Pineda recentment cremada, al vessant obac de la serra de Malacara.
Ramon Dolç
Les serres de Malacara i La Herrada del Gallego (2.4), entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric.
Entre el massís de Xiva-Utiel i l’eix orogràfic Rubial-Martés-Dosaigües es troben les serres de La Herrada del Gallego o Las Cabrillas (Requena) i Malacara (Bunyol, Setaigües, Iàtova, Alboraig i Macastre). Cap a ponent i al tram meridional, les aigües del Magre i l’embassament de Forata limiten aquestes muntanyes, mentre al nord i a llevant ho fa el riu Bunyol. La gorja del Millars, afluent del Magre, separa el relleu suau del Cretaci de La Herrada del Gallego dels terrenys abruptes de Malacara, on es barregen els rebliments del Miocè, el Cretaci i el Juràssic. A Malacara la geomorfologia mostra alguns dels trams més superbs del País Valencià; hi destaquen les nombroses fonts i salts (per exemple la font d’El Turche o el naixement del riu Juanes) i els relleus càrstics de Carcalín, amb cingles, gorges, arcs de pedra, ponts naturals i túnels.
A Malacara resta tot un reducte meridional de flora del Maestrat, arraconada als obacs de Retamar, Cantacucos, Maricardete i Nevera (1119 m). Al paratge anomenat El Fresnal i als barrancs orientals de La Herrada, es troben alguns dels millors retalls valencians de freixenedes de freixes de flor, amb blades de fulla petita, gal·lers i petits carrascars.
Des de Requena fins a Bunyol es pot veure la transició del món continental manxec al sublitoral valencià, travessant barrancs d’aigües poc contaminades i d’alt interès límnic i malacològic. Bona part d’aquest paradís ha sofert el flagell dels incendis des de la dècada dels setanta; l’any 1991 hi va haver el gegantesc foc de Martés, Malacara i Xiva, amb prop de 16 000 ha cremades, el qual miraculosament no va afectar La Herrada. En aquest darrer paratge, les extenses pinedes de pi blanc inclouen un tancat artificial on es pretén fa temps l’aclimatació i reintroducció del cabirol.
Finalment, no es pot oblidar l’interès arqueològic i paleontològic d’aquestes serres (cova de Las Palomas, jaciment de macromamífers de Bunyol, etc.) i, d’altra banda, cal també parar atenció a la forta alteració que pateix la seva banda més oriental (urbanisme anàrquic, forta contaminació del riu Bunyol).