El Puigcampana, que tot i situat a prop de la mar ja assoleix els 1400 m d’altitud, és una de les muntanyes valencianes de més personalitat i de línies més airoses.
Martí Domínguez
El massís del Puigcampana (2.12), entre els principals espais naturals del Sistema Bètic.
El massís del Puigcampana (1410 m), amb el seu germà Ponoig o Cap Gros (1181 m), domina per sobre Polop, la Nucia, l’Alfàs del Pi, Benidorm, Finestrat i Orxeta, i constitueix un indret inexpugnable on les fortíssimes costeres han impedit el desenvolupament de la febre urbanística. L’alçària del Puigcampana, la més elevada de tots els terrenys costaners valencians, i la seva situació, a la mateixa porta del desert alacantí, fan d’ell un indret d’una singularitat naturalística excepcional, tant en el sentit zoològic com botànic. També és ben conegut l’interès geològic del paratge, ja que el cimadal compta amb terrenys amb materials del període Juràssic, força rars al sud del País Valencià. A la fama dels seus mítics nius de grans rapinyaires convé afegir l’altíssima vàlua botànica del massís; aquí es troben, entre d’altres, Scabiosa saxatilis subspècie saxatilis, Genista longipes i Teucrium buxifolium subspècie hifacense; a més a més, els peus del massís i els veïns Monts de la Nucia contenen les úniques poblacions mundials de Teucrium lepicephalum.
A dalt del puig es troben algunes formes geològiques espectaculars com el Tall de Roldan, envoltat de penya-segats i parets de centenars de metres; cap al nord, tant des del Puigcampana fins a la font de la Solsida, com en les baixades del Ponoig des del coll de Llamp, es troben preciosos retalls de carrascars, mentre al cim es barregen freixes i blades amb les roques on viu la corona de rei (Saxifraga longifolia). Des del cimadal del Puigcampana pot gaudir-se d’una panoràmica impressionant per sobre de totes les petites serres que voregen el massís i que convé incloure al perímetre de protecció: Orxeta (671 m), la Cortina (529 m) o la curiosíssima serra del Castellet (780 m), constituïda per una estreta filera de parets de roca.
És sorprenent la mancança de protecció del Puigcampana, ja que es tracta d’un indret quasi perfecte per a crear-hi una reserva natural. Al seu voltant, on les agressions són cada dia més nombroses, convindria establir-hi mesures de control més fortes que les actuals; a hores d’ara s’emprèn, per exemple, amb totes les garanties legals, la urbanització del darrer pulmó verd de Benidorm: les pinedes de la serra de la Cortina.