Un dels penyals que dominen la vall de Gallinera.
Ramon Dolç
Les valls de Gallinera i Alcalà (2.7), entre els principals espais naturals del Sistema Bètic.
Enmig de les serres que caracteritzen l’accidentada comarca de la Marina Alta hi ha valls recòndites que trenquen la feréstega aspror del paisatge muntanyenc; Gallinera i Alcalà en són bons exemples. La presència morisca perviu com un fantasma en aquestes valls. Els musulmans, desplaçats de les zones més fèrtils per la conquesta cristiana, es van veure obligats a poblar i conrear aquestes dures terres, fins a la seva expulsió. El nom i l’aspecte dels llogarets, els castells que coronen els pujols i els vessants coberts de bancals a vegades minúsculs, evoquen constantment la vida dels antics pobladors.
Tancada al nord per les serres de l’Almirant, l’Albureca i la Solana, la vall de Gallinera és llarga i estreta, orientada d’oest a est i sembrada de llogarets, amb Benialí com a capital municipal. Els conreus (cirerers, oliveres, ametllers, garroferes) ocupen els vessants abancalats i el fons de la vall, fins al caixer de la rambla Gallinera, que hi discorre envoltada de baladres. Pel sud, la serra de la Foradada la separa de la vall d’Alcalà. Aquesta és una vall més oberta, amb Alcalà de la Jovada i Beniaia com a únics nuclis actualment habitats.
A banda de l’innegable interès històric, l’encís del paisatge justifica sobradament la seva visita. El verd del fons de les valls i els bancals que s’enfilen vessant amunt contrasten intensament amb la grisor de les muntanyes cobertes de brolles; només aquí i allà algunes pinedes i restes de carrascars han sobreviscut als successius incendis que pateixen, any rere any, aquestes serres. Algunes originalitats florístiques, com ara Geranium sanguineum o Teucrium flavum subespècie glaucum, augmenten el valor de l’indret.