La banda de ponent de la serra del Cabeçó de l’Or destaca pel seu caràcter abrupte.
Ramon Dolç
La serra del Cabeçó de l’Or (2.13), entre els principals espais naturals del Sistema Bètic.
La serra del Cabeçó de l’Or és un massís calcari de 1207 m d’altitud, amb cim pla i vessants abruptes per la cara oest, que ressalta fortament en el relleu per la seva proximitat a la mar. La serra està intensament afectada per processos càrstics que han donat lloc a profunds tallats, línies de crestalls, agulles i cavernes, com la cova de la Granota i la dels Canelobres. Aquesta última, de grans dimensions, és explotada turísticament i posseeix nombroses estalactites i estalagmites, algunes d’elles en forma de canelobre, a les quals deu el seu nom. La llegenda de l’existència d’or a la serra també té l’origen en aquesta cova, malgrat no haver-s’hi trobat mai cap rastre d’aquest preat metall. Al vessant sud brollen nombroses fonts, algunes d’elles termals, com les de la localitat d’Aigües de Busot.
La vegetació és representada actualment per restes de la màquia litoral de coscoll i llentiscle (Querco-Lentiscetum), sovint amb una important participació de l’arbocer, i sobretot per les brolles de romaní i bruc d’hivern (Rosmarino-Ericion), molt esteses per tot el territori. Les pinedes de pi blanc assoleixen una gran extensió, mentre que només en les zones obagues i protegides, al peu de les cingleres, perviuen algunes restes d’allò que serien carrascars, representats actualment per exemplars aïllats o petits rodals de carrasques, freixes i arborcers. Les zones culminals estan colonitzades per brolles xeroacàntiques dominades per espècies pulvinulars com l’eriçó (Erinacia anthyllis) i la botgeta (Alyssum spinosum). Quant a la fauna destaca la presència del tòtil i del gripau comú, la sargantana cuallarga, l’escurçó ibèric, el tudó, el corb, la gralla, la gralla de bec vermell, el senglar, la rabosa i el teixó.