més altes del puig Calderón i dels propers cims de Javalambre; aconsegueix resistir les duríssimes condicions climatològiques, de gel i vent, gràcies a l’entramat de branques ajagudes que retenen les partícules de sol i humus i creen entre el dens fullam un microclima especialíssim, humit i fèrtil. Aquest ambient és de vegades aprofitat per altres espècies vegetals, que viuen arrecerades sota les savines de muntanya en un intent desesperat de refugiar-se del fred implacable que afecta aquests cims ibèrics durant nou mesos a l’any. També l’eriçó o coixí de sogra (Erinacea anthyllis), una de les plantes més característiques del supramediterrani valencià i molt abundant a les zones altes del Racó, adopta una forma pulvinular, arrodonida i compacta, amb el mateix objectiu de conservar en el seu interior un sol enriquit i nutritiu. El seu aspecte, aparentment turgent i confortable, afavorit per una floració vistent durant la primavera, amaga una de les més esgarrifoses col·leccions de punxes, que —com les seves denominacions populars eloqüentment anuncien— impossibiliten qualsevol contacte cordial i amable.

A més d’aquesta vegetació tan singular, el Racó acull espècies vegetals de gran valor taxonòmic. És molt ric en endemismes iberollevantins, com Astragalus turolensis, Hieracium valentinum, Aster aragonensis, Dianthus turolensis o Erodium foetidum subespècie celtibericum. També hi creixen alguns endemismes de distribució restringida en aquesta àrea, com Scutellaria javalambrensis, i espècies corològicament úniques com Vitaliana primuliflora subespècie assoana; el Racó d’Ademús, i la propera serra de Javalambre són els únics llocs del Sistema Ibèric en què es troba aquesta planta vicariant de distribució alpina. En descendir lleugerament d’altitud, les brolles d’alta muntanya són progressivament substituïdes pels salviars, dominats fonamentalment per Salvia lavandulifolia subespècie approximata, endemisme ibèric d’àrea restringida al Racó d’Ademús.

Una fauna de muntanya

El Racó d’Ademús recull una important representació de la fauna que es distribueix tot al llarg del Sistema Ibèric. El seu bon estat de conservació permet la presència de bones poblacions de mamífers: hi són freqüents la mostela, la fagina, el teixó, el gat mesquer i el cada cop més abundant porc senglar. L’ornitofauna és força diversificada, amb una important població de voltor comú a Casas Bajas, i la presència d’altres rapinyaires com l’àguila marcenca, l’astor, l’esparver, l’aligot, l’àguila calçada, el xoriguer comú, el xot, el duc i el gamarús. També destaquen l’enganyapastors i, en els boscos de pi roig, el picot verd i el picot garser gros. El Racó és l’única àrea valenciana on es troba, encara que de forma molt escassa, l’alosa becuda, que colonitza formacions arbustives mediterrànies molt baixes i esclarissades. Prop dels rius, amb una vegetació exuberant i fresca, hi són freqüents la merla d’aigua i el pardal de bardissa. En les aigües del riu Ebrón, on hi ha un extraordinari bosc de ribera en què és molt abundant la cua de cavall Equisetum telmateia, encara sobreviu el cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes), i també una de les millors poblacions de truita comuna.

Quant a la fauna d’invertebrats, bé que poc estudiada, presenta espècies típiques de les zones del centre peninsular. Entre les troballes més interessants destaquen alguns lepidòpters endèmics de la Península Ibèrica, com Erebia zapateri, Chazara prieuri iberica, Euphydryas desfontainii baetica, Graellsia isabelae i Heliotea discoidaria.